Sant Martí del Montnegre
Gn 2, 18-24/Sl 127/He 2, 9-11/Mc 10, 2-16
Avui trobem Jesús a l’Evangeli novament, com en tantes altres
ocasions, interrogat pels religiosos del seus temps, els seus compatriotes, que
cerquen en les seves preguntes més que la resposta (que pretenen saber abans de
rebre-la de llavis de Jesús) l’ocasió de fer caure Jesús en algun parany del
qual en puguin treure profit.
La pregunta és capciosa. Demanen saber el que ja saben: Li preguntaren si el marit es pot divorciar
de la seva dona. I quan Jesús els demana: Què us va ordenar Moisès? Responen sense problemes: Moisès permet de donar a l’esposa un
document de divorci i separar-se. Ja saben la resposta!!! En aquesta
situació un no pot deixar de pensar: Què més es pot dir, què volen saber
realment?
Però Jesús respon referint-se als orígens, a allò que la
seva pròpia Torah diu sobre la voluntat de Déu al principi: Déu creà l’home i la dona. Per això deixa el
pare i la mare, per unir-se a la seva esposa, i ells dos formen una sola
família. Per tant, ja no són dos, sinó una sola família. Allò que Déu ha unit,
l’home no ho pot separar.
Avui, escoltant la primera lectura, els nostres horitzons
s’amplien. Hem escoltat al principi: El
Senyor-Déu digué: “No seria bo que l’home estigués sol”. I aquesta sola
frase ja ens dóna el to de tota l’argumentació de Jesús davant els fariseus. La
voluntat de Déu, una voluntat que podríem definir com a “tossuda” per ferma i
plenament desitjada per Déu és que l’home (l’ésser humà en general) NO ESTIGUI
SOL. I el relat del Gènesi ens pot fer veure la tendresa infinita de Déu per la
preocupació que té de donar a la humanitat aquesta companyia, aquesta comunió.
Ho fa, primer de tot, envoltant l’home de la seva creació: tota mena d’animals;
per fer-nos descobrir, tot seguit, que la set de comunió de l’ésser humà és més
fonda, necessita d’un tu que se li assembli per realitzar-se. És aleshores quan
la dona apareix en escena i l’home reconeix en ella quelcom d’especial que no
reconeix amb els altres éssers creats: Aquesta
sí que és os dels meus ossos i carn de la meva carn. Una igual: un tu en
tot semblant a qui dirigir-se, amb qui compartir, amb qui comunicar-se; i a la
vegada, algú diferent amb qui trobar el complement, amb qui poder contrastar
experiències, de qui aprendre un altre punt de vista de les coses.
Jesús, amb la seva resposta, posa en evidència els seus
interrogadors. Revela, primer de tot, que hi ha una permissivitat de Moisès qui
va escriure aquesta prescripció perquè
sou tan durs de cor. El cor de l’home sempre busca raons per justificar-ho
tot a favor seu. Però en portar la qüestió als orígens revela també la igualtat
de l’home i de la dona davant d’una llei on és el marit qui es pot divorciar
de la seva dona, i on aquesta és només subjecte passiu d’aquest privilegi
masculí. Fent això no és agosarat pensar que Jesús posa els fonaments per a
deixar clar que el matrimoni no podrà ser mai un contracte comercial entre dues
parts (com encara avui el document de casament és en el judaisme: dues parts,
dues famílies, que es posen d’acord en allò que cadascuna aporta al matrimoni
per a què, si les coses van mal dades, cadascú pugui recuperar el que és seu).
Per a Jesús, per a Déu, el fonament és l’amor. No podem parlar de contracte
comercial, sinó d’aliança, de dues persones que s’estimen i es donen sense
reserves l’una a l’altre per a posar en comú un projecte de vida obert a la
parella, als fills que puguin venir, a la resta de la família, al món que podem
acollir a la nostra llar.
Aquesta setmana és una setmana tota plena
d’esdeveniments. Avui comença el Sínode de bisbes a Roma per a tractar del tema
de la Nova Evangelització, que no és altre cosa que cercar la manera de
compartir la nostra fe, aquesta fe que també és fer-se conscients de l’amor de
Déu que hem rebut i que volem compartir amb els altres. Dijous vinent, 11
d’octubre, es compliran 50 anys de la inauguració pel beat Joan XXIII del
Concili Vaticà II, que fou l’esforç comú de tota l’Església per a posar al dia
aquest tresor de la fe rebut al llarg dels segles. I també, el mateix dia,
començarà l’Any de la Fe convocat per Benet XVI, un any per a reflexionar sobre
què i a qui creiem.
En tot això, que el Senyor ens ajudi en aquesta
Eucaristia a saber anar a Ell, qui és la veritable Font i Origen de la fe que
professem; per a saber anar en tot al centre, a l’essencial, que és Jesús
mateix, Aquell qui ha posat un rostre humà i proper al Pare, que segueix
cridant-nos a la comunió amb Ell.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada