Dimecres IV de
Quaresma, 18 de març de 2015
Is 49, 8-15/Sl
144/Jn 5, 17-30
Creus que una mare s’oblidarà
del nen que té al pit, i no s’apiadarà del fill de les seves entranyes? Però,
ni que alguna se n’oblidés, jo no
m’oblidaria mai de tu. A Déu sempre el tenim identificat amb el rol de “pare”, perquè de
forma general la Bíblia el representa amb aquest rol, que era el rol que tenia
més pes dins les cultures i els temps en què la Bíblia fou escrita. Amb tot, no
deixa de ser sorprenent que el mateix Déu aparegui dins d’aquelles cultures
patriarcals amb un amor que surt d’unes “entranyes de mare” quan hom parla de
l’amor que “sent” o que “té” vers el seu poble o vers els febles i més
desprotegits.
La situació de què parla el profeta Isaïes és la situació del poble
que està experimentant la seva desfeta nacional: ja no hi ha temple, han estat
deportats a Babilònia, viuen en una terra estranya, pagana, envoltats d’uns
costums i una llengua estranys, els governants i reis de torn no han estat a
l’alçada de les circumstàncies i el país ha caigut en la desfeta. Enmig de
l’exili una veu s’alça i és la veu de Déu que crida a la tornada: Sortiu a la llum! El món proper ha
canviat, els fonaments en què hom confiava han trontollat: però Déu no s’ha
oblidat del seu poble! Déu es revela amb “entranyes de mare”, d’una mare que
per defensar els seus serà capaç de remoure cel i terra perquè és l’únic que té
el poder de cridar-los de la fosca a la llum, del nou esclavatge a la
llibertat, de la pena i la tristor, a la joia i l’alegria.
El meu Pare no ha deixat mai
de treballar, i jo també treballo. És la frase lapidària de Jesús a aquells que l’acusen de fer miracles
en dissabte. Però és també una frase que té una transcendència inusitada: JESÚS
I EL PARE TREBALLEN JUNTS... Amb quina finalitat? Per alliberar els esclaus,
per guarir els malalts, per consolar els afligits. Jesús es posa en la mateixa
línia “materna” de Déu que no deixa de cridar a la llum tots els qui es troben
forçats a amagar-se, tots els qui desesperen de trobar una sortida, tots els
qui se senten desesperats per mil i una circumstàncies, tots els afligits i
preocupats per les adversitats que cada dia surten al nostre pas. Per això
mateix l’Evangeli que avui hem escoltat esdevé un gran cant al treball conjunt del
Pare i del Fill, és un treball fet tant en conjunt que els qui ho senten de
boca de Jesús no tenen cap dubte: Jesús i el Pare són un de sol... i això els escandalitza
i els desautoritza. Ens trobem davant d’un dels discursos que segurament posaran
la rúbrica a la condemna a mort de Jesús, però és, curiosament, un cant sobre
la vida, la vida plena, la vida veritable, la vida a desdir, la vida que sols
ens pot donar Déu i que Ell vol donar-nos a mans plenes. Per aquesta vida el
Pare i el Fill treballen plegats, per aquesta vida Jesús donarà la seva pròpia vida
i ens en farà participar a tots els qui creiem. Per aquesta vida el Pare i el
Fill ens criden a tu i a mi a col·laborar també en aquesta tasca fent realitat
la nostra consagració baptismal esdevenir sacerdots, profetes i reis allà on
som: intercedint en l’oració, proclamant la bondat de Déu, defensant la
dignitat de tothom, especialment del febles i més desprotegits. Que en fer-ho,
Déu vulgui donar-nos també unes “entranyes de mare” com les seves.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada