“Les presons no poden encadenar la Paraula de Déu”. És una frase triomfant de sant Pau, escrita des de la presó, a Roma, abans de ser martiritzat. No es tracta d’una frase retòrica o buida de contingut, sinó una realitat viscuda en la pròpia pell. Els intents de neutralitzar o de silenciar l’apòstol eren superats per múltiples estratègies humanes i, sobretot, per la mateixa Paraula de Déu actuant sobre els humans. Per això Pau proclama solemnement que les presons no poden encadenar-la.Aprofitem l’impacte d’aquesta frase paulina per actualitzar-la així: “Els rigorismes no poden encadenar la Paraula de Déu”. Al dir rigorismes ens referim tant als d’esquerres com els de dretes.
El primer, el d’esquerres, el detectarem en discursos intel·lectualment elevats que, utilitzant la ciència, l’objectivitat, la neutralitat i la raonabilitat com a bandera, arraconen tot el que no entra en aquests esquemes, com és el cas de la Paraula de Déu. Pels qui fan aquest discurs, aquestes realitats són absolutament menystingudes, i són qualificades de mites o de metàfores, que és una manera elegant de dir que són irreals. Es tracta de disertacions formalment correctes però subtilment excloents, que porten una forta carga de dogmatisme i de desdeny religiós. S’autoerigeixen en la paraula humana en majúscules, inapelable i inqüestionable. Escoltarem aquests arguments en aules universitàries, en fòrums selectes, en pensadors mediàtics, i sobretot en els mitjans de comunicació que els fan d’altaveu i que els proclamen com a model de pensador avançat i obert.
El rigorisme de dretes s’espressa dins de l’àmbit religiós, i en el nostre entorn eclesial apareix en aquells que són més papistes que el papa, com diu l’expressió. A més, gosen posar dins del mateix calaix el primat de l’església catòlica, el primat del papa, el primat d’Espanya, el primat del castellà i el primat de la religió en la societat. Són els postulats indiscutibles d’una milícia cristiana contestatària i combativa, pels quals la Paraula de Déu esdevé una ordre a complir, un reglament a executar sense cap discussió, o un missatge digne de submissió.
Aquests rigorismes d’esquerres i de dretes semblen els fiscals i els advocats defensors de la Paraula de Déu, uns per carregar-se-la, els altres per salvaguardar-la a capa i espasa. No obstant, ambdós tenen el mateix denominador comú: la intransigència, l’exclussivisme i els menyspreu pels altres.
Entremig hi ha molts creients, cristians d'espardenya, que sense fer soroll, no pretenen empresonar la Paraula de Déu, sinó donar-li ales: són els monjos i monges de vida contemplativa que la converteixen en lectura orant quotidiana; són les parròquies i comunitats cristianes que la proclamen en la litúrgia i la treballen en cercles d’estudi; són els teòlegs i exegetes que l’estudien, l’aprofundeixen i ens la fan més intel·ligible; són els catequistes que l'apropen i l'expliquen pedagògicament a les diferents edats.
Un rigorista mai participarà honestament en aquests àmbits, simplement perquè no necessita que li ensenyin res. Ell ho té tot tan clar!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada