Divendres V de
Quaresma, 27 de març de 2015
Jr 20, 10-13/Sl
17/Jn 10, 31-42
No et volem apedregar per cap
obra bona, sinó per les teves blasfèmies, perquè tu, que ets un home, et fas
Déu. Li he estat donant
voltes al text tot el dia pensant què podria dir-vos aquest vespre, perquè de
tan clara que és la intenció de l’Evangelista (anar-nos apropant a la figura de
Jesús, anar-nos revelant el seu misteri) semblaria que hi ha poc a dir o molt a
repetir si pensem en texts semblants que hem anat escoltant durant la setmana. Però
fa poc em mirava novament el text i aquest cop m’ha semblat que em podria
servir per a fer-me un petit examen de consciència.
Començo posant-me del cantó dels “dolents” i descobreixo que sóc com
ells. Tenen Jesús davant. El coneixen de fa temps, especialment en les seves
anades i tornades Galilea-Judea-Galilea, i encara més especialment perquè per
Jerusalem acostuma a aparèixer en festes senyalades. El darrer miracle que han
contemplat ha estat la guarició d’un cec de naixement. El problema: la “mania”
de Jesús de fer miracles els dissabtes. En aquest cas féu fang en dissabte i
això està prohibit, perquè això és fer un treball. Dic que em poso del costat
dels “dolents”, perquè estic segur que em passaria el mateix: el Jesús que tinc
davant i m’interroga el veig com un home com jo, potser fins i tot amb una
aparença que no me’l fa especial per a res i ara resulta que fa miracles tot
trencant el descans del dissabte. Com em puc creure que és Déu, el Déu
d’Abraham, d’Isaac i de Jacob el que tinc davant? Aquest home que necessita
menjar com jo, Déu? Que necessita pregar com jo? Que pateix fred i calor? Sí,
jo també dubto. Sovint també em costa de veure aquest Jesús que proclama
aquesta igualtat, aquest ser un amb el Pare, com algú normal, més aviat m’és un
estrany que mai no podré entendre del tot.
Arribat en aquest punt Jesús també se m’adreça i em diu: Si el que jo faig no és obra del meu Pare, no em creguis, però si ho és, i a mi no em vols creure, creu el que diuen les obres; així t’adonaràs que el Pare està en mi i jo
en el Pare. I l’obra que estava en discussió en aquell moment era la
guarició d’un cec de naixement. Amb aquella guarició es trencava una maledicció
de soca-rel: pensar que la malaltia d’aquell home podia ser fruit del seu pecat
o del pecat heretat del seus pares i que ara ell expiava demanant almoina tota
la vida cec al carrer. I destruint la maledicció es donava la llum a aquell
home fent realitat les paraules de Jesús: No
van pecar ni ell ni els seus pares; és perquè es manifestin en ell les obres de
Déu. Déu està per damunt de tot el que nosaltres podem concebre o entendre,
però es manifesta en les seves obres.
No pensem, però, que aquestes obres que testimonien sobre Déu han
cessat. Ahir escoltava les notícies per TV sobre l’accident aeri que aquests
dies és notícia de primera plana. Em va emocionar saber com la gent dels pobles
veïns a l’accident s’han mobilitzat i famílies han posat les seves cases a
disposició per si algun familiar de les víctimes vol quedar-s’hi més dies; els
restaurants també han posat menús gratuïts per als familiars de les víctimes
que ho necessitin. Tothom està disposat a aportar el que calgui perquè les
famílies que allà han anat es puguin trobar acollides. Fins i tot avui he
sentit a un d’aquests familiars dient que no sentia ràbia pel que havia fet el
copilot de l’avió, sinó que sentia pena per la família d’aquest jove de 28 anys,
per com han de pair tot això ara que resten sense fill. Aquestes obres són les
que revelen el pas de Déu. Revelen que Jesús és viu enmig nostre... Com no
creure en Ell?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada