Exaltació de la Santa Creu - 2009

La festa de l’exaltació de la Santa Creu està associada amb la basílica del Sant Sepulcre, edificada a Jerusalem per l’emperador Constantí i inaugurada l’any 335. Aquesta basílica esdevingué una solemníssima exaltació de la creu del Senyor Jesús.

Entre la cúpula que cobria el sepulcre de Jesús i la gran nau principal hi havia un atri porticat on, en la vessant sud, al descobert, lluïa la roca nua del Gòlgota, el lloc de la crucifixió, que podia ser contemplat i venerat quasi en la seva forma originària.

Els fidels de l’època bizantina, després de pregar comunitàriament i de celebrar els sants misteris en la nau principal, anàven en processó a aquest atri intermig on veneraven la roca del Gòlgota i la creu del Senyor. D’allí, es dirigien al sepulcre al voltant del qual deambulàven cantant, pregant i portant llànties enceses.

Aquest itinerari litúrgic dels cristians bizantins és l’expressió d’un itinerari teològic i també espiritual: venerar la creu de Jesús ens porta, indissociablement, a celebrar la seva victòria sobre la mort. Per això exalçar la creu de Jesús és manifestar la nostra adhesió a Aquell que ungeix el nostre sofriment, que amoroseix la nostra por a la mort, que vivifica la nostra existència.

Esdevenir deixeble (Diumenge 24)

Sant Pere apareix, en alguns textos del Nou Testament, com un home impregnat de forts contrastos. El més sonat és durant el darrer sopar, quan manifesta que seria capaç de donar la vida per Jesús i poc després, en el patí del gran sacerdot, atemorit, el nega tres vegades. Una altra escena és en el llac de Tiberíades quan Jesús li diu que tiri les xarxes per pescar i ell, desconfiat, ho fa més per obediència que per convicció; poc després, veient la pesca miraculosa, de genolls i compungit, li diu que s’allunyi d’ell que és un pobre pecador.

Una tercera escena és l’evangeli d’avui on Pere expressa la seva sensibilitat religiosa quan respon a la pregunta que Jesús adreça als deixebles: “I vosaltres, qui dieu que sóc?”. La finor i la intuïció espiritual de Pere queden reflectides amb la resposta: “Tu ets el Messies”. L’apòstol, a més de captar, manifesta sense embuts la grandesa de Jesús. Instants després, contradient benintencionadament a Jesús, és posat en evidència davant dels altres deixebles, i rep un moc considerable del Senyor: “Fuig d’aquí, Satanàs! No penses com Déu sinó com els homes!”.

El contrast és impactant i els mots que Jesús adreça a Pere són duríssims, amén de fer-ho de forma pública, que és quan les coses ens couen més. Un detall molt revelador és quan la nostra versió catalana diu “Fuig d’aquí, Satanàs” l’original grec diu quelcom que sembla incomprensible: “Fuig darrera meu, Satanàs”. Aquesta extranya expressió s’entén a la perfecció quan, tot seguit, Jesús proclama: “Si algú vol venir amb mi, que es negui a ell mateix, que prengui la seva creu i que em segueixi”.

És a dir, el deixeble de Jesús és el que sempre va “al seu darrera”, seguint-lo fidelment i coherentment, passi el que passi, vingui el que vingui. El deixeble de Jesús no va mai “al seu davant”, reconduint-lo per on li interessi segons els seus criteris, pensaments o necessitats del moment. El veritable deixeble sempre “va darrera”, conscient que els camins a seguir són els que Déu li proposa, no els que ell, en cada moment, i segons li plagui, vulgui seguir.

L’evangeli d’avui sembla dir-nos que no n’hi ha prou amb tenir sensibilitat religiosa, fins i tot que no n’hi ha prou amb manifestar que Jesús és el Messies. Això és només un primer pas. Cal fer-ne un altre de més decisiu: esdevenir deixeble, i esdevenir deixeble implica seguiment, negar-se, prendre la creu, perdre la vida, perdre-ho tot per guanyar-ho tot; implica, en definitiva, anar sempre al darrera de Jesús.

El seguiment de Jesús no és, però, assimilable al seguiment que ens demanen les entitats esportives, la nostra empresa, els mitjans de comunicació, els partits polítics, fins i tot -de vegades- les nostres autoritats religioses: un seguiment efervescent, crematístic, acrític i submís. El seguiment de Jesús implica, certament, seducció i vibració com tots els seguiments, però té quelcom definitiu i inigualable: Jesús no ens proposa, com els altres seguiments, la lluna, que apareix i desapareix; Jesús ens proposa el cel, però un cel que no cau, un cel veritable i infinit, un cel on ens trobarem amb el mateix Déu.

Lluna plena (Del Nil al Sinaí 10)

A les nou del matí ens ve a buscar l’Alí amb el seu posat silenciós i el seu caminar serè. Porta dues passatgeres dins la furgoneta. Només ocuparem quatre de les dotze places del vehicle. La carretera que va de Santa Caterina fins a la costa és preciosa, tranquilíssima, fluint enmig de valls habitualment estretes on, als seus peus, llueixen algunes acàcies, l’arbre de la zona. Les muntanyes acompanyades de desert esdevenen una combinació captivadora de la natura, tot un espectacle pels sentits.

Ens aturem en una barraca rònega i aparentment abandonada enmig del desert. Apareix, no sabem d’on, un beduí que ens convida a entrar, posant unes mantes a terra per seure, i preparant un te a l’estil del que ahir a la nit va fer l’Alí. Després apareix la seva dona, amb una farcell amb mercaderies per vendre; cal aprofitar.

Passades les onze del matí ja hem arribat al litoral, a Nuweiba. El conductor Alí suggereix de fer, si volem, un bany en les agradabilíssimes aigües del Mar Roig. El sí és absolut. Ell ens esguarda des de la platja, fumant serenament. Quina aigua més increïblement transparent, quin paisatge més tranquil i bell, quin bany de fi de viatge! La natura ens gronxa amablement delectant-nos amb les seves delicies fins al darrer moment!

Passat el migdia ja som a la frontera de Taba. En el lloc on ens deixa la furgoneta hi ha un grup d’egipcis asseguts a la voravia que ens diuen, referint-se a l’Alí: “Good driver!”. Un servidor, espontàniament i del fons del cor els respon: “Good man, after, good driver!”.

El pas per la frontera egípcia és rapidíssim. En la frontera israeliana avui és especialment lent. Passats tots els controls habuts i per haver agafem un taxi fins a l’estació d’autobusos d’Eilat per intentar agafar l’autocar a Jerusalem que surt a les dues. Arribem un minut abans, però no hi ha places. Toca esperar fins a les cinc de la tarda. Aprofitem per dinar tranquil.lament i celebrar que el viatge ha estat esplèndid, per mirar les fotos i per posar ordre a les notes que hem pres durant aquests dies.

A quarts de nou, ja completament fosc, estem vorejant el mar Mort, tocant a Jericó, a punt d'enfilar la carretera que puja a Jerusalem. La lluna apareix ja plena. Havíem sortit en quart creixent i tornem amb el cicle acabat. La visió de la lluna: plena, arrodonida i radiant, és la imatge perfecta que expressa la vivència del viatge: ple, arrodonit i radiant.

Estem convençuts que els alumnes del Riccardo quedaran, com nosaltres, impactats per aquesta experiència quan, el proper curs, facin el mateix itinerari (el mes de març, no al pic de l'estiu com nosaltres...)

Estem immensament agraïts de la invitació que ens ha fet.

Te amb sàlvia (Del Nil al Sinaí 9)

L’Alí, el taxista beduï, ens explica una mica la seva vida: ara està sol. Per això es passa la tarda amb nosaltres a la haima. Deu tenir quasi setanta anys.

Compartim, plegats, la posta de sol i l’entrada de la nit, el moment de prendre te. L'Alí va a la seva furgoneta i porta tot l’equipament: un fogó de butà, una tetera de metall esmaltada de blanc, te a granel, sàlvia collida a la muntanya, sucre, i dos gots petits de vidre.

En poca estona el te està llest i la tetera dóna per molt. Anem compartint el got que, un cop finalitzat el te, el nostre amfitrió l’omplena i l’ofereix a un altre. Val a dir que la combinació de te i sàlvia és ben gustosa. Anem fent rondes de te. Això crea una agradable sintonia que dóna peu a que altres es vagin afegint i ampliant el cercle.

S’instal.len a la haima tres turistes procedents de Taba –la frontera israeliana- que a la matinada pujaran al Sinaí i l’endemà mateix tornaran a la frontera. No sabem el motiu, però un dels turistes comença, fora de la haima, a cridar i a amenaçar a algú. Reclama, excitat, alguna cosa i exigeix parlar amb la polícia.

Aquestes vociferacions esdevenen ridícules en un racó de món com aquest i el seu to displicent crea un evident incomoditat en tots els qui som a la haima i en els responsables del càmping, tots gent tranquil.la i afable.

Poc després l'home dels crits torna, més tranquil, a la haima, acompanyat d’algú que sembla haver solucionat el problema i que, amablement, segueix calmant-lo. El nostre Alí, amb tota la bona intenció del món, omple un got de te, s’aixeca i, delicadament, el deixa al costat del turista. Aquest, sense captar el gest del beduï, sense ni mirar-lo a la cara, agafa el got d’una revolada, es beu el te d’un glop aixecant el got fins a la posició vertical i, insensible, com si es tractés d'un servei obligatori de la haima, deixa el got a terra per seguir furgant en la seva bossa.

Aquesta escena ens ha il.lustrat com els nervis i l’excitació –encara que siguin justificats- ens impedeixen captar els gestos -trencadissos i discrets- d’amabilitat que els altres ens pugin fer.

La Haima (Del Nil al Sinaí 8)

Acabats els relats beduins, que ens han fet respirar aires patriarcals, baixem fent dreceres i, a un quart de dotze, estem visitant el monestir de Santa Caterina: l’esbarzer mil.lenari, l’església i el recent museu de les icones agençat amb molt de gust on hi ha exposat, entre les belleses iconogràfiques, el retaule català de santa Caterina del segle XIV. Aprofitem per visitar la nova hospederia del monestir que permet acollir grups en un ambient diferent als hotels. Resulta que l’encarregat també és conegut del Riccardo, però avui no hi era.

A quarts de dues arribem al càmping. Després d’una dutxa amb aigua freda ens instal.lem en la haima que presideix el càmpig. Allí dinem, prenem un te, fem la becaina, descansem, llegim i pactem, amb un beduï taxista que ens ha vingut a veure, que l’endemà ens portarà amb altre gent a la frontera de Taba. El taxista es diu Alí i es veu que no té res a fer perquè també es queda sota la haima, un espai òptim per entaular conversa amb els beduins de la zona.

La tarda va passant i aprofitem, amb l’ajut de l’Alí i d’un altre beduï, per fer un llistat de les diferents tribus beduines que hi ha en la península del Sinaí: n’hem apuntat dinou i també la zona on habiten.

Constatem que hi ha un jove beduí estirat sobre els coixins sense moure’s. Al principi pensem que fa la migdiada, després que deu estar molt cansat, després ja no sabem què pensar. L’Alí ens comenta que deu estar drogat. En Riccardo ens explica que el govern egipci fa la vista grossa a les plantacions d’opi que cultiven els beduins enmig del desert. És una manera subtil de passivitzar-los en la mesura que, a poc a poc, van ocupant els seus territoris per construir-hi hotels i recintes turístics.

Aleshores comprenem que els dos beduins “aturats” que hem vist a la muntanya estarien afectats per la somnolència que produeix l’ingestió de l’opi.

Relats patriarcals contemporanis-3 (Del Nil al Sinaí 7)

Un dia, el pare del Ramadan, tallà ell sol una palmera de dotze metres d’alçada. Acabada de tallar l’arrossegà, també sol, cinc quilòmetres fins al campament. Seguidament, l’anà seccionant i en construí un cobert.

(Nota: les palmeres, acabades de tallar, porten molta aigua en el tronc. S’acostuma a deixar-les assecar dos o tres anys fins que perden més de la meitat del seu pes. Aleshores se les transporta i se les manipula amb més facilitat)

Set anys després, el pare del Ramadan es disposà a desmuntar aquell cobert amb la col.laboració dels seus fills, els quals no tenien prou força per aixecar els travessers secs. El pare els recordà el que ell, tot sol, havia fet set anys abans amb la palmera acabada de tallar.

Relats patriarcals contemporanis-2 (Del Nil al Sinaí 6)

El pare del Ramadan va tenir alhora quatre esposes.

A la nit, anava al llit d’una esposa, feia l’amor amb ella i esperava que s’adormís.

Un cop s’havia adormit, s’aixecava, anava al llit d’una altra esposa, feia l’amor amb ella i esperava que s’adormís.

Un cop s’havia adormit, s’aixecava, anava al llit de la tercera esposa, feia l’amor amb ella i esperava que s’adormís.

Un cop s’havia adormit, s’aixecava, anava amb la quarta esposa, feia l’amor amb ella i esperava que s’adormís.

Un cop s’havia adormit, s’aixecava i anava a dormir a l’estança dels hostes.

(Nota: els homes i les dones dormen en habitacions separades)

Al matí següent, la primera esposa li portava un esmorzar consistent i nutritiu a base de formatge, dàtils i altres productes per recuperar forces. Ell se’l menjava sencer.

Després es presentava la segona esposa: li portava un esmorzar consistent i nutritiu per recuperar forces. Ell se’l menjava sencer.

Després es presentava la tercera esposa: li portava un esmorzar consistent i nutritiu per recuperar forces. Ell se’l menjava sencer.

Després, la quarta esposa li portava un esmorzar consistent i nutritiu per recuperar forces. Ell se’l menjava sencer. L'última esposa, veient les tres safates buides, constatava que aquella nit havia estat al llit amb totes quatre.

Relats patriarcals contemporanis-1 (Del Nil al Sinaí 5)

El pare del Ramadan actualment té cent-cinc anys, ha tingut sis dones i vint i dos fills. Fa poc va morir el seu fill gran. Tenia setanta-dos anys.

El pare del Ramadan de jove era fortíssim i anava sol a caçar gaseles per les muntanyes. Quan en caçava una li treia la pell i es feia, amb ella, un cinturó. Després encenia un foc i preparava unes brases per cuinar-la. Es menjava tota la gasela sencera menys les entranyes i el cor.

El cor li portava al fill preferit –el primogènit- i li deia: “Pensa que, perquè ets el preferit et porto el cor de la gasela, que si no, també me l’hagués menjat”.

Una muntanya amb flaires de farigola (Del Nil al Sinaí 4)

El darrer tram de pujada –vint minuts- té esglaons excavats a la roca. Als seus costats, entre les escletxes de la roca broten unes mates esllanguides i irrissòries, aparentment seques pel seu color esgrogeit, però que destil.len una flaire intensíssima molt semblant a la farigola. Arribem dalt del cim amarats d’aquest perfum natural.

És un goig gaudir en solitari del cim d’aquesta muntanya i ens disposem a assaborir-ho buscant, cadascú, el seu racó. Resem Laudes especialment reposats, sentint-nos uns privilegiats de pregar serenament en aquest indret. Després, fem silenci i contemplem.

A les nou i deu en punt decidim baixar. Hem estat una mica més de mitja hora que ens ha sabut a glòria, mai més ben dit! Compartim, en forma d’adjectius qualificatius, el tipus de silenci que hem experimentat dalt del cim: penetrant, recollit, religiós.... Inspirats per l’indret i l'olor a farigola, ens posem a “parlar sobre el silenci” fins arribar al coll. La barraca on era en Mansur està tancada però el veiem a l’extrem de la plana d’Elies, a punt de baixar pels esglaons. Ens saluda brandant el braç. El corresponem. Nosaltres baixem pel camí llarg que voreja la vall del monestir i que ens permetrà delectar-nos del paissatge dels voltants.

Arribem a la barraca on havíem quedat. En Ramadan es desperta i es prepara les herbes. Un altre beduï jove, ens ofereix un cafè i constatem que parla i es mou excessivament lent. A la barraca del Mansur també hem vist un altre jove així. Pensem que deu ser algun petit retard mental fruit de l’endogàmia d’aquestes tribus.

El jove, amb ganes de parlar, ens explica la vida del pare del Ramadan, un autèntic patriarca beduí. Constatem que els relats del beduí tenen un llenguatge i una intenció molt definits: es tracta d’exalçar el personatge evocant les seves gestes i les seves capacitats. Pensem, immediatament, en els relats dels patriarques Abraham, Isaac i Jacob, antics beduins...

Escoltem, bocabadats, la narració, sentint-nos afortunats d’escoltar de primera mà, i en un entorn tan genuí, uns relats de beduins tan propers als relats dels patriarques bíblics. Ramadan també escolta, atent i callat, suposem que un cop més, aquestes històries.

Mansur, un beduí encantador (Del Nil al Sinaí 3)

A un quart de vuit arribem a la plana d’Elies, el lloc on la tradició ubica la cova del profeta (1Re 19,9-13). Hi ha un gran xiprer al bell mig de l’esplanada i una capella commemorativa en un costat. Hem trigat una hora i mitja en arribar. El cim és molt a prop i veiem que encara hi ha gent baixant: són els darrers que, seguint a la resta, tornaran pel mateix camí per on han pujat. Alguns, poquíssims, giren a l’esquerra del coll i davallen a la plana d’Elies per seguir pel camí dels esglaons. La nostra estratègia ha funcionat. Estarem sols dalt del cim i no ens haurem creuat amb tota la gernació de gent i de camells que baixa.

A uns cent metres de la plana d’Elies, pujant, hi ha el coll des d’on comença el darrer tram d’ascensió del Sinaí, que es fa a peu. Els camells arriben només fins allí, on hi ha la darrera barraca de beduins. En Mansur, un guia beduí amic del Riccardo, en té cura.

L’alegria del trobament i les abraçades van seguides d’una invitació a entrar i a prendre un te. Xerrem i xerrem (bé, xerren; nosaltres, com sempre, només entenem paraules i seguim, de lluny, la conversa). Ens ofereix unes fogasses de pa cuit a l’estil beduï: molt prim, rodó i gran, que es plega fàcilment en dues meitats. Ho agraïm perquè ja és hora d’esmorzar i estavem en dejú.

S’ajunten altres beduins joves a prendre te amb nosaltres, contents que algú parli la seva llengua i els hi dediqui una mica de temps. Mansur deu tenir a prop de seixanta anys. Pertany a la tribu dels Djebeliye (literalment: “muntanyencs”), els beduins que ancestralment han viscut al voltant del monestir, protegint-lo i servint-lo. La seva conversa és afable: parla de muntanyes, de valls, de camins, de rutes que fa amb camells pels voltants de la muntanya del Sinaí. També ens explica que, quan la península del Sinaí era en mans dels israelians, viatjà per tot Israel. Va arribar fins a la muntanya de l’Hermón!

És un quart de nou. Portem exàctament una hora xerrant i subtilment insinuem que cal arribar al cim. En Ramadan, veient la nostra desimboltura, ens confirma que no es troba bé i que ens espera, en el camí dels camells, en la primera barraca de beduins. Allí hi ha les herbes que buscava pel camí de pujada i que no ha trobat. Es farà una infusió i dormirà una estona.

El guia Ramadan (Del Nil al Sinaí 2)

No farem la típica pujada de nit al Sinaí, envoltats de gent, de camells, de beduins oferint-nos aigua i begudes, d’estar apilonats dalt del cim i de baixar corrents després de veure sortir el sol. Hem fet anteriorment aquesta experiència i optem per un ascens més tranquil. Pujarem de bon matí i pel camí dels 3.750 esglaons, la ruta tradicional, més costeruda però molt més ràpida.

A les cinc del matí, encara fosc, amarats de silenci, enfilem la vall del monestir fins arribar al pàrquing dels autocars, on hi ha el control de policia, el qual despertem i que, amb cara de pocs amics, i completament a les fosques, ens mira els passaports. És obligat pujar sempre acompanyat d’un guia beduí que també van a despertar. Hem d’esperar una bona estona i veiem, finalment, acostar-se un xicot, fent tentines i estossegant. No es deu trobar bé perquè fa mala cara. Suposem que s’ha quedat dormint enlloc de pujar dalt del cim com la resta.

A tres quarts de sis -ja amb claror- passem pel costat del monestir. Uns cinquanta metres després ens desviem del camí actual dels camells per girar a la dreta i enfilar el camí dels esglaons. Ens hem presentat: el nostre guia es diu Ramadan. Definitivament aquest beduí no es troba bé: segueix estossegant i ja ha fet, en menys de mitja hora, dues parades tècniques darrera una pedra. Ja ens veiem portant-lo a coll i bé.

El camí és fa estret i arribem a un congost únicament accessible per una porta, anomenada de sant Esteve, a tocar d’un petit eremitori per on passem pocs metres després. Allí comencen uns graons ben costeruts que culminen en la porta de la Confessió. En aquest indret hi havia, antigament, un monjo que confessava els pelegrins abans de fer el darrer tram d’ascensió.

La península del Sinaí (Del Nil al Sinaí 1)

Ens despertem quan el sol ha sortit. Som a prop del Caire. Contemplem un fenomen que sols hem vist a Egipte. Quan el sol ha sortit sencer de darrera l’horitzó acostuma a difuminar-se però, aquí, el disc solar encara continua sencer una bona estona. Això inspiraria les antigues representacions de la barca solar portant el disc d’un costat a l’altre del cel.

Arribats al Caire baixem a la cèntrica estació de Ramsès i d’allí som, en poca estona, al convent dels dominics. Tenim temps de dutxar-nos, de concelebrar en l’eucaristia dominical, de dinar plegats i de fer una bona migdiada. La tarda la passem llegint el llibre de l’Èxode, preparant-nos pel viatge de l’endemà.

A les 11’40 del matí (més o menys) surt l’atrotinat autocar de línia en direcció al monestir de Santa Caterina. Atravessem Suez, que encara no coneixíem, i entrem dins el túnel subterrani que passa per sota el canal i que ens introdueix dins el desert del Sinaí. Poc després passem, sense aturar-nos, per Ain Musa, on encara hi ha un pou d’aigües amargues, el lloc on la tradició religiosa recorda el passatge bíblic de Marà (Ex 15,22-25), on Moisès endolçí aquelles aigües.

Deixem de vorejar la costa i ens endinsem en el desert. Ja freturàvem. Les muntanyes comencen a rodejar-nos amb les seves varietats clarament diferenciables de pedra calcàrea, de pissarra i de diorita. Entrem a l’oasi de Feiran, el més gran del Sinaí. La tradició ubica aquí l’episodi de Rafidim (Ex 17), on Moisès feu brollar aigua de la roca i el poble d’Israel lluità amb els amalequites.

A prop de les sis arribem al destí, quan el capvespre comença a destil.lar els seus colors càlids que amoroseixen les austeres roques d’aquestes muntanyes. Ens dirigim al “Fox Camp”, el càmping que hi ha al peu de la vall del monestir. Està ple, però encara queden les tendes de campanya que, pel mòdic preu de 10 lires egípcies la nit, ens ajudaran a identificar-nos encara més amb el poble d'Israel sojornant en tendes als peus del Sinaí. Estem encantats!

Un bon ensurt-2 (Cròniques jerosolimitanes 2009-17)

Passem desapercebuts enmig de corredisses, de crits de Shabbos! i d’avisos dels megàfons policials. Ens desviem, a pocs metres, i pugem cap a la catedral russa, on entrem. Estem tan alterats que ni els cants inspiradíssims de les monges, ni veure que el prevere i el diaca porten ornaments blaus perquè són les primeres vespres de la Dormició de Maria segons el calendari ortodox, aconsegueixen calmar-nos.

A més, la monja que ven els objectes religiosos està desatenent la botiga que hi ha dins la nau de l’església. Està mirant cap a l’iconostasi perquè és l’hora de llegir l’evangeli que porta, en un gran i pesat estoig platejat, el diaca. Tot ens rellisca a causa del nostre trasbalsament. També patim pel que pugi haver-li passat al cotxe que hem abandonat sense gaires miraments. Llegit l’evangeli ens atansem a la monja i li demanem un rosari. Ens respon, amablement, que esperem que acabi la celebració, dintre d’uns 10 minuts.

Aprofitem l’avinentesa per tornar al carrer on hem aparcat. Ja no hi ha vianants i el cotxe... està intacte al seu lloc. Respirem.... Pugem, més alleugerits, a la catedral, i arribem just quan el prevere dóna la benedicció final a cada fidel amb un pinzell sucat amb oli perfumat. Ens posem a la cua, besem d’esma les icones i rebem la unció-benedicció del prevere amb una abracada afegida, que agraïm i corresponem, espontàniament, de forma exageradament afectuosa. Indefectiblement, estem nerviosos...

Comprat el rosari, sortim de la catedral santiguant-nos repetidament a l’estil ortodox per asserenar-nos. Agafem el cotxe, i les nombroses obres i carrers tallats no aconsegueixen, diguem-ne, apaivagar-nos; al contrari, ens estem atabalant progressivament de no trobar cap carrer adequat. Decidim agafar el camí més clar, el carrer Ha-Neviim que, malgrat donem volta, sabem que es circula normalment.

A mig carrer ens adonem que anem en direcció al barri de Mea Shearim i veiem novament, de lluny, la policia i la manifestació. Tornem a la boca del llop! Girem en rodó de forma poc “ortodoxa” (mai més ben dit) i fugim, com gossos apallissats, de la zona.

A l’entrar a casa, més tranquils, ens posem a riure del que ha passat.

Un bon ensurt-1 (Cròniques jerosolimitanes 2009-16)

Aprofitem l’escasíssima circulació que hi ha en Shabbat per fer una escapada, amb el cotxe, a comprar queviures en les botigues properes a la Porta de Damasc. Acabat, ens dirigim a la catedral russa ortodoxa de la Trinitat que estan celebrant les primeres vespres del diumenge. Volem escoltar els cants de les monges i comprar un rosari de la pregària del cor.

Circulem per carrerons que ens porten a un carrer llarg i ample –Shivé Israel- situat darrera l’ajuntament. Els capvespres de Shabbat, abans que es pongui el sol, molts jueus religiosos que viuen al barri de Mea Shearim caminen per aquest carrer, entren per la porta de Jaffa, i es dirigeixen al Mur Occidental, per cloure allí el dia festiu.

Per aquest motiu no ens estranya que, abans d’arribar, veiem força homes de negre que van amunt i avall. Arribats a la cruilla d’aquest carrer aturem el vehicle per girar a la dreta, com correspon. Mirem a l’esquerra i, enlloc de veure circular algun cotxe veiem, a una distància d’uns 50 metres, molts jueus ortodoxos junts. Caminen en la nostra direcció i ocupen tot el carrer. Tenim temps de passar, pensem, i mirem a la dreta, on veiem més jueus religiosos que caminen en ambues direccions, agitats i miran el grup que ve per la nostra esquerra..

Absolutament inconscients del que està passant entrem, a poc a poc, en el carrer. De sobte, sentim el crit d’un nen a prop nostre. No entenem què ha dit però captem que no és un crit espontani i fugaç. Es tracta d’un crit estudiat, agressiu, que sona a consigna i que ha entrat més endins de les nostres orelles clavant-se com un dard.

Sortosament reaccionem: el nen cridava Shabbos! (Shabbat en Yidish) per conduir un vehicle en dia de repòs. Finalment se’ns obren els ulls: els que venen per l’esquerra encapçalen una manifestació i ens acabem de ficar dins la boca del llop. L’alè, per un instant, se’ns atura i una intensa escalfor ens puja al cap. La por, en dècimes de segon, ens ha clivellat.

L’esglai provoca que els nostres sentits i el nostre cervell s’aguditzin i reaccionin ràpidament. Mirem de nou a l’esquerra: són centenars de jueus ortodoxos askenazis i porten strömel, el barret polonès cilindric i de pell negra. Escoltem els megàfons de la policia i alguns apreten a correr, esporugits, mentre criden Shabbos!. Deuen ser els qui, cada Shabbat, es manifesten contra el pàrquing que obre en dissabte tocant a la Porta de Jaffa. La policia deu estar dispersant-los.

No ens podem quedar on som, ni tampoc podem circular per la part lliure del carrer perquè podem sortir malparats! Veiem, a la nostra dreta, cotxes aparcats, amb la bona fortuna que hi ha espai darrera un cediu el pas on, ràpidament, deixem el cotxe. Sortim més ràpid encara i marxem, no corrents per no cridar l’atenció, pero sí molt àgilment i esmunyint-nos enmig del safareig que hi ha organitzat.

Des de l’arribada al carrer fins al moment d’aparcar no hauran passat més de vint segons...(Continua...).

Comprant pa (Cròniques jerosolimitanes 2009-15)

No podem resistir las temptació de comprar pa en una parada improvisada al carrer durant el Ramadà. Hi veiem munts de pans rodons gruixuts, pans aplanats en forma de coca, panets en forma de llonguet, barres allargades, pans de motllo. Quasi totes aquestes varietats de pa estan guarnides amb sèsam.

Ens quedem observant, de lluny estant, la parada, fixant-nos com compra la gent. No volem fer el pagès a l’hora d’atansar-nos-hi. En aquests llocs cal, tant com es pugui, aparentar que fas quelcom habitual per evitar que et clavin o que t’emportis el que ells volen.

Decidida la quantitat i la varietat del pa ens acostem i agafem, com tothom, una bossa de plàstic per anar triant i posant els pans que ens semblin més ben cuits. Sobtadament, un marrec no més gran de quinze anys ens agafa la bossa, el pa que tenim a la mà i, en un vist i no vist, ens torna la bossa amb quatre pans a dins. Amb una veu sentenciosa ens diu: 10 shekels!

Reaccionem amb tota la tranquil.litat del món, sense voler perdre el control de la situació. Li diem que no en necessitem tants i, cerimoniosament, agafem dos pans per tornar-los a la pila. El marrec ens fica, de nou, els pans a la bossa i ens diu amb un to definitiu: “Dos pans costen set shekels i quatre pans en costen deu”.

Trontollem una mica per la resposta, però insistim que no ens cal tant de pa. Aleshores ell, mirant-nos amb un cert desdeny, sense badar boca, ens fa un gest obrint la mà que interpretem com que callem i que paguem d’una vegada. Desarmats per la mirada i el gest de l’adolescent treiem, obedients i vençuts, els deu shekels i ens emportem, resignats, els quatre pans.

Tornem a casa aclaparats per les magnífiques dots persuasives d’aquell adolescents que, en pocs segons, ens ha derrotat psicològicament.

L’essencial (Cròniques jerosolimitanes 2009-14)

Li preguntem a l’Abdala, el treballador de casa, musulmà, si ha penjat la làmpada de Ramadà a l’exterior de casa seva. Amb el seu seny i mesura caracteristics respon: -This is not important. The important is to pray God all this time. La nostra pregunta queda definitivament resposta.

Passats alguns dies li preguntem com prova el Ramadà i ens respon: -Al ham du le Al.la! Li preguntem com es troba i respon el mateix: Gràcies a Déu!

L’altra dia era ell qui buscava conversa. Ens diu, amb un somriure infantil: -Has vist quina bona temperatura fa aquests dies durant la jornada? Al.là ens ajuda.

Ramadà (Cròniques jerosolimitanes 2009-13)

Mai haviem viscut el Ramadà en un entorn musulmà i opinem, convençuts, que es tracta d’un fenomen social equiparable a les festes de Nadal en la nostra societat de rel cristiana. Es un gaudi, quan sortim de la biblioteca a les sis de la tarda, veure com la Porta de Damasc i tot el seu entorn es desperta de l’ensopiment de la jornada solar i, com si fos un divendres, la gent surt al carrer, uns per ampliar l’espai de la botiga i acollir més clients, altres per muntar parades al mig del carrer, altres per comprar fonamentalment queviures.

El menjar és la mercaderia estrella: un forner cou pa armeni davant teu damunt una planxa metàl.lica ben calenta, sucs casolans servits en ampolles de plàstic de litre i mig, munts de pa de diferents menes, fruita, falafels i altres freigits acabats de fer, pinxos fumejant a la brasa, pastes cuites i envasades davant teu... Tot un festival destinat a remoure els sucs gàstrics que han estat passius durant la jornada i a afavorir els encontres familiars en els àpats, especialment viscuts durant aquestes setmanes.

Arabs o jueus? (Cròniques jerosolimitanes 2009-12)

La nostra ruta quotidiana passa davant del famós hotel King David que, per la seva història i ubicació esdevé l’hotel més conegut i reconegut d’Israel. Quan ens hi acostem, sentim música àrab, tambors, picar de palmes i cants àrabs que provenen del passadís ajardinat que hi ha entre la vorera i l’entrada a l’hotel.

Sorpresos de sentir música “àrab” en un hotel tan “israelià” pensem, mentre ens acostem, que potser són àrabs-israelians benestants que han vingut, per reivindicar-se, a celebrar un casament en aquest hotel. Però a quarts de nou del matí no són hores de fer aquesta mena de celebracions...

La nostra sorpresa és, quan arribem, el veure ballar uns homes que porten posada al cap una kipà. Aleshores ho comprenem: es tracta de jueus sefardites que canten i ballen a l’estil àrab i que celebren un prometatge. Ens complau aquesta escena que posa de manifest que quelcom tan característic en una cultura com ballar, cantar i fer festa esdevé tan semblant en jueus i àrabs.

Molokheia i conill (Per les ribes del Nil 21)

El darrer dia a Luxor el dediquem a relacions socials. La mare del nostre amfitrió Farrash ens ha convidat a casa seva a menjar sopa de molokheia (una mena d’espinacs) i conill. És l’àpat més suculent que s’ofereix a uns convidats. Uns pans de blat propi, amassats i cuits a casa, acompanyen la gran safata metàl.lica rodona que, posada a terra, fa alhora d’estovalla i de taula. Asseguts a terra, i beneïda la taula, ens posem a menjar els homes sols.

El dia anterior han col.locat a la sala dels convidats un ventilador al sostre perquè estiguem a gust. Es tracta d’una casa molt senzilla, pobra, a escassos metres del riu. El pis és de terra, cobert en alguns llocs amb estores. Ens expliquen rient que, fa uns anys, degut a una crescuda del Nil, l’aigua va entrar dins la casa i els arribava al genoll. Dos coloms entren pel pati i es posen en la tarja oberta de damunt la nostra porta. Els dos gats de la casa estan al nostre costat esperant que els hi llencem els ossos. Després de dinar anem a rentar-nos les mans a la bomba d’aigua que hi ha a l’entrada de la casa. Constatem, mirant aquesta vivenda, que la precarietat i la senzillesa de vida et fa més flexible i tolerant.

A la nit agafem el tren cap al Caire. Aquesta vegada viatgem asseguts, però els vagons tenen aire condicionat. En Farrash, visiblement emocionat, no vol veure marxar el seu entranyable amic Riccardo i se’ns ha acomiadat a l’andana, una estona abans que arribés el tren. Hem pujat en silenci, sense ganes de parlar, enyorats abans d’hora, conscients que, quan ens despertem al matí, haurem canviat la calidesa de l’Alt Egipte pel bullici de la ciutat més poblada d’Àfrica, el cel net i blau per un immens núvol de contaminació, un Nil amic i proper per un Nil llunyà i simple subministrador d’aigua.

Pare i fill (Per les ribes del Nil 20)

Som a casa de Farrash, a la balconada, de nit, mirant uns videos amb el taxista amic que ens ha portat a la Vall dels Reis. Ha vingut amb el seu fill, un nen d’uns dos anys: callat, observador, discret, proper en tot moment al seu pare però sense enganxar-se-li. Contempla els videos sense parlar i sense moure’s i fent mirades de reüll als forasters.

El nen està dret, amb els braços caiguts al costat de les cames, arrepenjant dignament l’esquena en els genolls del pare que està assegut en una cadira. De sobte, instintivament, amb un gest afectuós i protector, el pare posa les palmes de les mans sobre les espatlles del nen durant una estona.

Aquesta escena ens fa recordar algunes estàtues que hem vist al museu de Luxor on el faraó, petit i dret, arrepenja l’esquena en les cames del seu déu benefactor que, assegut en un tron, amb actitud protectora, li posa les mans damunt les espatlles com si fos el seu fill estimat.

De nou, l’antic art faraònic pren vida en la quotidianitat dels actuals egipcis i qui sap si aquesta escena paternal inspiraria els artesans escultors d’aquells temps per expressar la relació pròxima i afectuosa del déu amb el faraó.

Un difunt (Per les ribes del Nil 19)

Un taxista amic ens porta directament a la Vall dels Reis. L’entrada normal al recinte –caríssima- només et permet entrar a tres de les seixanta-dues tombes, amb la mala sort que algunes de les més importants estan tancades segons la rotació que es fa. L’accés a la tomba “estrella”, la de Tutankhamon, necessita una entrada a part que és una autèntica clatellada. Nosaltres visitem la tomba de Tutmosis III (la nº 34), la de Horemheb (la nº 57) i la de Tausert-Sethnakht (la nº 14). L’anècdota és que dos dels guardians de les tres tombes, al veure la nostra llarga barba ens han dit el mateix: Ali Babà!

Prescindim de visitar la Vall de les Reines i anem a la Vall dels Nobles on també accedim a tres tombes: la d’Userhet (la nº 56), la del superintendent dels graners faraònics Khaemhet (la nº 57) i la del governador Ramose (la nº 55). En aquesta última ens ha cridat l’atenció la pintura encara colorada d’unes planyideres plorant el difunt, on fins i tot apareix una nena petita i despullada que plora.

De bon matí reivindicavem, per fer justícia, de visitar les tombes dels artesans, els constructors de les tombes dels nobles, dels reis i de les reines. Però acabada la visita de les tombes del nobles no podem dir fava i optem, resignats, per descansar en una “fonda” que hi ha davant el temple de Medinet Habu.

Davant nostre passa una furgoneta amb un altaveu al damunt. Estan anunciant per tota la zona que hi ha un difunt. Tornant a casa, passem pel mig del poble i ens anem creuant amb moltes dones, de totes les edats i vestides de negre, que van en una mateixa direcció. Intuïm que van a la casa del difunt. Cotxes i furgonetes plenes d’homes segueixen el mateix camí. L’escena de les planyideres pintades en la tomba de Ramose es repeteix ara als nostres ulls constatant com, especialment per les dones, acompanyar el difunt continua esssent un ritual.

Bairat (Per les ribes del Nil 18)

Bairat és el nom del poblet que llinda amb la riba occidental del Nil, davant per davant de Luxor. La zona de Bairat on viu en Farrash es diu El ‘Ezba. Són carrers molt estrets i polsegosos, amb murs fets d’adob o de maons artesanals. Les cases tenen el seu hort o un pati on guardar els animals. Els camps de conreu són a tocar de les cases i les palmeres embelleixen el paisatge. Alguns canals de regadiu atravessen la localitat. Quan el sol es pon tothom surt al carrer a prendre la fresca, els grans seuen al terra i els infants es posen a jugar.

El despertar és ben genuï i camperol. A causa de la calor dormim amb la porta de la balconada oberta de bat a bat i amb el ventilador del sostre encès a una velocitat suau per espantar els mosquits i perquè la remor del motor no ens molesti. Constatem, però, que tots els sorolls arriben a la nostra habitació amb una notòria nitidesa. Primer de tot, el minaret de la mesquita de la localitat està a només uns cinquanta metres. L’altaveu està encarat directament vers la nostra balconada i en una línia quasi horitzontal. La pregària de la matinada entra fluida dins la nostra habitació i en aquell moment no sabem exactament si nosaltres som al capdamunt del minaret o el minaret és dins de la nostra habitació.

No obstant, som capaços de seguir dormint quasi immmediatament fins que escoltem els brams incessants d’un ase que precedeix el cant d’uns quants galls que sembla que facin una competició. Tot seguit algú està buscant a crits un tal Mohamed, que s’haurà adormit i que no apareix. Poc després venen els del butà, com a casa nostra, amb l’habitual “clinc, clinc, clinc....”. L’ase del davant, motivat pel so metàl.lic comença un repertori de brams. Per últim, unes dones discuteixen una bona estona davant la porta de la nostra casa amb el repartidor del butà. Tot això abans de quarts de set, que és l’hora de llevar-se.

L’antiquari de Luxor (Per les ribes del Nil 17)

Visitat el museu arqueològic de Luxor, molt didàctic i fresquet, anem a saludar en Francis, un antiquari també amic de Riccardo. Pel camí fem broma recordant les pel.lícules de l’Indiana Jones i el seu incondicional amic antiquari.

En aquest cas la realitat supera, i d’escreix, la ficció cinematogràfica. Entrem en una botiga petita, atapeïda amb tota mena d’andròmines antigues. La vista no arriba a captar tanta varietat. Una taula baixa de fusta, de forma octogonal amb uns tamborets a joc fan de despatx. L’antiquari ens saluda amb l’habitual afabilitat egipcia i ens fa seure. Abans de dir res, ens convida a beure alguna cosa.

En Francis és un cristià catòlic, assidu de l’església dels franciscans de Luxor, baixet, amb una bona mata de cabell negre una mica rinxolat, una mirada intel.ligent però esvaïda a causa de les ulleres grans i gruixudes que porta, la típica camisa blau cel, uns pantalons grisos cordats molt més amunt de la cintura i ben ajustats amb un cinturó. Parla perfectament italìa i magníficament bé el francés. La seva veu és serena i irradia tranquil.litat i bonhomia. El seu somriure té un matís infantil i il.lusionat.

En breus moment captem que es tracta d’un personatge cultivadíssim i excepcional. Amb una gran naturalitat ens explica les coses que adquireix i entrem, amb la imaginació, dins la seva casa-magatzem on té de tot, apilonat i ple de pols, però sobretot llibres i clixés de fotografies. Escoltem bocabadats les seves explicacions, els seus contactes amb antiquaris del Caire, les seves poesies sobre sant Francesc, que ajunta amb petits regals que ens va oferint: rupies de l’època otomana, fotografies antigues del Caire, una guia de l’any 1936 d’Egipte i Terra Santa, guies modernes de Luxor...

Ens reca moltíssim marxar i sortim encantadíssims d’haver fet un viatge tan instruit i amè per l’antiguïtat. Estem convençuts que en Francis és un dels personatges més interessants de Luxor.

De riba a riba (Per les ribes del Nil 16)

Ens aixequem a les cinc del matí. Encara fosqueja. A tres quarts de sis som al moll de la riba occidental. Des de la nostra arribada la tarda anterior, serà la cinquena vegada que creuarem el Nil de riba a riba, des del moll que hi ha als peus del temple de Luxor fins al seu bell davant, on els turistes agafen els autocars per anar a la Vall dels Reis. És un servei fluvial actiu les vint i quatre hores del dia pel mòdic preu d’una lliura egípcia –això als autòctons-.

Es tracta d’embarcacions –totes iguales- d’uns vuit metres de proa a popa i d’uns tres metres de babord a estribord. Un petit motor amb el timó inclòs les mena. Un cobert metàl.lic on fàcilment et dónes un cop de cap a l’entrar et protegeix del sol. El més suggerent, però, són els seus noms. Nosaltres agafem habitualment la Happy Nile, la Mubarak i l’Omar Shariff.

Aquesta vegada la barca ens portarà una mica més al nord, al temple de Karnak. A les sis del matí pugem els graons del moll que ens menen al seu davant. Una bella manera d’accedir al recinte, mentre es feia de dia de la barca estant. Un passeig deliciós.

El temple d’Ammon és monumental, solemníssim, imponent, majestuós. Estem dues hores i mitja per visitar-lo. Hem descobert les inscripcions dels faraons Setí I i Ramsès II gravades en els murs exteriors de l’hipòstil – la sala columnada- que evoquen les victòries sobre els pobles de la Palestina i Líbia. Els soldats semites són fàcilment identificables per la seva llarga barba.

Riccardo ens explica la recent descoberta que s’ha fet al temple d’Ammon i que els obrers encara estan cobrint. Excavant sota l’obelisc d'Hatchepsut s’han descobert dues estàtues d’antics faraons emplaçades allí intencionadament. Aquesta curiosa i curosa ubicació de les estàtues requalifica el sentit dels obeliscs que esdevenen la visibilització d’un solemne raig de sol que uneix la dinastia faraònica amb el déu solar.

Després d’un petit descans continuem visitant detalladament els altres temples fins a dos quarts d’onze del matí. La visita ha durat quatre hores i mitja que hem aguantat prou bé per haver matinat tant. Tornem a casa de Farrash, després de dinar un falafel, de caminar fins al temple de Luxor, d’agafar allí la barca fins l’altra riba, i de prendre un taxi col.lectiu. Una becaina, una dutxa i un te ens reanimen per fer la visita de la tarda.

Retorn a la “civilització” (Per les ribes del Nil 15)

Ens ha costat llevar-nos. El sol ja comença a picar. Veiem, a plena llum, el curiós i gran sorral de l’illot on hem atracat. Ens rentem amigablement al costat dels dos bous que han passat la nit vora la faluca. Tenen les potes dins de l’aigua. Un d’ells es submergeix fins al coll, fent un bany, com nosaltres acabem de fer. L’aigua és transparent. Peixos de diferents mides neden enmig de les nostres cames.

Els rems ens han ajudat a entrar dins el corrent que, impertorbable i gentil, ens arrossega un cop més riu avall. A la faluca es respira un ambient diferent: d’acabament del viatge. En menys d’una hora arribem a Edfú. El moll, en la riba occidental, està pleníssim de grans vaixells de turistes que, després de fer la visita al temple d’Horus, el déu amb cap de falcó, segueixen riu amunt, d’on nosaltres venim. Després de comptar uns vint vaixells i veient-ne encara molts més, ens hem atabalat i ho deixem estar. El xoc que experimentem és brutal. La nostra faluca, insignificant davant aquestes sumptuoses embarcacions, atraca en un raconet de canyes i deixalles perquè no hi ha espai per a nosaltres al moll. És com una evocació fluvial de l’escena del pessebre.

Dalt el moll està ple de botigues, de tartanes que et porten al recinte arqueològic, de turistes amb la cara vermella de la calor, d’incomptables veus que et conviden a pujar a la tartana o a comprar aigua. L’impacte és evident, i amb el cap ennuvolat i dispers pel sacceig que estem rebent, pugem en una tartana sense ni discutir el preu.

Arribem al recinte quan els visitants comencen a sortir-ne. S’acosta el migdia, l’hora forta de la calor. Estarem tranquils fent la visita. La particularitat del temple d’Edfú és que es conserva sencer. Això ens permetrà, quan visitem les restes dels grans temples de Luxor i de Karnak, reconstruir-los mentalment i entendre molt millor el seu funcionament.

Tornem a la barca a recollir l’equipatge per continuar, ara amb vehicle, el nostre trajecte. Abraçades sinceres i emotives amb en Hamada i en Galag, els nostres protectors durant els cent quilòmetres que, d’Assuan a Edfú, hem fet en faluca. Ens els emportem dins el cor, i a la faluca també! Ells tornen riu amunt i ens demanen que preguem perquè tinguin bon vent i arribin aviat a casa.

Pugem de nou a la tartana que ens porta, a un bon trot, a l’estació de taxis-furgonetes. Prenem, amb altra gent, al vehicle que ens porta a Luxor, a uns cent quilòmetres de distància, passant per carretera i també per camins rurals per evitar els controls.

Arribats a Luxor un taxi ens porta a l’estació de tren on comprem, anticipadament, els bitllets de retorn al Caire. Una caminadeta, amb una aturada per beure un suc de canya de sucre, ens porta de nou a la riba oriental del Nil, que creuem ràpidament amb una barca a motor. Allí ens espera en Farrash, un altre bon amic de Riccardo, que ens porta a casa seva, on ens hostatgem.

Faluca, tartana, furgoneta, cotxe, a peu, barca... múltiples mitjans de transport que, un a tocar de l’altre, sense molestar-se ni competir, testimonien la diversitat de possibilitats que ofereix l’Egipte per a desplaçar-se.

Darrera nit a la faluca (Per les ribes del Nil 14)

Ens aixequem de nou els primers, resem, fem bugada que estenem a la corda que amarra la faluca i ens rentem, utilitzant per tot, la mateixa pastilla de sabó.

Avui sortim utilitzant els rems. De bon matí no bufa el vent i hem d’evitar que el corrent se’ns endugui perquè anem just a l’altra riba, davant per davant. Pocs metres abans d’arribar en Hamada es llença a l’aigua i, nedant, arriba a la riba i pren la corda que li llença en Galag. Veiem que hi ha moltes pedres i cal anar amb compte per atracar.

Abans que desembarquem arriben els guardes i policies que custodien l’altra part de Sílsila, on hi ha unes antigues tombes que, des de l’altra riba, ja vèiem el dia anterior i que avui hem estat navegant als seus peus. Els morts, com tot a l’Egipte, també estan abocats a la riba del Nil.

Evidentment l’accés al recinte és per una tanca, no pel riu, i mentre l’encarregat ha anat tranquil.lament a buscar les entrades, els altres ens expliquen que a l’altra riba hi ha una pedrera, però que no es pot visitar, cal un permís especial. Nosaltres somriem sota el nas i dissimulem. Ens acompanyen, com a Elefantina, a fer tota la visita. Quan tornem a la faluca la veiem neta i endreçada i els nostres mariners han aprofitat per banyar-se i fer bugada.

Al migdia ens aturem un moment a la riba occidental a comprar provisions. Aprofitem per fer un passeig pels camps i trobem, arraconats en un marge, uns rams ufanosos de menta que collim i que ens serveix per barrejar-la amb el te que fem al continuar la navegació.

Avui aprofitem al màxim per navegar i veiem pondre’s el sol dins la faluca. Ens envaeix una lleu melangia perquè demà abandonarem la barca. Passem a prop d’un poble abocat al riu i els nens ens saluden joganers. Ens creuem amb una barca amb una adolescent remant i portant al darrera la mare i les germanes. És el primer cop que veiem a una dona remar pel Nil.

Ens ha costat atracar. Han calgut els rems i el nostre ajut perquè el corrent no se’ns emportés. Ho hem fet, ja fosc, en una illa enmig del riu. Desembarquem i tenim al davant un immens sorral. Al costat de la barca dos pacífics bous ni s’immuten de la nostra arribada.

Ens ha quedat gravada l’escena abans de sopar: som al sorral, a uns trenta metres de la barca; la lluna creixent llueix just damunt del llargíssim pal travesser del velam, ara recollit i plegat; al darrera el Nil, silenciós, captivador, infinit; una lleugeríssima música núbia del radiocassete de la faluca acarona suaument el silenci de l’entorn; la sorra de la riba que ens fa pensar que som en un gran desert; els dos bous encara refrescant-se dins l’aigua; la passarel.la de la faluca que fa de pont existencial vers una manera diferent d’assaborir la vida.

Sílsila (Per les ribes del Nil 13)

En Hamada ha cuinat unes suculentes faves estofades amb tomàquet i ceba. Avui dinem navegant, sense aturar-nos. Cal aprofitar el vent. Patró i grumet no mengen, concentrats en fer lliscar la barca que, assetjada per algunes ràfegues imprevistes de vent, provoca algun moviment brusc i la ràpida reacció dels nostres mariners fluvials.

Deuen ser, mirant el sol, vers les tres de la tarda i ens aturem, sortosament, a la riba oriental. Diem sortosament perquè les faves ens han provocat algun moviment estrany dins l’estòmac que, també sortosament, hem solucionat ràpidament darrera unes mates. En Riccardo, en Vincent i en Thomas s’han avançat a visitar Sílsila, a tocar del riu. Es tracta d’una immensa pedrera utilitzada antigament per proveir les construccions faraòniques. En temps de Ramsès II eren uns 3.000 els treballadors ocupats allí. Els talls que hi ha a la roca són impressionants, immensos, estudiadíssims. Tot un art i una tècnica d’extracció destinats a bastir i a guarnir els temples i els palaus dels faraons.

No hi ha ningú guardant la pedrera i cau un sol de justícia. El paratge és seductorament desolat i insinuador d’aventures. Anem agafant ritme i atrapem al grup. Els dos joves francesos, veient el panorama de pedres i més pedres, i les nostres cares de creixent fascinació, es retiren discretament.

Descobrim, gravades sobre unes parets escrupulosament tallades, inscripcions de pilons, altars, blocs, que indiquen el tipus de tall que s’hauria de fer. Altres inscripcions indiquen el destí de la pedra, o el nom del faraó que va manar de tallar-la. La visita va esdevenint apassionant perquè són nombroses les inscripcions que anem descobrint i fotografiant pels carrers oberts enmig de la roca i que servirien de passadís per transportar les pedres fins al riu.

Tornem a la faluca quan el sol comença a pondre’s. Des de lluny l’escena és bellíssima. Veiem que estan clavant les piquetes que fermen la barca a la riba. Dormirem aquí. Preveient que és zona de mosquits treiem la tela del cobert perquè l’aire circuli folgadament evitant que els nostres amics s’hi instal.lin. Ha estat en va, ens han crivellat. A la matinada, desprotegits del tendal, s’ha fet sentir l’humitat del riu. Ens hem despertat en el moment del crepuscle però hem seguit dormint.

L’aurora (Per les ribes del Nil 12)

Aconseguim despertar-nos quan despunta l’aurora, que trenca la foscor de la nit amb els seus tons vermells suaus que van convertint-se en ataronjats. Durant l’albada el cel va esdevenint blau i resem les Laudes. Quan apareixen els primers tons grogencs, just abans que surti el sol, comencem a recitar el Benedictus i esperem a resar l’estrofa “ens visitarà un sol que ve del cel...” quan els primers raigs de sol il.luminen l’horitzó. Aprofitem la bellesa del moment per encomanar a la pregària a molta gent.

Tots dormen. Baixem per la pasarel.la i contemplem la faluca poèticament amarrada a la palmera davant la qual ens hem adormit. L’altra faluca, més matinera que nosaltres, marxa amb la mateixa suavitat i discreció amb què havia arribat. Fem bugada al riu, ens rentem les dents, ens banyem i ens ensabonem. El Nil comença a esdevenir un gentil company de viatge. A poc a poc els altres es van despertant i repetint les mateixes operacions.

Un te ens desvetlla, deslliguem les cordes que amarren la barca i amb uns quants cops de rem sortim de la cala arrecerada per a deixar-nos arrosegar pel corrent. De bon matí no hi ha vent. Aquest lliscar suau ens permet veure detingudament una escena de pesca amb tremall: una barca petita, de quilla quasi plana, amb un remer i un company que, sempre dret, va donant pausadament bastonades a l’aigua amb un pal prim i allargat fins que, refent el camí en circunferència, l’home del bastó va deixant caure a l’aigua una xarxa llarga que s’enfonsa riu endins.

Quan el sol està per la seva vertical s’aixeca el vent i, aleshores, desplegant la vela, comencem a fer les habituals ziga-zagues, refrescants i agradables, fins que, creuant-nos amb un remolcador, que arrossega un petit vaixell de turistes buit i espatllat, es trenca la nostra monotonia al quasi xocar amb el vaixell remolcat. El nostre Hamada, primer avisant a crits als del remolcador i als del vaixell, després callat pel neguit del possible xoc, passat el vaixell a un pam de la faluca i refet de l’ensurt, aquesta vegada sense aixecar el dit mitjà, comença a dir-los-hi de tot, imaginem que res agradable. En aquests casos és una sort no saber l’àrab.

Capvespre (Per les ribes del Nil 11)

Davant nostre navega una altra faluca que, suaument, amarra en un indret bucòlic, una cala arrecerada i solitària en la riba oest. No falta gaire perquè el sol es pongui i nosaltres ens dirigim vers el mateix lloc. Hem acabat la jornada i entrem en una escenografia que supera l’àmbit contemplatiu i ens fa accedir a la vibració mística.

Toquem la sorra de la cala amb la proa de la faluca i d’estribord amarrem una corda a una bella palmera que està, uns metres, dins les aigües del riu. Pel costat de babord una altra corda és tensada i lligada amb dues grans piquetes de ferro, clavades a terra a cops de pedra i que també serveixen, en la faluca, per recolzar els rems quan cal utilitzar-los.

A la proa posem la pasarel.la que, travada amb la sorra, ens permet baixar i contemplar, a peu pla, el primer capvespre al Nil. En Galag puja àgilment dalt l’arbre major i lliga, tranquil.lament i delicadament, la vela. En Hamada comença a fer el sopar. Els raigs de sol, ja atenuats, fan brillar càlidament el blanc de la faluca i el color carbassa de l’exterior de la quilla pren una tebior que entra cor endins mentre, a tocar, fem silenciosament el darrer bany del dia. Les nostres petjades, marcades en la sorra humida a partir de la passarel.la, s’esborren davant on hem entrat a banyar-nos.

La cala on hem amarrat és una plana amb aiguamolls on, a tocar del riu, hi ha algunes garcetes blanques buscant el sopar. En un segon terme, hi ha un bou noble i distingit, amb el cap enlairat, com si pregués. Després, a dins o a prop d’uns coberts de palmeres, hi ha uns quants ases. Un parell de gossos petits plens de paparres i de puces, els ronden. Més enllà, un parell de vaques amb les potes allargades i esbeltes, pasturen al costat d’uns conreus exhuberants i aparentment desorganitzats. Darrera aquest quadre animat el sol es va ponent i dibuixa les siluetes de les palmeres llunyanes. És el moment de resar les Vespres. L’olor de l’herba fresca dels conreus i l’olor discreta del riu ens acompanyen en el res.

S’ha fet fosc i en Galag talla unes ampolles de plàstic i les converteix en llànties improvisades on posar les espelmes que il.luminen la cuina de la faluca i, posteriorment, el nostre sopar. Els grills i els tòtils han iniciat el seu concert, mentre els estels i la lluna, en fase creixent, entren en escena. Nosaltres, en silenci, fem d’espectadors.

Els vaixells de turistes, que entrada la nit, són més nombrosos, no poden trencar l’encís d’aquest indret. És hora de dormir i posem el cap a estribord. Veiem la lluna enmig de les branques de la palmera on tenim amarrada la faluca i que deixa la seva resplandor sobre l’aigua del riu. Dins d’un sac, perquè fa fresca, ens adormim contemplant aquesta escena.

Ambientació (Per les ribes del Nil 10)

Carregats de provisions i d’una barra de gel per mantenir fresca l’aigua de la nevera portàtil emprenem la marxa amb una suavitat corprenedora: deixant-nos portar pel corrent. Encara no hi ha vent i no cal desplegar la vela. Intuïm que entrem en una dimensió diferent i ens treiem, espontanis i convençuts, el rellotge que guardem dins l’equipatge. A partir d’ara el sol esdevindrà el referent horari.

Per ambientar-nos ens serveixen el primer te. A l’acabar veiem que, inclinant-se fora de la nau, en Galag neteja els gots amb l’aigua del riu. Com, sinó! Abans de dinar, observem que els tomàquets i cogombres són, evidentment, netejats amb aigua del Nil. La naturalitat d'aquestes escenes fan que aparquem, decidídament, qualsevol prevenció. Dinem -posant un “hule” de plàstic damunt els matalassos- pa, formatge, tonyina i amanida de tomàquet i cogombre. Després, un altre te. Els plats i coberts són netejats, obviament, en el riu.

S’aixeca el vent i despleguen la vela per inciar l’estil de navegació de la faluca: fent ziga-zagues de riba a riba. En aquests moments, assolim una certa velocitat, agradable i benèvola. Ens creuem amb un dels nombrosíssims vaixells de turistes que naveguen amunt i avall del Nil: grans, sorollosos, desafiants. En Hamada ens diu, assenyalant-los: “No good” i comença a dir-los coses en veu alta i enlairant cap amunt el dit mitjà de la mà dreta. No cal ser gaire espavilat per entendre que els està insultant. Ens diu que aquests vaixells malmeten descaradament el riu. La nostra faluca resta oscil.lant durant uns moments a causa de les ones que provoca la navegació del vaixell insultat. En pocs minuts recuperem el nostre silenci ambiental.

Al voltant del migdia el vent fa alguns remolins que poden malmetre el velam, per això ens aturem a la riba oest, en una platja de sorra del desert, per fer un bany. Peixos petits ens venen a saludar mentre anem ambientant el cos en les fresques aigües del riu abans de submergir-nos-hi. Després del bany, encara aturats, tots fem una becaina. Per un instant pensem que, a aquest ritme, no arribarem mai al nostre destí, però no volem malmetre el regal existencial que la faluca ens està oferint i esvaïm, d’immediat, aquest pensament. Hem col.locat una lona en el lateral del cobert de la faluca, mirant a ponent, perquè el sol comença a ser horitzontal i el tendal superior ja no protegeix. El vent ha amainat i el velam, quasi recollit, ja no permet fer ziza-zagues. Naveguem lentament a prop de la riba oest del riu, on hi ha conreus, arbres, animals, nens banyant-se... La riba est, malgrat la vegetació més propera, està definida per un desert pedregós.

La faluca és ideal per llegir, meditar i pregar, i aprofitem l’avinentesa per fer “lectio” amb la història patriarcal (Gn 12-50), cercant d’ambientar totes les referències i al.lusions a l’Egipte. Quan acabem aquests capítols iniciarem el llibre de l’Èxode.

Mona Lisa (Per les ribes del Nil 9)

Deixem l’alberg a mig matí, recorrem un tros de passeig vora el riu i baixem per les escales d’un petit moll, convertit en restaurant, fins a la nostra faluca, on ens espera en Galag. En Hamada ha anat a comprar provisions per les tres nits i tres dies que viurem dins l’embarcació.

Posem l’equipatge sota l’espai lliure que deixen uns travessers de fusta que, arrepenjats als laterals de la nau, recobreixen l’embarcació d’una plataforma que, amb uns matalassos prims al damunt, la transformen en un immens llit. Aquest espai queda protegit del sol per un cobert d’estructura metàl.lica on hi ha, ben lligat, un gruixut tendal.

A proa s’enlaira, altíssim i elegant, l’arbre mestre i el velam, encara plegat. La quilla de proa està coberta per un petit habitacle que fa alhora de dormitori i de magatzem.

Entre aquest habitacle de proa i el cobert amb els matalassos hi ha dos espais d’un metre quadrat al solell que serveixen, pel costat d’estribord, per accedir a l’equipatge, guardar les escombraries i entrar dins el dormitori-magatzem; al costat de babord hi ha instal.lada la cuina amb els fogons, l’ampolla de butà i els estris de cuinar.

A popa hi ha una fusta que fa alhora de pasarel.la i de seient pel timoner. El timó té un braç llarg, gruixut i consistent que fa d’arjau. En el puny hi ha clavada una mà de Fàtima amb l’ull al bell mig com a amulet protector de la faluca. La pala del timó és allargassada i gran, aparentment excessiva per una embarcació d’aquest tipus i que navega en un riu tan tranquil. També hi ha penjada, darrera l’espai del timoner, una bandera francesa atès que el nostre grup és majoritàriament de llengua francesa.

La faluca està netíssima, lluent, pintada recentment de blanc. En Hamada ha comprat un pot de pintura negra perquè en Riccardo li escrigui, amb grafia llatina, el nom de la nau: Mona Lisa.

L’aire condicionat del desert (Per les ribes del Nil 8)

Després de la dutxa mirant la genuïna illa d’Elefantina fem una migdiada acompanyats de la remor tronada de l’aparell d’aire condicionat. Les cortines estan esteses perquè el sol toca directament a les dues grans finestres de l'habitació. Fem bugada, ens banyem a la piscineta del terrat, llegim i anem prenent apunts fins a les tres de la tarda que sortim a fer un passeig en barca riu amunt. És una barca a motor. Ens acompanya en Galag, un xicot nubi alt i prim.

Passem novament pel costat d’Elefantina, que deixem enrera, i anem fent giragonces pels petits illots on, mig coberts per la vegetació, hi ha algun hotel o apartament accessible únicament amb embarcació. Mentre ens anem endinsant per aquests indrets quasi verges, ens identifiquem amb les explicacions dels caputxins catalans que han estat a l’Amazones. Pensem, també, en alguns indrets cubans semblants. Tot és tan bellament proper i amable!

Ens aturem al costat d’una illa, amb el motor apagat, per escoltar els diferents cants d’ocell. Amarrem en una platja que llinda amb la sorra del desert i fem un bany. Quina aigua més fresca i neta! Tenim temptacions de beure’n un glop com veiem que fan els nadius. Des d’allí veiem la presa petita d’Assuan, que fa de topant a les embarcacions. Refrescats, volem veure la primera catarata del Nil que, decepció, pensant de veure un salt d’aigua, veiem uns ràpids que fan uns lleus remolins perquè a l’estiu el riu està més alt. A l’hivern són més visibles, ens diuen.

Tornats del viatge nàutic ens assabentem que, en l’església catòlica dels missioners combonians, a les sis hi ha la missa vespertina anticipada de diumenge. Allí anem. Es tracta de la missa dels turistes, on es barreja l’àrab, l’italià i el francès. La presideixen dos preveres combonians que estan contentíssims que concelebrem amb ells. Hi assisteixen unes quatre germanes, crec que combonianes, i alguns fidels. Dos adolescents fan d’escolans.

Desprès de la missa parlem amb una germana, nascuda a Assuan, que està de vacances a casa seva però que està incardinada al sud del Sudàn, on tenen moltes comunitats compromeses amb la gent que pateix els estrall de la guerra. Ens diu que preguem per ells.

Acabada la missa anem a sopar a casa del Hamada, qui ens ha acollit aquest matí i el patró de la faluca que demà ens portarà riu avall. La seva dona, a punt de donar a llum, ens obsequia amb un típic sopar egipci. També ha vingut a sopar en Galag, el seu grumet, que ens ha acompanyat en el passeig en barca.

A casa seva han posat l’anomenat “aire condicionat del desert” (es veu en la fotografia, darrera la parella), més senzill de funcionament i molt més ecònomic que els aparells moderns. Però té un problema: és enorme, tant, que ocupa tota l’entrada de la casa, fins al punt que per passar al menjador has d'arrepenjar l'esquena a la paret i passar de costat. La seva potència és també enorme i al cap d’una estona, encaparrats i esgotats per la remor i la frescor que ens arriba de forma acanalada, directa i impassible, enyorem a cor què vols suar la cansalada, xopant la samarreta i les gotes de suor regalimant deliciosament per les temples: quin plaer tan estival!