Equilibri (Sagrada Família 08)

Si ens preguntéssin qui són els principals protagonistes de l’evangeli d’avui respondríem que Simeó i Anna. L’explicació de la seva persona i els seus discursos ocupen la major part del relat. Se’ns vol deixar ben clar que són un digníssim exponent de la religiositat jueva. De Simeó diu que “era un home just i pietós”, és a dir: era just perquè complia la Llei i pietós perquè la vivia; també es diu que “tenia en ell l’Esperit Sant”. “Hi havia també una profetessa”, diu d’Anna, “que mai no es movia del temple, dedicada nit i dia al culte de Déu amb dejunis i oracions”. Anna i Simeó són dos jueus exemplars presents precísament en el temple, el lloc jueu de culte per excel.lència. Es tracta, indubtablement, de contextuar a la Sagrada Família en un ambient de pràctica religiosa i de compliment de la llei jueva.

Ens ho corrobora la mateixa Sagrada Família a l’inici del relat: complerts els quaranta dies de purificació de la partera “que manava la Llei de Moisès”, anaren al temple a presentar a Jesús, “complint el que prescriu la Llei”, i ofereixen un sacrifici, “com diu la Llei del Senyor”. Tanta insistència en la Llei en tants pocs versets vol donar a entendre al lector que Josep i Maria eren fidelíssims complidors de la Llei jueva. L’evangelista no vol que oblidem aquest detall i ens ho recorda al mig del relat, quan els pares entren al temple “per complir en ell el que era costum segons la Llei”. L’evangeli es clou amb el mateix motiu: “Quan hagueren complert tot el que ordenava la Llei del Senyor, se’n tornaren a Galilea”.

L’evangelista Lluc, tot i dedicar el seu escrit a cristians provinents del paganisme, vol deixar ben paleses les arrels jueves de Jesús expressades en el compliment familiar de les prescripcions de la Torà. Abans del relat de la presentació al temple Lluc ens dirà que Jesús va ser circuncidat el vuitè dia, i després, ens explicarà l’episodi de la seva pèrdua en el temple quan tenia dotze anys -hi ha qui diu en motiu de la celebració de la cerimònia de la Bar Mitzvà-. Lluc insisteix en els orígens jueus de Jesús en un moment d’universalització de la seva persona per tota la Mediterrània i l’Antic Pròxim Orient. La identitat, els orígens, les arrels, l’entorn familiar i l’entorn religiós són determinants en qualsevol ésser humà, també en Jesús. Són un referent, per bé i per mal, irrenunciable.

L’equilibri, no gens fàcil, de l’evangelista Lluc de saber expressar, per un costat, la identitat de Jesús, enmmarcada en un judaisme tradicional, i per l’altre, anunciar la seva figura de forma oberta a cristians d’orígen no jueu, té un mèrit destacadíssim; i ens pot ajudar a situar-nos en el nostre moment històric que, pressionats per consignes globalitzants i laicitzants, anem resignadament aigualint les nostres arrels cristianes i catalanes.

Som homes i dones del nostre temps i hem d’estar sensibles i oberts a la pluralitat cultural, religiosa, social i lingüística que ens envolta, però sense oblidar el què som, el què pensem, el què creiem. En definitiva, no podem oblidar tot allò que hem mamat des de petits. No hem d’imposar-ho, però sí hem de fer-ho estimar, respectar i valorar amb la nostra actitud quotidiana, a l’estil de Simeó i Anna, a l’estil de Josep i Maria, que van saber compaginar tradició religiosa i receptivitat a la novetat.

Nadal del Senyor de 2008

Els mitjans de comunicació ens dèien, fa poc, que l’índex de natalitat a Catalunya fa trenta anys que no era tan alt. Els nous immigrats i l’anomenada generació del baby-boom en edat de tenir fills són el motiu d’aquest increment.

No ens calia que els mitjans ens donéssin aquesta notícia. La nostra perspectiva quotidiana ja ens ho manifesta: pel carrer veiem més dones embarassades; en les nostres famílies o en famílies properes hi ha embarassos i nous nats; amics nostres o joves de la comunitat cristiana també estan embarassats o acaben de tenir una criatura; els avis de la comunitat cristiana ens anuncien que tenen un nou net o neta.

Hem de reconèixer que un nou nat és una nova vida que ens omple de vida: ens meravellem de veure crèixer la panxa d’una dona embarassada, ens embadalim amb els moviments desgavellats d’un nou nat, ens admirem dels rapidíssims progressos que fan durant els primers mesos de vida. En definitiva, gaudim del miracle de l’existència humana, ens reconciliem amb la vida i la mirem amb més amabilitat i agraïment.

El naixement de Jesús, com el de tot nou nat, irradia vida al seu voltant. Però la seva condició divina el fa portador de vida divina, de vida en majúscula. Aquest és el plus, el valor afegit del seu naixement: Jesús esdevé un infant manifestament i plenament embolcallat de Déu.Això és el que celebrem per Nadal: que s’ha de viure la vida en lletres majúscules i no en lletres minúscules; que la vida sense la seva dimensió transcendent queda escapçada i aigualida; que la vida sense fe pot ser molt autèntica, profunda, bona i emocionant, però es queda sense perspectiva, sense horizó, es queda tancada en ella mateixa. La vida en Déu és rica en vivències, oberta en matisos, ample en possibilitats.

Quan diem que el ritme de la nostra societat és estressant, i ho convertim en virtut o en una malaltia ben vista, en el fons estem reflectint el neguit d’una vida que s’oblida del més enllà. Per això omplim adeleradament la nostra vida amb mil coses: per gaudir o patir l’instant, i aquest afany per l’ençà ens diluex el desig de l’enllà, i com diu la dita: “Qui dies passa, anys empeny”.

Nadal ens endinsa, amb molta naturalitat, en el misteri de la nostra vida. Nadal ens fa descobrir que la nostra existència, sense Déu, perd pistonada. Un Déu que, com ens dèia la carta als Hebreus, s’havia manifestat prèviament de moltes maneres, totes elles bones, però amb Jesús ho fa de forma definitiva, per deixar clar -per sempre més- que la vida humana sense Déu no s’entén ni té sentit.

Un Déu, que segons l’evangeli de Joan, en Jesús ha plantat la seva tenda al costat de la nostra, perquè contemplant-lo, aprenguem a mirar el cel, i aprenguem a mirar el germà. I de l’abundància de la seva plenitud, tots en rebrem gràcia sobre gràcia.

Bon Nadal!

Bon Nadal!

24 de desembre (Des del Montnegre 5)

Fem un passeig de bon matí. És ja clar, però tot s’acaba de despertar. La feixa amb cirerers de davant de la rectoria està gebrada. La muntanya encara s’espolsa algunes fileres de boira fina. Aixequem la mirada a l’horitzó, cap al nord, i veiem els pobles, valls i muntanyes encara amb boires baixes, que donen al paisatge un to d’irrealitat, com si es tractés d’un somni que lentament s’esvaeix.

Prenem el camí que baixa per la dreta de la rambla de les sureres, un corriol prou ample, amb el terra cobert de fulles humides. Unes sureres grans, amb branques amples i enlairades, ens fan de passadís. L’entorn irradia una gravetat encomanadíssa i ens envaeix un sentiment de respecte.

La natura, en aquestes hores matinals, no desprèn l’amabilitat i la calidesa dels capvespres. Després del repós nocturn, acompanyat de les fredors de l’hivern acabat d’estrenar, la naturalesa apareix seriosa, altiva, tensa, amb un vigor gairebé petulant. El piular discret i jovial dels ocells saludant el nou dia alleugereix la sensació de veure’s envoltat d’una fortalesa aclaparadora.

Els raigs directes de sol, que tot ho acaronen i amoroseixen, encara no han arribat en aquest indret. La fresca matinal ens va activant i ens desentumeix el cos i l’esperit per assaborir adequadament aquest dia especial que hem iniciat.

De retorn, a prop de la rectoria, sentim el picasoques. Fa dies que escoltem el seu breu i rapidíssim taladreig. Deu tenir el niu a prop. Mentre escrivim això veiem, per la finestra, la branca d’una alzina movent-se lleugerament: un pitroig acaba de posar-s’hi. Ve a dir-nos: Bon Nadal.

L'Avemaria (Advent 4)

“Déu vos salve, Maria, plena de gràcia. El Senyor és amb vós”. Així comença la pregària de l’Avemaria. Són frases extretes de l’evangeli d’avui: l’anunciació de l’àngel a Maria. Gabriel es fa present i saluda Maria, constata els seus dons naturals i constata, també, la seva especial proximitat amb Déu. Aquestes dues frases inicials de l’Avemaria són una síntesi clara, profunda i pedagògica de la figura humana de Maria: receptiva, agraciada i amb fe.

L’Avemaria continua dient: “Beneïda sou vós entre les dones i beneït és el fruit del vostre sant ventre, Jesús”. Ara és Elisabet, la seva parenta, qui parla. L’evangeli de l’anunciació feia al.lusió a ella i al seu embaràs. L’escena evangèlica de la visitació de Maria a la seva cosina apareix sintetitzada amb aquesta frase que expressa un doble reconeixement a Maria: primer com a dona i segon com a mare de Jesús. De Maria i del seu embaràs tan sols es poden dir coses bones.

“Santa Maria, Mare de Déu”, és la solemene proclamació del Concili ecumènic d’Efes, l’any 431, en que l’Església universal declarava a Maria com la “Theotokos”, la Mare de Déu. Un títol solemne, pretenciós, fins i tot agosarat, que expressava la veneració dels cristians dels primers segles per Maria.

La darrera frase “Pregueu per nosaltres pecadors, ara i en la hora de la nostra mort. Amén” expressa un reconeixement i una confiança en doble direcció: primer vers la capacitat intercessora de Maria al cel davant de Déu; segon vers la nostra necessitat constant d’intercessió, perquè som pecadors.

Avui dia ens cohibeix resar l’Avemaria en públic, fins i tot en trobades i reunions de cristians. No queda “progre”. Recitar-lo és associat espontàniament amb pietisme, amb devocions de vells o amb actes castellans d’afirmació teocon. Preferim fer pregàries més inspirades, originals i lliures que expressin la nostra vivència del moment. Ja no cal memoritzar i recitar rutinàriament, ara hem de ser espontanis. Amb aquest criteri hem educat, amb bona intenció, els nostres adolescents i joves i en l’intent hem perdut bous i esquelles. Per fer pregàries inspirades, originals i alliberades ens cal estar inspirats, ens cal ser originals i ens cal sentir-nos alliberats, i això ens passa potser un o dos cops a l’any.

L’Avemaria no és patrimoni de ningú, és patrimoni de tots. L’Avemaria és la pregària del cristià d’espardenya que té ganes de pregar i sovint no sap com fer-ho, que li falten paraules i li sobra bona voluntat. L’Avemaria no és una pregaria pietista i superficial. És una pregària d’arrels bíbliques i de fina teològia que ha sabut esdevenir popular, molt popular, quelcom no gens fàcil d’assolir.

L’Avemaria ens fa assumir, ni que sigui per uns instants, el paper anunciador de Gabriel, el paper joiós i evocador d’Elisabet, el paper solemne i convençut de l’Església universal, i finalment el nostre propi paper: el de creients confiats.

"Jo no sóc el Messies" (Advent 3)

“Jo no sóc el Messies”. Aquesta és la resposta convençuda de Joan Baptista als seus contemporanis que cercaven, delerosos, un líder de masses. Assetjat per preguntes mediàtiques que pretendrien convertir-lo en el personatge de moda del moment, Joan segueix responent amb la mateixa lucidesa: “No sóc digne de deslligar-li el calçat” a aquell que esteu cercant.

“Jo no sóc el Messies”, podria dir igualment l’entrenador Guardiola, assetjat també per preguntes que pretenen convertir-lo a ell i al seu equip en l’ídol a venerar en aquest moment. La resposta que dóna és també lúcida: “En feu un gra massa”. I és cert, en fem un gra massa, però els humans necessitem, en tots els àmbits de la vida, tenir referents dignes d’elogi i d’admiració, personatges plens de qualitats i de virtuts que ens facin somniar i oblidar els problemes. En una paraula, ens calen ídols a qui venerar i en qui emmirallar-nos. Però en aquest anhel d’ídols humans (esportius, artístics, polítics, econòmics, intel.lectuals, també religiosos...) arribem a sublimar-los i a divinitzar-los tant que, quan ens fallen, els treiem aïradament i dolgudament del panteó on els havíem col.locat. Per evitar això, l’evangeli ens introduïa clarament la figura de Joan Baptista: “Ell mateix no era la Llum, venia només a donar-ne testimoni”. És aquí on rau la força i el carisma irresistible del Baptista: la seva lucidesa de saber-se un testimoni; enviat per Déu certament, però tan sols un testimoni. El que fa autèntic a Joan, i el que ens fa autèntics a nosaltres, és saber delimitar el nostre paper, sense extralimitar-nos, sense infravalorar-nos. Tots els afegits de lloances i de reconeixements són, en el fons, mini-idolatries, enganys que acaben distorsionant la realitat dels mateixos interessats. Per això Joan Baptista no cedeix ni es deixa enlluernar per les comparances amb els grans personatges d’Israel: Elies i Moisès, comparances que eren un evidentíssim afalac a la seva persona. Ell, sense que la fama se li pugi al cap, s’autodefineix així de senzillament: “Sóc una veu que crida en el desert”.

El Baptista ens pot orientar, als cristians catalans, com ser testimonis lúcids de la nostra fe que sovint no ens atrevim a fer pública per la por a ser manipulada o tergiversada per les irrefrenables espirals mediàtiques que engoleixen, regeixen i dominen l’opinió pública. La frase “Sóc una veu que crida en el desert” ens pot ajudar. En primer lloc hem de ser “veu”: veu per portar la Bona Nova als desvalguts, veu per curar els cors adolorits, veu per proclamar als captius la llibertat i als presos el retorn de la llum, veu per proclamar l’any de gràcia del Senyor. Aquesta no és una veu qualsevol, és la veu de l’Esperit de Déu que, com dèia el profeta Isaïes, reposa damunt nostre i que no podem renunciar a proclamar. En segon lloc “cridem en el desert”: un crit aparentment solitari i allunyat, però un crit nítid, pur, sense distorsions mediàtiques.

Un crit que aviat es farà escoltar. Aquest és el missatge esperançador i estimulador de l’Advent.

El fill pròdig (Cròniques sarrianenques 18)

Ha tornat. Han passat dos anys. L’abracem afectuosament, sorpresos de la seva visita. Li diem que està molt prim i que fa mala cara: explica que va estar hospitalitzat, fa poc, a causa d’ingerir quelcom en males condicions.

Ja no mira, com sempre feia, amagant la cara sota la visera de la gorra. Malgrat ser molt vergonyós, ara t’adreça la mirada, tot i que li costi aguantar-la. Les faccions del rostre revelen que ha patit. Té la mirada de persona derrotada. Quin mal fa veure un jove amb una mirada així! Ara entenem les festes que el pare de l’evangeli li fa al fill pròdig.

Havia sortit del centre tutelat de menors amb aquella fatxenderia juvenil que el feia sentir-se invencible. Feia, d’amagat, els seus tripijocs. Quan se l’advertia ell argumentava, amb seguretat, que coneixia els seus límits. Explicava que les formigues si caminen pel terra, tard o d’hora les trepitgen, però si caminen per la paret, no els hi passa res. “Es tracta de caminar per la paret”, argumentava.

Aquell dia caminava pel terra i, en una corredissa a causa d’un furt, la policia el va enxampar. Va anar directe a la presó. En sortí a les poques setmanes. Avergonyit per haver-se constatat el que tots suposàvem, decidí canviar d’aires. Marxà a una altra ciutat.

No sabem exàctament com ha sobreviscut aquests dos anys però la seva mirada derrotada és un indici que, ara, partint del fracàs, sí que pot començar a remuntar la seva vida de forma digna.

Immaculada Concepció 2008

Encara que ho dissimulem, tots sabem que la festa d’avui, la Immaculada Concepció de Maria, coincideix amb la festa musulmana del Sacrifici, dita popularment la Festa del Xai. Es tracta de l’efemèrides més important del calendari musulmà. Una coincidència divertida és que els frares hem celebrat la Immaculada, patrona de l’Orde, menjant precísament xai a l’hora de dinar.

La coincidència d’ambdues festes ens anima a llegir la versió que fa l’Alcorà de l’evangeli d’avui: l’Anunciació. És tracta d’un relat inspirat, lògicament, en l’evangeli de Lluc, i que manifesta un gran respecte vers Maria –Mariam, diu l’Alcorà- i vers el fruit virginal de les seves entranyes. Diu així:

“Quan els àngels diguéren, més tard: “Mariam! Al.là, Déu, t’anuncia ara una bona notícia: una bona paraula, que prové d’Ell mateix: El seu nom és Al-Massih, Jesús, fill de Maria. Ell serà noble i honrat, en aquest món i en l’altre, i serà dels qui són molt prop del seu Senyor. Parlarà a la gent des del bressol, i també quan ell sigui gran. Serà dels qui són molt pietosos i sants”.
Ella, llavors, va dir: “Oh Senyor meu! Com puc tenir un fill, si no hi ha cap home que m’hagi tocat?.
Li digué Gabriel, l’àngel: “D’aquesta manera crea Déu el que vol. Quan ell ha decidit fer una cosa diu –Faci’s- i es fa”. (Sura 3,45-48)

La delicadesa amb que l’Alcorà tracta Maria és innegable, gairebé desconcertant per a nosaltres, cristians. El respecte que traspua el relat sagrat musulmà contrasta amb la superficialitat i l’escepticisme de la societat que ens envolta, d’arrels i cultura cristiana que, amb aires de suficiència, riu per sota el nas quan escolta que Maria nasqué sense pecat, i a més, que era verge quan engendrà a Jesús.

Aquest ambient burleta i prepotent provoca una doble reacció dins el catolicisme de casa nostra: l’afirmació rotunda, combativa o fanàtica, com a gest d’autodefensa i de tancar files davant l’enemic. L’altra reacció és el silenci dissimulador i avergonyit, que evita de tractar aquests temes i acaba cedint al pensament global.

És cert que el relat del paradís i el relat de l’anunciació que hem escoltat se li cauen de les mans -o de les orelles- a un lector o auditor modern, que intenta llegir els textos a la llum de la raó. Però això no és problema del relat, ni tampoc del pobre prevere que li toca fer-ne el sermó i que també participa d’aquesta fredor inicial a l’hora d’acostar-se al text. El problema, en definitiva, és nostre. Ens falten hores d’assaborir el text, falten hores de “lectio divina”, la tradició cristiana medieval de llegir, meditar i pregar amb un text bíblic. No val l’excusa que no tenim temps perquè llegim llibres pesadíssims i ens empassen pel.lícules que són una pèrdua absoluta de temps.

No podem canviar, de la nit al dia, perquè ens costa entendre’ls, uns textos que són patrimoni religiós no sols del cristianisme, sinó també del judaisme en el cas de l’Antic Testament. Uns textos que la tradició musulmana també respecta i valora. Però tampoc ens els hem d’empassar literalment com si fossin un reportatge religiós d’esdeveniment passats meravellosos. Són uns textos que pretenen, en definitiva, il.luminar, enfortir i encoratjar la nostra fe. En el cas d’avui es tracta de tenir a Maria com a referent. Ella, la “plena de gràcia”, és portadora de gràcies a través de Jesús, el seu fill. Un misteri a meditar, un misteri a respectar, un misteri a venerar.

La Immaculada Concepció: un cant a la feminitat

Les festa de la Immaculada Concepció, forma part de les moltes i variades celebracions, que al llarg de l’any, es dediquen a Maria. No cal que ens aturem a citar-les perquè estariem estona. Deixant de banda la preeminència religiosa i teològica de Jesús, tanta celebració mariana reflecteix que Maria representa el rostre popular i proper de la religió.

Diguem-ho clar, els rostres de les religions, al menys de les monoteistes, són masculins. Jahvè, Déu, Al.là, tenen rostre i tipologia masculina. Els seus portaveus - Moisès, Jesús, Mahoma- també són masculins. No obstant, aquest Déu monoteista reflecteix trets femenins importants com la compassió i la misericòrdia, que brollen d’unes entranyes maternals que es commouen per la humanitat. No és endebades que les antigues religions gregues, romanes, mesopotàmiques, egípcies, cananees, tinguéssin en el seu panteó, divinitats femenines. Actualment, l’hinduisme n’és una expressió. Les religions, sigui de la forma que sigui, no poden arraconar el rostre femení de Déu, perquè es tornen rígides, inflexibles i autoritàries. La figura femenina dóna proximitat, tendresa i empatia a la religió.

Per això Maria té tanta popularitat dins la tradició cristiana més enllà del motius púrament teològics com la seva assumpció i la seva immaculada concepció. Maria representa el rostre femení de la divinitat. Maria representa la festa religiosa alternativa, allunyada d’encarcaraments i rigideses. Maria representa la religiositat natural, senzilla, popular, que surt del cor. Maria representa una religiositat de davantal i espardenya.

Després de dècades d’un pietisme marià exagerat, promugut per les mateixes autoritats religioses i polítiques, per compensar el seu rigorisme i autoritarisme, ens trobem ara, en temps de democràcia i de laicitat, que no sabem com celebrar aquestes festes marianes. Si ho fem com abans ens sonen a pietisme caducat i a nacionalcatolicisme. Si ho fem com ens diu la litúrgia romana masculina ens quedem amb gust a poc.

Una forma de celebrar amb sentit i actualitat a Maria és posant de manifest la seva feminitat, la seva condició de dona, prèvia a la seva capacitat de convertir-se en mare. A l’evangeli, la dona, Maria, és la persona sensible, receptiva i oberta a la divinitat abans de ser un subjecte matern. Maria, té la capacitat d’acollir la divinitat no perquè pot ser mare, sinó perquè és primerament un ésser humà femení. Si mirem a Maria únicament com a subjecte matern aleshores Déu es pot convertir en un simple fecundador. És en un segon moment, i en virtut de la seva condició femenina, que Maria concreta aquesta acollida en forma de maternitat. La maternitat de Maria no és la causa de la crida divina, sinó la seva conseqüència.

Si ens aproximem amb aquests mateixos paràmetres a la primera lectura, constatem que malgrat el desgavell ocasionat pels humans, la dona, tipificada per Eva manté la seva dignitat i la seva integritat i esdevé, malgrat tot, la mare de tots els vivents. Parlar d’Eva és parlar de la dignitat originària de la dona. Parlar de la Immaculada Concepció de Maria és parlar de la dignitat originària de la dona. Celebrar una festa mariana és reivindicar la dignitat originària de la dona.

Plenitud (Advent-2)

Els humans, per tendència, aspirem a un futur millor, i ho expressem de múltiples maneres segons les necessitats, l’escala de valors, o les creences que tinguem. En països econòmicament i políticament desestructurats s’associa amb assegurar un plat a taula, gaudir d’un sostre adequat i tenir un govern honest. A Catalunya, segons la comarca o el barri, aquest demà millor tindrà, evidentment, els seus matisos. També la nostra condició laboral (obrers, empresaris, funcionaris, autònoms, artistes, jubilats, aturats) i la nostra condició personal (solters, casats, separats, pares, vidus, religiosos) també ens condiciona a aspirar coses ben diferents.

Però ens atrevim a dir, convençuts, que anar a la recerca d’un futur millor és quelcom més que un desig o una tendència condicionats pel nostre entorn vital. Creiem que es tracta de quelcom molt més profund, que forma part inherent i indissociable del nostre ésser: els humans portem, enganxada, una set de plenitud, i amb ella, capacitat per assolir-la. Diguem-ho de forma més simple: els humans no sols aspirem a un benestar material, també cerquem un benestar existencial. Diguem-ho d’una altra manera: quan anhelem la plenitud no sols volem estar plens, volem sentir-nos plens.

Aquest plus immaterial de benestar i de plenitud que, conscient o inconscientment, reclamem, és assumit i redimensionat per la fe. Per això els creients diem que Déu és l’únic capaç de portar a terme una plenitud integral, i afegim que ho portarà a terme en la mesura que nosaltres hi col.laborem. Aquest és el missatge de les lectures d’avui.

Isaïes anuncia una intervenció divina aclaparadora i definitiva, que es concretarà, sorprenentment, en una cura directa i amatent del poble: “vetlla com un pastor pel ramat, l’aplega amb el seu braç, porta al pit els anyells, acompanya les ovelles que crien”. Aquesta és la plenitud que anhelava el poble d’Israel dispers, derrotat i exiliat després de la destrucció de Jerusalem pels babilonis. Aquesta és la plenitud que anhelem els creients: un Déu que ens vetlla i ens aplega delicadament, un Déu proper i amatent, un Déu que es fa veure i es fa sentir.

La carta de sant Pere, menys evocadora i més exhortativa, ens parla del “dia del Senyor”, del “dia de Déu”, d’un “cel nou i una terra nova”, que els cristians hem d’esperar, com diu al final: “en pau, immaculats i irreprensibles”. Esperar aquesta plenitud implica una praxi, uns comportaments adients: “Espereu la vinguda del dia de Déu i feu els possibles perquè arribi aviat”. Es tracta, en definitiva, de relativitzar el que ens envolta, per comfortable, segur i plaent que sigui.

L’evangeli de Marc ens anuncia, per boca de Joan Baptista, que Jesús ens fa accesible, la degustació de la plenitud divina: “ell us batejarà amb l’Esperit Sant”. Jesús omplirà –omple- la nostra existència terrenal d’esperit diví. Jesús és, pels cristians, la intervenció clara i manifesta de Déu que ens fa assaborir, a tall d’aperitiu, ara i aquí, les delícies futures.

Imaginació que encoratja (Dissabte-1 Advent)

La imaginació d’Isaïes és desbordant a l’hora de recrear imatges i escenes d’un món futur amarat de Déu. Una d’increïble és que “la lluna brillarà com el sol”, per tant no hi haurà nit, i “el sol brillarà set vegades més, com si s’acumulés en un sol dia la llum d’una setmana”.

Una descripció, valgui l’expressió, brillant i il.luminadora que, com totes les altres, pretenen encoratjar a l’auditor o al lector -a nosaltres- a creure i a esperar un futur de plenitud, a entrar en una dimensió que superarà la nostra capacitat d’imaginar-la.

Crítiques vigents (Divendres-1 Advent)

Insistim, novament, en la brillantor poètica i teològica de la primera part del llibre d’Isaïes. Les imatges de la renovació que Déu desplegarà “d’aquí a poc temps, molt poc temps”, són molt descriptives, suggerents i colpidores.

El profeta anuncia que aquesta renovació divina va adreçada als qui més la necessiten: els sords, els cecs, els desvalguts, els més desemparats. De retruc adreça les seves crítiques als violents, als descreguts, als qui van amb males arts, als qui desacrediten els qui estan parlant, als qui posen paranys, als qui fan el buit als justos.

Podem intuïr que aquestes crítiques fan referència a un col.lectiu influent, prepotent, manipulador i descregut d’aquell moment històric. El final de la lectura ens ajuda a fer aquesta suposició: “Els esgarriats sabran comprendre, els qui murmuraven aprendran a ser dòcils”.

Les crítiques d’Isaïes són massa quotidianes i aparentment poc rellevants per quedar-ne colpits, però malauradament són vigents, reals i properes, i aplicables no només a sectors de la nostra societat catalana, sinó també a un mateix.

Mar Saba (Dijous-1 Advent)

La tomba de sant Joan Damascè està gelosament custodiada pels monjos greco-ortodoxes del monestir de Mar Saba, l’indret on ell mateix visqué a finals del s. VII i principis del segle VIII.

Aquest monestir, l’origen del qual es remunta a l’any 439, està emplaçat dins el territori de l’Autonomia Palestina, a prop de Beit-Sahour i de Betlem, en la vessant sud del torrent de Cedró, el torrent que té origen al peu de la muntanya de les Oliveres i que s’endinsa pel desert de Judà lliscant muntanyes avall fins a desembocar en el Mar Mort.

El monestir de Mar Saba expressa, i no només per proximitat geogràfica, el que Isaïes descriu sobre la ciutat emmurallada de Jerusalem: és un indret protegit per muralles, sojorn de persones justes i fidels, on es respira pau perquè hi ha confiança en Déu.

És un monestir que sembla impertorbable al pas del temps i que observa, aparentment aliè, les escaramusses que tan sovint s’esdevenen en aquella zona entre israelians i palestins.

És un monestir edificat esglaonadament damunt el terreny pedregós de la vall, on paret i roca es fusionen harmoniosament. És un monestir on prenen un relleu especial els mots d’Isaïes: “Confieu sempre en el Senyor, que és la roca eterna”.

Banquet messiànic (Dimecres-1 Advent)

Quan organitzem o assistim a un banquet és per celebrar un esdeveniment significatiu, per commemorar l’assoliment o l’acompliment d’alguna cosa. Isaïes ens anuncia, a la primera lectura, un banquet messiànic, preparat pel mateix Déu en el temple de Jerusalem.

Isaïes no s’entreté a detallar-nos el menú, com es fa habitualment avui dia. El profeta sols diu que els plats seran gustosos i suculents i els vins rancis i clarificats, suficient per a desvetllar els nostres sucs gàstrics però sense distreure’ns de l’essencial: es tracta de celebrar l’acompliment definitiu de les promeses divines. Déu engolirà per sempre la mort, eixugarà les nostres llàgrimes i esborrarà l’oprobi del poble.

La nostra eucaristia quotidiana té ressons de banquet messiànic: celebrem la victòria del Senyor Jesús sobre la mort; algun cop se’ns eixuga alguna llàgrima interior i exterior; els oprobis que ens neguitegen i aclaparen queden, de vegades, esvaïts. Són petits tasts que ens encoratgen a desitjar participar, un dia, en el banquet messiànic definitiu de la fi dels temps.

Gaudir del paradís (Dimarts-1 Advent)

Un expert en jardineria ens explicava que si tallem la soca d’una olivera a ran de terra li brotaran tot de plançons al seu voltant. Per fer-nos-ho visualitzar ens evocava el salm que diu: “els teus fills seran com plançons d'olivera al voltant de la taula”.

Isaïes ens parlava a la primera lectura d’un plançó, brotat d’una soca tallada, la soca de Jessè. Es tracta d’una imatge forestal que evoca el rebrotar de la monarquia israelita; una monarquia escapçada amb les destruccions, primer del Regne del Nord en mans dels assiris, i segon, del regne de Judà en mans dels babilonis.

Aquest rebrot de Jessè serà un rei amb característiques messiàniques, és a dir, amarat d’esperit diví; serà un rei que implantarà un nou ordre social, que instaurarà un nou ecosistema, que desplegarà una moralitat i una religiositat que ho ompliran tot.

Els primers cristians van veure en Jesús de Natzaret la materialització d’aquest rei messiànic. Per ells, Jesús esdevé l’inaugurador d’uns nous temps que possibilitaran gaudir d’aquest estadi paradisíac, magistralment descrit per Isaïes.

Isaïes el descriu, Jesús el fa accessible, nosaltres l’hem de fer realitat.

Evocar la utopia (Dilluns-1 Advent)

El profeta Isaïes és un poeta que, com tots els bons poetes, és capaç de transcendir la realitat i fer-nos-la veure amb uns ulls diferents: nets, oberts, esperançats, confiats. El càntic vibrant que hem escoltat, i que trobem repetit fil per randa en el profeta Miquees, ens recrea un futur amarat d’utopia. Jerusalem esdevindrà el cap i casal de la presència de Déu; una presència que serà pacificadora, reconciliadora, confraternitzadora.

Isaïes té la capacitat imaginativa, la mestria literària, i la sensibilitat religiosa de fer-nos assaborir la utopia, d’esdevenir un bàlsam purificador de la nostra imaginació, pensaments, llenguatge i accions, a voltes recargolats, mesquins, barroers i de baix sostre.

Isaïes ens posa la mel a la boca del que estem destinats a fruir. Isaïes ens posa la mel a la boca d’un futur de plenitud en Déu, que el temps d’Advent ens evocarà durant aquestes setmanes.

Atents (Advent-1)

Isaïes s’expressa, en la primera lectura, amb un to trist i afligit. Constata, amb malenconia, el silenci de Déu, antigament proper i benefactor, però ara disgustat amb Israel. El profeta manifesta, també, la impuresa d’un poble que no se sent ni purificat, ni renovat, ni estimulat per Déu, submergint-se, a causa d’això, en un aclaparament i un desencant progressius. Per això diu: “No hi ha ningú que invoqui el vostre nom, que es recolzi en vós en desvetllar-se, perquè ens heu amagat la mirada i ens abandoneu a les nostres culpes”.

Aquesta era la situació del poble d’Israel després de retornar de l’exili babilònic, en el segle VI a.C.. La desfeta de l’imperi babilònic, el retorn a Judà i a Jerusalem, i la concessió d’un petit estatut d’autonomia per part dels perses, esdevenien motius suficients per creure que “un nou Israel era possible”. Però no és així. Isaïes ens explica que les il.lusions s’esvaeixen, els ànims decauen, la fe minva i l’esperança afluixa.

Aquesta situació i aquest estat d’ànim podríen ajudar a expressar la vivència de la generació de cristians catalans que, després de quaranta anys de privació de llibertats i sota el jou d’una dictadura, retornaren de l'exili, establiren un estat democràtic, aconseguiren un estatut d’autonomia, i celebraren d’un concili històric i renovador. Eren motius suficients per creure que “una nova Església catalana era possible”. Però després de quaranta anys sembla que podem identificar-nos amb els desencisats mots d’Isaïes: “No hi ha ningú que invoqui el vostre nom, que es recolzi en vós en desvetllar-se, perquè ens heu amagat la mirada i ens abandoneu a les nostres culpes”.

No obstant, aquests mots del profeta no pretenien provocar una depressió col.lectiva en el seu moment històric, ni tampoc en el nostre, sinó al contrari: tocant de peus a terra, partint de la crua realitat, Isaïes clou la seva reflexió exhortant a la fe en Déu: “Però enmig de tot, Senyor, sou el nostre pare; nosaltres som l’argila i Vós, el terriser, tots som obra de les vostres mans”. Encoratjats per aquests mots hem d’afirmar, per damunt de tot, la nostra confiança incondicional en Déu, el nostre pare. Tot el que som, fem, pensem i diem, no deixa de ser obra seva. Cal confiar. Cal, com ens dèia l’evangeli, estar atents i vetllar.

Vetllar que el nostre discurs religiós no sigui ni improvisat, ni superficial, ni tòpic. Vetllar que el nostre discurs, tant si és tradicional com progressista, no sigui ni dogmàtic, ni prepotent, ni exclussivista, ni destructiu. Vetllar perquè la Paraula de Déu i la celebració dels sagraments siguin mitjants habituals d’expressar la nostra fe.

Estar atents perquè la nostra societat laica no ens faci combregar amb rodes de molí: acceptant que la religió pertany exclussivament a l’àmbit privat, acceptant una falsa pluralitat religiosa que vulgui aigualir el fet religiós, acceptant un laicisme ridiculitzador i sorneguer amb la religiositat, acceptant uns tòpics socials sobre l’Església parcialíssims i desgastats.

Estiguem atents i vetllem que res ni ningú ens separi de Jesucrist i del seu estil de viure. Estiguem atents i vetllem que res ni ningú ens allunyi dels dons de l’Esperit Sant. Estiguem atents i vetllem que res ni ningú ens diluexi l’experiència de Déu, el Pare.

Fer les Amèriques-2

Ens està esperant a la sortida de l’aeroport. És un colombià que vol ser seminarista, anteriorment acollit unes setmanes als caputxins d’Arenys i ara, casualment proper als caputxins de Boston i que, també casualment, es va assabentar de la nostra vinguda. Ens fa d’amfitrió i ens porta cap al convent.

Agafem un autobus que ens hauria de portar al centre de la ciutat. Mentre parlem i celebrem el providencial retrobament ens interrompen, asseguts davant nostre, uns treballadors de l’aeroport. Parlen en castellà, són “latinos”: ens diuen que anem en un autobus equivocat. Fem el canvi d’autobus i enllacem amb el metro, la línia vermella. Constatem, pels passadissos, que molta gent parla “hispano”. Fins i tot, bocabadats, veiem que algunes intruccions de l’interior dels vagons estan escrites en castellà. El metro sembla la mateixa línia vermella de Barcelona en hora punta: un ventall encantador d’ètnies i llengües.

Arribem al convent, més pròpiament dit, la rectoria. És la típica casa de les pel.lícules: de fusta, estreta i alta, de dos pisos, sostre triangular, amb jardí i una tanca. A l’interior tota de fusta. No hi ha ningú. Són tots a l’església parroquial, que és al costat. Estan celebrant la presa de possessió del nou rector, un caputxí. Els caputxins s’han instal.lat en aquella casa fa pocs mesos i han assumit la cura de la parròquia. El nom de la titular ens crida l’atenció: “Nuestra Señora de Lourdes”. Ens afegim a la celebració, ja acabant-se. La major part dels fidels són llatins i veiem molts caputxins. També hi ha el bisbe auxiliar.

Acabada la celebració comencen les salutacions amb els frares i tots parlen, millor o pitjor, castellà: nova sorpresa. Bona part dels joves formands són llatins, i per tant, bilingües, i un dels definidors provincials, de pares gallegs. El provincial ens saluda i ens parla, també en castellà.

Constatem, en primer lloc, que aquest esdeveniment ha aplegat bona part dels frares de la província. El provincial i definidors s’han desplaçat des de New York. Aquest gest expressa l’aposta que els caputxins han fet per la diòcesi de Boston, molt saccejada i ressentida, ens expliquen, pels casos d’abusos de menors fets per alguns capellans diocesans. En poca estona de converses aquest tema ha sortit dues vegades. Cal posar-hi pau i bé.

Constatem, en segon lloc, que el col.lectiu llatí és prou significatiu com perquè els frares no sols parlin la llengua, sinó que optin per atendre’ls pastoralment. Ens expliquen que en algun estat del sud hi ha seminari diocesà bilingüe, on els seminaristes llatins estudien la filosofia en castellà i la teologia en anglès. Una altra dada interessant: un 40% de la població nordamericana és llatina.

Fer les Amèriques-1

Ens diuen que la polícia d’immigració nordamericana és molt dura i que, amb la barba que portem, ens faran moltes preguntes quan baixem de l’avió i passem pel control. També ens diuen que si portem algun distintiu de la nostra condició religiosa serà diferent. Sabedors de la mala estona que es passa, i havent de connectar amb un altre vol decidim, per ser pràctics, que farem el viatge portant l’hàbit.

Constatem els seus efectes “protectors” en el mateix aeroport de Barcelona quan, passant pel detector de metalls, sona el xiulet. Tornem a passar i torna a sonar. Quedem desconcertats car ens havíem tret el rellotge, la cartera, bolígraf, etc... Els de seguretat ens diuen que no passa res, que continuem. Instants després ens adonem que havíem passat amb les claus a la butxaca.

Som en territori nordamericà, sortits de l’avió i davant el control d’immigració. El policia, seriós i rutinari, només ens pregunta perquè hem vingut i on residirem. Ens fa la fotografia de rigor i ens escaneja els dits de les dues mans.

Passem, ara, pel control d’aduana. Qui ens atén, ja des de lluny, i amb veu forta, ens diu si coneixem al pare tal. Sorpresos per tanta espontaneitat, li responem discretament que no, que és el primer cop que venim, i que anem a una altra ciutat. Aleshores ens pregunta si som sacerdot o germà. Novament sorpresos li diem que sacerdot i aleshores, amb el mateix to de veu, fort i entusiasta ens diu, davant de tothom, que el beneïm. Ens quedem per uns instants, avergonyidíssims i bloquejats. Reaccionem i, en veu baixa, el beneïm ràpidament, agafem el passaport i, totalment descol.locats, ens allunyem mentre aquell home ens acomiada efusiu i agraït.

Encara ens estem recuperant de l’impacte que un mosso, de color, que empeny una rastellera de carretons, aixeca la mà per saludar-nos i ens diu, també amb veu forta i entusiasta: “Amen, brother, Amen”. No som capaços de creure el que ens està passant.

Ara toca un nou control de seguretat. Posem la motxilla per la màquina i aquesta vegada vigilem bé de treure totes les pertinences de les butxaques. No volem temptar la sort. Passem pel detector de persones. No sona però ens fan passar en un reservat per fer-nos un escorcoll. Entra un noi, i amb un gran respecte i, com si li fes vergonya, comença a passar-nos, amb delicadesa, les mans per braços, el tronc i cames. Ens diu que el disculpem pel que ha fet i que podem seguir. Entenem que sota l’hàbit podríem portar qui sap què.

Acabats tots els controls, respirem alleugerits. Mirem les pantalles i llegim que el nostre vol l’han cancelat. L’aventura continua..., però encoratjats per tants bons tractes anem al taulell de la companyia aèria. Ens confirmen que el vol està cancelat i que haurem d’esperar tres hores i mitja més del compte, en total cinc hores. Demanem d'agafar un vol que sortirà en breu i, sortosament, ens troba una plaça. Li diem que ens vindran a buscar a l’aeroport i no tenim cap forma d’avisar dels canvis. Ens treu, somrient i amable, un telèfon del taulell i ens deixa trucar. Li donem les gràcies i ens dirigim a l’avió preguntant-nos si tots els nordamericans seran així de "religiosos".

Escopinada (Cròniques sarrianenques 17)

Caminem pel passeig d’un barri perifèric de la ciutat. És capvespre de divendres i el moviment de gent anant amunt i avall és intens. Asseguda en l’esglaó d’un comerç veiem una dona. El carretó vell i brut que té al costat li tapa el cos; sols li distingim el cap. Porta els cabells mal recollits i lligats, desordenadament, al clatell. Deu tenir uns trenta i tants anys, malgrat n’aparenti més. La indumentària, fosca, gastada, desgavellada, ens fa constatar que, possiblement, visqui al carrer.

Està fumant. Es treu, lentament, gairebé d’esma, la cigarreta de la boca i expulsa, desganada, el fum que s’havia empassat. Passem pel seu davant i, de reüll, li descobrim una mirada buida, indefinida, absent.

La deixem al nostre darrera i escoltem, amb nitidesa, que comença a estossegar. És una tos sonora, rogallosa, impregnada de mucositat efervescent. El so de concentrar un dens gargall a la boca i l’espetec sec que fa escopint-lo ens fa mal. No pensem, en cap moment, en la vulgaritat o l’ordinariesa del gest: el dolor és motivat perquè ens fa la impressió que estigui escopint a la seva pròpia vida. És un gargall fastiguejat, queixós, melancòlic, trist; i amb ell, deu voler foragitar els seus pesars i solituds.

Seguim el nostre camí i constatem que els altres vianants saben on van i tenen on anar. Ella no.

Administradors inútils (Diumenge 33)

“Administrador inútil”. Així és com anomena l’amo de la paràbola al seu administrador poruc i inoperant, per no saber rendibilitzar el talent que li ha estat lliurat. Aquesta frase expressa, també, el que algun sector molt tradicionalista del catolicisme barceloní opina sobre els qui no són com ells, és a dir, la resta. No ens atrevim a anomenar-los “teocon”, perquè fins i tot els qui ostenten càrrecs eclesiàstics reben les seves crítiques despietades.

Des de l’anonimat i, habitualment, des del menyspreu, assumeixen el rol dels “administradors bons i de tota confiança” de la paràbola. La resta són “els administradors dolents i ganduls” que, a diferència d’ells, tenen poca assistència a les misses, prediquen una doctrina falsa, no atenen els confessionaris, mantenen les esglésies tancades durant el dia, recullen pocs diners i aporten poc al bisbat, tenen poques vocacions, prediquen una moralitat errònia, són poc espirituals, vesteixen de qualsevol manera, i són catalanistes..... En definitiva, es tracta d’uns “administradors inútils” que, seguint l’evangeli, han de ser foragitats i portats a la fosca, on hi haurà els plors i el cruixir de dents.

Entomant amb elegància aquestes crítiques, sense caure en el mateix error del menyspreu, constatem que, pels fruits aconseguits, sembla que els catòlics catalans majoritàriament som uns mals administradors de la nostra parcela. Sembla que no sabem fructificar els talents que la tradició religiosa del nostre país ens ha donat. L’evidència és aclaparadora, però malgrat els paral.lelismes que, provocativament, hem establert amb la paràbola, hi ha una diferència fonamental: aquest administrador inútil respon a l’amo: “Vaig tenir por i vaig amagar els vostres diners”, i el cristianisme català ni ha tingut por ni ha amagat els seus talents. Al contrari, si quelcom el defineix és la gosadia i escampar els talents més enllà de l’àmbit intraeclesial.

Però després d’unes dècades de treball renovador no s’acaben de palpar els fruits, o diguem-ho més clar, el pensament laic, que ha anat creixent de forma exponencial en aquestes mateixes dècades, amb la justificació de defensar una societat plural i oberta, ha neutralitzat, difuminat i ridiculitzat, sense respecte ni miraments, els nostres talents. L’Església catalana ha estat discretament desplaçada de l’àmbit social, fins a voler convertir-la en una mena de “reserva india”: amb els seus espais, costums i subvencions, però intencionadament apartada perquè no molesti.

L’Església catalana ha estat excessivament candorosa de creure que aquest nou àmbit de llibertats democràtiques li permetria fer realitat la imatge del papa Joan XXIII: que l’Església fos com la font d’aigua fresca enmig de la plaça del poble. Però resulta que s’han anat treient les fonts públiques i ara comprem garrafes d’aigua als supermercats.

L’Església catalana ha de fer una opció decidida per la visibilització social. Els nostres temps ens ho estan demanant a crits. Visibilització no vol dir exhibició, ni prepotència, ni restauracionisme. Visibilització vol dir fer patent allò que ens és latent, que és testimoniar el sagrat, a Déu i a Jesús. Això implica un llenguatge, unes formes, uns signes, uns espais, un comportament que configuren i defineixen el nostre patrimoni religiós. Si nosaltres no fem l’esforç de fer-ho visible, ningú ho farà per nosaltres. Si no posem la font enmig de la plaça la gent seguirà comprant garrafes d’aigua.

Una natura somrient (Des del Montnegre 4)

Pugem al Montnegre despres d’uns dies de pluja intensa. Els primers revolts de la pista forestal ja manifesten la vibració de la serralada: enmig de la immutable serenor característica hi captem un somriure de satisfacció.

Els xaragalls del camí, els marges enfangats, la riera que baixa animosa, la molsa lluent i flonja, els colors vius de les fulles dels arbres, la jovialitat dels matolls i les herbes, les cireres de pastor -madures i vermelloses- caigudes al terra..., expressen quant de bé ha fet aquesta pluja.

Anem decidits a buscar aigua a la font de sant Martí, convençuts que rajarà ufanosa. A finals de setembre només degotejava. Baixem pel camí humit que, degut a l’aigua caiguda, ha llevat la flaire del poliol -Mentha pulegium- acabat de florir a ambdós marges. Ens hi acostem per delectar-nos de la seva olor rugosa i directe, suament mentolada, un punt àcida, d’una sòbria i quasi vergonyosa dolçor. Recordem que l’any passat, en aquesta època, l’indret era un passeig amarat d’agradabilíssim i intensíssim perfum de poliol florit.

Baixem pels troncs que, formant esglaons, porten a la font. Des d’allí ja se sent el soroll de l’aigua rajant, que amb l’estora natural de fulles caigudes, ens ofereixen una escenografia tardoral que arriba a la plenitud quan contemplem el brollar complagut de la canella de la font, l’aigua sobreïxint simultàniament per damunt l’entrada de la mina, la forma regalada en què vessa l'aigua de la pica de pedra que, a ran de terra, fa de primer recipient. Un somriure ple, interior i exterior, ens envaeix. El somriure satisfet, fresc, intens, vivificador de la natura se’ns ha encomanat.

El senyal de la creu i el parenostre (Fidels Difunts 08)

La diada dels Fidels Difunts, que celebrem avui, ens fa recordar, inevitablement, els difunts més propers i recents: persones que han encarat la mort en edats diferents i en circunstàncies diferents. També, fidels als orígens, recordem els antics difunts del nostre arbre familiar. Indefectiblement és un dia malenconiós, accentuat per la pluja que ens ha acompanyat al llarg de la jornada.

Volem subratllar que el títol exacte de la diada és: “Commemoració de tots els fidels difunts”. De tots! Les comunitats cristianes hem de ser especialment sensibles avui als difunts i difuntes que moren sols i que no tenen ningú que els recordi o que faci una pregària sentida per ells. Els nostres difunts (frares, familiars, fidels de la comunitat cristiana...) han tingut habitualment el privilegi d’estar acompanyats, acariciats, cuidats, assistits religiosament. El seu comiat ha pogut ser humanitzador i digne. El seu record s’ha traduït en misses, en pregàries personals, en evocacions de la seva persona.

Però també hi ha qui ha mort sol, sense gent propera al voltant, sense proposar-li la unció dels malalts, sense resar un parenostre i un avemaria agafant-lo de la mà, sense un simple respons de comiat, sense ningú que li encarregui una missa, o simplement el recordi, o l’encomani a Déu. Eixamplem, de forma conscient i amable, la nostra mirada espiritual vers aquests difunts desassistits afectuosament i religiosament.

Hem de valorar i agraïr, també avui, la nostra condició creient, que ens obre una mirada esperançada vers un futur misteriós que posem, confiats, en les mans de Déu. La fe ens és una companya insubstituible per encarar la mort de gent propera, però sobretot, per encarar la nostra pròpia mort. Fa poques setmanes administravem la unció dels malats a una persona molt gran. Malgrat el seu deteriorament va poder fer el senyal de la creu i seguir la cerimònia amb ulls expressius, movent els llavis en el moment de resar el parenostre. Però ens va entristir veure que el net, atent i emocionat, seguia la cerimònia però no sabia les respostes habituals ni el parenostre; li mancava el llenguatge i el gest per a compartir plenament aquell moment.

Vam sortir d’aquella llar commuguts per aquella estona tan religiosament confortant i colpidora que els fills van donar al moribund; vam sortir emocionats de saber-nos uns privilegiats perquè en el moment de la mort, sabrem fer el senyal de la creu o resar un parenostre; ens vam entristir profundament per aquests joves que estimem i que ara, plens de vida, no pensen en aquestes coses; quan se’ls acosti el moment del traspàs, els hi faltaran aquest signes, aquests gestos, aquests mots, que ungeixen religiosament i humanament el moment de la mort, amorosint-lo, dignificant-lo, transcendint-lo, obrint-lo vers l’infinitud de Déu.

És molt trist, per un creient, que els teus, malgrat pensin diferent, no et procurin assistència religosa abans de la mort. És molt trist, per un creient, que els teus no preguin per tu en el moment de la mort i després d’ella. És molt trist, per un creient, veure que els teus no tindran aquestes capacitats d'expressió quan els hi arribi l’hora. Ho podem evitar, ara que som vius!

Canalla o virtuós? (Tots Sants 08)

En un portal de notícies d’internet hi havia la fotografia d’un cantant de moda amb el següent títol: “Me gusta defender mi lado más canalla”. Ho diem en castellà perquè estava escrit així, i a més, queda més solemne. Es tracta d'un títol cridaner, mediàtic, que ens anima a entrar dins la notícia i a saber quines malifetes ha fet -o està fent- aquest famós.

El cantant i el portal on sortia la notícia no parlaríen així si no sabéssin que, ser una mica canalla -sense passar-se-, està ben vist. El qui presumeix de dolentot gaudeix de la benvolença col.lectiva, si es compensa, això sí, amb un bon físic, amb simpatia, amb qualitats artístiques o, simplement, amb cara dura.

Imaginem-nos que al costat d’aquesta notícia en poséssim una altre amb la cara d’un famós dient el següent: “Me gusta defender mi lado más virtuoso”. Pocs serien els qui, encuriosits, clicarien amb el ratolí sobre aquesta notícia. Fins i tot, ¿quin famós acceptaria ser notícia amb un títol tant ranci i caspós? Quedaria immediatament classificat com un estret o una estreta.

Doncs la diada de Tots Sants celebra precísament això: el costat més virtuós de l’ésser humà, el costat més sant de la condició humana. Avui tenim presents tots aquells homes i dones que ens han precedit en la fe i que han procurat, al llarg de la seva vida, viure el seu costat més virtuós. I malgrat els seus defectes, limitacions i fins i tot, canallades comeses, han sabut deixar-se amarar de la presència de Déu, una presència que els ha anat transformant..., redimint..., purificant..., renovant..., canviant...

Intentar de viure la nostra vessant més virtuosa no és, ni serà mai, notícia i per una senzilla raó: el que és notícia és el que trenca la normalitat. Viure el nostre costat més virtuós és el que normalment i quotidianament intentem fer, amb menor o major convicció, amb menor o major resultat, però en definitiva, és el que procurem fer. La normalitat i la quotidianitat són tan poc originals! Són tan poc mediàtiques! Però en elles ens hi jugem el pa de cada dia. En elles vivim, patim, i gaudim de la nostra condició humana. En elles s’hi cou i s’hi expressa tot el que som i pensem. I el que és normal, habitual i quotidià acostuma a passar-nos desapercebut, no és emocionant, no és notícia... Per tant, no és valorat.

Per això el llibre de l’Apocalipsi ha d’exalçar aquesta majoria anònima de creients simbolitzada pel nº 144.000 que, per decisió d’una minoria de romans canalles, van ser perseguits i occits per voler viure el seu costat més virtuós, des de la fe en Jesucrist: “Aquests són els qui venen de la gran tribulació. Han rentat els seus vestits amb la sang de l’Anyell i els han quedat blancs”. El llibre de l’Apocalipsi converteix en notícia celestial el que per l’Imperi Romà fou un simple episodi històric.

I les benaurances de l’evangeli de Mateu que hem escoltat són més que una simple invitació a viure el nostre costat més virtuós. Són més que una proposta d’un estil de viure. Les benaurances són una constatació que, viure la nostra vessant més virtuosa, ens fa feliços... encara que no siguem notícia, encara que no es parli de nosaltres, encara que estiguem ignorats, encara que no passem a la història.

Per això podriem afegir aquesta benaurança: “Feliços els qui no defensen el seu costat més canalla, perquè viuran més tranquils i seran més feliços”. Qui ho entengui, que ho practiqui...i caminarà per camins de santedat...

Que tinguis sort...! (Cròniques sarrianenques 16)

Ha desaparegut. Ha aprofitat el seu règim de tercer grau penitenciari per escapolir-se. Explicar això pot suscitar alarma social, però no en aquest cas. La seva evasió no és per a seguir delinquint, això creiem... Penitenciàriament es tracta d’una fuga, de l'incompliment d’una condemna; humanament es tracta d’evitar un nou fracàs, d’anar a la recerca d’un futur millor.

La seva situació d’autèntic desarrelat -mitja vida al seu país d’orígen i l’altra mitja aquí- i els seus vint i poquíssims anys, l’han empès a una aventura lúcida i comprensible. No es veia tornant al seu país i, aquí, les possibilitats d’obtenir documentació i feina eren pràcticament nul.les. El seu futur immediat el portaria, irremeiablement, a delinquir de nou. Per això la seva desaparició no és un acte de covardia ni d’elusió de la seva culpa, sinó un desig de començar de cero en un altre país.

Després d’uns quants mesos gaudint del tercer grau penitenciari ha constatat les mínimes possibilitats de tirar endavant portant una vida digna. Cansat de fer classes i cursos de formació laboral, cansat de no trobar feina ni amb un permís de penat, cansat de no fer res i de no poder fer res, ha preferit no esperar inútilment i fer un salt, arriscat i perillós, però amb escletxes d’esperança.

Per això li diem, evocant la cançó, “Que tinguis sort... i que trobis el que t’ha mancat aquí”.

Polítiques socials i econòmiques (Diumenge 30)

El llibre de l’Èxode expressava, en el fragment que hem escoltat, una accentuada sensibilitat social vers l’immigrant, la vidua i l’orfe. Aquesta preocupació veterotestamentària no ens representa, avui dia, cap descoberta especial perquè les nostres lleis, la nostra educació religiosa i la sensibilitat social actual ens hi acompanyen positivament.

És important ressenyar que aquests versets formen part de l’anomenat Codi de l’Aliança, el primer recull legislatiu que va fer el poble d’Israel. Aquest codi és, en definitiva, un codi religiós carregat de bons desitjos com els que hem escoltat, i l’incompliment de les seves prescripcions tindria només conseqüències morals i religioses, però cap de penal.

La sol.licitud del Codi de l'Aliança pels més desprotegits queda expressada, actualment, en les nostres polítiques socials: la llei d’estrangeria, les pensions de viudetat, l’atenció de menors tutelats. Sense entrar en debats de sí aquestes polítiques socials són desplegades adequadament, hem de reconèixer, com a principi, que la nostra societat procura atendre aquests col.lectius.

La lectura de l’Èxode també afegeix una preocupació per les relacions econòmiques, que han de vetllar igualment per donar suport al més desprotegit, per exemple, oferint crèdits sense cobrar interessos o sense necessitat d’empenyorar-se. Un equivalent actual de les prescripcions de l’Èxode el tenim en les polítiques econòmiques del govern nacional i estatal, que procuren el benestar col.lectiu i la cura dels més desatesos enmig d'una economia de lliure mercat essencialment agressiva. Les subvencions i crèdits estatals, les exempcions tributàries, el control dels tipus d’interès són, entre altres mesures, la visibilització d’aquesta pretensió.

La nostra societat democràtica, fonamentada per un Estat de dret, ens garanteix un entorn legal de suport i de promoció dels col.lectius més desfavorits. Però amb això el problema no està sol.lucionat. La tendència política del govern escollit, els grans poders econòmics, les relacions amb altres països, els fluxes migratoris, la crisi, o excuses de mal pagador, condicionen l’aplicació decidida de les polítiques socials i econòmiques d’un Estat.

Més enllà dels mecanismes socials de reivindicació (síndic de greuges, els partits polítics...) les lectures d’avui ens ofereixen un valor afegit, ens parlen d’un plus que qualifica la prescripció i encoratja a practicar-la: la nostra condició creient. En el llibre de l’Èxode les lleis són posades, amb tota la naturalitat del món, en boca de Déu, a fi de donar-lis autoritat divina. Qui estimi i respecti Déu, estimarà i respectarà aquestes prescripcions. Així de senzill; així de responsable.

Jesús, fidel a la tradició jueva, ho diu ben clar en l’evangeli: primer de tot és estimar Déu: això ens donarà la lucidesa, la perspectiva, la sensibilitat i la profunditat necessària. Segon és estimar els altres com a un mateix: això ens farà aplicar honestament i convençudament les polítiques socials i econòmiques.

Autolesions (Cròniques sarrianenques 15)

Braços joves senyalats amb cicatrius en el bíceps i en el deltoide. Alguns també a l’avantbraç. El nombre de talls, la distribució en paral.lel, la distància prudencial entre les marques, reflecteixen que no és un accident; es tracta d’autolesions. Són un trist distintiu en joves que han passat per centres tutelats i per centres penitenciaris. Hi ha qui ho exhibeix a tall de condecoració o de galons. Hi ha qui, avergonyit, ho dissimula. La pregunta és inevitable: Per què?

Aquestes cicatrius són restes inesborrables d’uns moments tensos i conflictius. Són la marca d’una agressivitat o d’una ràbia que, sentint-se incapaç de controlar, es prefereix fer-se mal a un mateix a fi de neutralitzar-la. Aquests talls, voluntàriament marcats en la pròpia pell, són una forma exterior d’expulsar la ira i la frustració interior; la seva acumulació és tan insuportable i tan aclaparadora que, per treure-la fora, sols se'ls acut d'obrir una escletxa en el propi cos.

Les autolesions són, també, una manera inconscient de voler cridar l’atenció, de fer notar a l’altre l’intensitat del propi sofriment, o el mal que se li està provocant. Són una evidència dels pocs recursos psicològics i afectius que tenen per encarar la realitat. Possiblement són l’única forma que coneixen per a expressar de forma visible el seu malestar interior; possiblement són l’única forma que han après per a foragitar, momentàniament, la seva impotència.

Les dues cares de la moneda (Diumenge 29)

“Retorneu al Cèsar això que és del Cèsar, i a Déu, allò que és de Déu”. Es tracta d’una frase lapidària, solemne, que l’evangelista Mateu posa en boca de Jesús per definir una línia divisòria entre l’àmbit polític i l’àmbit religiós. L’evangeli d’avui reflecteix la facilitat de barrejar política i religió i l’ús interessat que se’n pot fer. Un col.lectiu inqüestionablement religiós com el fariseu, allunyat de pretensions polítiques, fa plans amb els herodians, un col.lectiu cortesà i a redós del poder polític. Es posen d’acord, per mutu interès, per tractar un tema conflictiu i delicat en aquell moment històric: “És licit o no de pagar tribut al Cèsar?”. Si s’hagués fet un referèndum podem suposar que Jesús hagués votat que no, però es tracta, com diu l’evangeli, d’una pregunta capciosa i comprometedora, d’una pregunta molt intel.ligent i subtil, una pregunta que reflecteix, en el fons, que la línia divisòria ente l’àmbit polític i religiós no és tan definida com voldríem.

Un exemple actual el tenim quan l’expresident Jordi Pujol renyava, fa uns dies, els creadors de “Polònia” per parodiar al papa Benet XVI. Es queixava que un programa que satiritza la política catalana parodiés una autoritat religiosa i a més extracatalana. La resposta va ser que si el papa no es fiqués en política no sortiria en el programa. La crítica al papa, per tant, és per ficar-se en política.

També avui sortia la notícia que Benet XVI no visitarà Israel si el Museu de l’Holocaust no treu les frases que qüestionen el silenci del papa Pius XII en l’holocaust nazi. La crítica a Pius XII és, precisament, pel contrari: per no haver-se ficat en política. Al seu torn, Benet XVI critica l’Estat d’Israel que en aquest Museu barregen política i religió.

Amb aquests exemples i d’altres que podríem afegir, constatem que la línia divisòria que voldríem establir entre política i religió mai serà clara del tot, perquè ambdós àmbits formen part de l’existència humana: són dues cares de la mateixa moneda. Per tant, no siguem il.lusos de creure les consignes actuals que la religió pertany exclussivament a l’àmbit privat, que la moneda social ha d’estar sempre amb la cara política amunt, i la creu cara avall, tapada. Això és una repressió subtil i intencionada.

És cert que la religiositat és quelcom íntim, personal i privat, però aquesta vivència, per lògica, per coherència, per tradició i per necessitat, l’expressem exteriorment amb el nostre comportament i opcions de vida, i també ho expressem comunitàriament en les celebracions religioses, en les activitats de promoció social, en les escoles, en tot allò que, com a creients, assumim amb la pretensió d’incidir en la vida social, i per tant, i inevitablement, en la vida política.

Això ho hem de dir, precísament avui, Diada mundial de propagació de la fe. Propagar la fe no és, en la nostra vella Europa, anar a la recerca de nous adeptes o promoure una lluita de poder amb l'Estat laic. Propagar la fe és irradiar, lliurement i públicament, una manera de viure i de veure l’existència humana, irradiar la manera de fer i de ser de Jesús de Natzaret. Sense prepotència, però sense complexos.

La tenda d’Abraham i Sara (Cròniques sarrianenques 14)

L’escena bíblica d’Abraham acollint a tres forasters que anunciaran l’embaràs de Sara (Gn 18-1-10) és llegida, per la tradició jueva, com un model d’hospitalitat incondicional, afegint el comentari que, la tenda del patriarca, era oberta pels quatre costats. L’explicació és perquè tothom, vingués d’on vingués, hi accedís fàcilment. Els beduïns continuen, encara avui, reproduïnt aquesta escena bíblica. Per ells l’hospitalitat és “sagrada”.

La Caseta és com la tenda d’Abraham i de Sara però més petita i urbana. Es procurà acollir a aquells que, exclosos i reclosos temporalment, comencen a caminar novament per una societat que els és com un desert àrid i inhòspit. Cerquen, freturosos, una tenda on allotjar-se i un oasi on reposar.

Els educadors, coordinadors, voluntaris, col.laboradors implicats en l’acollida de La Caseta són com Abraham i Sara que honoren, serveixen i cuiden delicadament els seus hostes. Ofereixen el millor que tenen i els hi dediquen, alegres i cerimoniosos, el seu temps, amarant de sacralitat la seva hospitalitat.

Els tres hostes bíblics s’acomiaden anunciant al patriarca i a la matriarca una futura descedència com a recompensa a la seva hospitalitat. Una descendència que també desitgem a La Caseta per poder continuar amb les portes obertes de bat a bat, com la tenda d’Abraham i de Sara.

Olor que delata (Cròniques sarrianenques 13)

Ens avisen que algú ens demana a la porteria del convent. “Va ben trajat i porta una maleta”, ens diuen. No el reconeixem a la primera. Ens recorda que fa anys dormia a l’entrada de l’església i que havíem parlat algunes vegades. Un cop l’hem situat, ens explica que aquests anys ha anat molt amunt i avall: ha viatjat a Centreamèrica, als Estats Units, i que ara acabava d’arribar de l’estranger per buscar una documentació i una gent. Va ben vestit, amb camisa blanca i corbata, i sabates dignes. Porta una maleta i un maletí d’ordinador.

Ens demana de guardar-li la maleta per estar més lliure i poder visitar la gent que està buscant. Diu que ha d’anar caminant i així anirà més còmode. Amb aquest detall ens apareix el primer indici que el que explica pot ser inventat. Un nou indici és quan obre el maletí i veiem que no hi ha ordinador portàtil, sinó culleres, forquilles i ganivets de plàstic. Seguim parlant amb ell i descobrim quelcom definitiu: la seva olor. Fa olor de persona sense llar, una olor peculiar de manca adequada d’higiène. Malgrat la seva aparença d’executiu l’olor el delata. No li fem cap comentari perquè, tot i descobrir la seva situació real, que vagi tan ben vestit és quelcom positiu i que el dignifica.

Al capvespre ve a recollir la maleta. El dia següent ve a demanar una manta per dormir al carrer...

Nous convidats socials (Diumenge 28)

A partir d’avui la tarifa del gas natural s’apuja un 9’6%. Per tant, fer bullir l’olla serà, per molts, més car. Si afegim el notable increment de preu que han sofert productes tan bàsics com el blat, l’arròs i l’oli, començarem a creure de debó en les propostes de banquets que ens fan les lectures d’avui on, sense preocupar-nos de res, som convidats a gaudir d’àpats celestials festius, suculents i gratuïts.

És un fet que l’incertesa i l’expectació social van creixent. Les seguretats de tot tipus comencen a trontollar i, humans com som, anem a la recerca d’altres seguretats, d’altres espais i realitats dignes de confiança. La societat comença a pensar, novament, que les propostes religioses no són tan irreals, i si ho són, no ho són més que les propostes socials.

El profeta Isaïes projecta, en la primera lectura, un banquet idíl.lic en el temple de Jerusalem a la fi dels temps. Un banquet per celebrar la victòria divina sobre el sofriment i la mort. Un banquet per celebrar la restauració del poble d’Israel i la reconstrucció del temple destruit. En tracta d’un banquet escatològic per encoratjar un poble ensorrat per la fam, les víctimes de la conquesta babilònica, i l’incendi del temple. Es tracta, des de la fe, d’obrir escletxes d’esperança.

La paràbola dels convidats al banquet de noces també expressa, de forma al.legòrica, un moment crucial de canvi sociohistòric per la primitiva comunitat cristiana. Els primers convidats, els qui rebutgen la invitació, són els qui formarien la “jet-set” del moment a nivell d’autoritat, de capacitat econòmica i d’influència cultural i religiosa. L’evangeli els critica molt durament, fent al.lusió a l’extermini i a l’incendi de la ciutat. Una clara referència a la desfeta de Jerusalem l’any 70 per les tropes imperials romanes. La societat del moment fa fallida, i aparèixen uns nous convidats que són, per l’evangelista Mateu, la primitiva Església formada, com bé especifica, per bons i dolents. A fi d’evitar cofoïsmes i complaences per aquesta nova situació, la paràbola retrata, també durament, aquells que entrin a la comunitat només per aprofitar-se de la nova realitat. Aquests seran exclosos, clou la paràbola.

Fins fa quatre dies, nosaltres érem com els primers convidats de la paràbola de l’evangeli. Les nostres propietats, els nostres negocis, el pensament social que anomenem “pijoprogre”, ens féien menystenir, relativitzar o excusar la invitació a la festa religiosa. La societat laica ens oferia, amb els seus valors, un cel a la terra. No calia aixecar el cap, tot estava a l’abast de forma fàcil. Les coses estan canviant molt ràpidament i el cel terrenal s’ha anat tornant gris, com el cel incert que ens ha acompanyat tota la jornada d’avui.

Comencen a sentir-se veus que és l’hora d’uns nous convidats socials: els qui no controlen res, ni dominen res, ni es mereixen res. És l’hora que la irrealitat de l’especulació financera, de les fluctuacions borsàries, dels moviment de fluxes de capital deixin pas a la utopia de l’evangeli, que pretén convidar a tothom a compartir un mateix àpat en una mateixa taula. És l’hora que els qui se senten religiosos pugin seure, tranquils i sense vergonya, a la taula social, que li ofereix el pa i la sal amb una mirada burleta.

És l’hora també, com ens dèia sant Pau a la segona lectura, de viure serens el moment que ens toca viure: “Sé viure enmig de privacions, i sé viure igualment en l’abundància”. Potser ha arribat l’hora de deixar que la fe faci de les seves: “Em veig amb cor per a tot, gràcies a aquell que em dóna forces”.

Hi ha de tot en la vinya del Senyor (Diumenge 27)

El refrany “Hi ha de tot en la vinya del Senyor” és una evocació, dins la tradició catalana, de les paràboles de les lectures d’avui. El profeta Isaïes utilitza la metàfora de la vinya per parlar d’Israel, que no sap donar bons fruits malgrat tanta sol.licitud i dedicació divines. El profeta es lamenta de la descura i la insensibilitat del seu poble, que no sap valorar la seva condició de vinya estimadíssima de Déu, ni es preocupa de fer fructificar els dons i privilegis rebuts d’ell. La conseqüència d’aquesta descura serà que la vinya quedarà malmesa i abandonada. Això és el que succeí poc després quan els babilonis devastaren el país i exiliaren a una part important de la població.

La paràbola evangèlica dels vinyaters homicides segueix una línia semblant. Els acusats coincidèixen, però varia l’acusació; si a Isaïes ho era la descura, a l’evangeli ho és l’afany d’apropiar-se de la vinya: oblidar-se de la condició de masovers i autoproclamar-se amos i senyors, arribant fins i tot a matar l’hereu per aconseguir els seus objectius. Una al.lusió evident de l'evangelista Mateu a la mort de Jesús. La conseqüència de tal comportament provocarà el canvi de masovers. Aquests versets són indiscutiblement apologètics, a favor de la primitiva communitat cristiana i en detriment del judaisme de tall fariseu, que marcava les pautes del judaisme després de la destrucció del Temple de Jerusalem l’any 70.

Si emmarquem les lectures dins del context de la vinya eclesial catalana hem de dir que les acusacions que fa Isaïes no ens serveixen per la nostra realitat actual. Opinem que si d’una cosa no és pot acusar a l’Església catalana és de descura i, si n’hi ha, és fruit de l'envelliment i de la incapacitat d’atendre degudament. Avui dia, en evident minoria, estem especialment atents, curosos i actius, potenciant al màxim les nostres energies i els nostres espais.

La paràbola dels vinyaters homicides sí que ens pot ajudar a llegir el nostre moment històric. Una acusació extraeclesial podria ser a la totpoderosa i omnipresent societat laica del benestar, que en pocs mesos, incomprensiblement, s’està convertit en societat del creixent malestar; on la pedra creient, rebutjada pels constructors d’aquesta societat, pot acabar coronant l’edifici.

Una acusació intraeclesial esdevé més complicada, però ens atrevim, humilment, a fer-la. Tot depèn del posicionament de cadascú, és a dir, si es pertany al col.lectiu de ceps progressistes o al col.lectiu de ceps conservadors. Uns i altres es miren amb recels, i uns i altres intenten que tots els ceps de la vinya siguin del seu mateix estil i donin els mateixos fruits. Uns i altres, quan adopten actituds prepotents, comportaments intransigents i llenguatge excloent i menyspreador, són susceptible de reprovació i malmeten la vinya.

“Hi ha de tot en la vinya del Senyor”, diu el refrany: ceps progressistes i ceps conservadors. Podem afegir que “tot hi cap en la vinya del Senyor”, on la barreja de raïms, procedents de diferents classes de ceps, ajuda a diversificar i a qualificar-ne els fruits, produïnt vins i caves capaços de contentar diferents paladars i diferents sensibilitats.

La flaire franciscana (Sant Francesc d'Assís)

Al jardí del convent, tocant les finestres de la sagristia, hi ha un gessamí. Durant l’estiu, quan els frares tornàvem de celebrar l’eucaristia conventual, l’olor intensa i penetrant del gessamí entrava per la finestra oberta escampant-se per l’interior de la sagristia. Era com una cloenda aromàtica de les vivències eucarístiques. Però la frescor matínal d’octubre ha fet que tanquem les finestres i la flaire del gessamí ja no pot entrar-hi.

Som a la tardor, i els gessamins van perdent les seves flors i la seva olor, però ens arriba una flaire igual d’intensa i penetrant, una fragància espiritual: el perfum de sant Francesc d’Assís. Es tracta d’una aroma de tons mediterrànis, barreja de romaní i espígol, farigola i poliol, roses i gessamins, blat acabat de segar, figueres i oliveres, ametllers i garrofers, vinyes i llimoners.

Els frares i la comunitat cristiana ens hi sentim propers, i no únicament per qüestió geogràfica, sinó sobretot perquè ens identifiquem vívament amb els matisos i l’essència d’aquesta flaire franciscana: una fragància fresca i jovial, intensa i penetrant, però sense arribar a molestar; una aroma que no és un perfum sofisticat i costós, però tampoc una colònia barata. És una olor que desprèn senzillesa, afabilitat, naturalitat, delicadesa; en una paraula: que desprèn humanitat en el sentit més profund i autèntic del mot.

Però el secret de la flaire franciscana no rau en les formes, sinó en el fons: l’essència de la fragància franciscana la trobem en l’evangeli de Jesucrist. Per això aquesta flairança va més enllà dels nostres sentits i ens penetra cor i ànima endins fins a tocar el nostre jo més íntim, amarant-lo de pau i bé. Una pau i bé embolcallades de Jesucrist que, com ens diu l’evangeli, benèvol i humil de cor, ens convida a ser deixebles seus; un Jesucrist que ens desborda amb aromes divines.

La flaire franciscana no és una flor d’estiu, que s’esvaeix en un no res, sinó una olor constant passada pel sedaç de la contemplació del Crist pobre i crucificat, que ens fa ser humils en les nostres pretensions, serens en les penes i les dificultats. Fins i tot ens pot ajudar a endolcir les amargors dels progressismes caducats que ho critiquen tot sistemàticament; ens pot ajudar a airejar les olors de resclosit provocades pels tancament, els immobilismes, l’anar fent “com sempre”; ens pot ajudar a amorosir els rigorismes que converteixen en enemic el qui no és de la nostra corda.

La flaire franciscana irradia la utopia de sentir-ho tot i a tots com a germans i germanes, sense barreres, sense fronteres, sense prejudicis, aplegant i no dispersant, unint i no dividint, abraçant i no rebutjant.

Donem sincerament gràcies a Déu per aquest do de la fragància franciscana i demanem-li que tots els nostres pensaments, sentiments i accions estiguin amarats d’aquesta aroma. I que tots els nostres afanys siguin per poder-la respirar en tot moment.

“¡La vida es muy dura!” (Cròniques sarrianenques 12)

Se li veu, per la cara, que té ganes de xerrar. Aprofita l’avinentesa d’un breu viatge en vehicle per buidar el pap. Comenta les dificultats de les darreres setmanes per trobar cursos formatius pels indocumentats i per aconseguir un permís laboral com a penat. És conscient que ho té difícil, com tants altres estrangers amb els papers caducats i antecedents penals.

Té la qualitat d’assumir les seves culpes i la seva situació. No s’excusa, com fan els més irresponsables, culpabilitzant als altres de la seva situació. Reconeix que es va equivocar i admet de pagar-ho com ho està fent. Ja no se sent un adolescent inconscient. Té ganes d’encarrilar la seva vida. Només demana una oportunitat i afegeix que, si falla, aleshores accepta que se li tanquin totes les portes.

És de nit i veiem, en una rotonda, a una dona vestida provocativament i esperant algun client. Ell la mira amb profunda compassió i ho expressa amb un discurs sensible i comprensiu. Amb una veu que li surt del fons de l’ànima, com si fos un esbufec, proclama: “¡Es que la vida es muy dura!”.

Quedem vívament sacsejats, no pel que diu, sinó pel to en què ho diu. La seva veu, sentida i punyent, ens atravessa el cor. Un clam interior de dolor acompanyava aquella frase. La situació marginal i desprotegida d’aquella dona li evoca la seva pròpia. Intuïm que també ens està dient que no arribem a captar el sofriment d’aquella dona perquè no sabem el que és patir de debó: ell sí que ho sap.

No se’ns acut res més que fer un silenci respectuós, impactats per la seva gran capacitat d’identificar-se amb el sofriment d’altri. En una paraula, per la seva compassió.

El mateix casquet de sempre (Cròniques sarrianenques 11)

Ens creuem a una certa distància per les andanes del metro. El reconeixem de seguida. El mirem de dalt a baix i la seva aparença és completament normalitzada: es nota pel caminar, ferm i desimbolt; es nota per la presència: ben vestit, ben calçat, ben afaitat, el bigoti allargassat i ben cuidat, ben pentinat. Ens crida l’atenció, pel contrast amb la roba, que segueix portant el mateix casquet, de tall caucàsic, desgastat i d’un color indefinit.

És exàctament el que portava quan venia al convent amb altres immigrats, fa uns deu anys, els divendres al matí, a recollir un entrepà i un euro, i a prendre un cafè amb llet calent amb algun complement. Destacava per la seva simpatia discreta però sobretot pel capell, de tall tradicional, que portava manifestament amb orgull, com un signe d’una identitat a la que no volia renunciar.

Ens ha alegrat veure’l normalitzat però sobretot que portés el casquet vell i gastat de sempre. La seva situació vital ha anat canviant significativament, però el seu personalíssim barret s’ha mantingut immutable damunt el cap, recordant-li en tot moment qui és i d’on vé.

Responsabilitat (Diumenge 26)

Els profetes de l’Antic Testament són personatges carismàtics, atípics, difícils d’enquadrar. Acostumen a sortir-se intencionadament del pentagrama per emetre notes alliberades i plenes de vibració religiosa. Tocats personalíssimament per Déu tenen la gosadia de dir les coses pel seu nom, de criticar la prepotència del moment, d’esperonar quan envaeix el desànim.

El profeta Ezequiel, a la primera lectura, acusa amb mordacitat els seus contemporanis que, fatxendes i altius, acusen al mateix Déu de provocar els seus mals actuals: “Vosaltres penseu: No va ben encaminada la manera d’obrar del Senyor”. Ezequiel els retreu de posar el cap sota l’ala, de treure pilotes fora, de treure’s les puces del damunt. El més còmode és dir, resignats, que Déu ho vol així. El profeta sacceja aquest comodisme mental apel.lant a la responsabilitat personal davant els esdeveniments, en aquell moment, trasbalsadors: conquerits pels babilonis, Jerusalem destruida, el seu temple incendiat, exili a Babilònia d’una part del poble. Ezequiel, contracorrent, posa el dit a la llaga: “¿No és la vostra manera d’obrar la que va desencaminada?”.

El profeta posa en evidència la tendència humana, gairebé innata, de culpabilitzar els altres dels fracassos i, afegim nosaltres, d’atorgar-nos en exclussiva els èxits. Utilitzant la mordacitat d’Ezequiel podriem dir que l’actual crisi econòmica i financera és culpa dels frares, monges, capellans, bisbes, i sobretot del papa que amb la seva ostentació vaticana ha suscitat la bombolla econòmica que acaba de petar.

Tornant al discurs de la responsabilitat personal, la veiem també reflectida en la paràbola de l’evangeli. El primer fill s’evadeix descaradament de la responsabilitat d’anar a la vinya: “No hi vull anar”; però reflexiona, es penedeix de la seva irresponsabilitat i assumeix positivament l’encàrrec patern. El segon fill accepta obedientment la seva responsabilitat: “Hi vaig de seguida, pare!”, però no l’exercita, s’inhibeix, convertint-se en un autèntic irresponsable.

Jesús, malgrat ho faci en paràboles i llenguatge simbòlic, també assumeix aquest rol profètic de denúncia i, com Ezequiel, acusa mordaçment als notables i grans sacerdots del seu temps d’omplir-se la boca de bones i santes paraules, que quedar com un senyors davant de tothom, però sense moure ni un dit.

Aquesta és l’acusació típica que fem als qui ostenten responsabilitats de qualsevol tipus, i com més alt és el seu grau de responsabilitat, més intensa és la crítica a que és sotmès. Quan un responsable econòmic, polític, religiós, social, laboral, familiar, esportiu... dóna sempre la culpa als altres és un mal responsable. El criteri per valorar un bon responsable ens el dóna sant Pau a la segona lectura: “Que ningú no es guiï pels propis interessos, sinó que miri pels altres”. Aquesta és la responsabilitat que Jesús assumí i exercí fidelment en detriment de la seva persona.

Tormenta silenciosa (Des del Montnegre 3)

Sortim de nit al mirador de davant l’església. La lluna, quasi plena, dóna una claror difusa i tènue a causa dels nombrosos núvols que la cobreixen. Seiem a les grades encarades al Montseny que apareix, curiosament, tot cobert, invisible i fosc. Sembla una altíssima plataforma d’escenari on, al seu damunt, en un cel més aclarit i obert, s’esdevé l’espectacle: unes fenomenals descàrregues elèctriques que omplen, per uns quants segons, el cel de claror, talment com si es tractés dels focus d’un escenari que s’obren i es tanquen repetidament i ràpidament. És una senyora tormenta!

Crida l’atenció que els llamps, imponents, apareixen de forma alternativa, ara damunt la zona del Turó de l’Home, ara damunt de l’area de Les Agudes i els Castellets. Aquesta sensacional escenografia lluminosa es va repetint de forma gairebé monòtona i incansable. La distància evita el so dels trons i l’espectacle esdevé majestuós, impressionant, però sense incomodar ni espantar. El silenci complet que es respira, atípic en una tormenta, ressalta encara més la lluminositat dels llamps fent-los més respectables i alhora captivadors.

Contemplem aquestes imatges naturals i gratuïtes durant uns tres quarts d’hora. Decidim anar a dormir malgrat la tormenta continua impassible i silenciosa. L’endemà ens diuen que, de matinada, s’escoltàven les tronades i ha plogut. No hem sentit res, dormíem com soques.

Falda de mare (Mare de Déu de la Mercè)

Opinem que l’expressió més reeixida de Jordi Llimona és: “com una falda de mare”. La trobem habitualment en els seus llibres per arrodonir o per introduir les seves reflexions. La falda de la mare és una imatge propera, casolana, íntima, que amb una gran naturalitat expressa confiança, protecció, seguretat, moixaina, tendresa, el lloc inoblidable del trot rialler acompanyat amb la melodia de “l’arri arri tatanet...”.

La falda de la mare ens configura i ens perfila, ens humanitza i ens realitza, ens equilibra i sensibilitza. Una mare llatinoamericana, que treballa moltes hores durant tota la setmana ens explicava que, quan arriba a casa, cansada, les tres filles, ja adolescents i joves, encara es barallen per seure, una estona, a la seva falda. Els adults també enyorem, en algun moment, conscient o inconscientment, aquesta falda de mare, o si més no la seva vibració. Quina poderosa força interior i quin record inesborrable és capaç de despendre aquesta part tan petita del cos humà.

La iconografia de la marededéu acostuma a posar a Maria en la mateixa posició: amb l’infant Jesús assegut a la seva falda. És el cas de la marededéu de la Mercè, matrona de la ciutat, que podem contemplar a la basílica que té dedicada al carrer Ample, mirant al mar. Es tracta d’una escena clarament materna, familiar, fàcil d’imaginar a la llar de Natzaret, una escena que dignifica al fill i que dignifica a la mare, una escena que ha quedat immortalitzada i assumida per la tradició cristiana que ha vist, en Maria, una falda espiritual on poder seure i reposar, guanyar confiança, sentir proximitat i tendresa perdudes.

La falda de Maria, jaç acollidor i detector de les necessitats dels altres, intercedeix davant de Jesús, ja crescut i autònom, que canviï l’aigua en vi, que actui perquè les celebracions humanes siguin viscudes i feliçes. La falda de Maria esdevé especialment acollidora d’aquells que no han tingut una mare que els assegués a la falda, d’aquells que tenen la mare lluny, o malalta, o que ja no la tenen. La falda de Maria acull avui els barcelonins més desamparats i mancats d’afecte i de moixaina. La falda de Maria asseu al seu damunt, especialment avui, un per un, a tots els interns i internes dels centres penitenciaris, fent-los trotar sobre els seus genolls i cantant-lis: "arri arri tatanet...”.

Retret subtil (Cròniques sarrianenques 10)

Acostuma a parlar tan ràpid que costa seguir-lo. Ens explica, sense ordre ni concert, que s’està posant molt nerviós i que demanarà, abans que se li creuin els cables, que el traslladin de la seva galeria al mòdul de psiquiatria. Diu que allí estarà més contingut. No entenem perquè ens ho explica... Només se’ns acut de posar-li la mà sobre l’espatlla i dir-li, amigablement, que es tranquil.litzi.

Hores després, repassant mentalment la conversa, lliguem caps. Era un retret encobert. La setmana anterior se’ns queixava que havia enviat una instància perquè el visités un capellà del centre i encara no havia vingut ningú. Insistia que tenia necessitat de parlar...

Hi ha una distància tan gran entre la immediatesa que els interns sovint reclamen i les possibilitats reals d’atendre’ls! Hi ha una distància tan gran entre la manera de viure les coses a dins i a fora! La insinuació de voler anar a psiquiatria expressava, conscient o inconscientment, fins a quin punt el neguit l’envaïa i no podia asserenar-se, fins a quin punt necessitava parlar amb algú i no era atès.

El retret subtil va fer el seu efecte. La setmana següent anem al centre preocupats, amb l’interrogant de si apareixerà... El veiem entrar a la capella. El saludem i li diem que ens alegrem de veure’l. Li preguntem com es troba. Ens diu que s’ha tranquil.litzat. El seu rostre ho reflecteix: ja no està rígid. Fins i tot dibuixa un petit somriure. Deu intuïr que el capellà ha estat tota la setmana pensant en ell.