divendres, 11 d’abril de 2008

El primer matí (Cròniques jerosolimitanes 1)

Dimarts al matí. Són quarts de sis (aquí es resa a les sis!). Miro per la finestra que està encarada vers la ciutat vella emmurallada, cap a l'est. Es veu, a l'horitzó, enmig de la foscor, la franja vermellosa de tons càlids i suaus de l'albada. Destacaven, al seu davant i amb una senzilla solemnitat, els campanars de l'església de Betfagé -a la muntanya de les Oliveres- i el campanar de l'església dels armenis, situada davant la porta de Sió. Els ocells es despertaven i feien sentir el seu piular, fent-te adonar que el silenci que hi havia era complert. Què més es pot demanar al començar la primera jornada a Jerusalem?

Els altres dies ja no he vist l'albada malgrat mirar, per la finestra, a la mateixa hora. Els ocells segueixen fent les seves cantarelles matinals, i el silenci continua...

2 comentaris:

URI ha dit...

Quina enveja! Jo avui també he vist l'albada quan baixava en bicicleta des de Sant Pere Martir i veia el sol que sortia per darrera Montjuïc, però amb les presses no t'atures... és el què té el ritme de la metròpoli.

Apa, aprofita el temps i no estudiïs massa.

fraeduard ha dit...

Jo anava a dir el mateix: Quina enveja! I ho escric des de Madrid, des del convent del Pardo. Clar que aquest matí també he pogut veure les muntanyes nevades tot passejant... Esperarem els propers números de Cròniques jerosolimitanes amb delit.
Una abraçada!