UN DÉU DE VIUS

Dimecres, 3 de juny de 2015

Sant Carles Luanga i companys, màrtirs

Tb 3, 1-11.24-25/Sl 24/Mc 12, 18-27

Aquests dies estem llegint de forma contínua el llibre de Tobit. És un llibre que el tenim, potser, un xic oblidat, perquè pertany a aquell grup de llibres anomenats deuterocanònics com ara el de la Saviesa o el Siràcida, que tampoc no apareixen massa en la litúrgia. Però jo us recomano de seguir-lo durant aquests dies perquè ens presenta una història com molt naïf, molt rica en detalls quan parla del que els passa als protagonistes, però que vol ser a la vegada molt profunda. Avui podríem quedar-nos amb les paraules finals que hem escoltat: Aquell mateix dia foren escoltades les dues pregàries, la de Tobit i la de Sara, en presència del Déu altíssim, i Déu envià Rafael, l’àngel sant del Senyor, a consolar (guarir) aquells dos que havien fet alhora el seu prec davant d’ell.

Que hi ha al rerefons de l’obra? El dibuix de la situació en què es trobaven en plena diàspora mils i mils de jueus: la situació de trobar-se sense un lloc de culte cabdal com era el Temple, el trobar-se en minoria davant de la religió pagana imperant que també era una religió d’estat, el trobar-se lluny dels llocs coneguts, lluny de tot allò que fa que hom se senti a casa. Dins d’aquesta situació (com passa a mils de cristians perseguits arreu o com ens passa a nosaltres en les nostres situacions de dificultat o de prova que podem estar passant) les grans preguntes: On és el Déu d’Israel, on és aquest Déu d’amor i misericòrdia? Escolta o no escolta el nostre clam com a poble seu? Fa oïdes sordes a tanta injustícia i tanta violència gratuïtes? Podem esperar quelcom de Déu o no?

El llibre, mai no ho podrem deixar de banda, tot i que sigui una novel·la que tingui poques possibilitats d’estar narrant una història real, és una història escrita per un creient, per algú per a qui Déu no és un ésser llunyà i abstracte, sinó una Persona amb qui s’ha viscut una experiència concreta de poble i personal i que amara tota l’obra. L’autor de Tobit ens respon: Primer, el culpable, el pecador, el qui fa les coses malament o no tant bé con voldria... som tot el poble i jo mateix, per això trobem aquestes llargues pregàries tan sentides que són una confessió general: comencem reconeixent on som; segon: sí, Déu, perquè justament és Déu, no és el Déu del petit territori d’Israel, és el Déu de l’univers, el creador que ha fet cels i terra, per tant és assequible en qualsevol lloc, és proper en tot moment i situació, fins i tot especialment proper quan hom es troba tocant fons: contestat i menystingut pels de la pròpia casa; tercer: Déu escolta la pregària tan bon punt és dita i envia el seu àngel per consolar-nos, per guarir-nos... i és important aquest detall de l’autor: l’àngel ve a donar vida a canviar la vida dels protagonistes des de dins.

Correspondència avui, de forma especial, amb la resposta que Jesús dóna a aquells que vénen, com sempre, no a escoltar-lo, no a aprendre d’Ell... sinó a posar-lo a prova. Déu no és déu de morts, sinó de vius... No limitem aquestes paraules de Jesús a l’esperança en la resurrecció futura només... sinó obrim-nos a la vida plena que Déu ens proposa ARA i AQUÍ per a viure. Perquè és Ell que segueix enviant el seu àngel Rafael (“medecina de Déu”) per guarir-nos a tu i a mi dels nostres egoismes més pregons, de la nostra dura ceguesa per reconèixer que el Regne ja és aquí, de la nostra sordesa a la seva Paraula de vida. En l’Eucaristia d’avui podem trobar la medecina que Ell mateix ens ve a donar.