¡¡¡AMIGO ESTÁ AQUÍ!!!

El convent és lloc de trobada de tota mena de gent. Pocs s’imaginen de la diversitat dels personatges amb qui tractem. Entre aquests, des de fa potser un parell d’anys, hi ha un immigrant que ve d’un país del Golf de Guinea. Vivia en una barraca enmig del bosc, en un poble no massa lluny d’aquí, fins que aquell tros de bosc es va cremar. Aleshores l’assistenta social del municipi ens va demanar que l’acollíssim. I així seguim.
Quan vol, el nostre hoste ja es sap fer entendre. Però en circumstàncies normals el seu ús del castellà és molt limitat. Costa saber el que vol dir. També hi juga alguna mena de problema psíquic, que jo no sabria definir. Habitualment, va repetint una frase, sempre la mateixa, la que encapçala aquestes ratlles.
Quan algú dels seus coneguts, o algú que li cau en gràcia, arriba, la salutació és invariable: “¿Amigo está aquí?” Et vénen ganes de dir-li: “No, estoy allí”. Però si correspons les seves paraules amb un gest amable i una salutació, la pregunta es converteix en afirmació: “¡Amigo está aquí!” I al llarg de la conversa (si se’n pot dir conversa), somriu feliç i repeteix, com una lletania... “¡Amigo está aquí!” I ja no diguem quan arriba l'amigo més fidel, que és en Manel Pou.
A vegades el nostre hoste parla sol. O parla amb algunes coses que veu pel pati, i que els altres no percebem. Parla en la seva llengua, o sigui que no podem saber què diu. Però, si el sentim, sortim a la finestra i el saludem, perquè torni a connectar amb la gent de carn i ossos. I, com sempre, la seva manera de demostrar que torna a estar en el nostre món és dir-nos: “¿Amigo está aquí?” I afegeix, relaxat, mig en francès: “Ah, bon... amigo!”
Fins aquesta tarda, aquesta lletania del nostre hoste simplement em semblava divertida. Però avui m’he adonat de la seva profunda humanitat. Realment és bonic que una persona, en una llengua que no domina, la paraula que més repeteixi sigui “Amigo”. De cara als altres, dir “amigo” té un to de reconeixement, de simpatia, d’estimació. Per a si mateix, repetint que els altres són “amigo”, segur que es sent reconfortat, amb un sentiment de confiança, amb el descans de qui ja no està sol.
Se m'acut fins i tot que aquesta cançó de l'enfadós es podria convertir en una pregària. Potser aquesta nit, quan abans d’anar a dormir faci les meves oracions, davant del sagrari o de la creu, començaré dient: “¿Amigo está aquí?” Per acabar constatant, amb confiança, alleujament i alegria que “¡Amigo está aquí!” i aclucar els ulls, com un nen a la falda de la mare, amb un profund i relaxat: “Ah bon... Amigo!”