Camina amb un desmanegat moviment de genolls i arrossegant
un carretó metàl·lic plegable. Hi porta lligada una bossa d’equipatge fosca amb
una garrafa d’aigua mig buida al damunt. Ens mirem de reüll al creuar-nos. Som
els únics transeünts – a les set del matí i encara fosc- del passeig per
vianants de la Diagonal a prop de Pau Claris.Uns cinc quarts després entrem a prendre un cafè en un establiment proper a la plaça Letamendi. Finint la consumició, veiem que hi entra el personatge del carretó amb la mateixa parsimònia maldestre. Quina agradosa coincidència! L'esguardem obertament: és alt, corpulent, no arriba als cinquanta anys. Porta una barba de dies i una simpàtica mata de cabell semi blanc que li dóna una fesomia gentil i li alleugereix les faccions gastades de viure al carrer.
Deixat l’equipatge en un racó, s’asseu en un tamboret alt davant la barra però encarat vers les taules, que observa com si estigués en un tron enlairat. Mentre deixem el plat i la tassa buits damunt el taulell ell, resseguint-nos amb la mirada, sostenint una tassa de cafè a la mà dreta com un trofeu, ens brinda un somriure de complicitat. També ens ha reconegut?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada