L’Esperit Sant imprevisible (Pasqua 6)

“L’Esperit Sant vingué sobre tots els qui escoltaven la predicació de Pere”. Els Fels dels Apòstols expliquen -en l’escena del bateig de Corneli- una segona Pentecosta. No és una vinguda de l’Esperit Sant tan solemne com la primera –no hi ha llengües de foc ni ventades- però sí que té els mateixos efectes: “Els sentien parlar en llenguatges misteriosos i proclamar les grandeses de Déu”. Els receptors d’aquesta nova Pentecosta són diferents: en la primera ho eren els deixebles i ara ho són els no jueus. El cercle inicial de destinataris de la Resurrecció, Israel, ara s’amplia als no jueus.

La primera reacció a la conversió de pagans va ser d’estranyesa: “Els jueus creients que havien vingut amb Pere s’estranyaren molt en veure que el do de l’Esperit Sant era vessat fins i tot sobre els qui no eren jueus”. L’eixamplament d’horitzons provocà els seus recels en la primitiva comunitat cristiana, fins aleshores formada per judeocristians. També la primera Pentecosta deixà sorpresos i desconcertats als mateixos deixebles i als jueus que els escoltàven. Les novetats acostumen a provocar recels, a desenquadernar; si a més trenquen o amplien els punts de referència aleshores es converteixen en rebuig perenne.

Fora de l’àmbit del Nou Testament, però seguint la intuïció teològica dels Fets dels Apòstols (on les vingudes de l’Esperit Sant eixamplen sorprenentment els esquemes) podríem parlar d’una tercera Pentecosta en l’Església primitiva: és la proclamació, en el segle IV, del cristianisme com a religió oficial de l’imperi. Aquella religió que fins aleshores era minoritària amplià, de la nit al dia, el seu cercle, i es convertí en quelcom generalitzat. Els recels i les lamentacions d’aquest esdeveniment encara duren avui.

Ens atrevim a dir que una quarta Pentecosta podria haver estat el naixement de l’Islam, que aglutinà molts pobles d’Orient i d’Àfrica on el cristianisme no acabava de quallar. Els recels i els enfrontaments a causa d’aquest nou engrandiment del cercle religiós encara duren avui.

Seguint aquest fil conductor, una cinquena Pentecosta podria ser el moviment interreligiós iniciat fa escassament un segle. Semblava impossible que les diferents religions, posicionades en diferents continents i legitimadores de menyspreus, desvetllessin aquest procés de trobament, de respecte i de consideració. Els recels vers aquest moviment són també evidents, però l’esdeveniment és el mateix: engrandir el cercle.

Déu és l’autèntic protagonista de les pentecostes, que imprevisiblement irrompen en la realitat humana, desconcertant-la, eixamplant-la. La nostra mesquinesa i les nostres pors ens fan reaccionar amb recels i desconfiança. No obstant, la primera carta de Joan, amb una gran lucidesa, ens diu: “Tothom qui estima és fill de Déu, ha nascut d’ell i el coneix”. Es tracta d’una proposta oberta, generosa, ample, integradora que, a jutjar per com actuem, no ens la creiem de debó.

La crisi amaina (Cròniques sarrianenques 24)

Afirmem que la crisi amaina perquè s’ha reduït significativament la cua dels qui venen al convent a demanar roba i aliments. L’aglomeració produïda els darrers mesos va desbordar la nostra capacitat d’acollida i va provocar que es limités l’atenció a un número determinat de persones. Però ara resulta que tornen a ser els habituals, fins i tot menys.

A què es deu aquesta reducció tan sobtada? Seran els efectes beneficiosos de les mesures governamentals sobre les hipoteques i l’adquisició de vehicles nous? Serà que s’està superant la crisi?

Malauradament la resposta és que no. La causa del descens de menesterosos que venen a demanar ajut és molt simple. Ens ho ha explicat algú dels qui venen a buscar aliments i roba. Resulta que darrerament la policia es situa a la sortida del metro de Maria Cristina esperant que arribin. Els que estan indocumentats els detenen. La veu ha corregut i per això els “sense papers” han deixat de venir.

Ens cau l’ànima als peus de constatar que els llocs on s’ajuda a la gent esdevinguin el lloc ideal perquè la policia faci les seves redades. Ja fa temps que els nostres governs nacionals i estatals es dediquen silenciosament a expulsar immigrats. I diem silenciosament perquè no s’atreveixen a dir-ho en veu alta. En partits de progrés, multiculturals i de polítiques socials no quedaria bé reconèixer que toleren o beneeixen aquesta mesura.

Desfici per estar al dia (Pasqua 5)

“El cristià ha de tenir en una mà el diari i en l’altra la Bíblia”. Aquesta màxima va sortir en temps del postconcili i ha esdevingut força popular. El contingut de la màxima és evident: la fe ha d’estar atenta a la realitat per poder encarnar-se adequadament.

Però si som fidels a aquest contingut d’estar atents a la realitat, ens atrevim a dir que aquesta màxima ja no serveix pels nostres dies. Aquesta equiparació del diari i la Bíblia va néixer en plena efervescència de la llibertat d’expressió i la llibertat de premsa, quan els mitjans de comunicació esdevenien portaveus entusiastes dels nous canvis socials, religiosos i polítics que s’esdevenien.

Però han passat algunes dècades i avui dia estem habituadíssims a rebre informació. Encara més, estem saturats d’informació. Retornant a la imatge de la màxima, és tanta i tanta la informació que anem acumulant en una mà que hem hagut d'arraconar la Bíblia per poder assimilar tanta notícia i poder estar al dia.

Com a ciutadans i com a creients hem d’estar informats del que passa en el món, però aquest deure s’ha convertit en un neguit aclaparador. No tenim capacitat d’absorbir tanta informació. Estem tot el dia abocats enfora, pendents i delerosos d’estar al dia de tot, com si la nostra acceptació social depengués d’estar informats. No tenim ni un instant de recolliment, d’interiorització, de silenci, de reflexió, de pregària. La Bíblia ja no ens cal, els mitjans de comunicació són la divinitat a adorar i a servir, i ens diuen cada dia el que hem de fer, pensar i opinar.

Aquest desfici informatiu ens empeny innegablement a la superficialitat i ens allunya d’una vida interior, quelcom essencial per un creient, quelcom essencial per un ésser humà amb cap i peus. L’evangeli d’avui, amb la imatge de la vinya i els sarments, ens ho expressa amb molta claredat: “Vosaltres no podeu donar fruit si no esteu en mi”. Donar fruits implica estar empeltat constantment a Jesús per rebre la seva saba. Estar empeltat a ell implica temps, dedicació, espais de tranquil.litat, moments de contemplació: “Qui està en mi i jo en ell dóna molt de fruit, perquè sense mi no podríeu fer res”.

Tornant a la imatge de la màxima, donar fruits de fe i ser deixebles de Jesús implica agafar la Bíblia no amb una, sinó amb les dues mans, i llegir-la pausadament i meditativament. No podem posar al mateix nivell el diari i la Bíblia. El diari és paraula d’homes, sempre atrafegada i sovint intencionada i superficial. La Bíblia és paraula de Déu, certament escrita pels humans, però plenament amarada d’esperit diví, sempre pausada i sempre il.luminadora.

SERMONETS D'UN QUE NO HI TOCA

SERMÓ JOAN 14, 1-6
“Ningú no arriba al Pare, si no hi va per mi”. (Jn 14, 6)

Sentir-se “com a casa” crec que és una de les sensacions més gratificants de l’ésser humà. La podem experimentar en un dia feixuc de feina. Aquell dia que no hem parat de fer o de rebre trucades, d’aguantar les impertinències d’algun client o proveïdor, d’haver d’acceptar el xàfec del cap de departament en un imprevist en el que, potser, no hi teníem res a veure. O, simplement, el dia de tornada de vacances, després d’aguantar hores de cua per embarcar-se en l’avió de tornada o hores de retenció en voler tornar per autopista. Després de mil i una situacions estressants o de cansament, res com posar la clau al pany de casa nostra, posar-se còmode i descansar: ja hem arribat a casa... ja som a casa!

Jesús, en una època que deuria tenir el seu estrès corresponent, tot i que per causes molt diferents a les d’avui dia, proposa als seus deixebles, i a nosaltres, la tornada a casa com imatge vital del nostre viure davant Déu en Crist.

Les imatges de l’Evangeli d’avui són molt boniques i entranyables. D’una banda, Déu, el Pare, que té una casa comuna amb moltes estances o mansions; és a dir, un lloc comú on hi cap tothom. Un Déu que hi compta amb tots, que no fa accepció de persones. Em sembla que, per això, no en va Pau s’adona que, en cristià, no es pot parlar més de diferències entre jueus i grecs, entre homes i dones, entre amos i esclaus, entre rics i pobres.

D’altra banda, Jesús, el Fill, que ens prepara estada. Mansió, estança, preparar estada, són mots que apunten a l’estabilitat, un lloc on romandre. És la imatge, dins d’un món que passa, d’una vida itinerant, que està de pas, farcida d’ocasions inesperades d’inestabilitat, de canvi, amb els seus sotracs; és la imatge, repeteixo, dins de tot això, d’un lloc ESTABLE, d’un lloc on confiar, on descansar, on sojornar, on construir, on edificar la meva vida, la del meu proïsme, la de tots.

De fet, no és estranya la pregunta de Tomàs: Senyor, si ni tan sols sabem on aneu. Com podem saber quin camí hi porta? Aquesta estabilitat, aquest lloc que tant desitgem on edificar la nostra vida sòlidament, sense pors, no és fàcil de reconèixer. On la podem trobar, quin camí hi porta? I Jesús, el Fill, en la seva resposta, ens assenyala el camí per arribar-hi: Jo sóc el camí, la veritat i la vida: ningú no arriba al Pare, sin no hi va per mi.

El lloc estable, la mansió, la casa és el Pare, no en pot ser un altre que Déu mateix. I Déu és un lloc, curiosament, on s’hi arriba, no on s’hi va. El bon Déu és Aquell que segueix mostrant-se com el recer, com l’aixopluc, com la casa. És el Pare del fill pròdig que surt ran del camí cada dia, buscant-nos per fer-nos entrar a casa, per a fer-nos sentir com a casa.

En aquesta Eucaristia que ara celebrem, deixem-nos, doncs, convidar novament per Ell, no en va se’ns diu Feliços els convidats a la seva taula!

Donar lliurement la vida (Pasqua 4)

“Donar la vida” és l’expressió que surt més vegades en l’evangeli d’avui, concretament cinc, i que serveix per a explicar teològicament la mort de Jesús. L’evangelista Joan argumenta que Jesús dóna la vida per les ovelles del seu ramat i per les altres ovelles; és a dir, per la comunitat en particular i pels altres en general. L’evangeli afegeix que Jesús dóna la vida amb autoritat. Per últim arrodoneix que el Pare estima a Jesús precísament per donar la vida i que, fent-ho, compleix el manament diví.

Habitualment, donem a l’expressió “donar la vida” un sentit simbòlic, però tanmateix real. Donem la vida per la parella, els fills o la família; per la comunitat cristiana, l’orde religiós o per l’Església; pel partit polític, el sindicat o per la societat; per l’empresa o per la professió; per una associació cultural, esportiva o benèfica. Amb aquesta expressió manifestem la dedicació, la responsabilitat i els afanys -amb major o menor intensitat- per allò que hem optat.

“Donar la vida” també té un sentit literal: podem donar físicament la vida pels altres en moments de catàstrofes naturals o de lluita social, política o militar: són els qui anomenem herois. Es pot donar la vida en moments de persecució religiosa: aquests són els màrtirs. També es pot donar físicament la vida per les idees religioses: són els suïcides o fanàtics religiosos.

L’evangeli de Joan ens explica que la mort de Jesús té un sentit diferent: no es tracta de la mort d’un heroi ni d’un màrtir que, condicionats per l’hostilitat de l’entorn, reaccionen donant la seva vida. Menys encara no es tracta de la mort d’un fanàtic religiós que s’autoimmola. L’evangeli subratlla clarament l’autoritat i la iniciativa amb què Jesús dóna la seva vida: “Ningú no me la pren, sóc jo qui la dono lliurement”. L’evangeli també subratlla -dues vegades- que Jesús té el poder de donar la vida i el poder de recobrar-la.

La mort de Jesús és diferent per la senzilla raó que ell és diferent, extraordinàriament diferent, divinament diferent. La mort de Jesús és més que la mort d’un humà, és més que una mort humana. La mort de Jesús és també la mort de Déu i una mort divina, perquè ateny a qui és plenament home i plenament Déu. Es tracta, en definitiva, d’una mort que expressa, decidídament i intencionadament, fins on és capaç d’arribar l’amor diví.

Jesús materialitza en la seva persona aquest amor diví pels humans. L’evangeli de Joan ho concreta amb l’expressió “donar la vida”: “És a causa d’això que el Pare m’estima”, “Aquesta és la missió que he rebut del Pare”. Per això Jesús esdevé el bon pastor i el millor pastor dels humans.

Donar la vida pels altres o per Déu de forma generosa, alliberada i assenyada és participar de la grandesa de Déu; és respirar l’atmosfera del transcendent; és gaudir i irradiar l’amor diví.

Estils de testimoniatge (Pasqua 3)

“Vosaltres en sou testimonis” diu Jesús als seus deixebles respecte a l’anunci de la seva resurrecció. Però és ell mateix qui, prèviament, ha esdevingut el primer testimoni. Les repetides aparicions (manifestacions o encontres) amb els deixebles certifiquen, garantitzen i revelen que la seva resurrecció és verídica i tangible. Els relats d’aparició -que anirem escoltant durant la Pasqua- serveixen per afiançar i per capacitar als deixebles en el seu testimoniatge. En definitiva, Jesús dóna testimoni de la seva resurrecció i esperona als deixebles a fer el mateix.

El compromís de la primitiva església d’anunciar la resurrecció de Jesús queda solemnement concretat per Pere quan diu: “Nosaltres en som testimonis”. La comunitat ha passat de segona persona (“vosaltres”), a primera persona (“nosaltres”) i sempre en plural, perquè és comunitàriament quan la fe es qualifica.

Ser testimoni esdevé essencial pels creients: primer perquè participem de la dinàmica vivificadora que Crist Ressuscitat inicià amb els seus deixebles; segon perquè assumim la responsabilitat de transmetre la fe. Atenció però, que ser testimoni no és per guanyar adeptes, ni per fer proselitisme, ni per convèncer, ni per salvar a ningú. Ser testimoni és irradiar, és comunicar, és educar en la fe; és assumir el “Nosaltres en som testimonis” que Pere va dir decidídament fa vint i un segles.

Avui dia podem parlar de diferents estils de testimoniatge. Comencem pel testimoniatge avergonyit: és aquell que s’esdevé improvisadament en un ambient hostil, assetjat per les acusacions típiques: la riquesa del Vaticà, els capellans pederastes, el preservatiu i l’avortament. La defensa, la justificació o les excuses evidencien la inutilitat d’aquest intent. En aquests casos el testimoniatge és certament benintencionat però fora de context.

Hi ha també el testimoniatge combatiu que delimita clarament el terreny i es fa respectar sigui com sigui. Utilitza el llenguatge mediàtic de les banderes, els atacs excloents en els mitjans de comunicació, els actes multitudinaris, les campanyes publicitàries. Aquest testimoniatge també pot ser benintencionat, però esdevé groller.

Un tercer és el testimoniatge caducat: és aquell que s’inicià il.lusionadament en el postconcili, tancant l’etapa del nacional-catolicisme, en una societat de majoria creient. S’optava convençudament pels valors i els fets –una moral i una ètica-, bandejant qualsevol imposició, relativitzant la visibilització del fet religiós. Aquest testimoniatge és benintencionat, però actualment és ilús perquè la societat és molt diferent i mancadíssima de visibilitat i de vibració del sagrat.

Per últim citem el testimoniatge evangèlic, que és el més lògic i natural, però el més complicat: es tracta de començar pels qui ens envolten. Jesús Ressuscitat començà a manifestar-se als més propers..., evident, no? Cal irradiar, o comunicar o educar en la fe als qui formen el nostre entorn vital: família, amics, treball, fraternitat, comunitat. Dient això potser descobrim la sopa d’all. Però no és tan fàcil fer una bona i gustosa sopa d’all... i després animar a que la tastin...

Vosaltres ja sou nets (Sant Jordi 09)

“Vosaltres ja sou nets gràcies al missatge que us he anunciat”. Jesús ho diu als deixebles en el llarg discurs de comiat joànic. L’evangeli afirma que el missatge de Jesús neteja.

Poc abans d’aquests mots Jesús renta els peus als deixebles i els hi diu que estan nets. L’evangeli afirma que l’adhesió a Jesús neteja.

Per l’evangelista Joan el missatge de Jesús neteja, l’adhesió a Jesús neteja, i la creu de Jesús també neteja: així ho expressa quan explica que del seu costat brollà sang i aigua.

L’evangeli no parla de netedat física, ni de netedat moral, sinó de netedat espiritual, o si volem, de netedat mística. El baptisme expressa sagramentalment aquesta netedat mística: l’absoluta tranformació interior que el Ressuscitat desplega en la vida del cristià. Això ho expressem amb mots com neteja, purificació, rentament, renovació. Es tracta d’apropar-se i deixar-se fer.

Jesús Ressuscitat és una deu constant d’aigua vivificadora que xopa meravellosament l’entorn, aconseguint que les roses tinguin una fragància més captivadora, que els llibres tinguin més personalitat, que la llengua sigui més estimada, que el país sigui més lúcid, que la diada d’avui sigui més de Déu.

No creients? (Pasqüetes 2009)

Un recurs periodístic habitual per explicar un succés inesperat i sorprenent és entrevistar als qui ho han presenciat: vianants, veïns, familiars. Més enllà d’explicar objectivament la notícia, el testimoniatge directe dels qui l’han viscuda apropa i realça l’esdeveniment.

Quelcom semblant s’esdevé amb la resurrecció. Els evangelis, més que detallar-nos objectivament la notícia, ens l’expliquen a través de testimonis, les versions dels quals no coincideixen perquè cadascú dóna la seva versió de l’esdeveniment, inesperat i sorprenent, de Jesús Ressuscitat. Els evangelis no pretenen una lògica explicativa, sinó reunir els diferents testimonis per fer creïble el que ha succeït.

En l’evangeli de Joan els deixebles donen testimoniatge a Tomàs -l’absent- dient-li: “Hem vist el Senyor”. La reacció de Tomàs, malgrat el qualifiquin d’incrèdul, és la d’un crèdul desitjós d’experimentar per ell mateix. “El vull veure amb els meus ulls” podria haver estat la seva resposta. Es tracta, en definitiva, d’un anhel lícit: el deixeble absent prefereix captar en la pròpia persona abans que saber les coses d’oïdes.

Tomàs no és el paradigma d’un no creient, d’un “a-creient”, com diu literalment el text grec. Malgrat una primera absència no es distancia dels altres deixebles, segueix amb ells. Per això, vuit dies més tard, també experimenta el Ressuscitat; per això expressa el seu testimoniatge en forma de confessió de fe: “Senyor meu i Déu meu”. Tomàs és capaç de rectificar, de canviar d’opinió i manifestar la seva fe.

Un “a-creient” (un no creient) és el qui, com Tomàs, està absent, està “out” dels esdeveniments, els ignora. Un no creient és també el qui, com Tomàs, qüestiona el testimoniatge creient: només li val el que individualment constati. Un no creient -i aquí es distancia de Tomàs- és el qui prescindeix de la comunitat i, per tant, perd possibilitats d’experimentar el Ressuscitat que, malgrat s’aparegui a personatges dispersos com els deixebles d’Emaús, acostuma a manifestar-se quan els deixebles estan reunits. Un no creient, a diferència de Tomàs, és el qui no voldrà, o no podrà, o no sabrà rectificar la seva posició. Un no creient és el qui no voldrà, o no podrà, o no sabrà fer una confessió de fe.

Malgrat que una societat laica com la nostra postuli, formalment i convençudament, el respecte per qualsevol opció religiosa i el respecte per cap opció religiosa, no obstant, es respira un ambient social, el que anomenavem “nacional-laicisme”, on les opcions religioses són qualificades “per se” d’inflexibles i dirigides. Sense negar els tics autoritaris d’alguns bisbes i el confessionalisme d’alguns grups cristians, ens atrevim a dir que potser hi ha més no creients inflexibles que creients inflexibles. Quan palpes una mica la no creença la trobes amarada de dogmatismes, de prejudicis, de convencionalismes socials, de lliçons apreses que, sense cap reflexió i amb quatre tòpics, rebaixen i giren l’esquena al testimoniatge creient. Intuïm que sota la declaració de “no creient” hi ha molts agnòstics esperant un sacceig de Déu.

Però malgrat les pors i les portes tancades d’uns, i les absències d’altres, Jesús Ressuscitat seguirà pacientment fent-se present enmig nostre i dient-nos a tots: “Pau a vosaltres”.

Personalitat religiosa (Cròniques sarrianenques 23)

Generalitzar tendeix a ser superficial però gosem fer-ho. El motiu és la nostra admiració de veure que, segons el poble i la zona del planeta, l’expressió religiosa assoleix una personalitat peculiarment i saborosament diferent.

Intentem humilment, a tall de primera aproximació, definir aquest tret distintiu i situar-lo en el mapamundi. Tant de bo rebem “comentaris” al respecte.

Europa Occidental es caracteritza per la creativitat teològica
Europa Oriental per la celebració litúrgica,
Àfrica del Nord per la religiositat natural
Àfrica del Sud per la religiositat festiva
Pròxim Orient per la creença convençuda,
Orient per l’espiritualitat i la mística,
Amèrica del Nord per la consideració a la religió
Amèrica Central i Amèrica del Sud per la devoció.

Ell s'ha posat a les nostres mans...

Els dissabtes acostumo a fer la missa amb els infants de catequesi, i normalment faig servir una pregària que hi ha al missal per a misses amb infants; una pregària que vol estar una mica més adaptada, amb un llenguatge més planer. En aquesta pregària, pensada per als infants, hi ha una frase que sovint m’impressiona. Diu així: Ell (és a dir, Jesús) s’ha entregat a les nostres mans, perquè us l’oferíssim com a sacrifici que ens porta cap a Vós. Pronuncio aquestes paraules el dissabte, envoltat de mainada, en l’ambient tranquil de la nostra eucaristia, i no ens adonem que està parlant ni més ni menys que del que va passar al Calvari. La pregària cristiana parla del Divendres Sant com d’un sacrifici, com si aquells que mataven Jesús, estiguessin fent una acció ritual, una pregària; com si els qui el clavaven a la creu fossin sacerdots que feien una ofrena. Sempre m’impacta profundament quan arribo a aquesta frase.
El que recordem el Divendres Sant, humanament, és una salvatjada. En la Passió de Jesús és com si allò pitjor, més mesquí, més roí de la persona humana s’hi hagués concentrat. Les burles dirigides a una persona que agonitza, els jocs entre Pilat i els sacerdots, la traïció, l’abandó, la set de sang de les masses i el joc brut dels ui les manipulen. En la Passió de Jesús, mirada amb ulls humans, és tota una lluita de poder. Els grans sacerdots volen treure’s de sobre aquesta persona que sembla que els pugui fer ombra. Pilat va marejant la perdiu, però quan els jueus proclamen que el seu rei és el Cèsar, quan reconeixen el seu poder, no té cap inconvenient a donr-los Jesús. Els soldats, acarnissant-se amb Jesús, s’afirmen, es fan els forts.
Anant una mica més a fons en aquesta lluita pel poder, la Passió de Jesús està dominada per la por. Tots els personatges que envolten Jesús tenen por. I és que el propi poder va acompanyat de la pròpia por. Una vida que es basa en el poder és una vida que té por, perquè sap que els altres estan desitjant això mateix, que hi ha molts candidats a desbancar-lo. Pilat té por d’uns jueus que no accepten els romans, tenen por els grans sacerdots, i ho reconeix implícitament el propi Caifàs quan diu: Val més que mori un sol home, que no pas que hagi de morir tot el poble. A la Passió de Jesús és com si s’haguessin concentrat tot un seguit d’actituds molt humanes, actituds que tots, en un moment o altre, trobem en la vida. En quin sentit tot això pot ser entès com un sacrifici, com una mena de pregària?
A mi em sembla que, mirant encara més a fons, aquest home tan poruc, aquest home que lluita per estar per damunt dels altres (que d’una manera o altra som tots), porta en el seu cor imprès el desig que fos d’una altra manera;.el desig que l’última paraula en aquest món fos l’estimació, que la generositat fos més forta que la mesquinesa, la pau més forta que la violència, la confiança a tots nivells més forta que la por. Però cerca la pau i la seguretat per camins impossibles, esgarriats... i acaba generant una enorme decepció.
El Divendres Sant Déu es posa a les nostres mans, a les mans de la humanitat i tots aquests que van intervenir a la Passió en nom de tots nosaltres, fan jo crec, la pregària més desesperada, com un desafiament a Déu, com si li diguessin: “Demostra’ns que la confiança es més forta que la por; digues que l’amor és més fort que l’odi; ensenya’ns que la humilitat és més forta que el poder! Però no ens ho diguis des de dalt de cel, que no et podríem creure. Ens ho has de dir aquí, en el cor de la desesperació i del sofriment on ens hem precipitat. Et clavarem a la Creu, t’insultarem, t’avergonyirem, abocarem damunt teu tota la nostra crueltat, perquè nosaltres som febles i necessitem que ens diguis que ens estimes, no sols quan som bons, sinó quan ens enfonsem en el fang; necessitem que ens perdonis des de la creu, des del cor del nostre mal, per poder-te creure.”
Els qui varen entregar Jesús a la mort no n’eren conscients, però estaven fent una pregària, estaven demanant desesperadament que allà, precisament, en el cor de les febleses i de les mesquineses humanes, Déu digués: L’amor és més fort que la mort; i ho demostrés amb la seva entrega. Si Déu no ens hagués dit això des de la Creu, quan diem que Déu ens estima, seria una paraula buida, no sabríem què significa, i quan ens trobem a l’Eucaristia, per a prendre el Cos de Jesús, trencar-lo i repartir-lo, seria un gest buit.
Precisament perquè aquest amor de Déu es va afirmar posant-se incondicionalment a les nostres mans, acceptant aquest profund desafiament, precisament per això s’ha fet creïble. I aleshores entenem aquesta pregària que he citat al començament. Entenem realment que Ell s’ha posat a les nostres mans perquè l’oferíssim, per obrir-nos un camí nou, per obrir-nos un camí d’amor, de confiança, d’humilitat, capaç d’obrir-se pas fins i tot en les foscors més grans, i per ensenyar-nos que aquest camí realment és capaç de portar-nos fins a Déu.

Felicitació de Pasqua

Pasqua al Montnegre: l'església

Avui hem entrat a l’església il.luminats per la resplandor del ciri pasqual i de les nostres candeles. Una entrada poc solemne, però immensament simbòlica. Si la benedicció del foc nou i l’encesa del ciri l’haguéssim fet al bell mig del cementiri hauria estat encertadíssim, perquè el simbolisme del ciri pasqual hauria estat, encara, més expressiu. La foscor i la mort queden esquinçades per la flama del ciri, una flama oscil.lant i apagadíssa, però portadora d’un missatge ressuscitador indescriptible.

Aquesta nit –amb el dia de demà- es clou el triduum pasqual. Hem passat del Dijous Sant a la rectoria al Divendres Sant al cementiri, per accedir amb poques passes a l’església, la imatge de la Pasqua. L’església és a tocar del cementiri, expressant intencionadament que la mort i la vida també van juntes. Però mentre el cementiri està expressivament delimitat i acotat per uns xiprers insinuadors de vida, l’església apareix oberta, sense topants, irradiant vida per tots costats, gaudint d’una posició que permet albirar, de forma privilegiada, les meravelles que l’envolten. El seu mirador i la plaça de pedra permeten una mirada ample i alliberada. El campanar ajuda a prendre encara més perspectiva per a mirar lluny, ben lluny...

El que diem de l’església ho podem aplicar, també, al Ressuscitat. La resurrecció de Jesús obre horitzons a l’existència humana que la mort pretén acotar. La resurrecció de Jesús permet gaudir, de forma privilegiada, les meravelles que ens ofereix la vida. La resurrecció de Jesús dóna una mirada ample i alliberadora al sentit de la nostra vida. La resurrecció de Jesús ajuda a tenir perspectiva de les coses i a saber mirar lluny, ben lluny... Per això, al celebrar la Pasqua, més que cloure el triduum pasqual, el que fem és obrir l’accés a les pasqües eternes. Obrim l’accés a una nova manera d’enfocar i de viure la nostra existència; és a dir, a viure la quotidianitat creient que la nostra vida no té fi; creient que ressuscitarem; creient que, malgrat el nostre cos es fongui amb la terra, el nostre esperit continuarà. No sabem com, però continuarà assaborint, aleshores plenament, les meravelles que Déu ha posat a l’abast de l’ésser humà.

La nostra església és d’una sobrietat amable, d’una austeritat acollidora, d’una senzilla elegància. És receptora, amb una dignitat acceptable, dels sagraments que en ella se celebren, sagraments que testimonien la presència del Ressuscitat enmig nostre. Una presència que no ens fa donar salts d’alegria, però que ens dóna alegria interior; una presència que no ens diu per on hem de caminar, però que ens guia interiorment; una presència que no ens ho respon tot, però que ens dóna respostes interiors; una presència que és latent en l’interior de tot ésser humà però que es fa patent en l’interior dels qui l’acullen i creuen en ell; una presència que, misteriosament i discretament, amara cada racó d’aquesta església; una presència, però, que no dissimula alguna esquerda que hi ha al sostre, ni tampoc salvaguarda del llamp que va caure aquest estiu al campanar.

La presència del Crist ressuscitat, en definitiva, anima i dinamitza l’Església, la gran assemblea de cristians d’Orient i Occident que, amb diferents ritus i amb diferents llengües i diferents calendaris expressen i celebren, solemnement, cada any per Pasqua, que el Senyor realment ha ressuscitat. Bona Pasqua!

ARENYS DE MAR: VIA CRUCIS DE LA RANGLERETA

Heus aquí l’home! (Jn 19, 5)
Divendres Sant, 10 d’abril de 2009

Any rere any, des que vaig arribar aquí per primer cop l’any 2003, m’ha impressionat molt seguir aquest Sant Crist de la Parròquia pels carrers d’Arenys tot fent el Via Crucis i veure’l també entrar en aquesta Església del convent, restant, com ara, al bell mig de l’altar, presidint aquests moments de reflexió i pregària.

Any rere any, també, d’alguna manera han anat ressonant en el meu interior aquelles paraules dites fa més de 2000 anys per un governador romà, Ponç Pilat, a una multitud enfervorida pel desig de venjança i la set de sang: HEUS AQUÍ L’HOME!

Però, què volia dir Pilat amb aquestes paraules? Què entenia la gent que cridava “crucifica, crucifica!”? Què entenem nosaltres, l’Església, amb aquestes paraules?

HEUS AQUÍ L’HOME. Què volia dir Pilat? No hi érem allà, sols podem intuir-ho, però és lícit fer-nos la pregunta. Pilat té davant seu un home que li fa nosa. Potser ja està acostumat a aquesta mena d’aldarulls quan se li acumula tanta gent a Jerusalem, com cada any, amb motiu de la Pasqua. Per a Pilat, Jesús és un home més, fins i tot quan els qui el duen per a jutjar-lo el presenten com a rei. Però aquell presoner, contràriament a tants d’altres que ha tingut davant, no es defèn. Què li demanen? Que sigui executat? Si això encara el farà més amic del Cèsar... perquè no? Un problema menys. Una nosa menys. Heus aquí l’home són unes paraules que sonen a desfer-nos dels problemes que no tenim ganes d’afrontar, que ens demanen un posicionament, una responsabilitat, davant del proïsme que volem despatxar amb preses perquè ens entreté de coses més importants a fer. Fins a quin punt som Pilat?

HEUS AQUÍ L’HOME. Què entenien amb aquestes paraules sacerdots i mestres de la Llei? Aquella gentada arrossegada, manipulada, en un moment de paroxisme? Jesús també els feia nosa, és evident. Qüestionava el Temple, la Llei, una Tradició, tot allò que implicava un sistema de coses ben travat, inamovible, còmode. Un sistema que deixava clar quins eren els bons i els dolents. Jesús els fa nosa. Cal treure’l del davant. Heus aquí l’home són unes paraules que apareixen com un dit acusador que fa evidents els nostres egoismes, les nostres mesquineses. Fins a quin punt som el sacerdot, el fariseu, la torba cridanera?

HEUS AQUÍ L’HOME. Què signifiquen per a l’Església, per a nosaltres creients, aquestes paraules? Són, primer de tot, confessió de fe, reconeixement del profund misteri de l’Encarnació: Déu s’ha fet home, home de veritat, sense enganyifes ni aparences. I aquest home mor com un innocent, com un fracassat, com un maleït. Però també són, des de la fe, paraules de reconeixement, d’un profunda intuïció: Jesús és l’home (l’ésser humà) en majúscules. Ell ha realitzat, ha fet tangible, l’home en la seva plenitud: Aquell que privilegia les persones per damunt de les coses, Aquell capaç de cercar el perdut, Aquell capaç de donar la vida pels amics i pels enemics, desinteressadament, sense cercar res a canvi, perquè estima de veritat. L’home, podríem dir, com Déu mana. Heus aquí l’home esdevenen, aleshores, unes paraules que són també un repte per a cadascú de nosaltres: és cert que nosaltres no arribem, que ens quedem sempre curts en el ser plenament homes i dones. Cerquem, doncs, Jesús, acollim el seu amor, emmirallem-nos en Ell i ens anirem semblant a Ell, potser arribarà el dia en què serà Déu qui ens dirà a cadascú de nosaltres: Heus aquí l’home!, perquè transparentarem plenament el seu Fill.

ADAM, ON ETS?

Diumenge matí. Son les 9:50 hores. Silenci en l’oratori del convent. De fons comencen a sentir-se, un xic llunyanes, però nítides, les campanes de la parròquia. Sonen com cridant-me l’atenció a quelcom que em transcendeix. De sobte, una pregunta irromp en la meva ment: Adam, on ets? (Gn 3, 9).

Intueixo (no em demaneu el perquè, així són les intuïcions: gratuïtes, donades), que no és una pregunta qualsevol. És la pregunta de tot el temps de Quaresma. La pregunta de Déu per a mi ara i aquí, per a tothom que vulgui també deixar-se interpel·lar.

Intueixo altre cop que no és l’interrogatori d’un Inquisidor, ni el d’un guarda jurat que pesca l’infractor sense temps de reaccionar. No em sona tampoc al crit de desesper i d’angoixa del qui busca i res no troba, perquè aquell qui buscava resta perdut irremissiblement, ja no hi és.

Intueixo una veu càlida i tendre. La veu de Déu. El Déu Pare-Mare que em cerca perquè m’estima. No cerca un culpable, cerca algú que ha perdut el camí i no sap on anar, a qui adreçar-se.

És també la pregunta que em re-situa allà on hi sóc, allà on m’hi trobo no físicament, sinó existencialment. On sóc? Què faig? Quines són les meves opcions fonamentals? Per a què visc i per a què lluito? Què em fa feliç de veritat i què només m’està entretenint buidant-me de mica en mica i fent-me perdre el temps? I tantes altres preguntes serioses que em puc fer... que em cal fer...

Adam, on ets? Pregunta de Quaresma que apunta a la Pasqua. Aquesta Pasqua que em descobreix també Déu avançant-se a les meves preguntes i a les meves respostes. Com el Déu de la icona de la resurrecció: Jesús agafant per la mà i tivant, per alliberar del país dels morts, Adam i Eva.

Intueixo que Ell també m’atansa la seva mà per fer-me sortir de les meves pors, de les meves buidors, de les meves morts... A la Pasqua, ara ho veig clar, Déu torna a apostar per mi, per tots nosaltres. A la Pasqua, descobreixo que és Déu qui torna a creure en mi!!!!

Divendres Sant al Montnegre: el cementiri

La rectoria ens servia, ahir, per a ambientar el Dijous Sant. Avui, tarda de Divendres Sant, deixem la rectoria i pugem uns quants graons de pedra, exàctament onze, per a trobar, a la dreta, el cementiri. No acostumem a entrar-hi, malgrat que la reixa pintada de blanc -amb alguns tocs de rovell- estigui sempre oberta. Entrar en un cementiri ens produeix un sentiment de respecte, d’incomoditat existencial que pot arribar, fins i tot, al neguit. No obstant, el cementiri de Sant Martí gaudeix d’una agradable i espontània naturalitat, no imposa ni fa basarda. És el típic cementiri de parròquia de muntanya, on els morts són enterrats a terra o en nitxols senzills, sempre a tocar de l’església. Els morts, a muntanya, esdevenen pròxims.

El cementiri aglutina tot el que s’esdevé el Divendres Sant: la passió, la crucifixió, la mort, el davallament, i l’enterrament. El cementiri representa la cloenda del dia. Però el més colpidor de Jesús no és el fet que morís -com a ésser humà tard o d’hora ho havia de fer-, sinó la forma en què va morir. Per què -ens preguntem- Jesús no va morir de vell, tranquil.lament al seu llit, després d’una existència plena de sentit i dedicada a parlar i a actuar en nom de Déu? Per què havia de morir de forma violenta i ignominiosa?

Aquest és l’interrogant que saccejà els deixebles de Jesús. Aquest és l’interrogant que continua, encara, saccejant-nos a nosaltres. Els deixebles de Jesús, coneixedors de la Torà i els Profetes, van identificar la passió i la mort de Jesús amb el quart càntic del servent sofrent de Jahvè, que escoltàvem com a primera lectura. Isaïes, visualitzant la imatge dels sacrificis d’expiació, parla d’un sofriment expiatori que aconsegueix transformar-ho tot plenament. Els evangelistes i el mateix sant Pau, identificats, com Isaïes, amb el culte sacrificial del temple, van valorar la mort de Jesús com un sacrifici perfecte que, com deia la carta als Hebreus, ens obre un accés directe al cel. L’evangeli de Joan associa a Jesús crucificat amb el sacrifici de l’anyell pasqual.

La mentalitat del Nou Testament, acostumada als sacrificis d’animals com a mitjà per a expressar la seva religiositat, veu la mort de Jesús com una mort substitutòria: enlloc d’un animal és el mateix Jesús que assumeix tot allò el que és negatiu i ho presenta a Déu perquè ho transformi. Aquestes interpretacions a nosaltres ens queden llunyanes, i potser hagués estat més entenedor considerar a Jesús – a l’estil dels relats grecs i romans- com un heroi que dóna la vida pel seu poble i els seus amics; o més condicionats pel judaisme, donar-hi un to més religiós considerant-lo un màrtir, a l’estil dels antics macabeus.

Però el Nou Testament no fa rebaixes. Jesús és més que un heroi i més que un màrtir, i molt més que un fanàtic religiós que s’autoimmola. Jesús és el Fill de Déu. Per això la seva mort té més sentit que una mort qualsevol. Per això la seva mort és més alliberadora, més redemptora, més purificadora i més salvadora que la mort d’un animal sacrificat, d’un heroi o d’un màrtir. Jesús no és un exemple de com morir, sinó de com donar sentit religiós a la mort. La mort, viscuda des de la fe, esdevé font de vida..., com els xiprers que envolten el cementiri que, amarats de vida, creixen inexorablement i silenciosament, talment com un anunci que la mort està intrínsecament envoltada de vida.

Dijous Sant al Montnegre: la rectoria

Entrant al recinte de la parròquia de sant Martí ens trobem, passada la porta petita, amb el rètol, sovint tombat cap a l’esquerra, que diu: “Lloc destinat a la pregària, respecteu-lo”. Un indicador que ens avisa que aquest espai té quelcom peculiar i que mereix, a l’endinsar-nos-hi, un capteniment diferent. Si un li fa cas al rètol, el petit passeig d’arbres es converteix en un atri natural, on els troncs fan de columnes i les branques d’arcades. Aquesta entrada al recinte de la parròquia ens pot servir com una imatge de l’entrada al triduum pasqual que avui iniciem. A l’endinsar-nos-hi, ho fem amb la consigna del rètol: són dies destinats a la pregària i mereixedors de respecte. Per això hi entrem amb una actitud reverent i receptiva.

Ambientats, doncs, amb el rètol i acollits, a continuació, per l’escrit de la llosa “Benvinguts a Sant Martí del Montnegre. Pau a vosaltres, amics” arribem, després de l’atri natural, als tres espais que ens ajudaran, successivament, a endinsar-nos en cadascun dels tres dies sants. El primer espai és la rectoria, lloc de recer, de convivència, de sojorn, de refrigeri i de contemplació. En ella hi sobresurt, indefectiblement, el seu menjador, l’espai central de la casa. En el menjador es troba la peça més solemne del mobiliari de la casa: la gran taula de fusta. Una taula solemne per a solemnitzar els àpats, per a convertir-los en quelcom més que un moment de necessària nutrició. Al voltant d’aquesta taula recordem i celebrem, servim i som servits, parlem i riem, escoltem i contemplem, convivim i compartim, reflexionem i contrastem, assaborim els aliments amb una tranquil.litat i una naturalitat anormals. En definitiva, la taula del menjador convida a entaular-se. I entaular-se significa entrar en la taula, fer-la teva, fer-la nostra; significa convertir-la en un moment intens, dens i especial.

Dijous Sant és, també, entaular-se, però amb Jesús i els seus deixebles. Dijous Sant és fer-nos nostra la taula de l’Última Cena. Tot el que cada diumenge celebrem a l’eucaristia, avui ho repetim, però sense presses, mentalment concentrats, espiritualment vibrants, físicament atents, assaborint i donant relleu, vibració i densitat als detalls que la celebració ens regala.

Ben entaulats –que vol dir ben integrats- constatem, com ens deia la primera lectura, que l’eucaristia neix enmig d’una taula, la taula de la Pasqua jueva, el memorial perpetu de l’alliberament d’Egipte, la festa de les festes del judaisme. És, enmig d’aquesta festa, que neix la nostra. És, celebrant l’alliberament del seu poble, que Jesús proposa l’alliberament de tots els pobles i de tots els éssers humans. Per això l’eucaristia esdevé, com la Pasqua jueva, la festa del memorial d’un alliberament diví, d’una intervenció divina definitiva. També avui és el millor moment de recordar i de valorar les arrels i els lligams amb un poble, el jueu, que ens ha fet de matriu. Seient a la taula de la Pasqua jueva ens entaularem millor a la taula de la Pasqua cristiana, la taula eucarística.

La taula de l’eucaristia és, com ens deia Sant Pau, anunciar la mort del Senyor fins que ell torni; per això l’eucaristia esdevé la festa de la fidelitat al present i la festa de l’esperança en el futur. La taula de l’eucaristia és, seguint l’evangeli, moment de servir i de ser servit, de rentar els peus i de deixar-se’ls rentar. Per això l’eucaristia és la festa del servei i de la confraternització, la festa de la comunió i de la reconciliació.

Cada diumenge, quan celebrem l’eucaristia, fem una festeta. Avui, Dijous Sant, celebrem “la Festa” en majúscules. Per Pasqua celebrarem “la festa de les festes”. Quan Jesús torni, celebrarem la festassa.

Judes (Dimarts Sant)

“Us dic amb tota veritat que un de vosaltres em trairà”. Literàriament parlant, l'anunci de la traïció de Judes dóna al relat de la passió un dramatisme intensíssim. Des de la psicologia, l’acció de Judes provindria de la frustració. La sociologia senyalaria la pressió política i social del moment. Una lectura filosòfica diria que la maldat de Judes evidencia la bondat i la justícia de Jesús. Teològicament parlant, i especialment segons la teologia de l’evangeli de Joan, Judes posa de relleu que la maldat humana no pot trencar els designis divins.

L’evangelista Joan ho expressa en els dos versets potser més reiteratius de tot el Nou Testament, on el verb glorificar apareix cinc vegades : “Quan Judes va ser fora, Jesús digué: «Ara el Fill de l'home és glorificat, i Déu és glorificat en ell. Si Déu és glorificat en ell, també Déu mateix el glorificarà, i el glorificarà ben aviat”.

Aquest entrebancallengua manifesta que la traïció de Judes és el detonant del procés de glorificació de Jesús, que culminarà en la creu. Simultàniament a la passió, Déu anirà teixint la seva acció transformadora. Sense alterar els esdeveniments, Déu els omplirà dels seus designis salvadors; i cap acció humana no els podrà mai capgirar.

Comiat (Dilluns Sant)

“Sis dies abans de la Pasqua, Jesús anà a Bet-Hània”. Seguint l’itinerari de l’evangeli de Joan, Jesús anà a Betània provinent d’Efraïm, l’actual Taybeh. La distància entre les dues localitats és poca, però Betània és a tres quilòmetres de Jerusalem, amagada rera la muntanya de les Oliveres, camí de Jericó.

El crescendo dramàtic de l’evangeli és evident. Jesús passa, del recés-convivència d’Efraïm, a un lloc de pas com Betània, en la zona que anomenariem “àrea metropolitana” de Jerusalem. El tercer moment serà participar decidídament del bullici jerosolimità de les festes de Pasqua. L’estada a Betània fa els seus efectes: “Molta gent dels jueus van saber que Jesús era allà i van anar-hi”.

Maria, la més aturada de les dues germanes, però potser la més lúcida i intuïtiva, ungeix a Jesús pre-mortem. Maria li dedica un comiat públic exquisit: amb una tendresa colpidora, amb una finíssima delicadesa i amb un gest discret i punyent li diu adéu. Jesús és l’únic capaç de captar-ho: “Deixeu-la estar. Si de cas que el guardi per al dia que m’hauran d’amortallar”.

Que nosaltres, com Maria, sapiguem ungir amb el perfum de l’afecte i de la delicadesa els qui, per proximitat, acompanyem a morir.

Déu, un amor etern (Diumenge de Rams)

Fa uns dies visitavem un capellà, antic professor nostre, a l’hospital. Un inspirat teòleg i també un inspirat pintor; una barreja original i suggerent. La conversa, després d’explicar breument el seu procés hospitalari, passà directament al terreny religiós. M’explicà la seva teoria: “Per a mi, el Big Bang és una explosió d’amor etern que ho omple tot. Nosaltres, a aquest amor etern li diem Déu”.

Es tracta d’una proposta de teologia cristiana amarada d’intuïció artística, digne de ser meditada i assaborida: Déu és amor etern. Afirmant això impregnem de positivitat i de confiança tota la creació i tota l’existència. Tot esdevé meravellosament embolcallat per l’abraçada maternal i paternal de Déu que ho aplega tot, que ho assumeix tot, que ho purifica tot, que ho consola tot. Fins i tot la partícula més petita d’un àtom queda impregnada d’amor diví. Aleshores la realitat present i el destí futur de l’ésser humà resten serenament asseguts a la falda eterna de Déu.

Una visió semblant de l’existència i de Déu seria la del profeta Isaïes. Amb els cants del Servent Sofrent expressa la seva incondicionalitat vers Déu malgrat els assots, escarnis, ofenses i escopinades: “És Déu qui m’ajuda: per això no em dono per vençut; per això paro com una roca la cara i sé que no quedaré avergonyit”. El Servent de Jahvè descrit per Isaïes no és un heroi agosarat i valent: és un creient confiat en l’amor etern de Déu.

Sant Pau expressa el mateix quan explica qui és Jesús als cristians de Filips: Jesús, el fruit directíssim de l’amor etern de Déu “s’abaixà i es féu obedient fins a acceptar la mort i una mort de creu”. Per Pau, Jesús no és un enviat celestial, obedient i decidit, que ve a la terra a complir una missió especial. Per ell, Jesús és una encarnació única i irrepetible de l’amor diví. Per Pau, malgrat el poder de la malvestat humana, Déu és qui sempre diu la darrera paraula: una paraula d’amor etern.

El relat de la passió finalitzava així: “Maria Magdalena i Maria de Josep miraven on l’enterraven”. La mirada perplexa, desconcertada i abatuda d’aquelles dones no és, però, una mirada de resignació: és una mirada que resta oberta a l’inesperat. Les dones no es conformen a creure que tancant el sepulcre amb una gran pedra tot s’ha acabat. Per elles no es tracta d’un punt i final, sinó de punts suspensius... Com el Servent Sofrent i com Sant Pau elles creuen que la realitat humana, per dura i difícil que sigui, resta amarada, suaument i misteriosament, per l’amor etern de Déu.

Diumenge de Rams, també anomenat Diumenge de Passió. Celebrem una derrota que es convertirà en triomf. Celebrem que la niciesa humana no té la darrera paraula. Celebrem que l’amor etern de Déu és invencible. Ho concretem en Jesús de Natzaret. Ho podem experimentar, i de fet ho experimentem, en les nostres vides.

Aplegar els dispersos (Dissabte 5 Quaresma)

“Oi que no vindrà a la festa?”. La frase final de l’evangeli té un intencionat to d’intriga que demà mateix quedarà esvaïda: I tant que vindrà! I de quina manera!

Jesús, com explica l’evangeli, és a Efraïm, l’actual Taybeh, a poques hores a peu de Jerusalem: “Se n’anà a una regió vora el desert, al poble d’Efraïm i s’hi estava amb els seus deixebles”. Es tracta d’un paratge arraconat i solitari. Les plantacions d’oliveres són, avui dia, les úniques companyes de la població. A l’est, comença el desert que davalla fins a prop de Jericó. Un indret prou proper de Jerusalem però prou amagat per preparar-se pel que ha de venir.

Li són dies previs de contemplació, de pregària i també de convivència amb els deixebles. S’acosta l’hora de la veritat, el moment que ja no tindrà aturador. La cadena de conxorxes determina que Jesús sigui el boc expiatori del poble. Però ell no posa fronteres ni límits al sentit de la seva mort: “De fet, Jesús havia de morir pel seu poble i també per aplegar tots junts els fills de Déu dispersos”.

Els dispersos, els desorientats, els despistats, els badocs, els porucs, els insegurs... som coratjosament aplegats per ell. Qui sinó, es preocuparia de nosaltres?

Primavera al bosc (Des del Montnegre 6)

La pluja d’aquests dies ha llevat la polseguera dels camins. La serralada continua igual de riallera que la passada tardor. El batec primaveral se sent i es veu. Els ocells han perdut la timidesa hivernal i s’esplaien animosos, talment com una coral contemporània d’aus.

La base dels roures està plena d’aglans caiguts i les fulles, petites, ja omplen les seves branques. Els cirerers florits, crescuts lliures enmig del bosc i que assoleixen alçades considerables, contrasten espectaculars enmig del to enfosquit de les alzines i de les sureres. Els llorers creixen imparables i, els qui estan a solell, tenen les puntes floridíssimes.

Els marges dels camins formen llargs xaragalls on, molt delicadament, llisca l’aigua de la pluja. També hi ha bassals en les concavitats de terreny argilós, tenyint l’aigua embassada d’un to fangós. La molsa, arrapada a les roques, malgrat el seu enganyós verd pàlid, destil.la vida i té un tacte amable i esponjós.

La font de sant Martí, amb un rètol indicador recent, segueix rajant ufanosa per la canella i sobreïx desenfadada per la porta de la mina. La molsa que hi ha al peu del doll s’aixeca, curiosament, presumida i eixerida. Les fulles caigudes que cobreixen el camí d’accés ja no cruxeixen sota els peus com feien a la tardor; humides i tendres semblen ignorar que la primavera ha arribat.

Reportatge del Circ Crec al Caire (13-22 febrer-2009)

El Dr. Adel i l’abouna Asheia ens donaven la benvinguda a l’aeroport del Caire. Era un divendres al capvespre. L’abouna va venir expressament des del seu monestir on havia de tornar aquella mateixa nit. Amb un atrotinat petit autobus blanc anavem al Salaam Center, al barri de Ezbeth El Nahkl. Allí ens esperava la germana Maria.

Aquest barri de quasi 800.000 habitants té una població de 20.000 drapaires, dels quals 3.000 encara viuen en barraques i en condicions de molta precarietat. Els altres 17.000 gràcies a l’acció educativa i de promoció social de les germanes han anat deixant les barraques, utilitzant-les només pel bestiar i com a lloc de treball.

Al dia següent, dissabte al matí, teniem la primera actuació en el Salaam Center amb els nens i nenes que fan repàs escolar. Era el primer dia de classe després de les vacances de l’any nou musulmà que tota la societat egipcia celebra. Bona manera de reiniciar les activitats: amb un petit circ!

Diumenge vam anar a una missa copta a l'església de Maadi, al costat del Nil, on la tradició copta situa a la Sagrada Família embarcant-se cap a l'Alt Egipte. Vam aprofitar per fer un relaxant passeig en faluca pel Nil. A la tarda vam visitar el "Vell Caire" amb les seves antiquíssimes esglésies.

Dilluns, dimarts i dimecres els vam dedicar a l’escola Mahaba, situada al costat de les barraques: als matins dues actuacions seguides pels nens i nenes de primària. Al migdia tallers de dances d’arrel tradicional. Vam aprofitar la tarda del dimecres per anar a escoltar la conferència que setmanalment ofereix el papa Shenouda III en la catedral del Caire (veure Cròniques coptes 3).

El dijous al matí fou pel Salaam Center: una breu actuació amb les noies dels tallers de costura i tres actuacions seguides: a la guarderia, amb els disminuïts i amb els ancians. A la tarda vam tenir temps de visitar un altre barri de drapaires del Caire: Moqattam, on el Dr. Adel havia treballat de metge durant catorze anys (veure Cròniques coptes 5).

Divendres, al ser festiu, les germanes organitzaren una furgoneta que ens acompanyés, amb el Dr. Adel, a visitar els monestirs de Wadi Natroun. De retorn al Caire vam anar al barri de Zeitun, amb una considerable població cristiana, on hi ha l’església de la Mare de Déu de Zeitun. Vam visitar tres famílies coptes, inclosa la del Dr. Adel. Tornant, ens vam afegir a una festa de casament (veure Cròniques coptes 2) que hi havia en un carrer veí del Salaam Center.

Dissabte, merescut dia de relax per fer el turista (piràmides, museu egipci...) després de la feina feta: deu actuacions i tres sessions de dances tradicionals. Diumenge, de bon matí, cap a l’aeroport, patint una mica pels embussos i per les rascades amb altres cotxes, però finalment arribats. Un cop més ha estat una experiència inoblidable.

Un Getsemaní global (Quaresma 5)

El mot Getsemaní l’associem, de forma espontània, amb el relat dels evangelis sinòptics de Mateu, Marc i Lluc. Situen a Jesús en l’hort de les oliveres després del sopar pasqual: és quan els deixebles Pere, Jaume i Joan s’adormen mentre Jesús prega al Pare que li allunyi aquell calze; és quan Judes traeix a Jesús, l’empresonen i els deixebles es dispersen.

L’evangeli de Joan també explica Getsemaní però no fa cap referència a l’intensíssim debat intern de Jesús. Ho explica just abans del sopar pasqual. Ho hem escoltat avui: “En aquests moments em sento torbat. ¿Què he de dir? ¿Pare, salveu-me d’aquesta hora? No, és per arribar en aquesta hora que jo he vingut”.

La carta als Hebreus també dóna la seva versió particular: “Jesús, durant la seva vida mortal, s’adreçà a Déu, que el podia salvar de la mort, pregant-lo i suplicant-lo amb grans clams i amb llàgrimes. Déu l’escoltà per la seva submissió. Així, tot i que era el Fill, aprengué en els sofriments què és obeir”.

Malgrat la diversitat de "Getsemanís" que ens ofereix el Nou Testament, constatem que els relats coincideixen en tres punts: expressen l’angoixa de Jesús davant la crua realitat del moment; expressen la seva decisió d’assumir el que està passant malgrat no ho desitgi; i finalment i el més fonamental: expressen la seva confiança i fidelitat en Déu, que li donen les forces necessàries.

Aquesta aproximació bíblica ens va de perles per situar-nos en el gran Getsemaní que l’actual crisi econòmica està provocant. Utilitzant imatges bíbliques: ara anem sortint esglaonadament del paradís per entrar, resignadament, en l’hort de l’agonia, on alguns ja comencen a suar gotes de sang. És el que ens toca viure ara per ara, i coincidim amb Jesús en el torbament interior i exterior; també coincidim en haver d’assumir una realitat que no desitgem.

El Getsemaní de Jesús i el Getsemaní de la nostra crisi tenen dos trets fonamentals: la vivència que tot l’entorn que et configura s’ensorra, i un sentiment agut de desprotecció i de feblesa. A Getsemaní Jesús constata dolorosament el seu desconcert: tot es trenca i esdevé hostil; Jesús palpa els seus límits i les seves pors.

El nostre Getsemaní també ens ha desmuntat totes les nostres seguretats: les ciències, el progrés, els governs, els bancs, els empresaris, els intel.lectuals, han abaixat el seu to satisfet i grandiloqüent i es limiten a donar percentatges i a fer prediccions. El nostre Getsemaní ens fa besar el terra i ens fa constatar la nostra limitació, la nostra contingència, la nostra precarietat física, psíquica, moral i religiosa. La nostra societat que se sentia “tot-poderosa” ara se sent “tot-tremolosa”. Una societat, com la nostra, que es construeix intencionadament prescindint de Déu acaba, tard o d’hora, com la torre de Babel: fent fallida.

És en aquest moment d’aclaparament, de pèrdua dels punts de referència, de manca de seguretats materials, quan cal encarar-se decidídament amb l’Absolut, amb l’Únic capaç de donar estabilitat, protecció i confiança perennes. És quan ens sentim despullats física, moral i existencialment quan apareix amb determinació l’experiència de fe. Sols si sabem, des de la fe, palpar i assumir la nostra contingència, aconseguirem, com el gra de blat, donar molt de fruit.

Condemnats o sols jutjats? (Quaresma 4)

“Els qui no creuen, ja han estat condemnats”. “Déu els ha condemnat”. Així de rotund, així de definitiu s’expressa l’evangeli de Joan. Com reaccionem davant d’aquestes expressions que no donen cap concessió...? Imaginem que deu haver-hi cristians que es prenen aquestes frases al peu de la lletra, acceptant convençudíssims el que diuen i fins i tot proclamant-ho amb vehemència. A l’altre costat deu haver-hi cristians que no les accepten de cap manera, considerant-les una aberració i proclamant que tots ens salvem amb o sense la intervenció de Jesús. Altres, confosos i desorientats, callen.

Hem de reconèixer que aquestes expressions molesten la sensibilitat religiosa de molts cristians de casa nostra. Una primera dada és que no acaben de lligar amb el verset precedent: “Déu envià el seu Fill al món no perquè el condemnes, sinó per salvar el món gràcies a ell”. En què quedem, Jesús salva o condemna? Algú podria respondre que Jesús salva els qui creuen en ell i condemna els qui no, com resa el verset següent. La cosa quedaria aclarida, però la nostra incomoditat continuaria...

Si accedim a una traducció no litúrgica d’aquests versets constatarem que la Bíblia catalana Interconfessional, l’anomenada BCI, no diu “Déu els ha condemnat” sinó “La condemnació”. No és el mateix, opinem. Si seguim consultant versions d’altres llengües constatarem que algunes, en lloc de dir condemnar, sorprenentment diuen jutjar. Com és això? Si anem a l’antiga versió llatina de la Vulgata, novament sorpresos veurem que parla de “iudicare”. Definitivament anem a l’original grec i apareix “krino” que habitualment vol dir jutjar. Després d’aquest exercici de recerca bíblica la nostra sensibilitat religiosa se sent més còmode: no és el mateix condemnar que jutjar. Per tant el nostres versets quedarien més fidelment així: “Déu envià el seu Fill al món no perquè el jutgés, sinó per salvar el món gràcies a ell. Els qui creuen en ell no seran jutjats. Els qui no creuen, ja han estat jutjats perquè no han cregut en el nom del Fill únic de Déu. El judici ha arribat per això: quan la llum ha vingut al món, els homes s'han estimat més la foscor que la llum”.

Cert que els mots continuen essent incisius, però ara no són excloents, que és el que ens incomodava. No es tracta, però, de suavitzar o aigualir el text per quedar bé amb una societat com la nostra on hi ha un notable col.lectiu no creient, i entre ell, gent que estimem, i que nosaltres adaptem intencionadament el text a la nostra conveniència a fi de repescar-ne alguns o molts. Es tracta, en conclusió, de ser fidels al sentit del text original.

L’evangeli ens presenta a Jesús com una proposta definitiva de salvació, per qui cal decidir-se, qui no pot ser refusat. L’evangeli empeny, sacceja, provoca, motiva a optar clarament per Jesús. L’exemple de la serp d’aram enlairada per Moisès per guarir els picats per serps verinoses seria molt entenedor. El llibre dels Nombres explica que aquells que miraven la serp d’aram salvaven la vida. Es tracta, segons l’evangeli de Joan, de fer el mateix: mirar a Jesús per salvar la vida. L’evangeli ens posa entre l’espasa la paret. No vol que anem fent la viu viu.

EL QUE EL PAPA VA DIR SOBRE ELS PRESERVATIUS

Donat que alguns germans i germanes s'han vist darrerament interpel·lats per companys de feina i amics arran de les suposades declaracions que el Papa ha fet sobre l'ús dels preservatius i la Sida en el seu darrer viatge al Camerun, he pensat que, lluny de tota polèmica, el millor que es pot fer és tenir accés a la informació original.

És per això que m'atreveixo a reproduir el fragment conflictiu objecte de la polèmica tal i com apareix en la pàgina de notícies http://www.zenit.net/ en la seva versió castellana que, si jo he pogut trobar, també deuen poder-la trobar qualssevol periodistes de prestigi i ofici.

Ho ofereixo com un servei a aquests germans i germanes que volen saber què va dir el Papa en realitat. Aquí ho teniu, doncs, i podreu contrastar-ho amb el que està circulant en els mitjans de comunicació.

Deixo per a cada lector/a la feina de treure'n les pròpies conclusions. Dit de passada, només em sembla estrany que altres discursos del Papa en aquest viatge contra les multinacionals, el deute extern i d'altres problemes que escanyen i porten a la misèria els nostres germans d'Àfrica no hagin aparegut amb tanta ressonància. Per què serà?

EL TEXT

P. Lombardi: Y ahora, damos de nuevo la palabra a una voz francesa: es nuestro colega Philippe Visseyrias de France 2:

Pregunta: Santidad, entre los muchos males que afligen a África, está en particular el de la difusión del Sida. La postura de la Iglesia católica sobre el modo de luchar contra él es considerada a menudo no realista ni eficaz. ¿Usted afrontará este tema, durante el viaje? Querido Santo Padre, ¿le sería posible responder en francés a esta pregunta?

Papa: Yo diría lo contrario: pienso que la realidad más eficiente, más presente en el frente de la lucha contra el Sida es precisamente la Iglesia católica, con sus movimientos, con sus diversas realidades. Pienso en la comunidad de San Egidio que hace tanto, visible e invisiblemente, en la lucha contra el Sida, en los Camilos, en todas las monjas que están a disposición de los enfermos... Diría que no se puede superar el problema del Sida sólo con eslóganes publicitarios. Si no está el alma, si no se ayuda a los africanos, no se puede solucionar este flagelo sólo distribuyendo profilácticos: al contrario, existe el riesgo de aumentar el problema. La solución puede encontrarse sólo en un doble empeño: el primero, una humanización de la sexualidad, es decir, una renovación espiritual y humano que traiga consigo una nueva forma de comportarse uno con el otro, y segundo, una verdadera amistad también y sobre todo hacia las personas que sufren, la disponibilidad incluso con sacrificios, con renuncias personales, a estar con los que sufren. Y estos son factores que ayudan y que traen progresos visibles. Por tanto, diría, esta doble fuerza nuestra de renovar al hombre interiormente, de dar fuerza espiritual y humana para un comportamiento justo hacia el propio cuerpo y hacia el prójimo, y esta capacidad de sufrir con los que sufren, de permanecer en los momentos de prueba. Me parece que ésta es la respuesta correcta, y que la Iglesia hace esto y ofrece así una contribución grandísima e importante. Agradecemos a todos los que lo hacen.

PREGÀRIA COL·LECTA DIUMENGE III DE QUARESMA

Oh Déu, Pare de misericòrdia i font de tota bondat, vós ens heu ensenyat que el dejuni, l'oració i l'almoina són remei per a les nostres culpes; escolteu la nostra humil confessió: que els qui ens sentim afeixugats per la nostra consciència, ens vegem alleujats per la vostra misericòrdia.

No és fàcil comentar aquesta pregària del III Diumenge de Quaresma (per això ho faig amb una setmana de retard!!!).

En primer lloc, perquè parlar de "dejuni, d'oració i d'almoina" semblen coses del passat. Un llenguatge llunyà, desfassat i antiquat. "Encara l'Església parla d'aquesta manera?" podem demanar-nos. Però, siguem honestos... potser el que ens molesta és que en parli, justament, l'Església.

Perquè, de dejuni no "manat" per l'Església, en trobem arreu. O no és dejuni les dietes Bio-el-que-sigui a les que voluntàriament ens sotmetem per a estar guapos i guapes ara que vé el bon temps? I, en canvi, no reparem en el fet que allò que ens sembla de ser un acte de llibertat nostre és, en veritat, una imposició de fora: la moda i el culte al cos (hedonisme pur i dur) que ens envolta.

D'oració no "manada" per l'Església també n'hi ha. Que els hi preguntin a tantes veus suplicants per una feina digna, per a un sou que permeti arribar a fi de mes, per a la regularització de papers de tants immigrants, de tantes persones que truquen a les portes dels nostres convents. No és una súplica "manada" per l'Església, sinó per un sistema que no té en compte els més necessitats.

I d'almoina no "manada" per l'Església també en podem trobar. Que els hi demanin als pocs que tenen la sort d'haver trobat un pis en condicions i que "religiosament" hauran de pagar en forma d'hipoteca bona part de la seva vida laboral (i amb la por de quedar-se sense feina).

I, en segon lloc, perquè encara sembla més "carca" (perdoneu-me l'expressió, dita sense voler ofendre ningú), quan la pregària que comentem afegeix que "són remei per a les nostres culpes". Perquè, no ens enganyem, parlar de "culpes" tampoc no ens agrada (a qui li agrada sentir-se assenyalat com a "culpable"?).

Ara bé, què vol dir l'Església quan afirma això en aquesta pregària? Crec que, a aclarir-ho, ens hi ajuda el text de l'Evangeli d'aquest Diumenge III: Joan 2, 13-25.

Ja es fa difícil imaginar-se Jesús empipat i treient a cops de fuet els canvistes i els mercaders del Temple. Potser ens agrada més aquest Jesús somrient, dolç i ensucrat. Un Jesús més fàcil d'acomodar als nostres interessos i que comporta pocs trasbalsos a la nostra vida de cada dia.

Però els cristians som temples de l'Esperit Sant. Temples que, sovint, en el fons del nostre cor, hem anat bastint d'històries, d'eleccions, d'opcions que han fet de la casa de Déu un mercat i del mateix Déu un ídol. Necessitem, una i una altra vegada, que entri Jesús amb el fuet per fer fora aquests mercaders ben aposentats.

Per això, l'Església (amb la saviesa dels segles que té a les seves espatlles), segueix proposant el dejuni, la pregària i l'almoina no per a fastidiar-nos i fer-nos la vida impossible (no nego que sovint abans se'ns pogués ensenyar així maldestrament), sinó per a exercitar-nos a sortir de nosaltres mateixos i de les nostres cabòries.

Ens cal seguir dejunant per a saber que no sols podem viure de pa, ni de les coses que ens poden semblar tan segures (menjar, vestit, habitatge, treball, posició social). Que hi ha una altra fam més profunda que també hem de saciar (sense oblidar tants altres a qui els hi manca el pa material de cada dia per a viure com a persones, dignament).

Ens cal seguir pregant, per adonar-nos que no totes les coses valuoses de veritat poden aconseguir-se a cop de talonari. Una pregària que ens faci mirar més enllà del nostre melic i de la crisi que ens envolta per a obrir portes al diàleg, a la comprensió, a la compassió, a la creativitat, a l'esperança...

Ens cal seguir practicant l'almoina, per a recordar-nos que, per poc que pensem una mica, allò que tenim ho debem a algú altre: el pa que hem comprat, que algú ha distribuït fins a portar-lo a una botiga a prop de casa nostra, que algú ha fabricat, la farina que algú ha mòlt, el pagès que l'ha cultivada... una xarxa que ens revela que els béns que tenim no són per al nostre ús exclusiu, sinó per a compartir-los amb d'altres.

Si fem això, de mica en mica, l'egoisme, l'orgull, l'ira, la idolatria, l'aburgesament i tants altres mercaders del nostre interior seran expulsats i podrem viure segons l'Esperit de Jesús, l'Esperit de la Pasqua.

“Jo feia de Tomàs” (Cròniques sarrianenques 22)

Els diumenges no falla a la missa, llevat que li toqui fer manteniment en alguna galeria del centre penitenciari. És alt com un sant Pau, de bona presència, i té una mirada de nen petit, candorosa i simpàtica. No arriba als trenta anys.

Avui porta posat al cap una mena de passamuntanyes de roba. Li preguntem, cordialment, si té fred. El rostre se li il.lumina a l’escoltar la nostra pregunta. Es descobreix i ens ensenya que porta cabells blancs tenyits. No havia tingut temps de dutxar-se: la nit del dissabte havia actuat en el retaule de sant Josep Oriol, el drama sacre que evoca la vida del sant capellà, que anualment se celebra a l’interior de l’església del Pi. Li havien donat un permís especial per participar-hi. Va tornar al centre a les 12 de la nit i a les 6 del matí l’havien aixecat per treballar.

Ens dóna totes aquestes explicacions radiant d’alegria. Li preguntem quin paper ha fet en el retaule. “Jo feia de Tomàs” –ens respon amb un to satisfet que dóna per descomptat que tothom ha de saber qui és aquest Tomàs. No volem trencar el seu discurs entusiasta i, dissimulant la nostra ignorància, el felicitem per l’esdeveniment, constatant que fer de Tomàs li ha donat ànims per uns quants dies o setmanes.

Expulsions (Quaresma 3)

S’acostava la Pasqua i Jesús, entrant en el temple de Jerusalem, es dedicà a expulsar, a cops de fuet, els venedors i canvistes que allí hi havia...

S’acosta la Pasqua i si nosaltres haguéssim de fer expulsions de l’espai eclesial són bastants els qui sortirien malparats. Hi ha qui expulsaria als bisbes que condemnen públicament els altres, o millor dit, s’autoexpulsarien ells mateixos sabent que no ho podrien aconseguir. Hi ha qui expulsaria els ajuntats que combreguen, els que combreguen sense haver-se confessat, els qui viuen junts sense estar casats. Hi ha qui expulsaria els sacerdots i religiosos/es inconformistes, els teòlegs inquiets, els laics contestataris. En definitiva, els criteris d’expulsió serien variats i les víctimes, també.

I és precísament fent aquest debat intens i polèmic sobre qui es mereix ser expulsat, que convertiríem l’espai eclesial en el que Jesús critica a l’evangeli: “No convertiu en mercat la casa del meu Pare”. El mercat és, encara avui, el lloc del bullici atraient, el lloc d’encontre i de relacions socials; però també significa l’espai de la xerrameca fàcil i vanal, on es cerca el benefici personal, on hi ha interessos creats, on es regateja, on es discuteix, on es menteix, on es critica, on es crida, on hi ha baralles. En aquest sentit, la gent d’Església, tinguem la sensibilitat que tinguem, tendim a convertir l’espai eclesial en un veritable mercat de Calaf, que els mitjans de comunicació de vegades provoquen, de vegades engrandeixen, o de vegades tan sols expliquen.

No convertir en mercat la casa del Pare implica no quedar-se aturat en la plaça del mercat perdent el temps escoltant i dient xafarderies. No convertir en mercat la casa del Pare significa saber donar un pas més i entrar en el recinte sagrat, entrar en el santuari, entrar dins la nau, entrar dins la persona de Jesucrist. És aquí el lloc del trobament veritable amb Déu; és aquí el lloc de la pregària, del silenci profund i regenerador; és aquí el lloc de la comunió, del penediment sincer, del diàleg honest i transparent; és aquí el lloc en majúscules. Només aquí tastarem l’Absolut; a fora tot és contingència, necessària, imprescindible, però tanmateix contingència, digne només de donar-li l’atenció que es mereix, i no més. El punt no ens ha de fer perdre la línia.

Sant Pau, a la segona lectura, introdueix també una discusió típica de mercat: “Germans, els jueus demanen signes prodigiosos i els grecs demanen saviesa”. Es tractaria de convèncer a uns i a altres sobre qui és Jesús: un debat inacabable i abocat, irremeiablement, al fracàs. Sant Pau respon no des del mercat sinó des del lloc sagrat: “Nosaltres prediquem un Messies crucificat” quelcom desconcertant i que deixa sense arguments a uns i a altres. Per Pau no es tracta de debatre, ni de convèncer, sinó de veure i de tastar el poder i la saviesa de Déu presents en Jesucrist, molt diferents als poders i savieses humanes. Aquest veure i tastar només s’aconsegueix anant més enllà del mercat i entrant dins el santuari.

És a partir d’aquest trobament real i transformador amb Déu i amb Jesucrist que intentarem evitar debats, acusacions, condemnes, crítiques i expulsions.

SERMONETS D'UN QUE NO HI TOCA

MATEU 21, 33-43.45-46
“... El Regne de Déu us serà pres...”. (Mt 21, 43)

No sé ben bé perquè, però quan ahir em vaig posar a llegir les dues lectures que avui hem escoltat (Gn 37, 3-4.12-13a.17b-28 i Mt 21, 33-43.45-46) em va venir al cap una revista que anunciaven fa temps i que em sembla que encara es ven als quioscos: Ser padres.

Aquesta revista, plena de consells sobre alimentació, educació, etc, està adreçada a les famílies que fan per primer cop experiència de paternitat i maternitat, com vaig tenir ocasió de comprovar fa anys amb les meves companyes de feina, mares primerenques. Una revista que, de publicar-se fa uns segles potser hauria anat bé als pares de les dues històries d’avui.

Perquè, no em negareu, que els pares que avui trobem són d’una candidesa enorme i perillosa. L’un, Jacob, de qui se’ns diu que estimava més Josep que cap altre dels seus fills, perquè l’havia tingut quan ja començava a ser vell. Un amor tan focalitzat no podia fer altre cosa que despertar les gelosies dels seus germans i la candidesa de Jacob és la de no adonar-se de res del que passava i enviar Josep a la boca del llop: lluny de casa i amb els germans esperant-lo per a desfer-se’n d’ell. Sort que Déu, si seguim el relat, va saber treure’n profit de les circumstàncies!!!

L’altre, el propietari de la vinya. Un home que envia una i una altra vegada els seus homes a recollir el fruit de la vinya i, veient com acaben tots ells no té una altra idea millor que... enviar el seu fill, pensant que, almenys el fill, el respectarien. Bé, ja sabem també com acaba la història del fill: fora de la vinya i assassinat vilment.

El que sorprèn, però, en aquest segon relat és aquesta decisió del pare a enviar el seu fill. Una decisió que sembla inconscient, temerària, boja. Perquè, el que el relat sembla posar de relleu, és que al propietari li importa més la vinya que el seu propi fill.

Això, però, que ens semblaria tan condemnable de sentir-ho al Telenotícies nit d'avui, pren una altra dimensió en l’Evangeli. La clau, crec, la dóna Jesús mateix i s’intueix per la reacció dels grans sacerdots i els fariseus notables del poble. Aquests saben que la cosa va per a ells. Però la vinya ja se l’han feta ben seva i la defensaran amb ungles i dents. Volen agafar Jesús... però encara no poden fer-ho, ja trobaran el moment oportú més endavant!! La vinya, per Jesús, és el Regne que ja ha irromput amb força, amb una dinàmica imparable. Però el Regne, per Jesús, no és una abstracció: el formen homes i dones, limitats, amb mancaments, pecadors reconciliats amb Déu i amb el proïsme. Són (som) la propietat d’aquest propietari de la vinya que és Déu, que no és un propietari qualsevol, que és Algú que estima tant la seva vinya que no estalviarà esforços per veure-la fructificar, per veure-la créixer i produir. No dubtarà en enviar el Fill per recollir-ne els fruits. Aquest Fill, Jesús, és Déu fet home entre nosaltres. És Déu donant-se per la seva vinya, és Déu donant-se per nosaltres. Un Déu que es dóna així per als seus no pot tolerar uns vinyaters que no facin la seva feina, que visquin a costa del Regne, que visquin a costa dels altres. Per això esdevé també una crida a la responsabilitat per a nosaltres. Som dels que acollim o dels que marginem? Dels que creem llaços d’unió o dels que dividim? Dels que construïm o dels que critiquem per a destruir? Dels que dialoguem o dels que malparlem? Vigilem, doncs! Jesús també ens pot estar advertint a nosaltres: El Regne de Déu us serà pres...

El nacional-laicisme (Quaresma 2)

"Si tenim Déu a favor nostre, qui tindrem en contra?" Són paraules de sant Pau que podem qualificar d’encoratjadores pels cristians de Roma. La intenció és neutralitzar precísament les contres que patiria la comunitat que, pel que diuen els versets següents, deduïm que serien acusacions, judicis i condemnes possiblement a mort: "Qui es presentarà a acusar els elegits de Déu? Qui gosarà condemnar-los?"

Nosaltres, a l’igual que aquells cristians de Roma a qui Pau escriu, a l’igual que moltes altres comunitats cristianes de diferents llocs i èpoques, també tenim les nostres contres: algunes d’elles en som conscients i d’altres no, algunes d’elles són evidents i d’altres no.

A casa nostra podríem englobar les contres amb el que ens atrevim de qualificar com a nacional-laicisme. Per entendre-ho ràpidament: es tracta de l’antic nacional-catolicisme però completament al revés. La reacció col.lectiva, evident i justíficadíssima, a un catolicisme imposat i sovint agafat del braç del poder dictatorial ha caigut, amb el temps, en el mateix defecte: ara vivim sota el jou d’una dictadura de pensament laicista on qualsevol manifestació de religiositat és hàbilment neutralitzada pel pensament social global, pels mitjans de comunicació i per la roda del progrés.

El pensament social global permet, respectuós i plural, expressar idees i condicions sexuals de tot tipus, menys les creences religioses que pertanyen -segons aquest pensament- al terreny de la privacitat. Més encara, aquest pensament ha arrelat tant en els mateixos creients que quan expressem la nostra religiositat ho fem cohibits i avergonyits. En definitiva, hem esdevingut un col.lectiu submís i ben domesticat.

Els mitjans de comunicació respiren, habitualment, una hostilitat que pot ser major o menor segons el grup o l’agència de comunicació que l'ofereixi, considerant l’àmbit eclesial com caducat, restauracionista i reaccionari fins al punt que haguem d’estar sempre justificant-nos que no estem ni caducats, ni som reaccionaris –al menys bastants-, ni tenim pretensions restauracionistes.

La roda del progrés que qualifiquem d’irrefrenable i ineludible, i que no sabem prou bé qui la mou i en quina direcció, ens domina amb els seus postulats: quan hi ha bonança ens hem de sotmetre a horaris laborals intensíssims; quan hi ha crisi ens hem de sotmetre a les conseqüències de la manca de treball. La roda del progrés ens aclapara amb un ventall immens de possibilitats de tot tipus i que no tenim prou capacitat d’assumir. Neguitosos i porucs ens movem com podem dins d’aquesta roda que, sense cap escrúpol, ens converteix en un simple instrument, dispersant-nos, diluïnt-nos, i desorientant-nos.

Els nostres temps no tenen més contres que els altres. No sofrim persecucions religioses, podem anar tranquil.lament a missa i fins i tot posar una creu en la declaració de renda per contribuir amb l’Església. No obstant, el nacional-laicisme que ens domina ens fa combregar clarament amb rodes de molí que ben sovint ens empassem. Però allò que, com a cristians, ens defineix i ens omple de debó no és combregar amb rodes de molí sinó combregar amb el cos de Jesucrist, “el qui està a la dreta de Déu intercedint per nosaltres”, com diu sant Pau. Per això repetim de nou i actualitzem els seus mots: "Si tenim Déu a favor nostre, qui tindrem en contra?"