El senyal de la creu i el parenostre (Fidels Difunts 08)

La diada dels Fidels Difunts, que celebrem avui, ens fa recordar, inevitablement, els difunts més propers i recents: persones que han encarat la mort en edats diferents i en circunstàncies diferents. També, fidels als orígens, recordem els antics difunts del nostre arbre familiar. Indefectiblement és un dia malenconiós, accentuat per la pluja que ens ha acompanyat al llarg de la jornada.

Volem subratllar que el títol exacte de la diada és: “Commemoració de tots els fidels difunts”. De tots! Les comunitats cristianes hem de ser especialment sensibles avui als difunts i difuntes que moren sols i que no tenen ningú que els recordi o que faci una pregària sentida per ells. Els nostres difunts (frares, familiars, fidels de la comunitat cristiana...) han tingut habitualment el privilegi d’estar acompanyats, acariciats, cuidats, assistits religiosament. El seu comiat ha pogut ser humanitzador i digne. El seu record s’ha traduït en misses, en pregàries personals, en evocacions de la seva persona.

Però també hi ha qui ha mort sol, sense gent propera al voltant, sense proposar-li la unció dels malalts, sense resar un parenostre i un avemaria agafant-lo de la mà, sense un simple respons de comiat, sense ningú que li encarregui una missa, o simplement el recordi, o l’encomani a Déu. Eixamplem, de forma conscient i amable, la nostra mirada espiritual vers aquests difunts desassistits afectuosament i religiosament.

Hem de valorar i agraïr, també avui, la nostra condició creient, que ens obre una mirada esperançada vers un futur misteriós que posem, confiats, en les mans de Déu. La fe ens és una companya insubstituible per encarar la mort de gent propera, però sobretot, per encarar la nostra pròpia mort. Fa poques setmanes administravem la unció dels malats a una persona molt gran. Malgrat el seu deteriorament va poder fer el senyal de la creu i seguir la cerimònia amb ulls expressius, movent els llavis en el moment de resar el parenostre. Però ens va entristir veure que el net, atent i emocionat, seguia la cerimònia però no sabia les respostes habituals ni el parenostre; li mancava el llenguatge i el gest per a compartir plenament aquell moment.

Vam sortir d’aquella llar commuguts per aquella estona tan religiosament confortant i colpidora que els fills van donar al moribund; vam sortir emocionats de saber-nos uns privilegiats perquè en el moment de la mort, sabrem fer el senyal de la creu o resar un parenostre; ens vam entristir profundament per aquests joves que estimem i que ara, plens de vida, no pensen en aquestes coses; quan se’ls acosti el moment del traspàs, els hi faltaran aquest signes, aquests gestos, aquests mots, que ungeixen religiosament i humanament el moment de la mort, amorosint-lo, dignificant-lo, transcendint-lo, obrint-lo vers l’infinitud de Déu.

És molt trist, per un creient, que els teus, malgrat pensin diferent, no et procurin assistència religosa abans de la mort. És molt trist, per un creient, que els teus no preguin per tu en el moment de la mort i després d’ella. És molt trist, per un creient, veure que els teus no tindran aquestes capacitats d'expressió quan els hi arribi l’hora. Ho podem evitar, ara que som vius!

Canalla o virtuós? (Tots Sants 08)

En un portal de notícies d’internet hi havia la fotografia d’un cantant de moda amb el següent títol: “Me gusta defender mi lado más canalla”. Ho diem en castellà perquè estava escrit així, i a més, queda més solemne. Es tracta d'un títol cridaner, mediàtic, que ens anima a entrar dins la notícia i a saber quines malifetes ha fet -o està fent- aquest famós.

El cantant i el portal on sortia la notícia no parlaríen així si no sabéssin que, ser una mica canalla -sense passar-se-, està ben vist. El qui presumeix de dolentot gaudeix de la benvolença col.lectiva, si es compensa, això sí, amb un bon físic, amb simpatia, amb qualitats artístiques o, simplement, amb cara dura.

Imaginem-nos que al costat d’aquesta notícia en poséssim una altre amb la cara d’un famós dient el següent: “Me gusta defender mi lado más virtuoso”. Pocs serien els qui, encuriosits, clicarien amb el ratolí sobre aquesta notícia. Fins i tot, ¿quin famós acceptaria ser notícia amb un títol tant ranci i caspós? Quedaria immediatament classificat com un estret o una estreta.

Doncs la diada de Tots Sants celebra precísament això: el costat més virtuós de l’ésser humà, el costat més sant de la condició humana. Avui tenim presents tots aquells homes i dones que ens han precedit en la fe i que han procurat, al llarg de la seva vida, viure el seu costat més virtuós. I malgrat els seus defectes, limitacions i fins i tot, canallades comeses, han sabut deixar-se amarar de la presència de Déu, una presència que els ha anat transformant..., redimint..., purificant..., renovant..., canviant...

Intentar de viure la nostra vessant més virtuosa no és, ni serà mai, notícia i per una senzilla raó: el que és notícia és el que trenca la normalitat. Viure el nostre costat més virtuós és el que normalment i quotidianament intentem fer, amb menor o major convicció, amb menor o major resultat, però en definitiva, és el que procurem fer. La normalitat i la quotidianitat són tan poc originals! Són tan poc mediàtiques! Però en elles ens hi jugem el pa de cada dia. En elles vivim, patim, i gaudim de la nostra condició humana. En elles s’hi cou i s’hi expressa tot el que som i pensem. I el que és normal, habitual i quotidià acostuma a passar-nos desapercebut, no és emocionant, no és notícia... Per tant, no és valorat.

Per això el llibre de l’Apocalipsi ha d’exalçar aquesta majoria anònima de creients simbolitzada pel nº 144.000 que, per decisió d’una minoria de romans canalles, van ser perseguits i occits per voler viure el seu costat més virtuós, des de la fe en Jesucrist: “Aquests són els qui venen de la gran tribulació. Han rentat els seus vestits amb la sang de l’Anyell i els han quedat blancs”. El llibre de l’Apocalipsi converteix en notícia celestial el que per l’Imperi Romà fou un simple episodi històric.

I les benaurances de l’evangeli de Mateu que hem escoltat són més que una simple invitació a viure el nostre costat més virtuós. Són més que una proposta d’un estil de viure. Les benaurances són una constatació que, viure la nostra vessant més virtuosa, ens fa feliços... encara que no siguem notícia, encara que no es parli de nosaltres, encara que estiguem ignorats, encara que no passem a la història.

Per això podriem afegir aquesta benaurança: “Feliços els qui no defensen el seu costat més canalla, perquè viuran més tranquils i seran més feliços”. Qui ho entengui, que ho practiqui...i caminarà per camins de santedat...

Que tinguis sort...! (Cròniques sarrianenques 16)

Ha desaparegut. Ha aprofitat el seu règim de tercer grau penitenciari per escapolir-se. Explicar això pot suscitar alarma social, però no en aquest cas. La seva evasió no és per a seguir delinquint, això creiem... Penitenciàriament es tracta d’una fuga, de l'incompliment d’una condemna; humanament es tracta d’evitar un nou fracàs, d’anar a la recerca d’un futur millor.

La seva situació d’autèntic desarrelat -mitja vida al seu país d’orígen i l’altra mitja aquí- i els seus vint i poquíssims anys, l’han empès a una aventura lúcida i comprensible. No es veia tornant al seu país i, aquí, les possibilitats d’obtenir documentació i feina eren pràcticament nul.les. El seu futur immediat el portaria, irremeiablement, a delinquir de nou. Per això la seva desaparició no és un acte de covardia ni d’elusió de la seva culpa, sinó un desig de començar de cero en un altre país.

Després d’uns quants mesos gaudint del tercer grau penitenciari ha constatat les mínimes possibilitats de tirar endavant portant una vida digna. Cansat de fer classes i cursos de formació laboral, cansat de no trobar feina ni amb un permís de penat, cansat de no fer res i de no poder fer res, ha preferit no esperar inútilment i fer un salt, arriscat i perillós, però amb escletxes d’esperança.

Per això li diem, evocant la cançó, “Que tinguis sort... i que trobis el que t’ha mancat aquí”.

Polítiques socials i econòmiques (Diumenge 30)

El llibre de l’Èxode expressava, en el fragment que hem escoltat, una accentuada sensibilitat social vers l’immigrant, la vidua i l’orfe. Aquesta preocupació veterotestamentària no ens representa, avui dia, cap descoberta especial perquè les nostres lleis, la nostra educació religiosa i la sensibilitat social actual ens hi acompanyen positivament.

És important ressenyar que aquests versets formen part de l’anomenat Codi de l’Aliança, el primer recull legislatiu que va fer el poble d’Israel. Aquest codi és, en definitiva, un codi religiós carregat de bons desitjos com els que hem escoltat, i l’incompliment de les seves prescripcions tindria només conseqüències morals i religioses, però cap de penal.

La sol.licitud del Codi de l'Aliança pels més desprotegits queda expressada, actualment, en les nostres polítiques socials: la llei d’estrangeria, les pensions de viudetat, l’atenció de menors tutelats. Sense entrar en debats de sí aquestes polítiques socials són desplegades adequadament, hem de reconèixer, com a principi, que la nostra societat procura atendre aquests col.lectius.

La lectura de l’Èxode també afegeix una preocupació per les relacions econòmiques, que han de vetllar igualment per donar suport al més desprotegit, per exemple, oferint crèdits sense cobrar interessos o sense necessitat d’empenyorar-se. Un equivalent actual de les prescripcions de l’Èxode el tenim en les polítiques econòmiques del govern nacional i estatal, que procuren el benestar col.lectiu i la cura dels més desatesos enmig d'una economia de lliure mercat essencialment agressiva. Les subvencions i crèdits estatals, les exempcions tributàries, el control dels tipus d’interès són, entre altres mesures, la visibilització d’aquesta pretensió.

La nostra societat democràtica, fonamentada per un Estat de dret, ens garanteix un entorn legal de suport i de promoció dels col.lectius més desfavorits. Però amb això el problema no està sol.lucionat. La tendència política del govern escollit, els grans poders econòmics, les relacions amb altres països, els fluxes migratoris, la crisi, o excuses de mal pagador, condicionen l’aplicació decidida de les polítiques socials i econòmiques d’un Estat.

Més enllà dels mecanismes socials de reivindicació (síndic de greuges, els partits polítics...) les lectures d’avui ens ofereixen un valor afegit, ens parlen d’un plus que qualifica la prescripció i encoratja a practicar-la: la nostra condició creient. En el llibre de l’Èxode les lleis són posades, amb tota la naturalitat del món, en boca de Déu, a fi de donar-lis autoritat divina. Qui estimi i respecti Déu, estimarà i respectarà aquestes prescripcions. Així de senzill; així de responsable.

Jesús, fidel a la tradició jueva, ho diu ben clar en l’evangeli: primer de tot és estimar Déu: això ens donarà la lucidesa, la perspectiva, la sensibilitat i la profunditat necessària. Segon és estimar els altres com a un mateix: això ens farà aplicar honestament i convençudament les polítiques socials i econòmiques.

Autolesions (Cròniques sarrianenques 15)

Braços joves senyalats amb cicatrius en el bíceps i en el deltoide. Alguns també a l’avantbraç. El nombre de talls, la distribució en paral.lel, la distància prudencial entre les marques, reflecteixen que no és un accident; es tracta d’autolesions. Són un trist distintiu en joves que han passat per centres tutelats i per centres penitenciaris. Hi ha qui ho exhibeix a tall de condecoració o de galons. Hi ha qui, avergonyit, ho dissimula. La pregunta és inevitable: Per què?

Aquestes cicatrius són restes inesborrables d’uns moments tensos i conflictius. Són la marca d’una agressivitat o d’una ràbia que, sentint-se incapaç de controlar, es prefereix fer-se mal a un mateix a fi de neutralitzar-la. Aquests talls, voluntàriament marcats en la pròpia pell, són una forma exterior d’expulsar la ira i la frustració interior; la seva acumulació és tan insuportable i tan aclaparadora que, per treure-la fora, sols se'ls acut d'obrir una escletxa en el propi cos.

Les autolesions són, també, una manera inconscient de voler cridar l’atenció, de fer notar a l’altre l’intensitat del propi sofriment, o el mal que se li està provocant. Són una evidència dels pocs recursos psicològics i afectius que tenen per encarar la realitat. Possiblement són l’única forma que coneixen per a expressar de forma visible el seu malestar interior; possiblement són l’única forma que han après per a foragitar, momentàniament, la seva impotència.

Les dues cares de la moneda (Diumenge 29)

“Retorneu al Cèsar això que és del Cèsar, i a Déu, allò que és de Déu”. Es tracta d’una frase lapidària, solemne, que l’evangelista Mateu posa en boca de Jesús per definir una línia divisòria entre l’àmbit polític i l’àmbit religiós. L’evangeli d’avui reflecteix la facilitat de barrejar política i religió i l’ús interessat que se’n pot fer. Un col.lectiu inqüestionablement religiós com el fariseu, allunyat de pretensions polítiques, fa plans amb els herodians, un col.lectiu cortesà i a redós del poder polític. Es posen d’acord, per mutu interès, per tractar un tema conflictiu i delicat en aquell moment històric: “És licit o no de pagar tribut al Cèsar?”. Si s’hagués fet un referèndum podem suposar que Jesús hagués votat que no, però es tracta, com diu l’evangeli, d’una pregunta capciosa i comprometedora, d’una pregunta molt intel.ligent i subtil, una pregunta que reflecteix, en el fons, que la línia divisòria ente l’àmbit polític i religiós no és tan definida com voldríem.

Un exemple actual el tenim quan l’expresident Jordi Pujol renyava, fa uns dies, els creadors de “Polònia” per parodiar al papa Benet XVI. Es queixava que un programa que satiritza la política catalana parodiés una autoritat religiosa i a més extracatalana. La resposta va ser que si el papa no es fiqués en política no sortiria en el programa. La crítica al papa, per tant, és per ficar-se en política.

També avui sortia la notícia que Benet XVI no visitarà Israel si el Museu de l’Holocaust no treu les frases que qüestionen el silenci del papa Pius XII en l’holocaust nazi. La crítica a Pius XII és, precisament, pel contrari: per no haver-se ficat en política. Al seu torn, Benet XVI critica l’Estat d’Israel que en aquest Museu barregen política i religió.

Amb aquests exemples i d’altres que podríem afegir, constatem que la línia divisòria que voldríem establir entre política i religió mai serà clara del tot, perquè ambdós àmbits formen part de l’existència humana: són dues cares de la mateixa moneda. Per tant, no siguem il.lusos de creure les consignes actuals que la religió pertany exclussivament a l’àmbit privat, que la moneda social ha d’estar sempre amb la cara política amunt, i la creu cara avall, tapada. Això és una repressió subtil i intencionada.

És cert que la religiositat és quelcom íntim, personal i privat, però aquesta vivència, per lògica, per coherència, per tradició i per necessitat, l’expressem exteriorment amb el nostre comportament i opcions de vida, i també ho expressem comunitàriament en les celebracions religioses, en les activitats de promoció social, en les escoles, en tot allò que, com a creients, assumim amb la pretensió d’incidir en la vida social, i per tant, i inevitablement, en la vida política.

Això ho hem de dir, precísament avui, Diada mundial de propagació de la fe. Propagar la fe no és, en la nostra vella Europa, anar a la recerca de nous adeptes o promoure una lluita de poder amb l'Estat laic. Propagar la fe és irradiar, lliurement i públicament, una manera de viure i de veure l’existència humana, irradiar la manera de fer i de ser de Jesús de Natzaret. Sense prepotència, però sense complexos.

La tenda d’Abraham i Sara (Cròniques sarrianenques 14)

L’escena bíblica d’Abraham acollint a tres forasters que anunciaran l’embaràs de Sara (Gn 18-1-10) és llegida, per la tradició jueva, com un model d’hospitalitat incondicional, afegint el comentari que, la tenda del patriarca, era oberta pels quatre costats. L’explicació és perquè tothom, vingués d’on vingués, hi accedís fàcilment. Els beduïns continuen, encara avui, reproduïnt aquesta escena bíblica. Per ells l’hospitalitat és “sagrada”.

La Caseta és com la tenda d’Abraham i de Sara però més petita i urbana. Es procurà acollir a aquells que, exclosos i reclosos temporalment, comencen a caminar novament per una societat que els és com un desert àrid i inhòspit. Cerquen, freturosos, una tenda on allotjar-se i un oasi on reposar.

Els educadors, coordinadors, voluntaris, col.laboradors implicats en l’acollida de La Caseta són com Abraham i Sara que honoren, serveixen i cuiden delicadament els seus hostes. Ofereixen el millor que tenen i els hi dediquen, alegres i cerimoniosos, el seu temps, amarant de sacralitat la seva hospitalitat.

Els tres hostes bíblics s’acomiaden anunciant al patriarca i a la matriarca una futura descedència com a recompensa a la seva hospitalitat. Una descendència que també desitgem a La Caseta per poder continuar amb les portes obertes de bat a bat, com la tenda d’Abraham i de Sara.

Olor que delata (Cròniques sarrianenques 13)

Ens avisen que algú ens demana a la porteria del convent. “Va ben trajat i porta una maleta”, ens diuen. No el reconeixem a la primera. Ens recorda que fa anys dormia a l’entrada de l’església i que havíem parlat algunes vegades. Un cop l’hem situat, ens explica que aquests anys ha anat molt amunt i avall: ha viatjat a Centreamèrica, als Estats Units, i que ara acabava d’arribar de l’estranger per buscar una documentació i una gent. Va ben vestit, amb camisa blanca i corbata, i sabates dignes. Porta una maleta i un maletí d’ordinador.

Ens demana de guardar-li la maleta per estar més lliure i poder visitar la gent que està buscant. Diu que ha d’anar caminant i així anirà més còmode. Amb aquest detall ens apareix el primer indici que el que explica pot ser inventat. Un nou indici és quan obre el maletí i veiem que no hi ha ordinador portàtil, sinó culleres, forquilles i ganivets de plàstic. Seguim parlant amb ell i descobrim quelcom definitiu: la seva olor. Fa olor de persona sense llar, una olor peculiar de manca adequada d’higiène. Malgrat la seva aparença d’executiu l’olor el delata. No li fem cap comentari perquè, tot i descobrir la seva situació real, que vagi tan ben vestit és quelcom positiu i que el dignifica.

Al capvespre ve a recollir la maleta. El dia següent ve a demanar una manta per dormir al carrer...

Nous convidats socials (Diumenge 28)

A partir d’avui la tarifa del gas natural s’apuja un 9’6%. Per tant, fer bullir l’olla serà, per molts, més car. Si afegim el notable increment de preu que han sofert productes tan bàsics com el blat, l’arròs i l’oli, començarem a creure de debó en les propostes de banquets que ens fan les lectures d’avui on, sense preocupar-nos de res, som convidats a gaudir d’àpats celestials festius, suculents i gratuïts.

És un fet que l’incertesa i l’expectació social van creixent. Les seguretats de tot tipus comencen a trontollar i, humans com som, anem a la recerca d’altres seguretats, d’altres espais i realitats dignes de confiança. La societat comença a pensar, novament, que les propostes religioses no són tan irreals, i si ho són, no ho són més que les propostes socials.

El profeta Isaïes projecta, en la primera lectura, un banquet idíl.lic en el temple de Jerusalem a la fi dels temps. Un banquet per celebrar la victòria divina sobre el sofriment i la mort. Un banquet per celebrar la restauració del poble d’Israel i la reconstrucció del temple destruit. En tracta d’un banquet escatològic per encoratjar un poble ensorrat per la fam, les víctimes de la conquesta babilònica, i l’incendi del temple. Es tracta, des de la fe, d’obrir escletxes d’esperança.

La paràbola dels convidats al banquet de noces també expressa, de forma al.legòrica, un moment crucial de canvi sociohistòric per la primitiva comunitat cristiana. Els primers convidats, els qui rebutgen la invitació, són els qui formarien la “jet-set” del moment a nivell d’autoritat, de capacitat econòmica i d’influència cultural i religiosa. L’evangeli els critica molt durament, fent al.lusió a l’extermini i a l’incendi de la ciutat. Una clara referència a la desfeta de Jerusalem l’any 70 per les tropes imperials romanes. La societat del moment fa fallida, i aparèixen uns nous convidats que són, per l’evangelista Mateu, la primitiva Església formada, com bé especifica, per bons i dolents. A fi d’evitar cofoïsmes i complaences per aquesta nova situació, la paràbola retrata, també durament, aquells que entrin a la comunitat només per aprofitar-se de la nova realitat. Aquests seran exclosos, clou la paràbola.

Fins fa quatre dies, nosaltres érem com els primers convidats de la paràbola de l’evangeli. Les nostres propietats, els nostres negocis, el pensament social que anomenem “pijoprogre”, ens féien menystenir, relativitzar o excusar la invitació a la festa religiosa. La societat laica ens oferia, amb els seus valors, un cel a la terra. No calia aixecar el cap, tot estava a l’abast de forma fàcil. Les coses estan canviant molt ràpidament i el cel terrenal s’ha anat tornant gris, com el cel incert que ens ha acompanyat tota la jornada d’avui.

Comencen a sentir-se veus que és l’hora d’uns nous convidats socials: els qui no controlen res, ni dominen res, ni es mereixen res. És l’hora que la irrealitat de l’especulació financera, de les fluctuacions borsàries, dels moviment de fluxes de capital deixin pas a la utopia de l’evangeli, que pretén convidar a tothom a compartir un mateix àpat en una mateixa taula. És l’hora que els qui se senten religiosos pugin seure, tranquils i sense vergonya, a la taula social, que li ofereix el pa i la sal amb una mirada burleta.

És l’hora també, com ens dèia sant Pau a la segona lectura, de viure serens el moment que ens toca viure: “Sé viure enmig de privacions, i sé viure igualment en l’abundància”. Potser ha arribat l’hora de deixar que la fe faci de les seves: “Em veig amb cor per a tot, gràcies a aquell que em dóna forces”.

Hi ha de tot en la vinya del Senyor (Diumenge 27)

El refrany “Hi ha de tot en la vinya del Senyor” és una evocació, dins la tradició catalana, de les paràboles de les lectures d’avui. El profeta Isaïes utilitza la metàfora de la vinya per parlar d’Israel, que no sap donar bons fruits malgrat tanta sol.licitud i dedicació divines. El profeta es lamenta de la descura i la insensibilitat del seu poble, que no sap valorar la seva condició de vinya estimadíssima de Déu, ni es preocupa de fer fructificar els dons i privilegis rebuts d’ell. La conseqüència d’aquesta descura serà que la vinya quedarà malmesa i abandonada. Això és el que succeí poc després quan els babilonis devastaren el país i exiliaren a una part important de la població.

La paràbola evangèlica dels vinyaters homicides segueix una línia semblant. Els acusats coincidèixen, però varia l’acusació; si a Isaïes ho era la descura, a l’evangeli ho és l’afany d’apropiar-se de la vinya: oblidar-se de la condició de masovers i autoproclamar-se amos i senyors, arribant fins i tot a matar l’hereu per aconseguir els seus objectius. Una al.lusió evident de l'evangelista Mateu a la mort de Jesús. La conseqüència de tal comportament provocarà el canvi de masovers. Aquests versets són indiscutiblement apologètics, a favor de la primitiva communitat cristiana i en detriment del judaisme de tall fariseu, que marcava les pautes del judaisme després de la destrucció del Temple de Jerusalem l’any 70.

Si emmarquem les lectures dins del context de la vinya eclesial catalana hem de dir que les acusacions que fa Isaïes no ens serveixen per la nostra realitat actual. Opinem que si d’una cosa no és pot acusar a l’Església catalana és de descura i, si n’hi ha, és fruit de l'envelliment i de la incapacitat d’atendre degudament. Avui dia, en evident minoria, estem especialment atents, curosos i actius, potenciant al màxim les nostres energies i els nostres espais.

La paràbola dels vinyaters homicides sí que ens pot ajudar a llegir el nostre moment històric. Una acusació extraeclesial podria ser a la totpoderosa i omnipresent societat laica del benestar, que en pocs mesos, incomprensiblement, s’està convertit en societat del creixent malestar; on la pedra creient, rebutjada pels constructors d’aquesta societat, pot acabar coronant l’edifici.

Una acusació intraeclesial esdevé més complicada, però ens atrevim, humilment, a fer-la. Tot depèn del posicionament de cadascú, és a dir, si es pertany al col.lectiu de ceps progressistes o al col.lectiu de ceps conservadors. Uns i altres es miren amb recels, i uns i altres intenten que tots els ceps de la vinya siguin del seu mateix estil i donin els mateixos fruits. Uns i altres, quan adopten actituds prepotents, comportaments intransigents i llenguatge excloent i menyspreador, són susceptible de reprovació i malmeten la vinya.

“Hi ha de tot en la vinya del Senyor”, diu el refrany: ceps progressistes i ceps conservadors. Podem afegir que “tot hi cap en la vinya del Senyor”, on la barreja de raïms, procedents de diferents classes de ceps, ajuda a diversificar i a qualificar-ne els fruits, produïnt vins i caves capaços de contentar diferents paladars i diferents sensibilitats.

La flaire franciscana (Sant Francesc d'Assís)

Al jardí del convent, tocant les finestres de la sagristia, hi ha un gessamí. Durant l’estiu, quan els frares tornàvem de celebrar l’eucaristia conventual, l’olor intensa i penetrant del gessamí entrava per la finestra oberta escampant-se per l’interior de la sagristia. Era com una cloenda aromàtica de les vivències eucarístiques. Però la frescor matínal d’octubre ha fet que tanquem les finestres i la flaire del gessamí ja no pot entrar-hi.

Som a la tardor, i els gessamins van perdent les seves flors i la seva olor, però ens arriba una flaire igual d’intensa i penetrant, una fragància espiritual: el perfum de sant Francesc d’Assís. Es tracta d’una aroma de tons mediterrànis, barreja de romaní i espígol, farigola i poliol, roses i gessamins, blat acabat de segar, figueres i oliveres, ametllers i garrofers, vinyes i llimoners.

Els frares i la comunitat cristiana ens hi sentim propers, i no únicament per qüestió geogràfica, sinó sobretot perquè ens identifiquem vívament amb els matisos i l’essència d’aquesta flaire franciscana: una fragància fresca i jovial, intensa i penetrant, però sense arribar a molestar; una aroma que no és un perfum sofisticat i costós, però tampoc una colònia barata. És una olor que desprèn senzillesa, afabilitat, naturalitat, delicadesa; en una paraula: que desprèn humanitat en el sentit més profund i autèntic del mot.

Però el secret de la flaire franciscana no rau en les formes, sinó en el fons: l’essència de la fragància franciscana la trobem en l’evangeli de Jesucrist. Per això aquesta flairança va més enllà dels nostres sentits i ens penetra cor i ànima endins fins a tocar el nostre jo més íntim, amarant-lo de pau i bé. Una pau i bé embolcallades de Jesucrist que, com ens diu l’evangeli, benèvol i humil de cor, ens convida a ser deixebles seus; un Jesucrist que ens desborda amb aromes divines.

La flaire franciscana no és una flor d’estiu, que s’esvaeix en un no res, sinó una olor constant passada pel sedaç de la contemplació del Crist pobre i crucificat, que ens fa ser humils en les nostres pretensions, serens en les penes i les dificultats. Fins i tot ens pot ajudar a endolcir les amargors dels progressismes caducats que ho critiquen tot sistemàticament; ens pot ajudar a airejar les olors de resclosit provocades pels tancament, els immobilismes, l’anar fent “com sempre”; ens pot ajudar a amorosir els rigorismes que converteixen en enemic el qui no és de la nostra corda.

La flaire franciscana irradia la utopia de sentir-ho tot i a tots com a germans i germanes, sense barreres, sense fronteres, sense prejudicis, aplegant i no dispersant, unint i no dividint, abraçant i no rebutjant.

Donem sincerament gràcies a Déu per aquest do de la fragància franciscana i demanem-li que tots els nostres pensaments, sentiments i accions estiguin amarats d’aquesta aroma. I que tots els nostres afanys siguin per poder-la respirar en tot moment.

“¡La vida es muy dura!” (Cròniques sarrianenques 12)

Se li veu, per la cara, que té ganes de xerrar. Aprofita l’avinentesa d’un breu viatge en vehicle per buidar el pap. Comenta les dificultats de les darreres setmanes per trobar cursos formatius pels indocumentats i per aconseguir un permís laboral com a penat. És conscient que ho té difícil, com tants altres estrangers amb els papers caducats i antecedents penals.

Té la qualitat d’assumir les seves culpes i la seva situació. No s’excusa, com fan els més irresponsables, culpabilitzant als altres de la seva situació. Reconeix que es va equivocar i admet de pagar-ho com ho està fent. Ja no se sent un adolescent inconscient. Té ganes d’encarrilar la seva vida. Només demana una oportunitat i afegeix que, si falla, aleshores accepta que se li tanquin totes les portes.

És de nit i veiem, en una rotonda, a una dona vestida provocativament i esperant algun client. Ell la mira amb profunda compassió i ho expressa amb un discurs sensible i comprensiu. Amb una veu que li surt del fons de l’ànima, com si fos un esbufec, proclama: “¡Es que la vida es muy dura!”.

Quedem vívament sacsejats, no pel que diu, sinó pel to en què ho diu. La seva veu, sentida i punyent, ens atravessa el cor. Un clam interior de dolor acompanyava aquella frase. La situació marginal i desprotegida d’aquella dona li evoca la seva pròpia. Intuïm que també ens està dient que no arribem a captar el sofriment d’aquella dona perquè no sabem el que és patir de debó: ell sí que ho sap.

No se’ns acut res més que fer un silenci respectuós, impactats per la seva gran capacitat d’identificar-se amb el sofriment d’altri. En una paraula, per la seva compassió.

El mateix casquet de sempre (Cròniques sarrianenques 11)

Ens creuem a una certa distància per les andanes del metro. El reconeixem de seguida. El mirem de dalt a baix i la seva aparença és completament normalitzada: es nota pel caminar, ferm i desimbolt; es nota per la presència: ben vestit, ben calçat, ben afaitat, el bigoti allargassat i ben cuidat, ben pentinat. Ens crida l’atenció, pel contrast amb la roba, que segueix portant el mateix casquet, de tall caucàsic, desgastat i d’un color indefinit.

És exàctament el que portava quan venia al convent amb altres immigrats, fa uns deu anys, els divendres al matí, a recollir un entrepà i un euro, i a prendre un cafè amb llet calent amb algun complement. Destacava per la seva simpatia discreta però sobretot pel capell, de tall tradicional, que portava manifestament amb orgull, com un signe d’una identitat a la que no volia renunciar.

Ens ha alegrat veure’l normalitzat però sobretot que portés el casquet vell i gastat de sempre. La seva situació vital ha anat canviant significativament, però el seu personalíssim barret s’ha mantingut immutable damunt el cap, recordant-li en tot moment qui és i d’on vé.

Responsabilitat (Diumenge 26)

Els profetes de l’Antic Testament són personatges carismàtics, atípics, difícils d’enquadrar. Acostumen a sortir-se intencionadament del pentagrama per emetre notes alliberades i plenes de vibració religiosa. Tocats personalíssimament per Déu tenen la gosadia de dir les coses pel seu nom, de criticar la prepotència del moment, d’esperonar quan envaeix el desànim.

El profeta Ezequiel, a la primera lectura, acusa amb mordacitat els seus contemporanis que, fatxendes i altius, acusen al mateix Déu de provocar els seus mals actuals: “Vosaltres penseu: No va ben encaminada la manera d’obrar del Senyor”. Ezequiel els retreu de posar el cap sota l’ala, de treure pilotes fora, de treure’s les puces del damunt. El més còmode és dir, resignats, que Déu ho vol així. El profeta sacceja aquest comodisme mental apel.lant a la responsabilitat personal davant els esdeveniments, en aquell moment, trasbalsadors: conquerits pels babilonis, Jerusalem destruida, el seu temple incendiat, exili a Babilònia d’una part del poble. Ezequiel, contracorrent, posa el dit a la llaga: “¿No és la vostra manera d’obrar la que va desencaminada?”.

El profeta posa en evidència la tendència humana, gairebé innata, de culpabilitzar els altres dels fracassos i, afegim nosaltres, d’atorgar-nos en exclussiva els èxits. Utilitzant la mordacitat d’Ezequiel podriem dir que l’actual crisi econòmica i financera és culpa dels frares, monges, capellans, bisbes, i sobretot del papa que amb la seva ostentació vaticana ha suscitat la bombolla econòmica que acaba de petar.

Tornant al discurs de la responsabilitat personal, la veiem també reflectida en la paràbola de l’evangeli. El primer fill s’evadeix descaradament de la responsabilitat d’anar a la vinya: “No hi vull anar”; però reflexiona, es penedeix de la seva irresponsabilitat i assumeix positivament l’encàrrec patern. El segon fill accepta obedientment la seva responsabilitat: “Hi vaig de seguida, pare!”, però no l’exercita, s’inhibeix, convertint-se en un autèntic irresponsable.

Jesús, malgrat ho faci en paràboles i llenguatge simbòlic, també assumeix aquest rol profètic de denúncia i, com Ezequiel, acusa mordaçment als notables i grans sacerdots del seu temps d’omplir-se la boca de bones i santes paraules, que quedar com un senyors davant de tothom, però sense moure ni un dit.

Aquesta és l’acusació típica que fem als qui ostenten responsabilitats de qualsevol tipus, i com més alt és el seu grau de responsabilitat, més intensa és la crítica a que és sotmès. Quan un responsable econòmic, polític, religiós, social, laboral, familiar, esportiu... dóna sempre la culpa als altres és un mal responsable. El criteri per valorar un bon responsable ens el dóna sant Pau a la segona lectura: “Que ningú no es guiï pels propis interessos, sinó que miri pels altres”. Aquesta és la responsabilitat que Jesús assumí i exercí fidelment en detriment de la seva persona.

Tormenta silenciosa (Des del Montnegre 3)

Sortim de nit al mirador de davant l’església. La lluna, quasi plena, dóna una claror difusa i tènue a causa dels nombrosos núvols que la cobreixen. Seiem a les grades encarades al Montseny que apareix, curiosament, tot cobert, invisible i fosc. Sembla una altíssima plataforma d’escenari on, al seu damunt, en un cel més aclarit i obert, s’esdevé l’espectacle: unes fenomenals descàrregues elèctriques que omplen, per uns quants segons, el cel de claror, talment com si es tractés dels focus d’un escenari que s’obren i es tanquen repetidament i ràpidament. És una senyora tormenta!

Crida l’atenció que els llamps, imponents, apareixen de forma alternativa, ara damunt la zona del Turó de l’Home, ara damunt de l’area de Les Agudes i els Castellets. Aquesta sensacional escenografia lluminosa es va repetint de forma gairebé monòtona i incansable. La distància evita el so dels trons i l’espectacle esdevé majestuós, impressionant, però sense incomodar ni espantar. El silenci complet que es respira, atípic en una tormenta, ressalta encara més la lluminositat dels llamps fent-los més respectables i alhora captivadors.

Contemplem aquestes imatges naturals i gratuïtes durant uns tres quarts d’hora. Decidim anar a dormir malgrat la tormenta continua impassible i silenciosa. L’endemà ens diuen que, de matinada, s’escoltàven les tronades i ha plogut. No hem sentit res, dormíem com soques.

Falda de mare (Mare de Déu de la Mercè)

Opinem que l’expressió més reeixida de Jordi Llimona és: “com una falda de mare”. La trobem habitualment en els seus llibres per arrodonir o per introduir les seves reflexions. La falda de la mare és una imatge propera, casolana, íntima, que amb una gran naturalitat expressa confiança, protecció, seguretat, moixaina, tendresa, el lloc inoblidable del trot rialler acompanyat amb la melodia de “l’arri arri tatanet...”.

La falda de la mare ens configura i ens perfila, ens humanitza i ens realitza, ens equilibra i sensibilitza. Una mare llatinoamericana, que treballa moltes hores durant tota la setmana ens explicava que, quan arriba a casa, cansada, les tres filles, ja adolescents i joves, encara es barallen per seure, una estona, a la seva falda. Els adults també enyorem, en algun moment, conscient o inconscientment, aquesta falda de mare, o si més no la seva vibració. Quina poderosa força interior i quin record inesborrable és capaç de despendre aquesta part tan petita del cos humà.

La iconografia de la marededéu acostuma a posar a Maria en la mateixa posició: amb l’infant Jesús assegut a la seva falda. És el cas de la marededéu de la Mercè, matrona de la ciutat, que podem contemplar a la basílica que té dedicada al carrer Ample, mirant al mar. Es tracta d’una escena clarament materna, familiar, fàcil d’imaginar a la llar de Natzaret, una escena que dignifica al fill i que dignifica a la mare, una escena que ha quedat immortalitzada i assumida per la tradició cristiana que ha vist, en Maria, una falda espiritual on poder seure i reposar, guanyar confiança, sentir proximitat i tendresa perdudes.

La falda de Maria, jaç acollidor i detector de les necessitats dels altres, intercedeix davant de Jesús, ja crescut i autònom, que canviï l’aigua en vi, que actui perquè les celebracions humanes siguin viscudes i feliçes. La falda de Maria esdevé especialment acollidora d’aquells que no han tingut una mare que els assegués a la falda, d’aquells que tenen la mare lluny, o malalta, o que ja no la tenen. La falda de Maria acull avui els barcelonins més desamparats i mancats d’afecte i de moixaina. La falda de Maria asseu al seu damunt, especialment avui, un per un, a tots els interns i internes dels centres penitenciaris, fent-los trotar sobre els seus genolls i cantant-lis: "arri arri tatanet...”.

Retret subtil (Cròniques sarrianenques 10)

Acostuma a parlar tan ràpid que costa seguir-lo. Ens explica, sense ordre ni concert, que s’està posant molt nerviós i que demanarà, abans que se li creuin els cables, que el traslladin de la seva galeria al mòdul de psiquiatria. Diu que allí estarà més contingut. No entenem perquè ens ho explica... Només se’ns acut de posar-li la mà sobre l’espatlla i dir-li, amigablement, que es tranquil.litzi.

Hores després, repassant mentalment la conversa, lliguem caps. Era un retret encobert. La setmana anterior se’ns queixava que havia enviat una instància perquè el visités un capellà del centre i encara no havia vingut ningú. Insistia que tenia necessitat de parlar...

Hi ha una distància tan gran entre la immediatesa que els interns sovint reclamen i les possibilitats reals d’atendre’ls! Hi ha una distància tan gran entre la manera de viure les coses a dins i a fora! La insinuació de voler anar a psiquiatria expressava, conscient o inconscientment, fins a quin punt el neguit l’envaïa i no podia asserenar-se, fins a quin punt necessitava parlar amb algú i no era atès.

El retret subtil va fer el seu efecte. La setmana següent anem al centre preocupats, amb l’interrogant de si apareixerà... El veiem entrar a la capella. El saludem i li diem que ens alegrem de veure’l. Li preguntem com es troba. Ens diu que s’ha tranquil.litzat. El seu rostre ho reflecteix: ja no està rígid. Fins i tot dibuixa un petit somriure. Deu intuïr que el capellà ha estat tota la setmana pensant en ell.

Treballadors d'espardenya (Diumenge 25)

La paràbola evangèlica dels treballadors de la vinya ens va de perles per aproximar-nos a la realitat generacional de l’Església catalana. La paràbola de Mateu pretenia llimar les diferències entre els membres més antics de la comunitat i els nouvinguts que s’anaven incorporant. Els primers representàven la tradició i els drets adquirits; els segons la novetat i la renovació. Les friccions i les tensions entre uns i altres serien evidents, com passa també actualment. El missatge de l’evangeli és clar: tots compten i tots reben el mateix.

L’Església catalana gaudeix d’un bon nombre de treballadors de primera hora del matí: homes i dones fidels, esforçats, complidors, sacrificats. Aquest treballadors són la generació que va viure el concili Vaticà II plens de joventut i de força: són els qui ara tenen més de setanta anys. Són els qui aguanten la vinya amb el seu treball de sol a sol, i se’n senten molt responsables. Amb coratge, encerts, desencerts, i il.lusió, van renovar-la i tranformar-la completament.

Els treballadors de la segona hora del matí, ja molts menys, són els qui van incorporar-se a partir del Concili. Són els menors de seixanta anys. Malgrat les diferències generacionals, el matí del concili els aglutinava amb els treballadors de primera hora. Tots comencàven gairebé de nou. El seu menor nombre i l’empenta dels seus predecessors va fer que s’adaptéssin al nou l’estil i formes de treball. Els qui no s’adaptaren, que van ser nombrosos, van acabar marxant de la vinya.

Els treballadors del migdia i de mitja tarda són els que s’incorporaren quan el Concili havia arribat al migdia: després d’uns vint anys. Són els menors de cinquanta anys. La seva entrada començava a ser necessària. El tarannà i les formes d’aquesta nova generació de treballadors era totalment diferent, i desconcertà. S’esdevingué un subtil però intens conflicte generacional amb les seves habituals desercions. L’accentuada personalitat dels treballadors de primera hora seguia marcant la pauta i els nouvinguts, per cansament, s’han anat adaptant.

Els treballadors de darrera hora són els arribats quan el sol de l’església sembla que s’hagi de pondre en l’horitzó català. Són mot pocs i necessaris, i totalment diferents de la generació anterior malgrat la proximitat. El concili, la dictadura, la transició democràtica, la televisió en blanc i negre..., són història passada per a ells. Carregats de bona fe i de l’evident il.lusió, assumeixen sense excessiva convicció la sobrecàrrega de treball i la manera de funcionar que tenim. Intueixen un canvi i esperen que arribi. Són els "desvagats" de l'evangeli.

Els qui portem algun decenni, ens costa entendre, com sempre ha passat, les noves generacions, provinents en bona mesura del món laboral o amb una carrera acabada. Malgrat això els veiem immadurs, poc formats, pietistes, superficials. En definitiva, pitjors que nosaltres. Però això és la tapadera que dissimula les nostres poques ganes de deixar-lis les responsabilitats i els càrrecs. La il.lusió al principi, la falta de renovació en un segon moment, i després la necessitat, ens fan sentir tristament insustituibles. Malgrat prediquem l’evangeli no ens acaba de fer gràcia això que els darrers passaran a primers i els primers a darrers.

L’esbarzer 2 (Des del Montnegre 2)

Passeig pel bosc a primers de setembre. Els esbarzers prenen, durant unes setmanes, un rostre amable i ens ofereixen, generosos, les apetitoses móres. Ens adonem que els esbarzers situats al bell mig de la solana gaudeixen d'unes móres grandíssimes, quasi del tamany de les móres d’una morera. Contemplant-les, sentint-les properes, amarant-nos de reflexions, decidim que en collirem per portar-les al convent.

Al dia següent, esporgant els cirerers de davant el recinte de la parròquia, apareix un grup de matrimonis joves amb els nens petits, engrescats i riallers. Porten cistells, tisores de podar llargues, una mena de caçapapallones també allargassats... Ens ve la imatge dels set nans del conte de la Blancaneus que van i vénen del treball, contents i cantant, amb les eines a coll.

Ens expliquen que vénen d’una casa propera i demanen de collir móres dels esbarzers que hi ha darrera els cireres. Instantàniament, comprenem el sentit dels cistells, les tisores llargues i els caçapapallones..., i ens aclaparem imaginant la poderosa capacitat recol.lectora d’aquell grup especialitzat.

Intentem, subtilment, protegir els esbarzers propers i els diem que el camí que han fet era ple de móres ben grosses. “Ja les hem collit!”, diuen satisfets. Ens acomiadem mentalment, amb pesar i desencís, d’aquelles móres grandíssimes de la solana on havíem posat l’ull. Resignats, i sense saber negar-nos a la seva demanda, els diem que les cullin, però que en deixin algunes per a nosaltres.

En menys de mitja hora, enmig de cants d’esplai, de rialles i bromes, el grup marxa, xiroi i satisfet, amb els cistells plens. Nosaltres, desolats, ho vivim com si hagués passat una plaga devastadora. Inquiets d’aquella recol.lecció gairebé industrial sortim, a la mateixa tarda, a comprovar els seus efectes. Encara queden móres, evidentment, però aquelles assoleiades, magnífiques i captivadores móres, ja no hi són... El nostre primer propòsit de collir-les tranquil.lament, una per una, amb delicadesa i gratitud, es transforma en un deler. Omplim, amb fretura, les dues capsetes que portem, abans que un altre grup de les mateixes característiques faci de les seves. Tot el bucolisme per terra!

L’esbarzer (Des del Montnegre 1)

Qui no s’haurà esgarrinxat alguna vegada la pell o s’haurà enganxat la roba amb un esbarzer! O fins i tot s’hi haurà trobat embardissat i amb serioses dificultats per sortir-ne. Indefectiblement, aquest arbust provoca respecte i malfiança. Procurem esquivar-lo, quasi instintivament, a fi que les seves aparentment innocents i allargassades tiges no se’ns aferrin indiscriminadament amb els seus agullons i que els pecíols de les seves fulles no ens facin una esgarrinxada. L’esbarzer és un arbust molest, desagradable, invadent, que omple sense escrúpols els marges dels camins, dels boscos i dels camps amb una rapidesa desmesurada. Per adobar-ho, no es destrueix ni tallant-lo ni cremant-lo, a més de resistir l’acció dels herbicides.

Aquesta planta la qualificaríem de maligna i agressiva sinó fos perquè, a finals de primavera, li broten unes flors que les abelles aprofiten per fer una mel exquisita; també perquè a finals d’estiu és capaç de donar un fruit tant gustós, tendre i delicat com són les móres. I com més assoleiat estigui l’esbarzer, més flors li brotaran i més nombrosa, grossa i saborosa serà la móra que ofereix. Qui ho hauria de dir que aquest arbust amant de la humitat, quasi indestructible i punxant, pugui d’oferir tanta quantitat de dolçor! Aleshores, un s’hi aproxima amb menys recels, i amb cura, va agafant i assaborint les móres.

L’esbarzer ens fa pensar en aquelles persones que, per l’hàbitat on viuen, estan acostumades a esgarrinxar, envaïr, punxar a qui se’ls hi acosti. L’agressivitat els hi és inherent. Però simultàniament són capaços de donar bons fruits: tendresa, dolçor, delicadesa. I com més els hi toqui el sol, més nombrosos i més saborosos seran els seus fruits. Aleshores, amb menys recels, podrem aproximar-nos-hi i assaborir-los.

Oberts al més enllà (Divendres 24)

Un tema habitual de Jordi Llimona era distingir entre immortalitat i resurrecció. Resumint molt, i en el nostre llenguatge, diem que la immortalitat expressa un voler humà i la resurrecció un voler diví. Es tracta, en el fons, de dos àmbits: el més ençà i el més enllà, temes també habituals de Jordi Llimona. El més ençà busca transcendir-se, immortalitzar-se; el més enllà és pura transcendència, pura divinitat.

Sant Pau, quan parla als corintis, els avisa del perill de qüestionar o de relativitzar la resurrecció de Crist perquè, en definitiva, escapcen el més enllà de la fe, retallen les ales al transcendent, es tanquen a l’irrupció de la divinitat, redueixen la fe a un simple projecte del més ençà. Aleshores l’existència humana perd horitzó i perspectiva.

L'estigmatització de sant Francesc

Els estigmes són un fenòmen atípic, extraordinari, que pels creients de casa nostra és viscut, principalment, de dues formes. Una és amb esperit crític (per bé i per mal) que, passant el fenòmen pel sedaç de la raó, és mirat amb recel i certa llunyania. L’altre forma és la pietosa (per bé i per mal) que, veient el fenòmen com quelcom sobrenatural, és viscut de forma entusiasta. Una tercera vivència, més indefinida, és la perplexitat i l’admiració.

El relat de l’estigmatització de sant Francesc narrat en boca de fra Lleó trontolla davant una lectura històrico-crítica, però dóna ales als qui en fan una lectura pietosa. Una altra exemple seria la recepció del recent sant caputxí, Pius de Pietrelcina, també amb estigmes, que en alguns llocs és discretament silenciat i, en altres, té dedicat un altar amb una imatge de tamany natural celebrant l’eucaristia.

Però per a uns i altres l’estigmatització és una expressió (i aquí que cadascú hi afegeixi el que vulgui) d’una evidentíssima unió mística amb Crist crucificat. Les persones que gaudeixen d’un intens estadi espiritual ho reflecteixen físicament amb la mirada, les faccions del rostre, la gesticulació, la capacitat de treball.... És en aquest sentit que sant Francesc, identificat plenament amb el Crucificat, ho reflectiria d’alguna manera suficientment visible.

Per capir existencialment l’estigmatització intuïm que cal una gran maduresa religiosa, la qual demanem al Senyor de poder anar obtenint.

Enlairar (Exaltació Santa Creu)

Sempre ens ha cridat l’atenció l’escena de la primera lectura d’avui. El poble d’Israel, assetjat per picades de serp, és guarit miraculosament al mirar un estendard amb una serp de coure. El text hebreu diu: “serp amb ales”. Es tracta d’una figura semblant a les imatges egípcies de cobres alades amb poders guaridors i que el poble d’Israel, per òsmosi, assumiria. Ens trobem en un estadi de religiositat hebrea molt primitiu, d’influències i ressonàncies egípcies.

La serp, en diferents “formats”, apareix com la protagonista del relat: la serp de coure benefactora, la malèvola serp del desert que pica mortalment, i la llengua de serp del poble d’Israel que té la grandíssima barra de malparlar contra el mateix Déu. El relat, construit en dos temps, és una sèria amenaça contra el pecat d’injuriar Déu, però deixa una porta oberta al perdó diví i al penediment humà.

La tradició jueva, interpretant aquest relat, relaciona les serps castigadores amb la serp que enganyà a Adam i Eva amb paraules intel.ligents. Per això, llegeix la tradició, la serp esdevé l’instrument castigador del poble quan es peca amb paraules, com és el cas del relat: “El poble malparlava contra Déu i contra Moisès”. La Mishnà, preguntant-se com fou guarit el poble al mirar la serp, explica que al mateix temps que el poble enlairava la mirada a l’estandard, també enlairava els seus pensaments al cel, aconseguint la guarició. La mística jueva, concretament el llibre de Zohar, explica que esguardar la serp de coure féu recordar al poble perquè es van fer mereixedors del càstig; això esdevingué el primer pas vers el penediment i el perdó.

L’evangeli de Joan, en paral.lel amb la tradició jueva, fa la seva lectura de la serp de coure i l’associa amb la creu de Crist, convertida ja, quan es redacta l’evangeli, en una icona teològica, en un estendard guaridor pel poble. Com els israelites que gosaren mirar, confiats, la benèfica serp de coure, ara, els qui gosin mirar la creu de Jesús, obtindran no sols la guarició del pecat, sinó també, com diu l’evangeli, la vida eterna.. Ho diu clarament dues vegades: els qui creuen en ell assoleixen la vida eterna. Ho rebla al final dient que Jesús és enviat no per condemnar, sinó per salvar el món.

Avui celebrem l’exaltació de la Santa Creu, i exalçar vol dir posar pel damunt, enlairar. En el llenguatge de l’evangeli de Joan “enlairar” té un doble sentit: el sentit físic de situar pel damunt i de forma visible; i el sentit teològic de pujar al cel, en definitiva, de ressuscitar. Sant Pau, a la segona lectura, deia exalçar.

Enlairar, ressuscitar, exalçar..., en definitiva, tres verbs que expliquen la mateixa realitat: Jesucrist vivent que, des del cel, amb els braços oberts, segueix guarint les picades de serp que donem i que ens donen, tan sols alçant la mirada vers ell.

Confiança o garrotada? (Diumenge 23)

Una societat, sigui del tipus que sigui, té l’obligació de protegir els més febles i de neutralitzar els inconscients i els qui abusen dels altres. Un exemple actualíssim en la societat espanyola i catalana són les noves lleis sobre la circulació i sobre els abusos sexuals. Una permisivitat social o, diguem-ne, una poca sensibilització social en aquests àmbits ha provocat un enduriment en les penes dels qui cometin aquests delictes.

L’enduriment de les penes i dels càstigs són mesures evidentíssimes de coacció i repressió als possibles executors, i de protecció a la societat. Però si una societat, per protegir i protegir-se ho ha de fer sempre a garrotades, vol dir que hi ha quelcom que falla en la base: l’educació i la prevenció.

Aquesta és la dura càrrega que Déu imposa al pobre profeta Ezequiel a la primera lectura dient-li: “T’he fet sentinella perquè vetllis sobre el poble d’Israel. Quan sentis una paraula dels meus llavis, els has d’advertir”. Ezequiel té la gran responsabilitat d’advertir, d’educar, de prevenir el poble a fi d’evitar arribar al càstig. Més encara, el profeta serà el responsable moral dels qui hagin obrat incorrectament i no hagin estat prèviament advertits per ell. Ara bé, si aquests, un cop advertits, segueixen amb els seus comportaments, que assumeixin les conseqüències. Aquest encàrrec diví, malgrat la duresa de les formulacions, confia en la capacitat de reaccionar del poble i dels individus. Ezequiel esdevé el responsable i el portaveu diví d'aquest desvetllament.

L’evangeli ens planteja un projecte de correcció a la comunitat, manllevat fil per randa del judaisme. Es fonamenta, també, en la prevenció i en la capacitat de reacció de l’altre: “Si el teu germà peca, vés a trobar-lo i parleu-ne vosaltres dos sols”. Aquesta exhortació expressa, de bones a primeres, agafar el toro per les banyes, encarar i parlar del problema, no dissimular-lo ni callar-lo, com tan sovint fem amb l’excusa de falsos respectes a la intimitat i al propi pensament. Aquesta exhortació expressa, també, delicadesa quan diu de portar-lo a part i no humiliar-lo davant els altres. Hem de reconèixer que sovint ja ens quedem aturats en aquest primer pas. Quants mals passos evitariem si fóssim prou agosarats per saber dir, amb delicadesa, les coses clares. Quants mals passos ens haurien evitat, si ens haguéssin dit, amb delicadesa, les coses clares.

Si aquest primer intent fracassa, l’evangeli manté la confiança i la paciència: “Si no te’n fa cas, crida a un altre o a dos més”. Si falla el segon intent, continuen presents l'educació i la prevenció: “Si tampoc feia cas, parla’n amb la comunitat reunida”. Si fracassa el tercer intent, arriba la trista i fatal decisió que no és fruit del rigorisme de la comunitat sinó de la irresponsabilitat del qui és acusat: “Si ni tan sols de la comunitat no volia fer cas, considera’l com si fos un pagà o un publicà”. En definitiva, arriba l’arraconament i el càstig.

Algun purista podria dir que això no és del tot evangèlic perquè cal acollir incondicionalment al pecador, i tindria raó, però aquelles primitives comunitats cristianes van encarar com van saber i poder aquests problemes comunitàris amb prou dignitat. En cap moment apareix voler aplicar, de bones a primeres, la garrotada. Al contrari, amb un tracte delicat es confia en la reacció de l’altre. Un exemple que vint segles després, la nostra societat democràtica, plural, progressista i tot el que vulgueu, encara no sap aplicar prou bé.

Genuïnitat (Cròniques sarrianenques 9)

Genuïnitat és un mot que descriu la figura de fra. Antoni Jover, missioner, mort a Letícia (amaçones colombià) aquest divendres, 5 de setembre, als vuitanta i pocs anys d’edat.

No estem capacitats per fer una evocació de la seva vida i trajectòria. Són poques les vegades que hem coincidit, però la seva proximitat irradiadora, el seu rubor intel.ligent, la seva càlida saviesa, el convertien en un entranyable referent.

Tenim gravat a la memòria el nostre darrer encontre. Va ser un moment exteriorment senzill, però interiorment emotiu. Erem a la porta del convent de Pompeia, acomiadant-lo. Les setmanes que havia estat al convent el vam omplir d’atencions. Els seus parents el portàven a l’aeroport, de retorn a la selva amazònica. Marxava malalt del cor i conscient que ja no tornaria a Catalunya. Mig d’amagat, ens donava un sobre amb un donatiu que li havien ofert: “Jo no el necessito”, argumentà.

Mentre l’abraçàvem li vam dir un cordial i típic: “A reveure”. Ell, mirant-nos amb tendresa, digué senzillament i sentidament: “Adéu”. Estava expressant que aquesta era la darrera abraçada que ens fèiem. Comprenent el sentit del mot i reaccionant, el vam abraçar de nou i li vam repetir: “A reveure”, amb un to diferent i enlairant els ulls al cel, manifestant el desig de retrobar-nos, des de la fe, i en les mans de Déu, en més enllà.

Un cop més, el comiat d’un germà malalt esdevenia un acte de fe que trascendia aquell moment i l’amarava d’una suau i càlida esperança.

L'isard (Cròniques sarrianenques 8)

Som a uns dos mil cinc-cents metres d’alçada. El sol acaba de sortir. Pugem per una canal que acaba obrint-se i formant un petit llac, estret i allargassat, on van a parar les aigües de les altíssimes i rectes parets de les muntanyes que el circunden. Un bell paisatge. Comentem que, per arrodonir l’estampa muntanyenca, hi falta la presència d’un isard bevent aigua en el llac, com una vegada, en una escena semblant, i només per uns instants, abans que l’animal fugís esporugit, vam tenir la sort de contemplar.

Ens enfilem, grimpant, pel roquissar on hi ha les traces indicadores del camí i, alçant la mirada, damunt els nostres caps, a una distància d’uns deu metres, damunt una roca tallada, talment com una aparició, veiem un isard que ens està mirant. És un isard jove. Ens aturem, sorpresos, a contemplar-lo, esperant la seva fugida imminent. L’animal resta immòbil, esguardant-nos fixament però amb serenitat. És el primer cop que veiem un isard tan a prop i, a més a més, que no fuig.

Continuem pujant pel rocam i ell ens precedeix pujant amb la seva habitual desimboltura, seguint les fites del camí com si fos un guia de muntanya, girant el cap per mantenir una distància prudencial, desapareixent darrera una roca i apareixent, instants després, damunt una altra, des d’on esguarda, tranquil i atent, els nostres moviments.

Aquest espectacle inaudit dura uns quants minuts, fins que arribem a un petit prat i el terreny esdevé pla. Aleshores, conscient de la seva possible vulnerabilitat, l’isard gira cua cap a l’esquerra, accelerant serenament el pas en direcció al llac. El nostre camí va en direcció contrària. L’animal ja no es preocupa de mirar-nos. S’ha assegurat que som prou lluny del llac per atansar-s’hi ell, tranquil.lament, a beure aigua.

Pregària pel fill difunt (Cròniques sarrianenques 7)

Entren els interns a la capella del centre penitenciari a celebrar l’eucaristia. Mentre s'asseuen, sempre se'ns acosta algú a demanar coses. Pel centre corre la veu que el capellà ajuda. La resposta és, habitualment, la mateixa: amablement se’ls hi diu que ara comença la missa i que és millor parlar després, tranquil.lament.

Però la mirada i el to d’aquell intern ens fa trencar el costum i l’escoltem. Sort que ho hem fet! Li han comunicat que el seu fill, disminuit psíquic de dotze anys, ha mort accidentat fa uns dies. Demana que fem una pregaria pel fill i que li dediquem la missa. Assentim a tot i l’animem a que ell faci la pregària, i si no es veu en cor, la farem nosaltres.

Arriba el moment. La seva pregària és austera, serena, confiada. Els seus companys no ho sabien i, sorpresos, reaccionen abraçant-lo. La missa continua. Arriba el moment de donar-se la pau. Espontàniament, els interns s'atansen al pare de l'infant per a donar-li, un rera l'altre, el condol. L’abraçen. Les abraçades són fortes, sorolloses, sentides, emocionades i emocionadores. Esperem, en silenci, que acabin.

Aquest tipus de notícies converteixen aquests homes endurits i reservats en pura expressivitat, en pur sentiment. Després de donar-se la pau tots se senten conhortats: el pare per rebre tantes mostres de suport; els altres per haver deixat fluir sense prevencions la seva emotivitat.

Al final de la missa, l’intern ve a donar, amb molta senzillesa, les gràcies.

Ni guanyar ni perdre: optar per Jesús (Diumenge 22)

A l’hora de triar entre guanyar o perdre, l’elecció és evidentíssima: tots preferim guanyar. A ningú li agrada perdre, en cap àmbit, fins i tot en l’àmbit religiós. Si no, que ens ho diguin als cristians europeus que estem vivint la pèrdua de fidels, la pèrdua de vocacions, la pèrdua de rellevància, la pèrdua d’autoritat moral. És evident que voldríem que la situació fos tot al contrari: voldríem guanyar fidels, vocacions, rellevància i autoritat moral. Ens costa i, en el fons, ens neguem a acceptar aquesta realitat “perdedora” per diferents motius: uns de bons i altres de dolents.

Aquesta dificultat d’acceptació la reflectia Pere a l’evangeli d’avui quan, a l’escoltar els pronòstics perdedors de Jesús, l’amonesta convençut: “De cap manera, Senyor; a vós això no us pot passar!”. Pere no accepta el fracàs de Jesús, i ho podem entendre. ¿Qui acceptaria que aquell home, tan amarat de Déu i tan amorós amb els humans, acabés fracassant? De cap manera! repetiríem nosaltres avui. Semblantment ¿qui arribaria a creure i a acceptar que, quaranta anys després de les entusiastes reformes del Concili Vaticà II, en lloc d’haver guanyat, sembla que hem perdut, i de quina manera! Recordem, només a tall d’exemple, a Jordi Llimona i la seva convicció postconciliar que l’Església havia d’esdevenir un referent indefugible de valors humans i transcendents per a tots els éssers humans, amén dels cristians.

Les nostres dificultats a acceptar la realitat perdedora del Postconcili i les dificultats de Pere a acceptar la realitat perdedora de Jesús són, com hem dit, comprensibles; i són, com també hem dit, per bé i per mal. Per bé perquè hi ha el desig que la utopia desplegada per Jesús i pel Concili Vaticà II esdevinguin realitat. Per mal perquè també hi ha un estatus i un prestigi aconseguits als quals costa moltíssim renunciar.

Per això Jesús, amb una duríssima increpació, posa en evidència a Pere: ”Fuig d’aquí Satanàs!". En l’original grec, literalment traduit, Jesús respon a Pere: “Vés darrera meu, Satanàs!”. Aquesta indicació posicional ens assenyala que el camí del veritable deixeble és anar “darrera” de Jesús i no “davant”, com Satanàs, manipulant i intentant convertir-ho tot en un passeig triomfal. Anar darrera de Jesús no és anar a la recerca de guanyar res ni tampoc de perdre res. Anar darrera de Jesús és optar decidídament i exclussivament per Déu, passi el que passi, vingui el que vingui, peti qui peti: “Si algú vol venir amb mi, que es negui ell mateix, que prengui la seva creu i que m’acompanyi”.

Malgrat les temptacions triomfalistes, Pere optà decidídament per Jesús assumint, en el seu moment, de perdre la vida per ell. El Concili Vaticà II també optà decidídament per Jesús, per això cal saber perdre. Però el guanyar i el perdre humans són diferents del guanyar i el perdre divins. El guanyar humà, deprés d’un primer esclat de triomf aclaparador, acaba portant neguits, insatisfaccions, enveges, frustracions, buidor; en definitiva, acabes perdent. El perdre diví, després d’un primer esclat de fracàs aclaparador, acaba portant serenor, confiança, lucidesa, perseverança, vida; en definitiva, acabes guanyant.

Ajut religiós (Cròniques sarrianenques 6)

Acabada l’eucaristia s’acosta un intern per explicar un problema: no pot dormir a les nits i això el té preocupat. Li responem com un psicòleg: té algun problema important no detectat que ha de descobrir. Aleshores podrà dormir.

Insatisfet per la resposta, insisteix que realment ho passa malament i que ja porta uns quants dies així. La segona resposta és de metge: si tant li costa dormir, que demani alguna pastilla que l’ajudi a calmar-se.

Novament insatisfet, expressa que quan dorm sembla que hi hagi "alguna cosa dolenta" dins seu que l’estigui assetjant. Aquest llenguatge ens fa reaccionar. Comprenem que aquell xicot no buscava ajut de psicòleg ni de metge, buscava ajut de sacerdot. Li diem que "no tingui por" i que, per ajudar-lo, li oferim una benedicció. Posant-li la mà sobre el cap li dediquem la benedicció de sant Francesc, desitjant-li la pau.

Ara sí que ha quedat satisfet de la resposta. Dóna les gràcies i se’n va. Cercava una resposta religiosa i fins que no l’ha obtinguda no ha marxat. Quina prevenció a oferir-li, de bones a primeres, el que venia a cercar!

"¿Lo he hecho bien, verdad?" (Cròniques sarrianenques 5)

Celebració de l’eucaristia en un centre penitenciari. És el moment de les pregàries que, com sempre, són espontànies. Un intern prega pels morts de l’avió accidentat a l’aeroport de Barajas. Acostumen a fer-ho quan hi ha un accident o una desgràcia natural.

Acabada la celebració, l’intern que havia fet la pregària s'atansa i em retreu de no haver mencionat aquests morts en el cànon eucarístic. Li responc que havia fet uns instants de silenci pensant-hi i que no havia dit res perquè ell ja havia fet la pregària. Ell s’atura un instant, rebent l’explicació com si fos una lloança, i exclama: “¿Lo he hecho bien, verdad, padre?”.

La seva reacció ha estat entendridora. Se sentia orgullós de la pregària que havia fet i, com un nen petit, cercava el reconeixement. Una pregària que, en el fons, expressava públicament la seva sensibilitat i que l’havia fet sentir, per un instant, bona persona.

Ha aprofitat l’avinentesa per recordar la seva condició d’intern indigent (sense recursos) i aconseguir el seu caramel de premi: algun caleró “para llamar por telèfono a la família”.

Sant Pere, la clau i el duro (Diumenge 21)

L’expressió “Donar la clau i el duro” -ja una mica passada per citar un duro- expressa molt il.lustrativament la confiança dels pares en el seu fill o filla adolescent. El noi o la noia, després de donar mostres suficients de seny i de responsabilitat es fa mereixedor de les claus de casa i d’algun caleró per les seves despeses. Donar la clau i el duro és, en definitiva, un gest de reconeixement.

Les lectures d’avui, com hem escoltat, també parlen de “donar la clau i el duro”, o més pròpiament, de donar o de treure la clau. A la primera lectura, Sobnà, el cap del palau reial, és bandejat del seu càrrec. La seva irresponsabilitat provoca que li sigui arrabatada la clau del palau i lliurada a Eljaquim: ell serà el nou responsable d’obrir i de tancar les portes.

A l’evangeli, Jesús dóna les claus del Regne del cel a Pere, unes claus evidentment simbòliques, però que expressen la total confiança que Jesús diposita en l’apòstol. En aquest cas, Pere no es fa mereixedor de les claus per mostrar la seva responsabilitat i el seu seny, sinó per manifestar la seva sensibilitat religiosa: “Sortós de tu, Simó: això no t’ho ha revelat cap home de carn i sang, sinó el meu Pare del cel”. Pere no es deixa portar pels estats d’opinió, pels debats públics, pels sondejos, les enqüestes i estadístiques sobre Jesús. Pere respon des de la seva experiència més pregona de fe: “Tu ets el Messies, el Fill del Déu viu”. Aquesta sensibilitat religiosa, la honestedat personal d’expressar la seva opinió -encara que no sigui la majoritària ni la políticament correcte-, fan a Pere mereixedor d’una confiança absoluta: “Tu ets Pere i sobre aquesta pedra jo edificaré la meva Església”.

Amb aquesta frase, fonament del primat de Pere en l’Església, volem posar-nos, un cop més, entremig de discursos teocon d’apologia enfervorida de l’autoritat i de discursos progressistes de crítica tòpica i caducada. Dient “Tu ets Pere i sobre aquesta pedra jo edificaré la meva Església” podem suposar que Jesús no pretenia fundar una Església jeràrquica, absolutista, dirigent i piramidal; però tampoc pretenia fundar una Església democràtica, assemblearia, participativa i electiva. Tot això són afegits nostres segons la nostra “tendència”. L’evangeli només ens diu que Jesús escull a Pere com a referent de tots els altres deixebles per la seva sensibilitat religiosa, la seva honestedat interior i la seva personalitat en dir les coses clares. Per tant, el seu criteri religiós ha de ser respectat pels altres deixebles. I respectat no vol dir obeït, ni acatat, ni aclamat, simplement respectat.

Aquests criteris d’elecció continuen essent vàlids encara avui, no només per a escollir papa, sinó per a qualsevol responsabilitat o càrrec dins l’Església, i perquè no, dins la societat civil. Calen preveres, religiosos i religioses, laics i laiques sensibles religiosament i que mirin la realitat amb uns altres ulls; honestos amb que ells pensen i creuen, sense deixar-se influenciar; amb la personalitat suficient per no convertir-se el lloros de repetició ni de les consignes eclesials, ni de les consignes de la societat laica, sovint tant dogmàtica, o més, que l’Església.

Tots els col.lectius, també l’Església, necessitem referents, bons referents. Donem-lis el valor i el respecte que es mereixen: ni més del compte, però tampoc, ni menys del compte.

La llimona i la vida (Cròniques sarrianenques 4)

La vida és com la flaire d’una llimona acabada de collir de l’arbre: intensa, penetrant, captivadora. La vida prèn, també, les diferents coloracions de la llimona: el verd immadur, el groc lluent de plena efervescència, el groc més apagat de pèrdua de forces...

La llimona –i la vida- està impregnada d’un gust àcid. Hi ha qui, seduït per aquesta acidesa, mossega les llimones directament, com també hi ha qui, delerós i atrevit, mossega la vida. La majoria, però, rebaixem l’acidesa de la llimona amb aigua o amb sucre, per assaborir, més suaument, el seu gust i les seves propietats, talment com fem amb la vida que, per assaborir-la adequadament, hi afegim afecte, valors, fe, art, cultura...

La llimona -com la vida- té la capacitat de donar gust a les coses, un gust característicament accentuat, saborosament penetrant, naturalment fresc, nutritivament recomfortant, si és utilitzada, això sí!, en la mesura i la dosi adient, cosa no sempre fàcil d’aconseguir.

La llimona –i la vida- ens juga males passades quan, d’imprevist, un raig més intens, ens malmet el gust de tot. Aleshores, tot sembla irrecuperable. Però si deixem que aquest raig traicioner i inesperat vagi macerant tot els ingredients, constatarem, amb sorpresa, que aquesta acidesa ha quedat notòriament reduïda i que els ingredients han recuperat, novament, les seves peculiaritats. Un personalíssim gust afegit d’acidesa assumida ho ha fet madurar tot, donant nous matisos, nous colors, noves perspectives.

Dona, quina fe que tens! (Diumenge 20)

L’evangeli d’avui ens presenta a un Jesús desconegut. El seu comportament i el seu discurs no són els habituals. Davant de la petició d’ajut de la dona cananea “Jesús no li contestà ni una paraula”, diu textualment l’evangeli. Animat pels seus deixebles a despatxar la dona ell, a sobre, afegeix: “Únicament he estat enviat a les ovelles perdudes del poble d’Israel”. Tenint la dona als seus peus i clamant ajut li respon: “No està bé prendre el pa dels fills per tirar-lo als gossets”. El comportament de Jesús i dels seus deixebles en aquest evangeli el podem descriure amb un mot: xenofòbia.

L’evangeli respira una descarada, intencionada i provocativa animadversió vers els habitants del nord, de procedència no jueva, anomenats despectivament “cananeus”, representats per una dona cridanera i empipadora -com acostumem a qualificar a les dones que no són del nostre col.lectiu-. Però la fe i l’humilitat de la dona, no la seva insistència ni reverències, provoquen el respecte de Jesús: “Dona, quina fe que tens!”.

Aquest evangeli, interpretat literalment -i malament- ens podria servir per fer apologia de la xenofòbia, és a dir: podem ser xenòfobs com Jesús i els seus deixebles llevat que l’estranger manifesti, reiteradament, fe i humilitat. Aleshores l’acceptarem.

També podríem fer una lectura apologètica del laicisme dient que l’evangeli és una crítica a la xenofòbia religiosa, present, com hem escoltat, en el judaisme i en el cristianisme primitiu. Fent aquesta lectura, oberta i progressista, els creients guanyem punts dins la nostra societat laica que, condescendent, ens diu que ja era hora que reconeguéssim aquestes coses i les manifestéssim públicament; i ens felicita per voler abraçar, finalment, i com tothom, els omnipresents valors laics del respecte a la pluralitat i a la diversitat.

Perquè avui dia, com més pluralitat i més diversitat millor; tot és “multi”: multicultural, multidisciplinar, multilingüe, multiconfessional, multinacional, multiracial, multimèdia, multicolor, multimil.lionari, multicines, multiusos. Tanmateix, malgrat aquest vocabulari tan plural i divers; malgrat escoltem aquestes proclames laiques per activa i per passiva; malgrat tinguem sovint aquest discurs a la boca com a políticament correcte... per dins ens bull l’olla, i ens costa Déu i ajuda acceptar els qui no són com nosaltres, no sols en l’àmbit religiós: en tots els àmbits. En la nostra societat laica, per exemple, els creients sovint ens sentim tractats com la dona cananea de l’evangeli. Semblem, com ella, estrangers a casa nostra, captaires de respecte.

Però més enllà de xenofòbies i animadversions, que són l’embolcall del relat, l’evangeli gira al voltant d’un fet: la fe i la humilitat de la dona cananea, que capgiren tota l’escena i provoquen el respecte i el reconeixement de Jesús. La fe i la humilitat, dos valors humans i religiosos, considerats de poca categoria, tenen la virtut de trencar prejudicis, de crear espais de reconeixement i de respecte, d’aconseguir transformar la realitat: “Dona, quina fe que tens! Que sigui tal com vols”.

Pòdium celestial (Assumpció de Maria)

Aquests dies el pòdium, amb els esportistes esgraonadament ubicats al seu damunt, és una imatge habitual en els en els mitjans de comunicació. El pòdium escenifica, amb les medalles, la victòria i el reconeixement dels qui pugen al damunt. L’himne del país del vençedor arrodoneix i solemnitza la cerimònia.

L’Apocalipsi ens descrivia, a la primera lectura, quelcom semblant: l’escenificació d’un pòdium celestial, amb himne final inclòs. En el graó més alt, i de forma indiscutible, havia el santuari celestial i que portava, com si fos la medalla, l’arca de l’aliança. En el segon graó apareixia una dona vestida de sol i agombolada per la lluna que portava, a tall de medalla, una corona de dotze estrelles. En el tercer graó apareixia un vencedor imprevist: un gran drac roig amb set caps i deu banyes. Portava, com a medalla, set diademes: una sobre cada cap.

Per a nosaltres aquest pòdium esdevé surrealista o de pel.lícula fantàstica; però no pels seus primers destinataris, cristians i cristianes de finals del segle I i principis del segle II. Estaven acostumats a aquestes imatges de la literatura jueva apocalíptica que ubicàven, en el cel, a personatges i a situacions històriques del moment. Submergint-nos en aquell context històric (opressió de l’imperi romà, revoltes jueves, persecucions de jueus i de cristians...) entendrem millor els personatges d’aquest pòdium celestial.

L’espai més alt i destacat és per a Déu, el vencedor indiscutible de la història humana. En segon lloc apareix una dona resplendent i triomfant que simbolitza el poble d’Israel, coronat per les seves dotze tribus. En tercer lloc apareix un drac roig que simbolitza l’agresivitat de les forces del mal, encarnades en els grans imperis de la història representats pels set caps i les deu banyes.

La imatge del pòdium esdevé definitiva: Déu és sempre el vencedor absolut. Israel, a distància, i malgrat les persecucions, també ha vençut. En tercer lloc, i darrera Israel, han quedat, tot i les aparences, les forces del mal. Aleshores sona, solemne, l’himne del vencedor: “Ara és l’hora de la victòria del nostre Déu, l’hora del seu poder i del seu regne, i el seu Messies ja governa”.

Aquest Messies que neix d’Israel és, evidentment, Jesús. Per això la tradició cristiana posterior associa la figura d’aquesta dona amb Maria: per la seva condició victoriosa al cel, per la seva proximitat i alhora diferenciació amb Déu, pel seu triomf sobre les forces del mal. Aquest text de l’Apocalipsi, malgrat les dificultats inicials d’interpetació, és molt escaient per a expressar la festa d’avui: l’Assumpció de Maria al cel, o seguint la denominació de l’Església oriental: la Dormició de Maria.

L’Església d’orient i occident celebra, amb aquesta festa, la Pasqua de Maria, la seva mort, resurrecció i pujada al pòdium del cel. L’Església prega avui, també, perquè l’ésser humà pugui pujar al tercer lloc del pòdium, vençent definitivament les forces del mal. Aleshores, amb Maria, cantarem a Déu l’himne del Magnificat: “Les obres del seu braç són potents. Dispersa els homes de cor altiu. Derroca els poderosos del soli i exalça els humils”.

Ambient de Shabat (Cròniques sarrianenques 3)

Migdia de dissabte. Baixem les escales que uneixen el vestíbul del convent amb la plaça. Deixem a la nostra esquerra, distrets, el cedre centenari. Caminem rutinàriament en direcció a la plaça Cirici i Pellicer mentre repassem, mentalment, les coses que anem a comprar al supermercat.

Percebim una tranquil.litat atípica que, progressivament, aguditza la nostra atenció esborrant de la nostra ment la llista de la compra i fent-nos desplegar, receptius, els sentits.

Increïble: no veiem a ningú caminant pel carrer! Més increïble encara: cap cotxe circulant! No recordem haver viscut, en aquest indret, un moment així, tan espectacularment buit i serè. La nostra memòria ens transporta, involuntàriament i ràpidament, a Jerusalem, en ple dia de Shabat, on una profunda calma religiosa envaeix la ciutat. Gairebé respirem la mateixa vibració!

Acaronats interiorment per aquesta vivència constatem, mentre baixem per la plaça, que el sol, estival i brillant, ens ve de cara, però sense molestar. Instintivament ens girem vers el convent que, fruit de l’impacte directe dels raigs solars, pren un relleu especial, com si les seves velles parets estiguéssin impregnades d’una finíssima resplendor, entre material i espiritual. Ens aturem i gaudim, per uns moments, d’aquella visió, que ens mostra el convent com si acabés de baixar del cel.

Tantes bones vibracions ens esvaeixen les prevencions d’anar, en ple migdia –l’hora punta- a comprar al supermercat i trobar-nos-el ple de gent. El trobem gairebé buit i comprem, en un moment, el que calia. Tornem al convent serens i complaguts de gaudir d’un dissabte barceloní d’agost que quasi s’ha convertit en un Shabat a Jerusalem.

Mar i muntanya (Diumenge 19)

Les lectures d’avui parlen de muntanyes, de mar, de vents i de temporals..., recreant-nos, sense voler, l’ambient d’estiu i de vacances: una època de fer excursions per les muntanyes, de banyar-se o navegar pel mar; una època, també, de tempestes inesperades.

No obstant, la pretensió de les lectures és recrear, no un ambient estival, sinó un ambient de presència i d’absència de Déu. La simbologia bíblica veu les muntanyes com un espai, clar i definit, de trobament amb la divinitat: Abraham i Isaac a la muntanya de Morià, Moisès al Sinaí, Elies a l’Horeb –ho hem escoltat avui-, Elies al Carmel, Jesús al Tabor, Jesús pregant a la muntanya–l’evangeli d’avui.

La presència d’Elies dalt l’Horeb –l’altre nom que rep la muntanya del Sinaí- és fruit d’un camí de recerca, dramàtic i solitari, dels orígens de la fe. Elies refà, en direcció contrària, el camí de l’Èxode fins arribar dalt del Sinaí. Busca Déu! Busca la puresa d’aquell moment originari! La lectura que hem escoltat és una catequesi bellísima sobre com es revela Jahvè: res d’espectacularitats, res de signes aclaparadors. Jahvè es manifesta en "la veu d’un silenci tènue": així de discret, així de real! Elies ens suggereix que ens endinsem, com ell, contracorrent i solitaris, pel desert de la nostra societat laica incapaç de donar aigua viva, i que refem el camí vers els orígens de la fe, on Déu és més que uns valors, o que una filosofia, o que una creença, o que una ideologia, o que la veu de la consciència. Els orígens de la nostra fe es concreten en un trobament real amb Déu, el pare de Jesucrist. Això és fa a través del recolliment, del silenci interior i de la pregària atenta. Aleshores, com Elies, captarem aquesta “veu d’un silenci tènue”, aleshores assaborirem l’orígen de la fe.

Però baixem de la muntanya i de tot el que ens recrea i dirigim-nos al mar que, com mencionàvem, simbolitza l’absència de Déu. El mar és el lloc on les forces del mal despleguen -imprevisiblement- el seu domini, el lloc de la inseguretat existencial, de la violència i del càstig: ho expressen al Gènesi les aigües subterrànies i els monstres marins mitològics, Moisès abandonat al Nil, el Mar Roig i els egipcis, Jonàs i la balena, Jesús i la tempesta apaivagada.

No entendrem l’evangeli d’avui en profunditat sinó entrem dins d’aquest simbolisme. El relat de la tempesta apaivagada no és un relat de miracle, és un relat d’exhorcisme: Jesús -després de pregar dalt la muntanya- camina per sobre i atura el mal, expressat per les ones i el vent. Per això els deixebles acaben prostrant-se i dient: “Realment sou Fill de Déu”.

Aquesta lectura simbòlica ens permet continuar recreant el text en l’ara i aquí. Nosaltres, com els deixebles, continuem tenint ones i vents contraris que ens dificulten d’avançar pel camí de la fe. Nosaltres, com els deixebles, no ens acabem de creure que Jesús pugui caminar per damunt de les dificultats que a nosaltres ens tenen aclaparats. Nosaltres, individualistes com Pere, i també oportunistes, deixem la barca de la comunitat, que no hi ha manera que tiri endavant, per caminar sols i acabar, irremisiblement, enfonsant-nos.

7) “Quan haguéren pujat a la barca el vent amainà”. Ens animem a pujar a la barca? Ens animem a pujar a la muntanya?

La tendresa que salva (Cròniques sarrianenques 2)

Ha vingut, com sempre, d’improvist. Li agrada venir a visitar-nos i explicar-nos com li van les coses. Deu venir perquè necessita, sense adonar-se’n, algú que l’escolti de debó, que li manifestin clarament que confien en ell, que li diguin que té capacitat de tirar endavant, que li recordin el que està bé i el que no.

Quan parla ho fa amb un to volgudament fatxenda que no aconsegueix dissimular la seva tendresa interior. La seva fatxenderia juvenil és un evident mecanisme de defensa que intenta, sense aconseguir-ho, protegir una accentuada sensibilitat que, discretament i porugament, se li barreja amb la fatxenderia. Una barreja que, en el seu cas, esdevé simpàtica i entranyable.

Explicant les seves batalletes de noi del carrer també se li escapa una mirada d’infant, vergonyosa i tímida, que demana ser agombolat una estona. Aquesta mirada posa en ebullició els sentiments paterns i materns dels adults que el tracten i que, de diferents maneres, se l’afillen. És d’aquells nois que li falten les hores de carícies, de moixaines i de bressolament que et fan emocionalment equilibrat. Ell ho sap, i inconscientment o conscientment, les reclama.

Malgrat les seves mancances emocionals, formatives i econòmiques, no ha malmès aquella part interior que ens fa bons i humans, no ha caigut en els cercles viciosos de la marginalitat. La seva tendresa interior, de moment, el salva.

Doneu-los menjar vosaltres mateixos (Diumenge 18)

L’estòmac satisfet amoroseix el cor, amoroseix els nervis, amoroseix el cap, i fins i tot, amoroseix l’esperit. Tenir l’estòmac serè i content ajuda, indefectiblement, a estar serè i content. Un bon àpat ajuda a neutralitzar les penes o a recuperar l’humor. En llocs de precarietat i de pobresa, un àpat festiu és com si el cel davallés, per una estona, a la terra: és un moment de recuperar l’alè vital, de recuperar el gust per la vida.

Les lectures d’avui ens parlen, pedagògicament i intencionadament, de menjar i de beure. Ens exciten els sucs gàstrics per parlar-nos de la realitat espiritual i transcendent, que és descrita com un aliment més suculent, més exquisit, i més beneficiós que l’aliment gastronòmic. Ens dèia Déu, per boca del profeta Isaïes, en la primera lectura: “Escolteu bé i tastareu cosa bona, i us delectareu assaborint el bo i millor. Veniu a mi i us saciareu de vida”.

Nosaltres mengem, essencialment, per nodrir i protegir el nostre cos, per saciar el nostre instint de gana. Quan mengem també volem saciar, de vegades, i inconscientment, els nostres neguits, les nostres fams immaterials, les nostres buidors existencials. Menjar compulsivament és una evidència d'aquesta pretensió. Pensem que, omplint l’estòmac omplirem, d’alguna manera, el buit que tenim al cor, o a l’ànima, o a l’esperit. Per això podriem adaptar les paraules divines de la primera lectura dient: “Veniu a mi que jo saciaré totes les vostres buidors: les materials i les existencials. Jo us ompliré la panxa, el cor, l’ànima i l’esperit”.

Aquest és el sentit del miracle de la multiplicació dels pans i dels peixos. Quan Jesús diu als deixebles: “Doneu-los menjar vosaltres mateixos” els està proposant quelcom més que preocupar-se del proveïment material d’aliments. Els està dient que es preocupin del nodriment integral de l’ésser humà, especialment del nodriment religiós. Per això l’evangeli, al.ludint indirectament a l’eucaristia, ens explica que Jesús “alçà els ulls al cel, digué la benedicció, els partí i donava els pans als deixebles i ells els donaven a la gent”. Jesús converteix un moment de nodriment particular en un acte religiós col.lectiu.

Però Jesús, multiplicant els pans i els peixos, no organitzà un tiberi col.lectiu, no organitzà una botifarrada o un arrossada de festa major gratuïta, que arribà per a tothom, i que encara en sobrà per donar i per vendre. Jesús organitzà un àpat integral d'on tothom surt ple. Però ple en tots els sentits.

Jesús omple de fe, de religiositat, de transcendència, l’existència humana. Aquests són els efectes multiplicadors. Aquí és on rau el miracle: la fe ho multiplica tot. Aquest és, també, l’encàrrec que fa als deixebles, a nosaltres: omplir-ho tot de transcendència, de religiositat, de fe... i el miracle ja vindrà...

"A poc a poc ens anem integrant" (Cròniques sarrianenques 1)

Ell era a la porta d’accés d’un pàrking. Portava roba de feina. Feia anys que no ens vèiem i la sorpresa del trobament ha estat mútua. Ha saludat en català, i malgrat barrejar-lo amb el castellà, volia demostrar, parlant-lo, els seus avenços. La conversa s’ha desenvolupat en català i ell aprofitava per anar dient frases fetes: “De mica en mica s’omple la pica”, “No es pot dir blat sinó està al sac i ben lligat...”. Volia fer notar, com a bon ucraïnès culte, en el seu cas metge otorrino i fisioterapeuta, que es manté despert intel.lectualment.

Després d’esperar quatre anys va aconseguir els papers i ara combina la feina de vigilant de pàrking amb la de fer massatges a domicili. Afegeix, orgullós, que també s’ha tret el carnet de conduir. Les “hores lliures” les aprofita per seguir estudiant amb l’esperança de poder homologar el seu títol de metge. La seva dona -també metge i ucraïnesa- sí que ha conseguit homologar el títol i ja fa tres anys que exerceix a Catalunya. El seu fill ja té tretze anys! Han deixat l’habitació en un pis compartit del Poble Sec i ara viuen en un pis de l’Eixample. Ha parlat d’hipotèques, de la crisi actual, de les notícies dels diaris... Amb un somriure confiat i serè afirma: “A poc a poc ens anem integrant”.

Recordo les dificultats dels seus primers anys, les feines més humils que amb coratge van assumir, els enganys i les pèrdues de diners que van patir per fer venir el seu fill a Catalunya, les dificultats de trobar una habitació on puguéssin viure els tres. Tot ha quedat esvaït amb el seu somriure tranquil.