Fem un passeig de bon matí. És ja clar, però tot s’acaba de despertar. La feixa amb cirerers de davant de la rectoria està gebrada. La muntanya encara s’espolsa algunes fileres de boira fina. Aixequem la mirada a l’horitzó, cap al nord, i veiem els pobles, valls i muntanyes encara amb boires baixes, que donen al paisatge un to d’irrealitat, com si es tractés d’un somni que lentament s’esvaeix.
Prenem el camí que baixa per la dreta de la rambla de les sureres, un corriol prou ample, amb el terra cobert de fulles humides. Unes sureres grans, amb branques amples i enlairades, ens fan de passadís. L’entorn irradia una gravetat encomanadíssa i ens envaeix un sentiment de respecte.
La natura, en aquestes hores matinals, no desprèn l’amabilitat i la calidesa dels capvespres. Després del repós nocturn, acompanyat de les fredors de l’hivern acabat d’estrenar, la naturalesa apareix seriosa, altiva, tensa, amb un vigor gairebé petulant. El piular discret i jovial dels ocells saludant el nou dia alleugereix la sensació de veure’s envoltat d’una fortalesa aclaparadora.
Els raigs directes de sol, que tot ho acaronen i amoroseixen, encara no han arribat en aquest indret. La fresca matinal ens va activant i ens desentumeix el cos i l’esperit per assaborir adequadament aquest dia especial que hem iniciat.
De retorn, a prop de la rectoria, sentim el picasoques. Fa dies que escoltem el seu breu i rapidíssim taladreig. Deu tenir el niu a prop. Mentre escrivim això veiem, per la finestra, la branca d’una alzina movent-se lleugerament: un pitroig acaba de posar-s’hi. Ve a dir-nos: Bon Nadal.
Prenem el camí que baixa per la dreta de la rambla de les sureres, un corriol prou ample, amb el terra cobert de fulles humides. Unes sureres grans, amb branques amples i enlairades, ens fan de passadís. L’entorn irradia una gravetat encomanadíssa i ens envaeix un sentiment de respecte.
La natura, en aquestes hores matinals, no desprèn l’amabilitat i la calidesa dels capvespres. Després del repós nocturn, acompanyat de les fredors de l’hivern acabat d’estrenar, la naturalesa apareix seriosa, altiva, tensa, amb un vigor gairebé petulant. El piular discret i jovial dels ocells saludant el nou dia alleugereix la sensació de veure’s envoltat d’una fortalesa aclaparadora.
Els raigs directes de sol, que tot ho acaronen i amoroseixen, encara no han arribat en aquest indret. La fresca matinal ens va activant i ens desentumeix el cos i l’esperit per assaborir adequadament aquest dia especial que hem iniciat.
De retorn, a prop de la rectoria, sentim el picasoques. Fa dies que escoltem el seu breu i rapidíssim taladreig. Deu tenir el niu a prop. Mentre escrivim això veiem, per la finestra, la branca d’una alzina movent-se lleugerament: un pitroig acaba de posar-s’hi. Ve a dir-nos: Bon Nadal.
1 comentari:
Realment el contacte amb la natura et fa tornar poeta... Saps que el darrer dia que vam sem al Montnegre, quan vaig marxar ja de nit, tot baixant amb el cotxe per la pista, en un revolt obert vaig veure la lluna plena. Era tan esplendorosa i bella que no vaig poder fer altra cosa que parar el cotxe, baixar i quedar-me uns minuts embadalit contemplant aquella meravella, enmig d'aquell silenci corprenedor... Realment a vegades la natura ens transporta a un altre nivell més enlla`del purament humà, jo diria que ens transporta a un nivell superior...
Bones Festes
Publica un comentari a l'entrada