Els dos trons (Crist Rei 2010)

Els textos del Nou Testament ens recreen la reialesa de Jesucrist en dos trons: un de celestial i un de terrenal. El tron celestial el situen a la dreta del Pare, i ens emmarca a un Jesús diví, glorificat i exalçat al costat de Déu. Aquest tron no el veiem amb els ulls físics, però ens és fàcil imaginar-lo amb els ulls de la fe: es tracta d’una escena celestial nítida i expressiva.

L’altre tron de Jesús és a la terra. Els quatre evangelis, de diferent forma, coincideixen a descriure la creu com un tron terrenal, que ens emmarca a un Jesús humà, sofrent i menystingut. La roca del Calvari, el Gòlgota, esdevé el seu palau reial, i la creu el tron que proclama la seva reialesa. Aquest segon tron ens costa més d’entendre i d’assumir perquè trenca els nostres esquemes humans de reialesa; sols el “veurem” i l’entendrem –novament- amb els ulls de la fe.

Des de la racionalitat i la lògica humana és absurd i inassumible acceptar el missatge evangèlic que la creu esdevé un tron reial. Aquesta dificultat queda recollida pel mateix evangeli amb els dos malfactors que són crucificats amb ell. Més que fer valoracions moralitzants i simplistes dient que un és el bon lladre i l’altre el mal lladre, els dos personatges expressen dues maneres de reaccionar davant de Jesús: el qui no veu res, i el qui sí hi veu. El primer lladre, un supervivent, mira a Jesús amb ulls pràctics: aprofita l’avinentesa i la proximitat amb Jesús per poder salvar la pell. El segon lladre mira a Jesús amb els ulls de la fe i veu la seva grandesa. Per això li diu: “Senyor, recordeu-vos de mi quan sigueu al vostre regne”.

Aquestes dues maneres de veure a Jesús a la creu -la utilitarista i la creient- ens fa pensar en les dues actituds fonamentals que hi ha hagut en la vinguda del papa Benet a Barcelona el passat set de novembre. La seva presència no ha estat pas discreta: anunci constant de la seva vinguda, papamòbil pels carrers de la ciutat, recepció de les autoritats, celebració massiva a la Sagrada Família, intens desplegament mediàtic. Però malgrat tanta vistositat les reaccions han estat fonamentalment les mateixes: els qui no han sabut (o no han volgut) veure més enllà d’aquesta vistositat, quedant-se amb el tòpic o amb el refús. Altres, han mirat aquesta vinguda amb els ulls de la fe, i malgrat les diferents sensibilitats, han sabut acollir.

En aquest cas també és fàcil de moralitzar, i acusar-se mútuament de bons i de dolents, cadascú des dels seus paràmetres. Des de l’àmbit creient no podem caure en aquest simplisme i voler apropiar-nos d’aquesta visita. El papa no va venir exclussivament pels catòlics catalans, va venir a visitar a tots els catalans. Jesús no va venir només pel qui anomenem bon lladre, va venir pels dos, és a dir, per tots.

La creu de Jesús és el tron des d’on Jesús regna: des del sofriment, la incomprensió i el rebuig. No vulguem, els qui ens diem seguidors de Jesús, convertir la nostra opció de fe en un tron celestial que ens permeti incloure o excloure a qui vulguem. Ara no toca ni tampoc ens pertoca. Ara toca assumir el mateix paper terrenal que Jesús. Ell, des del seu tron celestial, ben merescut, vetllarà per tots els qui són dalt del calvari adreçant-li diferents discursos, uns de més pietosos i altres menys o gens. Però tots som al seu costat, que és el que compta per ell.