Dilluns II de
Quaresma, 2 de març de 2015
Dn 9, 4b-10/Sl
78/Lc 6, 36-38
Si divendres passat l’Evangeli ens recordava que havíem de ser més justos del que ho són els mestres de
la Llei i els fariseus (Mt, 5, 20-26), l’Evangelista Lluc avui ens fa donar
un pas més cap el fons del nostre cor: Sigueu
compassius com ho és el vostre Pare... Darrera aquesta paraula “compassius”
que dóna la nostra traducció, i que en el nostre llenguatge actual es presta un
xic a confusió (potser és millor traduir-la per “misericordiosos”), hi ha una
paraula que expressa l’amor maternal d’una mare envers el fill i que, aplicat a
Déu, voldria indicar l’amor intens, des del fons de les seves entranyes, un
amor protector, personal i ple de tendresa que Ell adreça a tothom.
Com s’ha produït aquest canvi d’intensitat? Imagino que una
possibilitat podria ser que el “ser més justos que...” de Mateu hagués estat
entès, dins la comunitat de Lluc, com un entrar en competència amb el germà, convertint-se
mica en mica en un gens saludable i del tot antievangèlic “jo sóc millor que tu”
o “jo sí que sóc creient i tu no”..., produint aleshores divisió i malestar,
baralles i rancúnies. Lluc, l’Evangelista que parla com ningú de l’amor i la
tendresa de Déu Pare, sembla posar-nos el llistó molt alt, però sols ens vol
recordar en qui hem de posar la mirada, a qui ens hem de semblar veritablement
perquè el nostre nom de cristians no sigui només un títol sense fonament. ¿Com
podem arribar a ser compassius a
l’estil del nostre Pare? Lluc sembla donar-nos la recepta dient-nos allò que fa
Déu amb nosaltres: No judiqueu, i Déu no us judicarà (que
és el que Déu fa amb nosaltres, doncs el judici de veritat no és avui sinó, com
ens diuen les Sagrades pàgines, a la fi dels temps, donant-nos temps a la
conversió). No condemneu, i Déu no us
condemnarà (que és el que Déu fa amb nosaltres, permetent que comencem de bell
nou un dia i un altre). Absoleu, i Déu us
absoldrà (que és el que Déu fa amb nosaltres, com diu el salmista, no
castigant els nostres pecats com mereixeríem sinó perdonant-nos un cop i un
altre). Doneu, i Déu us donarà (que
és el que Déu fa amb nosaltres per pura gràcia un dia rere l’altre).
Entrar en aquesta dinàmica no és fàcil, ni és cosa d’un dia per l’altre,
per això l’Església parla de penitència o
mortificació (com recordàvem a la
pregària del començament de la missa) que no volen dir masoquisme, sinó que
volen dir convertir-se (o sia, donar un gir de 180º a les nostres vides,
girar-nos definitivament vers Crist i seguir-lo en allò que ens ha ensenyat amb
la seva pròpia vida) i anar morint cada dia una mica més als nostres egoismes i
infantilismes per arribar a la plena alçada de Crist, a ser els homes i dones
que Déu vol que siguem: compassius, misericordiosos, alegres, coratjosos,
decidits, justos, comprensius, responsables..., en fi, plenament humans i
humanitzats. Aquestes paraules de Lluc tenen el seu ressò franciscà, per
exemple, en com interpreta sant Francesc l’amor a l’enemic dient que si, per la
raó que sigui, no el podem estimar, almenys no li fem cap mal sinó que el
tractem amb bondat. És a dir, que el nostre amor no sigui només de paraula,
sinó quelcom concret, palpable, que esdevingui un interrogant per l’altre que
ens va en contra.
En Quaresma el dejuni de les coses que ens distreuen d’allò que és
essencial ens fa posar-nos davant Déu i demanar-li llum, la seva llum, una llum
intensa, però que no encega, una llum que vol il·luminar el més petit racó del
nostre cor, per fer-lo cada cop més semblant al Seu cor. Un cor, encara més,
tota una existència transfigurada com la que recordàvem aquest passat Diumenge
en el relat de la Transfiguració. Demanem-li sempre aquesta LLUM.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada