diumenge, 14 de desembre de 2008

"Jo no sóc el Messies" (Advent 3)

Jo no sóc el Messies”. Aquesta és la resposta convençuda de Joan Baptista als seus contemporanis que cercaven, delerosos, un líder de masses. Assetjat per preguntes mediàtiques que pretendrien convertir-lo en el personatge de moda del moment, Joan segueix responent amb la mateixa lucidesa: “No sóc digne de deslligar-li el calçat” a aquell que esteu cercant.
“Jo no sóc el Messies”, podria dir igualment l’entrenador Guardiola, assetjat també per preguntes que pretenen convertir-lo a ell i al seu equip en l’ídol a venerar en aquest moment. La resposta que dóna és també lúcida: “En feu un gra massa”. I és cert, en fem un gra massa, però els humans necessitem, en tots els àmbits de la vida, tenir referents dignes d’elogi i d’admiració, personatges plens de qualitats i de virtuts que ens facin somniar i oblidar els problemes. En una paraula, ens calen ídols a qui venerar i en qui emmirallar-nos. Però en aquest anhel d’ídols humans (esportius, artístics, polítics, econòmics, intel.lectuals, també religiosos...) arribem a sublimar-los i a divinitzar-los tant que, quan ens fallen, els treiem aïradament i dolgudament del panteó on els havíem col.locat. Per evitar això, l’evangeli ens introduïa clarament la figura de Joan Baptista: “Ell mateix no era la Llum, venia només a donar-ne testimoni”. És aquí on rau la força i el carisma irresistible del Baptista: la seva lucidesa de saber-se un testimoni; enviat per Déu certament, però tan sols un testimoni. El que fa autèntic a Joan, i el que ens fa autèntics a nosaltres, és saber delimitar el nostre paper, sense extralimitar-nos, sense infravalorar-nos. Tots els afegits de lloances i de reconeixements són, en el fons, mini-idolatries, enganys que acaben distorsionant la realitat dels mateixos interessats. Per això Joan Baptista no cedeix ni es deixa enlluernar per les comparances amb els grans personatges d’Israel: Elies i Moisès, comparances que eren un evidentíssim afalac a la seva persona. Ell, sense que la fama se li pugi al cap, s’autodefineix així de senzillament: “Sóc una veu que crida en el desert”.
El Baptista ens pot orientar, als cristians catalans, com ser testimonis lúcids de la nostra fe que sovint no ens atrevim a fer pública per la por a ser manipulada o tergiversada per les irrefrenables espirals mediàtiques que engoleixen, regeixen i dominen l’opinió pública. La frase “Sóc una veu que crida en el desert” ens pot ajudar. En primer lloc hem de ser “veu”: veu per portar la Bona Nova als desvalguts, veu per curar els cors adolorits, veu per proclamar als captius la llibertat i als presos el retorn de la llum, veu per proclamar l’any de gràcia del Senyor. Aquesta no és una veu qualsevol, és la veu de l’Esperit de Déu que, com dèia el profeta Isaïes, reposa damunt nostre i que no podem renunciar a proclamar. En segon lloc “cridem en el desert”: un crit aparentment solitari i allunyat, però un crit nítid, pur, sense distorsions mediàtiques.
Un crit que aviat es farà escoltar. Aquest és el missatge esperançador i estimulador de l’Advent.