“Per què deixeu que vegi aquestes calamitats i contempli tantes penes?” Aquestes paraules del profeta Habacuc són assumides habitualment per moltes persones per justificar la seva desafecció creient, juntament amb la mà massa llarga d’alguns clergues, les riqueses del Vaticà, els costosos viatges del papa, les conclusions de científics com Hawkins, etc.... Aquests motius i altres esdevenen una mena de “credo no creient” que permet professar, amb satisfacció i rotunditat, que la millor opció de l’ésser humà és la de no creure.No obstant, les queixes que fa Habacuc estan fetes en segona persona. Per ell, Déu és un “tu” amb qui dialogar o discutir, no pas un “ell” impersonal, llunyà o inexistent. Malgrat els silencis divins, els interrogants existencials, o els escàndols humans, el profeta roman fidel al seu credo i conclou, convençut, que “el just viurà perquè ha cregut”.
És tracta, en definitiva, de proclamar dos credos, el laicista i el creient. El primer es pot professar públicament i en veu alta. El segon sols es pot professar dins les esglésies. Per això esdeveniments com la visita del sant pare a Barcelona provoca incomoditats als qui professen el credo laicista i que dominen l’opinió pública. Però aquesta vegada, atesa la proximitat, s’ha d’anar en compte amb les canonades mediàtiques contra el papa, perquè poden provocar danys colaterals a l’edifici de la Sagrada Família; o als candidats de les properes eleccions catalanes que es fotografiaran al seu costat; o fins i tot al president de l’Estat espanyol que gosarà anar a saludar-lo (Els mitjans de comunicació ho anunciàven, curiosament, dos dies abans de la vaga general de dimecres).
Fixem-nos si és important la visita del papa a Barcelona que algun diari, que destaca per l’omissió de notícies religioses mancades de polèmica, entrevista al cardenal arquebisbe de Barcelona dedicant-li dues pàgines! Però més enllà del seguiment mediàtic de la visita, que no deixa de ser anecdòtic i superficial, el que més ens pot afectar són les reaccions intraeclesials.
Els catòlics “de veritat” penjaran banderes de tota mena als balcons, ompliran els carrers amb banderoles, pancartes i consignes estil “Viva el papa y viva España”, faran declaracions enfervorides i triomfants de devoció al papa i d'unitat eclesial. Els catòlics “crítics” es miraran de reüll l’esdeveniment i, fent-se el desmenjat, es desmarcaran taxatívament d’aquest xou populista.
Bona part de catòlics catalans ens quedarem entremig. Estarem contents que l’església potser més emblemàtica del segle XX, construida per un català i a Barcelona, hagi rebut una gran empenta constructora i sigui consagrada pel mateix papa, un fet excepcional. També estarem descontents de les apropiacions indegudes que tindrà la diada, o que a tots els catòlics ens posin dins del mateix sac dels qui, aquell dia, faran més soroll.
“Doneu-nos més fe”, demanen els apòstols a Jesús. Ell respon que valorin i facin treballar la que tenen, però sense pretensions ni reivindicacions. La visita del papa ens pot ajudar a això, a augmentar la nostra fe, però sense vanitats ni triomfalismes, assumint l’actitud humil del servent, sense pretendre reconeixents ni privilegis, i menys encara, poder. Això és el que sant Francesc d’Assís –la festa del qual celebrarem demà-, assumí i visqué amb lucidesa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada