En la primera lectura, el
profeta Isaïes, amb els seus inspiradíssims anuncis, descrivia el Servent de Iahvè,
el messies sofrent que la tradició cristiana identificarà amb Jesucrist, però
que Isaïes associava de manera col·lectiva amb el seu poble d'Israel. S'indica,
amb frases curtes, la seva elecció divina: "Aquí teniu el meu servent, el meu estimat"; es senyala el seu
tarannà discret i sensible: "no
crida ni alça la veu, no trenca la canya que s'esberla"; s'expressa la
seva determinació: "porta el dret
amb fermesa, sense vacil·lar". De nou, repeteix els mateixos trets,
perquè quedin ben clars: "t'he
configurat i et destino a ser aliança del poble, llum de les nacions",
"per treure de la presó els
encadenats". És quasi grotesc comprovar que han passat els segles i
els pobles seguim necessitats del mateix personatge; això sí, avui dia ha de
ser laic, no fos que manifestant-se religiós perdés rellevància, confiança i
representativitat.
Aquesta lectura ens remet a "l'error
humà" que, recentment, destrossava un avió comercial amb més de cent cinquanta
passatgers quan s'enlairava de l'aeroport de Teheran. El míssil que l'impactà era
una resposta equivocada per l'assassinat selectiu d'un general iranià. Recordem
que, en conflictes anteriors, aquest tipus d'accidents se'ls anomenava "danys
col·laterals". Que lluny estan uns i altres d'aquest tarannà descrit pel
profeta Isaïes.
Els Fets dels Apòstols, en
boca de Pere, expliquen que Jesús sí encarnà aquest tarannà: "Déu el va consagrar, ungint-lo amb Esperit
Sant i amb poder, com passà pertot arreu fent el bé". Amb aquesta
darrera frase concretem la gran diferència entre el tarannà diví i el tarannà humà:
nosaltres som capaços de fer el bé, de fer molt de bé, però "passar per tot arreu fent el bé",
això només ho pot fer Déu.
Per això els cristians, en l'escena
del baptisme de Jesús, venerem Jesucrist com l'encarnació humana dels propòsits
divins. L'evangeli de Mateu descriu a Joan Baptista gaudint d'una teofania,
d'una manifestació divina expressada de manera gràfica amb el cel obert,
l'Esperit Sant baixant, i una veu celestial proclamant: "Aquest és el meu Fill, l'estimat, en qui
m'he complagut". Aquesta escena és la confirmació explícita de
l'origen diví de Jesús: confirmat pel Pare i per l'Esperit Sant. El baptisme de
Jesús també expressa la santificació de tot el que és terrenal i humà: Jesús santificava
discretament les aigües del Jordà, tot el que ell tocava s'omplia d'Esperit.
Per això nosaltres, cristians,
participem de les aigües santificadores del baptisme. Per això ens atansem a Jesucrist
a fi de santificar la nostra vida; no amb prodigis eloqüents i vistosos, sinó
en la discreció de la nostra quotidianitat: fent tot el bé que puguem, i evitant
tot el mal que puguem.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada