dilluns, 8 de desembre de 2008

Immaculada Concepció 2008

Encara que ho dissimulem, tots sabem que la festa d’avui, la Immaculada Concepció de Maria, coincideix amb la festa musulmana del Sacrifici, dita popularment la Festa del Xai. Es tracta de l’efemèrides més important del calendari musulmà. Una coincidència divertida és que els frares hem celebrat la Immaculada, patrona de l’Orde, menjant precísament xai a l’hora de dinar.

La coincidència d’ambdues festes ens anima a llegir la versió que fa l’Alcorà de l’evangeli d’avui: l’Anunciació. És tracta d’un relat inspirat, lògicament, en l’evangeli de Lluc, i que manifesta un gran respecte vers Maria –Mariam, diu l’Alcorà- i vers el fruit virginal de les seves entranyes. Diu així:

“Quan els àngels diguéren, més tard: “Mariam! Al.là, Déu, t’anuncia ara una bona notícia: una bona paraula, que prové d’Ell mateix: El seu nom és Al-Massih, Jesús, fill de Maria. Ell serà noble i honrat, en aquest món i en l’altre, i serà dels qui són molt prop del seu Senyor. Parlarà a la gent des del bressol, i també quan ell sigui gran. Serà dels qui són molt pietosos i sants”.
Ella, llavors, va dir: “Oh Senyor meu! Com puc tenir un fill, si no hi ha cap home que m’hagi tocat?.
Li digué Gabriel, l’àngel: “D’aquesta manera crea Déu el que vol. Quan ell ha decidit fer una cosa diu –Faci’s- i es fa”. (Sura 3,45-48)

La delicadesa amb que l’Alcorà tracta Maria és innegable, gairebé desconcertant per a nosaltres, cristians. El respecte que traspua el relat sagrat musulmà contrasta amb la superficialitat i l’escepticisme de la societat que ens envolta, d’arrels i cultura cristiana que, amb aires de suficiència, riu per sota el nas quan escolta que Maria nasqué sense pecat, i a més, que era verge quan engendrà a Jesús.

Aquest ambient burleta i prepotent provoca una doble reacció dins el catolicisme de casa nostra: l’afirmació rotunda, combativa o fanàtica, com a gest d’autodefensa i de tancar files davant l’enemic. L’altra reacció és el silenci dissimulador i avergonyit, que evita de tractar aquests temes i acaba cedint al pensament global.

És cert que el relat del paradís i el relat de l’anunciació que hem escoltat se li cauen de les mans -o de les orelles- a un lector o auditor modern, que intenta llegir els textos a la llum de la raó. Però això no és problema del relat, ni tampoc del pobre prevere que li toca fer-ne el sermó i que també participa d’aquesta fredor inicial a l’hora d’acostar-se al text. El problema, en definitiva, és nostre. Ens falten hores d’assaborir el text, falten hores de “lectio divina”, la tradició cristiana medieval de llegir, meditar i pregar amb un text bíblic. No val l’excusa que no tenim temps perquè llegim llibres pesadíssims i ens empassen pel.lícules que són una pèrdua absoluta de temps.

No podem canviar, de la nit al dia, perquè ens costa entendre’ls, uns textos que són patrimoni religiós no sols del cristianisme, sinó també del judaisme en el cas de l’Antic Testament. Uns textos que la tradició musulmana també respecta i valora. Però tampoc ens els hem d’empassar literalment com si fossin un reportatge religiós d’esdeveniment passats meravellosos. Són uns textos que pretenen, en definitiva, il.luminar, enfortir i encoratjar la nostra fe. En el cas d’avui es tracta de tenir a Maria com a referent. Ella, la “plena de gràcia”, és portadora de gràcies a través de Jesús, el seu fill. Un misteri a meditar, un misteri a respectar, un misteri a venerar.