SERMÓ JOAN 14, 1-6“Ningú no arriba al Pare, si no hi va per mi”. (Jn 14, 6)
Sentir-se “com a casa” crec que és una de les sensacions més gratificants de l’ésser humà. La podem experimentar en un dia feixuc de feina. Aquell dia que no hem parat de fer o de rebre trucades, d’aguantar les impertinències d’algun client o proveïdor, d’haver d’acceptar el xàfec del cap de departament en un imprevist en el que, potser, no hi teníem res a veure. O, simplement, el dia de tornada de vacances, després d’aguantar hores de cua per embarcar-se en l’avió de tornada o hores de retenció en voler tornar per autopista. Després de mil i una situacions estressants o de cansament, res com posar la clau al pany de casa nostra, posar-se còmode i descansar: ja hem arribat a casa... ja som a casa!
Jesús, en una època que deuria tenir el seu estrès corresponent, tot i que per causes molt diferents a les d’avui dia, proposa als seus deixebles, i a nosaltres, la tornada a casa com imatge vital del nostre viure davant Déu en Crist.
Les imatges de l’Evangeli d’avui són molt boniques i entranyables. D’una banda, Déu, el Pare, que té una casa comuna amb moltes estances o mansions; és a dir, un lloc comú on hi cap tothom. Un Déu que hi compta amb tots, que no fa accepció de persones. Em sembla que, per això, no en va Pau s’adona que, en cristià, no es pot parlar més de diferències entre jueus i grecs, entre homes i dones, entre amos i esclaus, entre rics i pobres.
D’altra banda, Jesús, el Fill, que ens prepara estada. Mansió, estança, preparar estada, són mots que apunten a l’estabilitat, un lloc on romandre. És la imatge, dins d’un món que passa, d’una vida itinerant, que està de pas, farcida d’ocasions inesperades d’inestabilitat, de canvi, amb els seus sotracs; és la imatge, repeteixo, dins de tot això, d’un lloc ESTABLE, d’un lloc on confiar, on descansar, on sojornar, on construir, on edificar la meva vida, la del meu proïsme, la de tots.
De fet, no és estranya la pregunta de Tomàs: Senyor, si ni tan sols sabem on aneu. Com podem saber quin camí hi porta? Aquesta estabilitat, aquest lloc que tant desitgem on edificar la nostra vida sòlidament, sense pors, no és fàcil de reconèixer. On la podem trobar, quin camí hi porta? I Jesús, el Fill, en la seva resposta, ens assenyala el camí per arribar-hi: Jo sóc el camí, la veritat i la vida: ningú no arriba al Pare, sin no hi va per mi.
El lloc estable, la mansió, la casa és el Pare, no en pot ser un altre que Déu mateix. I Déu és un lloc, curiosament, on s’hi arriba, no on s’hi va. El bon Déu és Aquell que segueix mostrant-se com el recer, com l’aixopluc, com la casa. És el Pare del fill pròdig que surt ran del camí cada dia, buscant-nos per fer-nos entrar a casa, per a fer-nos sentir com a casa.
En aquesta Eucaristia que ara celebrem, deixem-nos, doncs, convidar novament per Ell, no en va se’ns diu Feliços els convidats a la seva taula!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada