Ocasió de donar testimoni (Diumenge 33)

Sant Francesc d’Assís dèia en els seus consells espirituals –anomenats Admonicions- que per conèixer la paciència i la humilitat d’un frare, aquesta no es podia detectar quan les coses li anéssin de meravella; sinó quan les coses li anéssin malament, i tot se li girés en contra. La paciència i humilitat que mostrés en els moments difícils és la que té, i no pas altra.

Es tracta d’un diagnòstic espiritual i existencial digne d’un sant, apte no sols per frares, sinó per a tothom, i especialment en aquests moments de crisi econòmica. Fa quatre dies tot marxava bé, hi havia molta feina i escassa preocupació per l’avenir. Era fàcil ser virtuós. Però la truita s’ha girat, l’atur ha augmentat considerablement, els subsidis s’acaben, moltes feines trontollen, i la sortida del túnel no sembla imminent. La paciència i humilitat que mostrem en aquests moments serà la que tenim, i no més. La capacitat d’encaixar les dificultats presents ens deixarà retratats.

Aquest moment “serà una ocasió de donar testimoni”, com dèia l’evangeli, també immers en uns temps convulsius: desconcert social, amenaces de guerres i de revoltes internacionals. Però per si fos poc, la primitiva comunitat cristiana patia un plus de dificultats: desorientació religiosa, persecucions, empresonaments, judicis, traïcions familiars, acusacións públiques de ser cristià. “Sofrint amb constància us guanyareu per sempre la vostra vida” sentencia també l’evangeli. En una època benestant i tranquil·la, aquesta frase sona exagerada o masoquista, però quan hi ha problemes, com ara, prèn tot el seu sentit i vibració.

Aquesta és la intenció de les lectures del final d’any litúrgic, que la setmana vinent clourem amb la festa de Crist Rei: una exhortació a perseverar en la fe, passi el que passi, peti qui peti. La visita que el papa Benet ens feìa a Barcelona la setmana passada ens ha d’encoratjar a valorar el present com una ocasió per donar testimoni. No és moment de dramatismes, i menys encara de victimismes: aquest discurs no és cristià. És ocasió de donar testimoni desplegant les nostres capacitats. Es tracta de saber respondre al present amb paciència, amb humilitat, i amb creativitat; que no és el mateix que dir resignació, servilisme i fugides endavant. I això val tant per la realitat eclesial com per la realitat econòmica que estem vivint.

La nostra condició de persones creients ens ha de donar la lucidesa i la serenor necessàries per saber encarar el present amb dignitat, esperant que, com dèia el profeta Malaquies, “per a vosaltres, que venereu el meu nom, sortirà el sol de la felicitat. I els seus raigs seran saludables”.