Dijous de la
setmana vinent, dia 11 d’octubre, es celebra el cinquantè aniversari de
l’obertura del Concili Vaticà II. El Concili
(com encara ara seguim anomenant-lo) va lligat a l’entranyable figura del Papa
Joan XXIII i a un lema que, si no m’equivoco, ve d’ell: l’aggiornamento, que ve a voler dir posar al dia. Es percebia que la necessitat de tornar a situar l’Església
en un món molt transformat i de donar-li un llenguatge que tornés a fer
entenedora la fe de sempre. L’aggiornamento
va ser, en bona part, el lema tant del Concili com dels vint o vint-i-cinc
anys següents.
Es vol commemorar
també aquest any el vintè aniversari de la publicació del Catecisme de l’Església Catòlica. Aquest va lligat a un altre Papa,
Joan Pau II, i a un altre lema, la Nova Evangelització , amb el qual el Papa
convocava a buscar nova empenta i nous mètodes per tornar a cridar a la fe les
grans masses de gent que, sobretot a Europa Occidental, s’han allunyat del
cristianisme. Aquesta crida va trobar sintonies en molts moviments que han
tingut en els anys noranta i primers dos mil el seu gran esclat.
Cada lema té la
seva virtut. Serveix per comunicar vida en un moment donat, indicar (amb traços
gruixuts) una direcció, desvetllar nous entusiasmes. Tot lema té també, alhora,
com totes les coses humanes, la seva data de caducitat, més enllà del qual
esdevé pura repetició i inèrcia. I tot lema té, també els seus perills. En
aquest cas, tant els aggiornamenti
com les noves evangelitzacions
tendeixen a crear una mena d’estat d’excepció en l’Església que ara ja, entre
una cosa i l’altra, s’allarga per prop de cinquanta anys.
En aquestes
circumstàncies, la memòria de santa Tereseta de l’Infant Jesús ens posa al
davant una certa imatge de normalitat
cristiana, de valoració de les coses quotidianes, del joc de les relacions en
què es desenvolupa la nostra existència, fins de la monotonia i la rutina.
Sense aquesta imatge, sense una idea del que ha de significar una vida
cristiana normal, posar al dia la fe
serà una fugida endavant i evangelitzar serà fer soroll sense contingut.
Santa Tereseta
relaciona aquesta normalitat cristiana amb la idea d’infantesa. Casualment,
l’evangeli d’avui (Lc 9, 46-48) també parla dels infants, però crec que des
d’una perspectiva diferent. Avui Jesús convida els apòstols a tractar com a més
importants els més petits, però en altres llocs els convidarà a fer-se petits
ells mateixos. En el procés de canonització de santa Tereseta, la mare Agnès de
Jesús, germana seva i priora del convent, va aportar una explicació inèdita de
com ella interpretava aquest esperit
d’infantesa. Comença dient que a les famílies naturals, els pares arriba un
moment que indiquen als fills que ha arribat l’hora de guanyar-se la vida. Però
espiritualment ella no es sent capaç de guanyar-se la vida (la vida eterna), i
per això vol continuar sent petita a les mans del Pare. Aquesta dona, que
morirà jove però ens deixarà el testimoni d’una caritat heroica en un convent
que estava passant una crisi comunitària fortíssima, viu els seus actes d’amor prudent
i coratjós donant-los la mateixa importància que tenen les gracietes que un nen
fa per fer somriure el seu pare.
El greu problema
dels estats d’excepció és que tendeixen a inflar el nostre ego. L’aggiornamento i la
nova evangelització certament han
generat sants en l’Església, però també persones que, des de perspectives molt
diferents, han compartit el mateix menyspreu els uns pels altres i la mateixa pretensió
de tenir la fórmula que ha de salvar el cristianisme a Occident. La normalitat del camí d’infantesa de santa
Tereseta tendeix a desinflar-nos, a recordar-nos que, com diu l’Evangeli, som servents inútils i a actuar, no de
manera mecànica o sense sentit crític (sobretot autocrític), però sempre amb
l’únic desig de complaure el nostre Pare del Cel.
(Homilia en la memòria de santa Teresa de l’Infant Jesús,
1 d’octubre de 2012)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada