Jugant plegats (Cròniques jerosolimitanes 19)

Dissabte, és dia festiu. Travesso el parc que hi ha al costat del convent, el Parc de la Campana (Gan Ha-Paamon). És un espai bonic, amb camins empedrats per a passejar, amb pistes de bàsquet i de futbol, parcs infantils, arbres, moltes flors, gespa.

Són quarts de quatre i el parc està encara ple de famílies que han vingut a passar el dia. Els espais verds estan pràcticament ocupats. La imatge és típica: mantells a terra, el cistell amb restes del menjar, les begudes, el pare dormint la becaina, la mare vigilant els infants que jugen pels voltants. Les pistes de esport són plenes de joves.

Distingueixo clarament les pistes on juguen els joves jueus i els joves àrabs. No es barregen. En la gespa també hi ha famílies jueves i àrabs. Cadascú va a la seva, sense molestar-se però sense barrejar-se.

Passo pel costat del parc infantil. Allí l’escena varia. Els infants jueus i àrabs comparteixen el mateix espai, relacionant-se amb aquella naturalitat i espontaneïtat que sols els infant més petits saben fer. Els pares els vigilen d’aprop i ja no estan tan allunyats els uns dels altres.

Seran aquests infants jueus i àrabs que juguen plegats un signe d’un futur de respecte mutu i de convivència en la diferència? Si més no jugen plegats i aconsegueixen que els seus pares estiguin una mica més a prop.