dilluns, 28 d’abril de 2008

Setmana Santa Ortodoxa (Cròniques jerosolimitanes 5)

Del 20 al 27 d'abril les esglésies ortodoxes orientals han celebrat la Setmana Santa. Grecs, armenis, coptes, siríacs, etiòpics... han omplert Jerusalem de pelegrins, i no diguem el Sant Sepulcre, que estava inaccessible. M'explicaven que el govern d'Israel dóna moltes facilitats a que ciutadans russos puguin venir aquí. També em dèien que hi ha organitzats vaixells (suposo que des del mar Negre) que vénen només per estar un dia.

Assabentat que un dels dos actes més populars era el rentament de peus que el patriarca grec ortodox feia a la plaça d'accés al Sant Sepulcre, a les vuit del matí un servidor ja era allí, però no era l'únic. L'accés a la plaça i els terrats dels edificis adjacents estàven plens de gom a gom i tot controlat per policies. Vaig optar per abandonar després d'intentar, sense èxit, que els policies em deixéssin passar per sortir per l'altra accés. Em vaig acontentar en respirar l'ambient i en constatar que, amb aquest ritual, les esglésies ortodoxes és mantenen molt fidels als primers segles del cristianisme, quan el rentament de peus era un sagrament. Els patriarques de les altres esglésies ortodoxes que són a Jerusalem també van fer, en el seu recinte, aquest gest (com veiem en la imatge, on apareix el patriarca siríac). Vaig pensar també en els antics monestirs coptes que tenen, al centre de la nau, i adosat al terra, un marbre en forma de palangana on, l'abat del monestir, es dedica a rentar els peus dels monjos i dels fidels el dia del Dijous Sant.
L'altre acte popular és l'aparició del foc sant el dissabte al migdia. Un servidor, camí de la biblioteca, passava pel costat de la Porta Nova a dos quarts de nou del matí i l'accés ja estava tancat. Totes les portes i accessos possibles a la ciutat emmurallada i al Sant Sepulcre tenien, aquell dia, un accés restringit. Suposo que hi podia entrar tohom, però a poc a poc, i en grups petits.
Hi ha una gran devoció per aquest foc, la creença popular és que baixa del cel. M'explicaven que una part d'aquest foc el transporten aquella mateixa tarda a Atenes en avió -no sé com s'ho faran- a fi de distribuir-lo per les esglésies. Ateses les dificultats d'accés viscudes el Dijous Sant, vam renunciar, ja d'entrada, a veure alguna cosa. Físicament allunyat, però espiritualment proper, gaudia mirant les cares de la gent que, adelerats, anaven a les tanques perquè la policia els deixés entrar.

Al migdia, fent el camí de retorn, m'anava trobant amb cristians etiòpics que portaven, damunt el cap, unes corones fetes de fulles de palmera o quelcom semblant. Anaven ben vestits, amb grans mocadors de cotó blanc en forma de mantell, contents, lluint presumits aquella corona que simbolitzaria el triomf de Jesús sobre la mort. Passant, de nou, pel costat de la Porta Nova, l'ambient era més tranquil. L'accés continuava restringit i havia gent que estava asseguda, al terra, als voltants de la porta, llegint en silenci llibrets de pregària, o simplement estaven callats.

3 comentaris:

Salvador ha dit...

Vaig llegint regularment les teves cròniques Jerosolimitanes, ja que el Google reader m'avisa cada vegada que una web amiga posa un post nou.
Veig com estàs vivint amb entusiasme la Pasqua jueva i ara la Setmana Santa Ortodoxa. Comentes el fet del rentament de peus i del seu simbolisme, i m'he recordat de quan nosaltres ho vam fer, ara fa 10 anys, a Jerusalem, en una església que ara no recordo el nom, i vam acabar tots emocionats...
També penso ara que els darrers anys aquest ritual s'ha eliminat en la celebració del Dijous Sant a Sarrià, a la nostra comunitat, i penso que és llàstima... Segurament s'ha imposat el criteri de que això allarga molt la celebració litúrgica, etc. etc., però personalment penso que és un ritual tan ple de sentit i simbolisme que és llàstima que s'hagi perdut.
Una abraçada desde Barcelona

fraeduard ha dit...

Apa, Jordi, aquesta vegada sí que em fas enveja! Justament ahir llegia una Crida a la reconciliació dels cristians, adjunta a la carta de Taizé d'enguany, on es diu:
"Els cristians d’Orient sempre han posat l’accent en la resurrecció del Crist que ja transfigura el món. No és pas gràcies a això que molts d’entre ells han sabut travessar dècades de patiments en els segles passats? L’Orient ha guardat l’ensenyament dels Pares de l’Església amb una gran fidelitat. El monaquisme que ha donat a Occident ha alenat en tota l’Església una vida de contemplació. Els cristians d’Occident podrien obrir-se més a aquests tresors?"
¿I no és el rentament de peus un dels símbols d'aquesta resurrecció que ja transfigura fins allò més humil, que omple d'un "pes de glòria", que diria sant Pau, tot acte de servei desinteressat?

jordicaputxí ha dit...

pau i bé, Salvador i Eduard!

Gràcies pel què dieu, perquè és el missatge que volia transmetre, que els catòlics catalans -inclosos els sarrianencs- ho tenim bastant oblidat, no fa progre; i que els cristians orientals es mantenen molt fidels amb aquest ritus tan significatiu, no cal incloure'l en una missa, perquè té entitat pròpia.

jordi