dijous, 24 d’abril de 2008

Seder de Pasqua (Cròniques jerosolimitanes 3)

A l'acabar la celebració sinagogal vaig dir, a qui ho havia anunciat, que un servidor no tenia on celebrar el sopar pasqual. Vaig trucar al telèfon que em van dir i, al dia següent, ja m'havien trobat una família de la comunitat que m'acollís. Era una parella jove, de treinta i pocs anys -ell de Jerusalem i ella de Haifa- amb dos fills petits; un d'ells seria el protagonista del sopar pasqual.
Vam trobar-nos divendres al Kabalat Shabat i, de nou, el matí del Shabat, evidentment, a la celebració sinagogal. Aquell matí, després de llegir les lectures, i abans de tornar el rotlle de la Torà al tabernacle, van aturar la celebració i vam baixar al patí a fer el pica pica que es fa al final. La raó era que s'acostava l'hora de cumplir la prescripció de no menjar coses amb llevat. Acomiadats de pa, pastissets i galetes per una setmana sencera, vam tornar, riallers, a acabar la celebració.
A dos quarts de vuit de la tarda, un cop més, anàvem a la sinagoga, ara, per a celebrar una pregària més breu. Sortits i desitjant a tothom "Jag Sameaj" (Bona festa) vam caminar, tranquil.lament, cap a la casa. Em ressonava ànima endins un cant melangiós i repetitiu de la pregària que deia: "Ana Adonai hoshia na!" (Salva'ns, Senyor, si us plau!) que expressava el sentit del què anàvem a celebrar aquella nit. A la casa ens esperava l'àvia (la mare d'ella) i dos convidats més. Seria una celebració íntima!
En un cap de taula hi havia l'àvia que, discretament, ajudava a donar ritme a la celebració. A l'altre cap de taula, el pare. La mare i el fill gran als costats del pare. Els tres convidats en els seients restants. El fill petit a dormir! Cadascú amb el seu ritual al davant, vam començar la celebració. Va ser un descans veure que a l'hora de fer la benedicció de les copes de vi es podia fer amb vi o amb suc de raïm que el pare, cada vegada, servia, cerimoniòsament, a cadascun dels comensals. El nen tenia una copeta petita amb el seu suc corresponent.
El nen començà a fer, cantant, les preguntes: "Per què aquesta nit és diferent de les altres nits?" L'explicació es convertí en una escenificació. El pare es posà una capa i feia de faraó i el nen es va habillar de Moisès. El nen -Moisès- anava dient al pare: "Deixa sortir el meu poble" i el pare -faraó- deia: "No vull". Aleshores comença la representació d'algunes plagues on la mare ajudava al nen a disfressar-se adequadament. El pare -faraó- seguia dient: "No vull". Seguint el ritual, mullàvem el dit petit en la copa de vi i deixàvem una gota en el plat mentre dèiem el nom de cadascuna de les plagues.
Arribà el moment de beneïr i menjar les herbes amargues, la salsa, i el pa sense llevat. El nen havia de saber el perquè d'aquests elements. Els pares, seguint la tradició, li van dir que així com li explicaven a ell, quan ell tingués fills, hauria de fer el mateix. Arribà el moment de beneir el pa i és féu un silenci complet, dens. El pare agafà el pa, el beneí i el repartí delicadament. Aquell silenci em tranportà, evidentment, cap a la persona de Jesús.
Finalitzada la primera part del seder, va començar el sopar i, a l'acabar, novament amb el llibre del ritual damunt la taula, seguíem cantant salms fins que, voltant la mitjanit, arribava l'hora d'acomiadar-se. Amb el cor esponjós, agraït pel que havia viscut amb tanta simplicitat, acollit amb molta naturalitat, tornava cap a casa amb un dels convidats. Pel carrer trobàvem a altre gent que també feia el camí cap a casa. "Jag sameaj!" (Bona festa!) ens dèiem.

1 comentari:

Anònim ha dit...

Bufffffffff.... quin relat!!!! És molt, molt, molt impressionant!!!! Encara que nosaltres hàgim viscut alguns "sopars jueus" estic segura que cap s'assembla a aquest! Quina imaginació té aquesta família d'anar representant totes les accions!!! M'ha semblat molt tendre i educatiu tot plegat!