dissabte, 30 de maig de 2009

El Roure del Paraigua (Des del Montnegre 7)

Són quarts de set de la tarda i decidim aprofitar la dolça tebior del capvespre per anar fins al Roure del Paraigua que encara no coneixem. Consultem la guia Alpina que en la seva darrera edició l’anomena “Roure del Paraiga”. Passem per l’hostal a saludar al Juanito i li demanen que ens acabi d’orientar. Ens dóna les instruccions pertinents i comenta que l’arbre no és tan solemne con el Roure de Santa Maria però que té la seva envergadura.

L’ambient és càlid i l’atmosfera neta. No fa ni un bri de vent. Deixem Can Preses a la nostra esquerra i enfilem pel caminoi que s’enlaira a la sortida del revolt. El camí puja costerut i passa pel Sot Gran i després pel Sot del Til.ler que s’ajunten més avall a tocar de l’Alzina Grossa. El bosc és espès i els arbres força barrejats. Els roures es van fent cada cop més presents.

Arribem en un altre sot on el camí s’atura bruscament i s’enlaira cap a la dreta quasi cent vuitanta graus. El nostre roure no és lluny d’aquest sot però li donem l'esquena perquè el camí ara puja en direcció contrària. Arribem a una cruïlla que ens permet girar a l’esquerra i encarar la direcció correcta. El camí ja no és tan costerut i intuïm que deu faltar poc per arribar dalt la carena. Anem trobant roures però no són el del Paraigua.

El cor ens diu que el tenim a tocar però no el veiem. Arribem a una cruilla de tres camins. Constatem que som a dalt la carena, no gaire lluny de l’estació meteorològica. En Juanito ens ha dit que el roure era ben a prop. Recordem que abans d’arribar a la darrera cruïlla, a l’esquerra del camí per on hem pujat, hi havia un trencall una mica embardissat que baixava tot recte.

Alli ens hem dirigit i baixant uns cinquanta metres hem distingit, a l’esquerra, un roure amb un tronc més gruixut i fosc que els altres roures que l’envoltaven. El camí s’ha acabat a escassos metres d’aquest arbre formant una petita esplanada. El seu tronc s’alça impecablement recte i no arribem a distinguir la seva copa. Som davant del Roure del Paraigua!

El seu nom ens feia imaginar-lo amb un brancam ample i protector, talment com un paraigua, però ens hem trobat amb un arbre un pel estrany. Dels seus costats sortien, des de la seva part baixa, moltes branques primes, petites i sense fulles. De la seva part alta no hem sabut distingir el seu brancam per estar barrejat amb el d’altres roures. Hem deduit que el nom li deu venir del tronc que és rectíssim i altíssim com el bastó de paraigua.