dimecres, 9 de maig de 2012

FESTA DE LA MARE DE DÉU DEL ROSER DE POMPEIA


Dimarts V de Pasqua, 8 de maig de 2012
Ac 1, 12-14/Magnificat/Lc 1, 26-38
  
Diuen que una imatge val més que mil paraules. Jo ho vaig creure fermament fins que va sortir un llibre d’un professor meu de la UB, Jesús Tusón, que es deia Una imatge no val més que mil paraules on defensava la tesi de la importància del llenguatge, de la comunicació.

Avui jo m’atreviria a dir que un gest val més que mil paraules. Perquè els gestos parlen amb molta eloqüència, per petits que siguin.

Hi ha, és clar, gestos negatius. Gestos evidents i durs com ara girar-se d’esquena a algú que et parla o negar-li la salutació, gestos que indiquen un trencament o que humilien; d’altres poden ser més subtils però igual de feridors, com un silenci o una mirada de retret...

Hi ha, però, gestos positius, que creen comunió, complicitat, tendresa... com ara una mare acaronant el seu infantó, fer l’ullet, somriure  o el gest de beneir.

M’han comentat que en un moment d’aquesta celebració farem justament aquest gest, el gest de beneir unes roses i ahir, quan pensava què podria compartir amb vosaltres en aquest dia tan especial de la Mare de Déu de Pompeia, em va venir la idea de connectar això que farem, la benedicció de les roses, amb l’Evangeli que hem sentit proclamar avui, el de l’Anunciació.

Em sembla un encert que avui beneïm aquestes roses. No només perquè recorden l’advocació del Roser que avui celebrem, sinó pel que aquestes flors, en si mateixes, representen: la bellesa, la diversitat i el perfum. La diversitat, perquè hi ha roses de tota mena de colors i mides, fins i tot varietats que juguen amb diferents intensitats de colors. La bellesa, perquè en el món hi ha roses de formes ben dispars, de pocs pètals i senzills, com de pètals ben atapeïts i envellutats i el perfum que pot anar de la gamma més suau fins al perfum més embriagador.

Avui, quan us emporteu aquesta rosa beneïda a casa voldria que cadascuna d’aquestes característiques de la rosa (diversitat, bellesa i perfum) us recordessin l’Evangeli d’avui, us recordessin la fe que Maria encarna per mitjà de les seves reaccions en rebre la visita de l’àngel.

Maria és la dona que es torbà en sentir les paraules de Gabriel. Maria encarna una fe que estima la diversitat, una fe que s’obre a tothom, sense distincions, una fe que sorprèn perquè és la fe adreçada primer de tot als més petits, als que compten poc a la societat però que per a Déu són valuosos. Una fe vàlida per a rics i per a pobres, per joves i per a ancians, per a nacionals i per a estrangers.

Maria és la dona que pregunta. I em sembla que, fent això, Maria encarna una fe d’una gran bellesa. Quina? La bellesa de la nostra fe i allò que la distingeix clarament d’una secta és que en ella hi cap el dubte, el qüestionament, el demanar per les coses que no entenem; perquè en la qüestió, en el dubte hi cap la maduresa, el creixement i l’aprofundiment en la fe.

Maria és la dona que respon. Maria encarna una fe pràctica. Un text de Romans (8, 28-30) ho suggereix: (Déu mateix ens) destinà a ser imatges vives del seu Fill... Maria respon a la seva missió, gens senzilla, amb un “sí” i la seva resposta ens compromet, perquè la nostra fe no pot quedar-se en un mer ideal o en un pensament abstracte, ha d’encarnar-se per poder esdevenir aquestes imatges vives de Jesús, per esdevenir el perfum de Crist que vol arribar a tothom.

Vulgui Déu que aquest matí la mateixa benedicció de les roses ens recordi que necessitem estar empeltats en Crist per a poder encarnar també nosaltres, allà on vivim, allà on ens movem, allà on som la diversitat, la bellesa i el perfum de la nostra fe arreu.