ENMIG DE LES COSES INESTABLES

Suposo que més d’una vegada us heu cabussat dins d’una piscina i heu nedat dintre de l’aigua. Quan hom es cabussa a la piscina tot l’enrenou que hi ha a l’entorn de crits, de rialles... desapareix! Es fa un gran silenci, un silenci quasi absolut. I, amb el silenci, un aïllament quasi total. No sents ningú i l’aigua et fa com d’una muralla que t’aïlla. És com una bombolla de silenci i solitud.

Aquesta és la metàfora que fa servir Joaquín Pérez Azaústre en una novel·la que titula “Los nadadores” per descriure com se sent i es viu la persona avui. Ell diu que és una sensació d’aïllament i solitud, com aquests nedadors que es cabussen dins l’aigua. S’han trencat els lligams sòlids amb els altres, que han passat a ser efímers i trencadissos. I això bàsicament perquè, com ell diu: “vivim en un temps en què res no és creïble. Sempre sospitem que ens enganyen” i, lògicament, això fa que no reaccionem davant de res ni ningú, i els altres tampoc amb nosaltres. I és cert que vivim immergits en la desconfiança, tant si el que ens diuen ens ho diu la TV, com els polítics, com les xarxes socials... sigui qui sigui! I on no hi ha confiança, no hi ha relació; i on la relació no és sòlida, hi ha solitud, aïllament. Com quan estem cabussats dins l’aigua, aïllats i en silenci.

La pregària amb què hem començat l’Eucaristia demanava: “Oh Déu... enmig de les coses inestables d’aquest món feu que els nostres cors es mantinguin ferms allí on es troba l’alegria veritable”. Però, és possible trobar aquest lloc? Si el que ens submergeix en l’aïllament és la desconfiança, el que ens en farà sortir ha de ser la confiança. I aquesta confiança sòlida només pot venir de Déu. Però, quan hom s’obre a Déu el problema s’augmenta a l’infinit, perquè ja no es tracta, com diu el novel·lista, d’estar submergit en el silenci i l’aïllament d’una piscina, ni tant sols d’un mar, sinó que es tracta de submergir-te en l’Infinit. Com diu Pau als romans: “Quina profunditat i riquesa en la saviesa i en el coneixement de Déu! Que en són d’incomprensibles els seus judicis i d’impenetrables els seus camins! Qui pot conèixer el pensament de Déu?”. Per tant, el Misteri encara es fa més gran, infinit. Les coses d’aquest món són inestables, per això no ens en fiem, però les de Déu són infinites, inabastables, incomprensibles. Quedem superats!

És el rostre de Jesús, és la persona de Jesús, on l’àncora de la nostra confiança pot mantenir-se ferma. Per això és tant important respondre a la seva pregunta: “I vosaltres, qui dieu que sóc jo?”. En Ell qui està enmig de les coses inestables d’aquest món i es manté ferm i així pot ser allí on es troba l’alegria veritable. I també essent el Messies, el Fill del Déu vivent, la Paraula per la qual van ser fetes totes les coses i que ha penetrat més enllà dels cels. En Ell qui, com diu Pau, habita la plenitud de la Divinitat. Ell és el camí d’accés, la porta oberta al Misteri de Déu. Jesús és la roca enmig de les coses inestables d’aquest món i és el Déu amb nosaltres. La fe en Ell ens fa present el Pare. La fe en Ell ens fa obrir camins de confiança cap els altres.

“Vivim en un temps en que res és creïble, sempre sospitem que ens enganyen” deia aquest escriptor. Hem de poder trencar aquesta trama. Hem de poder accedir a la realitat  i això només ho podrem fer si ens confiem. I només tindrem confiança si tenim raons que la recolzen. I aquesta raó és el que passa en nosaltres quan fem l’aposta per Jesús, el que passa quan vivim com si Jesús realment tingués raó, quan vivim com si realment fos ressuscitat, viu amb nosaltres, i ens fiem de la seva paraula. Aquesta és la raó que avala la nostra confiança. Quan ara i aquí “immediatament” deixem que el Senyor ressuscitat sigui el nostre Senyor.