diumenge, 17 de maig de 2009

L’Esperit Sant imprevisible (Pasqua 6)

L’Esperit Sant vingué sobre tots els qui escoltaven la predicació de Pere”. Els Fels dels Apòstols expliquen -en l’escena del bateig de Corneli- una segona Pentecosta. No és una vinguda de l’Esperit Sant tan solemne com la primera –no hi ha llengües de foc ni ventades- però sí que té els mateixos efectes: “Els sentien parlar en llenguatges misteriosos i proclamar les grandeses de Déu”. Els receptors d’aquesta nova Pentecosta són diferents: en la primera ho eren els deixebles i ara ho són els no jueus. El cercle inicial de destinataris de la Resurrecció, Israel, ara s’amplia als no jueus.

La primera reacció a la conversió de pagans va ser d’estranyesa: “Els jueus creients que havien vingut amb Pere s’estranyaren molt en veure que el do de l’Esperit Sant era vessat fins i tot sobre els qui no eren jueus”. L’eixamplament d’horitzons provocà els seus recels en la primitiva comunitat cristiana, fins aleshores formada per judeocristians. També la primera Pentecosta deixà sorpresos i desconcertats als mateixos deixebles i als jueus que els escoltàven. Les novetats acostumen a provocar recels, a desenquadernar; si a més trenquen o amplien els punts de referència aleshores es converteixen en rebuig perenne.

Fora de l’àmbit del Nou Testament, però seguint la intuïció teològica dels Fets dels Apòstols (on les vingudes de l’Esperit Sant eixamplen sorprenentment els esquemes) podríem parlar d’una tercera Pentecosta en l’Església primitiva: és la proclamació, en el segle IV, del cristianisme com a religió oficial de l’imperi. Aquella religió que fins aleshores era minoritària amplià, de la nit al dia, el seu cercle, i es convertí en quelcom generalitzat. Els recels i les lamentacions d’aquest esdeveniment encara duren avui.

Ens atrevim a dir que una quarta Pentecosta podria haver estat el naixement de l’Islam, que aglutinà molts pobles d’Orient i d’Àfrica on el cristianisme no acabava de quallar. Els recels i els enfrontaments a causa d’aquest nou engrandiment del cercle religiós encara duren avui.

Seguint aquest fil conductor, una cinquena Pentecosta podria ser el moviment interreligiós iniciat fa escassament un segle. Semblava impossible que les diferents religions, posicionades en diferents continents i legitimadores de menyspreus, desvetllessin aquest procés de trobament, de respecte i de consideració. Els recels vers aquest moviment són també evidents, però l’esdeveniment és el mateix: engrandir el cercle.

Déu és l’autèntic protagonista de les pentecostes, que imprevisiblement irrompen en la realitat humana, desconcertant-la, eixamplant-la. La nostra mesquinesa i les nostres pors ens fan reaccionar amb recels i desconfiança. No obstant, la primera carta de Joan, amb una gran lucidesa, ens diu: “Tothom qui estima és fill de Déu, ha nascut d’ell i el coneix”. Es tracta d’una proposta oberta, generosa, ample, integradora que, a jutjar per com actuem, no ens la creiem de debó.

2 comentaris:

fraeduard ha dit...

No sé si acabo de sintonitzar amb aquesta lògica que diu que com més gran és el cercle, més ha intervingut l'Esperit Sant. Si fos així, em veuria obligat a concloure que la més gran Pentacosta de la història és la globalització del capitalisme...

jordicaputxí ha dit...

Tu parles de "pentecostes econòmiques" (barrejant llenguatges...). Un servidor es cenyeix exclussivament a "cercles religiosos", com apareix mencionat clarament en el quart paràgraf i com crec que queda clar pel context. Reconec la gosadia de les afirmacions però m'ha sortit així...