El passat 19 de juny Titelles Marduix feia una actuació molt particular davant de tots els frares caputxins catalans reunits en el seu Capítol Provincial. Aquí teniu la presentació que se’ls va fer:
L’espectacle “De com sant Francesc amansí el llop”, de Marduix Titelles, es mereix fer una bona presentació. Dir Marduix és dir Joana Clusellas i Jordi Pujol, acompanyats, avui, de l’Ignasi Pujol, germà de’n Jordi. Marduix és una companyia de titelles que ha esdevingut, per fidelitat i trajectòria, un clàssic respectat i reconegut per tots els qui es mouen en aquest àmbit. Porten més de 30 anys actuant, exactament 32.
És un privilegi que s’hagin desplaçat des de Sant Esteve de Palautordera fins a Sant Martí de Sesgueioles per a oferir-nos un dels seus espectacles. Diem privilegi no només per poder gaudir, sense moure’ns, de la companyia de titelles més reconeguda de Catalunya, sinó sobretot perquè l’actuació que ens oferiran és un gest d’apreci als frares caputxins.
No han vingut a “entretenir-nos” ni a fer-nos “passar l’estona”. Han vingut a oferir-nos el seu art a través d’un dels seus espectacles més clàssics que parla de sant Francesc d’Assís. ¿Per què? Per estimació a un frare, al Jordi Llimona, consiliari de l’agrupament escolta Guerau de Liost del qual en Jordi de Marduix en formava part d’adolescent. Trobareu la història explicada en l’apartat de Testimonis del llibre “Jordi Llimona, Rebel i Fidel”.
Un apunt sobre l’art mil.lenari de les titelles. Hi ha diferents tipus de titelles: els més coneguts són els de fil o marionetes, i els de guant o putxine.lis. També hi ha les titelles que podem anomenar fixes o ninots, sense elements de manipulació. L’espectacle que veurem correspon a titelles tipus ninot, totes creació personal de la Joana. Aquest estil de titella, com comprovarem, dóna més elegància, finor i profunditat als espectacles.
En segon lloc, dir que l’art de les titelles és tan poc reconegut que, dins de la moderna classificació de les arts escèniques, no apareix mencionat com a disciplina pròpia.
En tercer lloc, dir que ser titellaire, ser artista -com ser frare- és també una vocació, és optar per un estil de vida on tot gira al voltant d’aquest art. El desig de l’artista és, com el d’un frare, compartir, expressar, irradiar, comunicar... el seu art. I si fent això, a més, es guanya una mica la vida, perfecte! Al veritable artista tot li esdevé accessori, el seu art és el pal de paller de la seva vida.
La vida d’un artista és senzilla, molt senzilla, incòmode pels horaris i els desplaçaments, insegura, pendent sempre de qui els contracti. Els frares som molt semblants als artistes. Ser artista, ser frare, és parlar de vivència, de do, d’inspiració, d’opció de vida, de carisma, de vibració. Utilitzant el llenguatge artístic podriem dir que, els frares, hem de ser uns autèntics artistes de les coses espirituals.
Parlem del seu espectacle "De com sant Francesc amansí el llop". Reproduïm el que, ells mateixos, expliquen al llibre del Jordi Llimona:
“Un dia, els de Marduix vam decidir fer un espectacle de la floreta “De com Sant Francesc va amansir el llop”. Quan ens vam endinsar en aquesta història ens vam adonar que no era una faula qualsevol. Tenia un munt de matisos: un cant a l’amistat, un cant a la natura, un cant a la convivència. En definitiva, un cant a la vida. Vam fer el guió i els personatges, és a dir, els “ninots – titelles”. Tot seguit, com sempre, vam consultar el nostre projecte amb l’objectiu de contrastar l’esperit i el contingut de l’espectacle. La primera persona a qui ens vam adreçar va ser en Jordi Llimona, el Pare Llimona. Després de revisar el text, el Pare Llimona va dir: “Que bonic”. És fidel al que vol explicar. Als nois i noies els agradarà molt. Hi ha un anacronisme però és divertit, Sant Francesc i en Giotto es portaven 100 anys”.
“Hem d’obrir portes i finestres perquè es vegi el que hi ha a fora i entri el sol quan llueixi”. Aquesta frase del nostre espectacle resumeix la percepció que tenim de la manera de ser del Pare Llimona. I l’espectacle que vam fer era, en definitiva, un homenatge a la seva manera d’entendre la vida. A mesura que l’espectacle avançava, nosaltres ens anàvem amarant del seu tarannà. I ara encara l’anem representant...”
L’espectacle “De com sant Francesc amansí el llop”, de Marduix Titelles, es mereix fer una bona presentació. Dir Marduix és dir Joana Clusellas i Jordi Pujol, acompanyats, avui, de l’Ignasi Pujol, germà de’n Jordi. Marduix és una companyia de titelles que ha esdevingut, per fidelitat i trajectòria, un clàssic respectat i reconegut per tots els qui es mouen en aquest àmbit. Porten més de 30 anys actuant, exactament 32.És un privilegi que s’hagin desplaçat des de Sant Esteve de Palautordera fins a Sant Martí de Sesgueioles per a oferir-nos un dels seus espectacles. Diem privilegi no només per poder gaudir, sense moure’ns, de la companyia de titelles més reconeguda de Catalunya, sinó sobretot perquè l’actuació que ens oferiran és un gest d’apreci als frares caputxins.
No han vingut a “entretenir-nos” ni a fer-nos “passar l’estona”. Han vingut a oferir-nos el seu art a través d’un dels seus espectacles més clàssics que parla de sant Francesc d’Assís. ¿Per què? Per estimació a un frare, al Jordi Llimona, consiliari de l’agrupament escolta Guerau de Liost del qual en Jordi de Marduix en formava part d’adolescent. Trobareu la història explicada en l’apartat de Testimonis del llibre “Jordi Llimona, Rebel i Fidel”.
Un apunt sobre l’art mil.lenari de les titelles. Hi ha diferents tipus de titelles: els més coneguts són els de fil o marionetes, i els de guant o putxine.lis. També hi ha les titelles que podem anomenar fixes o ninots, sense elements de manipulació. L’espectacle que veurem correspon a titelles tipus ninot, totes creació personal de la Joana. Aquest estil de titella, com comprovarem, dóna més elegància, finor i profunditat als espectacles.
En segon lloc, dir que l’art de les titelles és tan poc reconegut que, dins de la moderna classificació de les arts escèniques, no apareix mencionat com a disciplina pròpia.
En tercer lloc, dir que ser titellaire, ser artista -com ser frare- és també una vocació, és optar per un estil de vida on tot gira al voltant d’aquest art. El desig de l’artista és, com el d’un frare, compartir, expressar, irradiar, comunicar... el seu art. I si fent això, a més, es guanya una mica la vida, perfecte! Al veritable artista tot li esdevé accessori, el seu art és el pal de paller de la seva vida.
La vida d’un artista és senzilla, molt senzilla, incòmode pels horaris i els desplaçaments, insegura, pendent sempre de qui els contracti. Els frares som molt semblants als artistes. Ser artista, ser frare, és parlar de vivència, de do, d’inspiració, d’opció de vida, de carisma, de vibració. Utilitzant el llenguatge artístic podriem dir que, els frares, hem de ser uns autèntics artistes de les coses espirituals.
Parlem del seu espectacle "De com sant Francesc amansí el llop". Reproduïm el que, ells mateixos, expliquen al llibre del Jordi Llimona:
“Un dia, els de Marduix vam decidir fer un espectacle de la floreta “De com Sant Francesc va amansir el llop”. Quan ens vam endinsar en aquesta història ens vam adonar que no era una faula qualsevol. Tenia un munt de matisos: un cant a l’amistat, un cant a la natura, un cant a la convivència. En definitiva, un cant a la vida. Vam fer el guió i els personatges, és a dir, els “ninots – titelles”. Tot seguit, com sempre, vam consultar el nostre projecte amb l’objectiu de contrastar l’esperit i el contingut de l’espectacle. La primera persona a qui ens vam adreçar va ser en Jordi Llimona, el Pare Llimona. Després de revisar el text, el Pare Llimona va dir: “Que bonic”. És fidel al que vol explicar. Als nois i noies els agradarà molt. Hi ha un anacronisme però és divertit, Sant Francesc i en Giotto es portaven 100 anys”.
“Hem d’obrir portes i finestres perquè es vegi el que hi ha a fora i entri el sol quan llueixi”. Aquesta frase del nostre espectacle resumeix la percepció que tenim de la manera de ser del Pare Llimona. I l’espectacle que vam fer era, en definitiva, un homenatge a la seva manera d’entendre la vida. A mesura que l’espectacle avançava, nosaltres ens anàvem amarant del seu tarannà. I ara encara l’anem representant...”
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada