Contemplar la felicitat en perspectiva (Diumenge 4)

“Busqueu el Senyor, tots els humils del país”, era l’inici de la lectura del profeta Sofonies, el qual insistia en el tema dient: “Busqueu la humilitat”; i també afegia: “Deixaré en el teu país un poble humil i pobre”. Tres vegades són les que Sofonies repeteix el mateix terme per posar de manifest la rellevància d’aquesta virtut per resistir les dificultats de tota mena, per portar una vida honesta, i per restar atents a la voluntat divina.

De fet, la persona humil és aquella que reconeix i que assumeix les seves limitacions; o més encara, que li manquen capacitats físiques, psicològiques, morals, intel·lectuals o espirituals per tirar endavant per la vida amb la dignitat necessària. Per això el salm responsorial recitava un elenc dels humils necessitats de l’ajut diví en forma d’oprimits, famolencs, presos, cecs, vençuts, forasters, viudes i orfes. Ells són i seran sempre el col·lectiu principal a qui Déu dedica les seves atencions.

Els humils esdevingueren també els membres de les primeres comunitats cristianes. Així ho especificava sant Pau escrivint als membres de la nova comunitat de Corint: “Mireu els qui heu estat cridats; sou pocs els instruïts, els poderosos o de família noble”. De fet, aquestes primeres comunitats estaven barrejades socialment, però amb una majoria de gent senzilla on, gràcies a Jesucrist, tots esdevenien germans: una novetat que trencava esquemes sociològics on les persones, més enllà del seu estatus i condició, pel sol fet de creure en Jesucrist s’asseien juntes, pregaven juntes, i aprenien juntes. De fet, les nostres comunitats cristianes continuen essent així, barrejades i sense distincions.

Perquè la nostra vocació cristiana no ens converteix en membres d’una elit religiosa, sinó en germans i testimonis de les benaurances de Jesús recollides en l’evangeli de sant Mateu. Són nou les vegades que Jesús anomena “Feliços” als agosarats que s’afanyin a viure aquests valors tan genuïns que fonamenten i qualifiquen l’ésser humà: la pobresa d’esperit que ens obre existencialment vers Déu, el dol assumit que no evita el dolor, la humilitat que assumeix els propis límits, la fermesa en les justes conviccions, la compassió que dilueix el judici i el prejudici, la netedat de cor que irradia bonhomia, el treball constant perquè les relacions siguin pacífiques, la perseverança en les persecucions de tota mena; però sobretot encaixar amb dignitat els afronts terrenals en el seguiment de Jesucrist, sabent que la nostra recompensa “és gran en el cel”.