Diumenge III de
Quaresma, 8 de març de 2015
Ex 20, 1-17/Sl
18/1 Co 1, 22-25/Jn 2, 13-25
M’ha arribat una frase d’un teòleg quebequès que es diu Jean Lafrance qui, parlant sobre la
pregària, es demana: Quan has sorprès el
teu cor en oració? No és una pregunta banal. Tant els qui hem consagrat la
nostra vida a la pregària com aquells que miren de robar una estona a les feines
de cada dia per mirar de tenir una trobada amb el seu Senyor, sabem que sovint
no és fàcil pregar. A vegades l’experiència que fem de la pregària és com la que
ens pot suggerir l’Evangeli d’avui: entrem
en el temple i ens trobem amb un mercat. Primer, perquè bé que volem
pregar, oh i tant!, però la nostra ment no resta fixa en la pregària, més aviat
comença a donar-hi voltes i a distreure’s, com quan un arriba a un poble en dia
de mercat a l’aire lliure: ara miro aquí, ara m’aturo allà, ara cerco quelcom
que no trobo, ara em trobo amb el veí i peto la xerrada... igual ens passa en
la pregària: seiem, cerquem la postura més còmode... i comencem a pensar en el
tràfec de la feina, amb el que volia acabar i no he pogut, en allò que he
oblidat d’apuntar a l’agenda i és ara, sí, just ara, que em ve a la memòria i
haig d’aixecar-me a corre-cuita per apuntar-ho no sigui que m’ho oblidi... En
segon lloc, perquè sovint també la nostra pregària peca de monòleg: jo, jo i
només jo: el que JO haig de fer, el que JO necessito, el que M’aniria bé que
Déu EM concedís... i també, sense adonar-nos, la nostra relació amb Déu és un
negoci, un afer de mercat: si tu em dónes això, jo faré allò... i si la
resposta no arriba com jo vull... és que Déu no funciona!
Alerta! Ho hem escoltat potser com de passada a la primera lectura: No tinguis altres déus fora de mi. Ras i
curt: aquesta frase no té gens a veure amb la representació o no amb imatges del
nostre Déu (de fet, Déu és esperit, Aquell que podem representar és només
Jesús, qui va prendre la nostra carn i es féu un home com nosaltres, llevat del
pecat), la frase té a veure amb el meu cor, amb el meu pensament, amb les meves
forces... Qui o què fa niu en el meu cor? Qui és el qui ocupa el meu pensament?
Vers qui es gasten les meves forces? Perquè si el meu cor no està en Déu, si el
meu pensament vola amunt i avall sense trobar un moment de repòs,
d’interioritat, d’ecoltar-ME i d’escoltar-LO i les meves forces es gasten en
envejar el que mai no podré tenir, en desitjar el que m’és del tot impossible d’assolir,
en comprar com sigui allò que té data de caducitat... de què em servirà? Hauré
gastat la vida... hauré adorat un ídol que m’haurà esclavitzat sense
adonar-me’n.
Quaresma és deixar que Jesús entri en el seu temple. El propi Jesús
ens dóna una clau de lectura que el mateix sant Pau va entendre força bé: si
Jesús, dient allò de Destruïu aquest
santuari i jo el reconstruiré en tres dies... es referia al santuari del seu cos; nosaltres també hem esdevingut per la
inhabitació de l’Esperit de Jesús dins nostre en nous santuaris, temples de l’Esperit Sant, dirà sant
Pau... Quaresma és, com dèiem, deixar
que Jesús entri en el seu temple, entri dins el teu cor i el meu cor i faci
neteja. Que pugui bandejar els ídols que encara hi romanen ocupant un lloc que
només li escau al Sant dels Sants i al Senyor dels Senyors. Que pugui bandejar
tota distracció, tota cosa que faci nosa, perquè puguem entrar en aquest diàleg
íntim que el propi Déu vol mantenir amb nosaltres no un dia ni dos, sinó tota
la vida.
L’accés a l’Eucaristia i al sagrament de la Reconciliació són, en
Quaresma, les portes d’accés a aquesta trobada. Deixem-nos trobar per Ell,
obrim de bat a bat els nostres cors perquè Ell pugui fer-hi estada sense
entrebancs.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada