Por dels homes (Diumenge 12)

“No tingueu por” ens diu, tres vegades, l’evangeli d’avui. La primera ens especifica de què: “No tingueu por dels homes”. La segona és “no tingueu por dels qui maten només el cos”. La tercera és “no tingueu por” en general. Aquesta expressió, posada en boca de Jesús apareix, en el Nou Testament, per a encoratjar a uns deixebles i a una primitiva comunitat que se senten en minoria, desconcertats i desorientats. Podríem dir, com nosaltres, els cristians catalans d’espardenya.

Reconeguem-ho, en la nostra societat catalana, un pot anar vestit de tots colors i maneres: encorbatat, estripat, mig despullat, ensenyant la marca de la roba interior, amb xilava, amb mocador, amb turbant, però pobre del que vesteixi sotana o hàbit. En la nostra societat un pot manifestar tranquil.lament la seva condició sexual: heterosexual, homosexual, bisexual, transsexual, però pobre del que digui que fa vot de castedat. En la nostra societat un pot manifestar i viure lliurement les seves opcions: ecologista, vegetarià, pacifista, nudista, altermundista, budista, ateu, però pobre del que digui que és cristià catòlic i va a missa els diumenges. Però el més lamentable és que els mateixos cristians som, sovint, els més crítics i sarcàstics.

Per què? -ens preguntem-, si vivim en una societat plural, respectuosa i democràtica, els cristians catalans vivim acomplexats, cohibits, fent filigranes per a dissimular la nostra fe, excusant-nos del que som, i a sobre amb un sentiment afegit de culpabilitat que els mitjans de comunicació de casa nostre mantenen ben viu amb notícies adients per a mantenir-nos a ratlla.

El cristians d’espardenya vivim amb la por al cos, una por subtil, tènue, finíssima. No és la por del qui se sent amenaçat, perseguit, empresonat o martiritzat. Si passes això la nostra fe seria més forta i combativa que mai. Ens sentim simplement ignorats, ridiculitzats i menysvalorats. I això sí que fa mal. El cristians d’espardenya vivim amb la por del qui se sent poc o gens estimat. I aleshores, com els nens petits, o fem gracietes i tonteries per tenir contents als qui, estudiadament, ens ignoren; o també ens dediquem a fer rebequeries i numerets per a cridar l’atenció.

Per això Jesús, a més de dir-nos que no tinguem por afegeix que valem més que tots els ocells plegats i que té comptats cada un dels nostres cabells. Ens fa pujar l’autoestima. També ens diu que “No hi cap secret que tard o d’hora no sigui revelat; no hi ha res amagat que tard o d’hora no sigui conegut”. Ens diu que ell, misteriosament, és al darrera de la història de la humanitat.

Un cop consolats i motivats, amb l’autoestima equilibrada, Jesús ens encoratja a mantenir-nos ferms en la vivència i en la proclamació de la nostra fe: “Allò que us dic a la fosca, digueu-ho a plena llum; allò que us dic a cau d’orella, proclameu-ho des dels terrats”. Hem de trencar amb aquest prejudici de la nostra societat que bandeja a l’àmbit privat la vivència i la manifestació de la fe. La dimensió comunitària és tan important com la dimensió personal, i no només en l’ambit de la fe, sinó en tots els àmbits de la vida social: Ens imaginem un Barça sense el Camp Nou? o un Govern de la Generalitat sense Parlament? o una educació sense escoles i universitats? Ens podem imaginar una fe sense signes, sense esglésies, sense una comunitat que es reuneix...?