diumenge, 13 d’abril de 2008

El pastor o la porta? (Pasqua 4)

El llenguatge pastoril ha donat, de sempre, per a fer paral.lelismes, al.legories, metàfores i evocacions de tot tipus. L’evangeli d’avui n’és un exemple i, escoltant-lo, intuïm que hi ha missatges que nosaltres no captem del tot però que captarien, fàcilment, els primers destinataris de l’evangeli, sobretot quan al.ludeix als “estranys” i, diverses vegades, als “lladres i als bandolers”. També crida l’atenció que Jesús sigui, alhora, la porta de les ovelles i el bon pastor. El mateix evangeli constata les dificultats d’assimilar aquest llenguatge quan diu: “ells no entengueren què els volia dir”. Com no volem ser més papistes que el papa -expressió molt adequada en un entorn catòlic- preferim deixar-nos portar, també, per aquest fecund simbolisme del llenguatge pastoril i fer-ne una actualització.

El corral de les ovelles podria ser, per exemple, l’Església catalana, on hi ha ovelles de molts i de diferents ramats, de diferent “pes i alçada”, de diferents edats i de diferents mentalitats. Imaginem-nos, doncs, a Jesús entrant-hi i parlant. ¿En quina llengua parlaria: català o castellà? Segons la llengua que utilitzés alguns ramats del corral ja es posarien nerviosos. ¿Com parlaria al col.lectiu de “latinos”, d’eslaus i d’africans que també són cristians? Saludaria primer a les autoritats religioses o a les ovelles malaltes i marginades? Ens deixaria a tots plantats per anar a cercar a l’ovella perduda? Tindria en compte les particularitats dels ramats catòlics, protestants o ortodoxos per a no ferir susceptibilitats? Com aniria vestit? Faria un discurs progre o un discurs carca? Què diria als separats i als homosexuals? Com seria el seu discurs sobre l’avortament? Què diria sobre l’eucaristia? A qui saludaria abans: als homes o a les dones, als bisbes o als laics, als infants o als més vells, al cardenal de Barcelona o al primat de la Tarraconense, al rector de Sarrià o al rector d’Olot, als monjos de Montserrat o als caputxins, als caputxins més joves o als més vells, als del convent de Sarrià o als de Pompeia, a la comunitat cristiana o als frares, als catequistes o als del rebost...?

Jesús tindria veritables problemes de protocol, que s’anirien magnificant a la mesura que el corral eclesial s’anés eixamplant amb més ramats. No val a dir que Jesús, essent qui és, trobaria les formes adequades per acontentar a tothom. Segurament, però aquesta és la resposta tòpica, evasiva i apologètica per a dissimular els problemes reals.

Quan l’evangeli de Joan diu que Jesús és el bon pastor es refereix a quelcom espiritual, a una experiència profunda de fe: que Jesús ens crida pel nostre nom, que Jesús va al nostre davant i ens convida a seguir-lo, que Jesús vol que reconeguem la seva veu. Jesús, com a bon pastor, ens interpel.la de forma personal, exclussiva, directa i íntima. Aquest és el fonament inalterable de la nostra fe! Quan es vol concretar aquesta opció personal al seguiment de Jesús és quan apareixen les dificultats, tal i com hem constatat, amb la bateria de preguntes que acabem de fer. Però aquestes dificultats no haurien de malmetre l’essencial, el seguiment confiat i incondicional de Jesús.

Per això l’evangeli afegeix -possiblement patint ja aquestes dificultats- que Jesús és la porta de les ovelles. Parlar de Jesús com “la porta” és obrir-se a un àmbit teològic i eclesial: Jesús és la porta d’accés directe a Déu, no la Generalitat, ni l’escola, ni el treball, ni les ONGs, ni la ciència, ni tampoc, encara que sembli mentida, el Barça. Jesús és, també, la porta d’accés a una comunitat eclesial molt plural i molt diversa on, amb la imatge d’amples pastures, tothom ha de poder trobar el seu espai i el seu lloc, on el sentit de pertinença ha de portar-nos a una manera diferent de fer i de pensar.

En definitiva, Jesús –com a bon pastor- ens obre el camí de la fe convidant-nos al seu seguiment. Jesús –com a porta- ens obre l’accés directe a Déu i l’accés a la comunitat eclesial.