diumenge, 29 de juny de 2008

Sant Pere i Sant Pau (Diumenge 13)

El conjunt monàstic de Sant Pau del Camp és un dels pocs edificis romànics encara visibles a Barcelona. Al bell mig del timpà, damunt la porta d’entrada a l’església, datada de l’època visigòtica, destaca un Crist Majestat acompanyat per sant Pere i sant Pau. El Crist Majestat, assegut en un tron, té els braços oberts. La mà dreta està lliurant un llibre a sant Pau. La mà esquerra, més deteriorada, no permet precisar si està lliurant una clau o està beneïnt a sant Pere. Els dos apòstols, inclinats cap endavant i mig agenollats recullen, reverents, l’ofrena.

El llibre lliurat a Pau expressa l’autoritat rebuda de Jesucrist d’anunciar l’evangeli, tal com ho escoltàvem a la segona lectura per boca del mateix Pau: “El Senyor m’assistia i em donà forces perquè acabés de proclamar el missatge de l’evangeli”. La clau o la benedicció lliurats a Pere expressa l’autoritat rebuda per Jesucrist per obrir i lligar, tal i com resa l’evangeli de Mateu: “Et donaré les claus del Regne del cel: tot allò que lliguis a la terra, quedarà lligat al cel, i tot allò que deslliguis a la terra, quedarà deslligat al cel”.

El lliurament simultani de l’evangeli i de la clau (o la benedicció) expressa que ambdues funcions tenen, pel Crist, la mateixa importància; expressa també que ambdós personatges tenen la mateixa rellevància. Això és manté de forma molt viva en les esglésies orientals, però l’origen petrí de l’església llatina ha fet que, sense oblidar mai el lligam dels dos apòstols, es deixi en un subtil segon terme a sant Pau, especialment en els moments històrics que ha calgut ressaltar l’autoritat papal associada, indefectiblement, a Pere.

Tanta insistència “petrina” en el sí del catolicisme fa que, de vegades o sovint, ens quedem “petrificats”. Totes les coses tenen la seva mesura i els masses acaben carregant. Sociològicament parlant és habitual que tot col.lectiu exalci els seus liders, que faci apologia del lideratge i arribi, si cal, a la mitificació. Això cohesiona i uneix. Això és vàlid per l’Església, pels governants, per les empreses i fins tot pel Barça. En la primera lectura veiem a sant Pere que ha deixat de ser un pescador arrauxat per esdevenir un lider alliberat de la presó pels mateixos àngels. Un text encoratjador pels cristians de finals del segle I i inicis del segle II, perseguits i empresonats a causa de la seva fe en Jesús. Aquest relat seria un estímul evidentíssim. Semblantment, l’evangeli de Mateu respira un to apologètic a favor de Pere quan Jesús li diu: “Tu ets Pere i sobre aquesta pedra jo edificaré la meva Església”.

No caiguem en debats si això ho va dir realment Jesús o ho afegeix l’evangelista. Calia, dins la primitiva comunitat, un referent, i segons els escrits del Nou Testament, aquest referent és Pere. Això és inqüestionable. Però en els primers segles del cristianisme, i en virtut de la seva expansió, aquests referents s’ampliaren al voltant dels patriarcats de Roma (fundat per Pere), de Bizanci (fundat per Andreu), d’Antioquia (fundat per Pere i Pau) i d’Alexandria (fundat per Marc evangelista). Aquesta natural ampliació de referents, inicialment font de pluralitat i de comunió al voltant de Pere, es convertí en motiu de lluites de poder entre els quatre patriarcats que anaren provocant les conegudes escisions i cismes. Com gestionar l’autoritat de Pere en el si de l’Església universal continua essent l’assignatura pendent de tots els cristians.

Sota el timpà de l’entrada de l’església de Sant Pau del Camp apareix la següent inscripció: "Aquesta porta és el camí del Senyor per a tots, el portal de l’horta de la vida. Veniu-hi, tot passant per mi”. Que sant Pere i sant Pau ens inspirin a trobar camins perquè tots els cristians sapiguem entrar plegats i agafats de les mans dins d’una mateixa Església.