Hivern de 1228. A la seva capella d’Eisenach, Turíngia, els frares franciscans s’han reunit per pregar en la freda matinada. Una dona jove, vestida pobrament, s’acosta decidida cap a l’altar. Només quan li senten la veu, els bons frares reconeixen Isabel, l’esposa del difunt sobirà Lluís. Expulsada del palau, ha hagut de dormir en un estable, perquè cap de les persones a qui ella tant havia ajudat té el coratge d’obrir-li les portes de casa seva i desafiar la injustícia dels seus cunyats i actuals regents. Ara, amb els braços oberts, es dirigeix als frares: Germans, canteu amb mi!
Què ha passat? La desgràcia li ha fet perdre el seny potser? Aparentment, Isabel ho ha perdut tot. No sols havia gaudit, i molt, de la seva vida com a esposa i mare, sinó que, des de la seva posició social, havia pogut fer molt de bé a les persones més necessitades del país i s’havia lliurat de cor a una vida de pietat cristiana fervorosa. Ara tot això sembla haver passat: no té res per oferir ni tan sols als seus propis fills, i molt menys als pobres, és tractada amb covarda mesquinesa pels qui li haurien d’haver demostrat agraïment i fins potser és temptada de pensar que Déu l’ha abandonada. I, malgrat tot, Isabel canta.
Potser aquella nit Isabel arribà precisament així al descobriment de la darrera profunditat del ser cristià. Perquè ser cristià, en darrer terme, no és fer el màxim d’obres de caritat en el mínim temps possible, ni tenir sentiments de fervor religiós constantment a flor de pell, ni complir impecablement amb les pròpies obligacions. Ser cristià significa ser de Déu, pertànyer-li sense condicions, abandonar-se a les seves mans disposat a tot. Sant Francesc ja adverteix que fins i tot el bé que fem, si ens l'apropiem, ens separa de Déu.
Què ha passat? La desgràcia li ha fet perdre el seny potser? Aparentment, Isabel ho ha perdut tot. No sols havia gaudit, i molt, de la seva vida com a esposa i mare, sinó que, des de la seva posició social, havia pogut fer molt de bé a les persones més necessitades del país i s’havia lliurat de cor a una vida de pietat cristiana fervorosa. Ara tot això sembla haver passat: no té res per oferir ni tan sols als seus propis fills, i molt menys als pobres, és tractada amb covarda mesquinesa pels qui li haurien d’haver demostrat agraïment i fins potser és temptada de pensar que Déu l’ha abandonada. I, malgrat tot, Isabel canta.
Potser aquella nit Isabel arribà precisament així al descobriment de la darrera profunditat del ser cristià. Perquè ser cristià, en darrer terme, no és fer el màxim d’obres de caritat en el mínim temps possible, ni tenir sentiments de fervor religiós constantment a flor de pell, ni complir impecablement amb les pròpies obligacions. Ser cristià significa ser de Déu, pertànyer-li sense condicions, abandonar-se a les seves mans disposat a tot. Sant Francesc ja adverteix que fins i tot el bé que fem, si ens l'apropiem, ens separa de Déu.
Santa Isabel, rere els passos del pobrissó, ens mostra com la pobresa, fins aquella que ens sobrevé sense el nostre consentiment, pot esdevenir, des de la fe, l’àmbit on es fa possible l’únic autèntic i joiós repòs de l’ànima humana, el trobament amb Aquell per al qual hem estat creats.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada