Caminem per la ciutat direcció muntanya enfilant el
carrer Enric Granados. El semàfor vermell del carrer València ens atura. Esguardem
la font pública que hi ha a la nostra esquerra; al costat reposen dues voluminoses
bosses propietat d’una dona baixeta i prima, lleugerament geperuda, vestida de
fosc, que reconeixem de seguida. És una de les comptadíssimes dones que viuen
al carrer. El seu habitat és aquesta zona de l’Eixample barceloní per on
deambula fa una colla d’anys, resistint la duresa d’aquesta vida desestructurada
i solitària.
S’està rentant un cabell negre com el carbó amb una pinta marró
que agafa pel seu llarg mànec. Les clapes d’escuma que li resten al clatell desapareixen
quan es pentina acompanyant-se amb el palmell de la mà. Prem el polsador de l’aixeta
per remullar la pinta i repetir l’operació. El semàfor dels vianants es posa
verd i hem d’avançar com tothom per no pecar d’indiscrets.
L’escena ens ha desvetllat la imatge d’un altre rodamón que
convertia una font pública en una pica utilitzant una bossa de plàstic: introduïa
les nanses dessobre el canó de l’aixeta i omplia la bossa que tenia un forat per on
brollava l’aigua. Amb les dues mans es rentava la cara i
s'ensabonava adequadament.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada