PREGÀRIA COL·LECTA DIUMENGE I DE QUARESMA

Déu omnipotent, feu que les celebracions anyals de la santa Quaresma ens siguin profitoses per a conèixer més i més el misteri de Crist i per a viure'l d'acord amb les seves exigències.

Tot i que vagament, encara recordo de petit com es vivia la Quaresma a casa meva. Són records d'infantesa i, per tant, donen de si el que donen...

Per a un nen petit, la Quaresma representava un temps "trist" i "gris": música religiosa arreu, no fer soroll, exigència de portar-se més bé que de costum (tot un repte per a un marrec), pel·lícules de temàtica religiosa a la TV (res de pel·lis d'indis i vaquers, doncs!!) i no dic anar a missa, perquè a casa, en faltar l'àvia i haver de treballar pare i mare, l'anar a l'Església es va acabar...

El problema és que aquests records queden tan gravats en la memòria que un oblida fàcilment dues coses: que tot allò era la vivència d'un nen (que amb la seva hiperactivitat era fàcil que qualsevol cosa li resultés avorrida) i que la "tristor" i "grisor" que es podia viure també tenia una altra raó de fons (potser, fins i tot, més forta): la grisor dels darrers anys de la dictadura amb tantes mancances. De manera que, en oblidar-ho, un pot tornar-se tant categòric que, en sentir dir que "hem entrat en el temps de Quaresma", pensi automàticament: "això és un invent de l'Església per a fastidiar-nos la vida" o "Això sols ho segueixen una colla d'avorrits i prou".

Curiosament, però, la pregària d'aquest primer diumenge parla de celebració i no d'enterrament (que podria suggerir quelcom més trist), perquè es tracta de "celebrar", és a dir, "de viure com a festa", un temps que té per fita preparar-nos per la festa de les festes: la Pasqua.

La pregària encara ho concretitza més: aquesta celebració és per a conèixer més i més el misteri de Crist (això, com a mínim, per a què no arribem a Pasqua i pensem que "tal dia farà un any i fins l'any que ve").

Crist és el centre, és el veritable misteri. Misteri que aquest Diumenge I de Quaresma pren la forma d'un Déu que té cura dels homes i dones d'aquest món i que fa aliança (amistat, comunió), no sols amb nosaltres (no ens penséssim que som "els reis del mambo"), sinó amb tots els éssers vivents (Gn 9, 8-15).

D'un Déu que es fa home, en l'home Jesús de Natzaret (Mc 1, 112-15), que assumeix la nostra quotidianitat: passa en el desert quaranta dies, entre animals ferèstecs i alimentat per àngels... igual que nosaltres també podem fer experiència del dia a dia (potser també l'estem vivint com a desert o com a selva?), i sentir-nos envoltats dels nostres "animals ferèstecs" particulars (aquells que ens fan la guitza) i "alimentats per àngels" (aquella gent que ens estima i té cura de nosaltres, però que solen ser més discrets i passar desapercebuts).

Tot plegat per a viure aquest misteri de Crist d'acord amb les seves exigències, perquè seguir Jesús implica canviar el nostre Estatut (les lleis internes i externes que governen la nostra manera de viure) per la Constitució del Regne de Déu (fer camí tot mirant de viure les Benaurances, l'estimació a Déu i al proïsme), significa CONVERTIR-NOS I CREUE EN L'EVANGELI.

Ànims, tenim per davant tot un repte!!!!

Els monestirs de l'Alt Egipte (Cròniques coptes 9)

Som a Alexandria. Aquesta nit de divendres un grup de deu persones, convocats per l'abouna Asheia, anirem cap al sud, l'Alt Egipte, a veure monestirs. Estarem tota la nit viatjant en un mini-bus per arribar a les set del matí al primer monestir. Tornarem, ajudant Déu, el dilluns a la tarda. Dormirem dues nits en monestirs.

La "galabeia" (Cròniques coptes 8)

La galabeia és la típica túnica egipcia que molts homes, especialment del sud, encara usen habitualment com a vestimenta. És una peca de roba que va del coll fins al peus, oberta pel pit, amb dues butxaques lateral. Evidentment hi ha diferents qualitats i colors segons el moment i l'economia. La porten indistintament musulmans i cristians.

Els preveres i monjos coptes també porten la galabeia, un detall de la natural proximitat del seu hàbit o sotana. L'única particularitat es el seu color: negre.

Afegim el detall que els postulants a la vida monàstica porten la galabeia de color blau cel i els novicis la porten de color blanc.

Aspirant a monjo (Cròniques coptes 7)

Intuïm que vol ser monjo. Quan arribem a les "Tesbeha", a les 4 del mati, ell ja hi és, discretament separat els monjos però intencionadament a prop. No s'arrepenja a les parets ni s'asseu una estona al terra com fem la majoria. Segueix amb el seu llibre tots els cants i himnes.

El seu posat és delicadament atent, sense rigidesa, amb aquella religiositat copta natural. Però ell irradia una serietat afegida. A mitja pregària un monjo se l'endú a un costat de l'església i s'asseuen a terra per parlar mentre continuen els cants.

Deu tenir uns vint i cinc anys. Porta el cabell molt ben tallat i pentinat. Vesteix net i polit. A la missa també el trobem amb el mateix posat seriós i concentrat, sense cap intenció de voler aparentar. Les altres vegades que el trobem en la casa d'acollida està llegint la Bíblia. Tot ell fa bona pinta de futur monjo. "Im shal' Al.la...!" (Si Déu vol...!)

Hereus de la cultura faraonica (Cròniques coptes 6)

L'Església copta en general i més especificament els seus monjos -com a col.lectiu més format- proclamen amb to reivindicatiu que els cristians coptes són els continuadors de la cultura faraònica.

Els arguments són contundents: la llengua copta és una adaptacio, al segle II abans de Crist, de l'escriptura jeroglifica; la música copta té instruments (címbals) i conserva melodies d'aquells temps; l'arquitectura copta manté la cúpula i la volta de les antigues construccions; les esglésies dels monestirs tenen una estructura similar als antics temples faraonics. També la nova iconografia copta adapta, intencionadament, motius faraonics en les seves reproduccions.

Es tracta d'una reivindicació intencionadíssima en un pais de majoria islàmica i on l'Església copta, malgrat ser minoritaria, proclama agosaradament la seva identitat i la seva significativitat.

La muntanya de Moqattam (Cròniques coptes 5)

Moqattam és una muntanya del Caire. Hi viuen uns 40.000 drapaires que en petits tallers reciclen i reutilitzen les deixalles que recullen. Bona part d'ells son cristians. Al capdamunt hi ha una església, o millor dit, un recinte amb esglésies. És obra de l'abouna Saaman (el pare Simeó) que ha convertit aquest indret, en espai d'uns vint anys, en un lloc visitadíssim pels coptes.

Les parets de la muntanya tenen esculpides imatges amb escenes bíbliques i tots els recintes estan excavats a la roca: un edifici d'acollida, una església petita, una església amb un escenari amb capacitat per a 5.000 persones, i una església semicoberta per la roca amb unes grades que poden acollir a 20.000 persones.

Aquests dos darrers espais és on, els dijous a les 19 hores, l'abouna Saaman fa les seves preèdiques: a l'hivern a l'espai cobert per a 5.000 persones i a l'estiu a les grades per a 20.000.

Entrem mitja hora abans de comencar i el recinte esta mig ple. A l'escenari hi ha una coral que ofereix un recital de cançó religiosa. Unes pantalles projecten imatges amb la lletra de la cançó perquè els assistents s'afegeixin. No pot faltar la càmera que grava i ofereix imatges de tot plegat. El peu de l'escenari sembla un mini estudi de televisió amb tècnics de so i d'imatge amb els seus corresponents aparells.

A les set entra discretament a l'escenari l'abouna Saaman. És un ancià d'aspecte venerable embolicat amb el mantell negre de franges morades. La coral marxa. L'aforament és ple a vessar. El doctor Adel ens va fent la traducció simultània de la prèdica i al cap d'una estona ens atrau més l'escenificació de l'abouna Saaman que l'entusiasta traducció del doctor Adel: quina potència de veu! quin enervament! quins canvis de to! quin control dels silencis! quina gesticulació més arrodonida!

La capacitat mediàtica de l'abouna Saaman és inqüestionable i el seu discurs l'intuïm subliminalment crític amb les autoritats i amb l'islam. Ha comencat llegint un fragment del llibre de l'Èxode on Déu escolta el clam del seu poble a Egipte, que viu sota el jou del faraó. Associa al faraó amb el poder i amb el dimoni que oprimeixen al "poble creient". Enllaça amb una crítica simpàtica als fumadors de cigarretes que fan cas omís a les advertencies del propi paquet per preparar la crítica als fumadors de la nociva "xixa" -la pipa d'aigua-, costum habitual dels musulmans.

Arrodoneix el discurs fent-nos aixecar a tots i convidant-nos a pregar per la nostra conversió mentre ell dirigeix la invocació general. La prèdica s'ha acabat amb un clímax perfecte. L'acte ha estat brillant. Nosaltres marxem però l'encontre continua: li portaran malalts perque ell intenti guarir-los.

Malgrat aquest tarannà religiós no sigui on ens trobem més còmodes, ens treiem el barret davant el carisma d'aquest prevere. Marxem amb l'impressió que hem assistit a la versió copta dels predicadors protestants nordamericans que omplen estadis amb els seus sermons i les seves guaricions.

Dimecres de cendra (Cròniques coptes 4)

Dimarts a la nit. Arribem amb l'abouna Asheia al seu monestir de El Baramous, al desert de Wadi El Natroun. L'endemà sera Dimecres de cendra segons el calendari llatí. Nosaltres ja portem dos dies exercitant-nos en la quaresma copta, però l'avinentesa de sojornar al monestir ens ajudarà a significar adequadament la Quaresma llatina.

A les 3'55 el campanar ens anuncia les "Tesbeha", la pregària matinal que s'iniciara en cinc minuts. És negra nit, els estels titil.len, el silenci és absolut, els petits fanals de llum tènue grogenca encara fan més encisadores les velles parets de color sorra dels edificis del monestir. La fresca del desert també es fa notar.

Ens descalcem per entrar, com és habitual en les esglésies dels monestirs. A l'interior els monjos es van saludant fregant-se, mútuament i suaument, les dues mans. Comencen a cantar, en llengua copta -sense música- himnes i salms amb un ritme estudiadament accelerat que, sense caure en la pressa, manté una agilitat viva i dinàmica durant quasi les dues hores que, majoritàriament dempeus, dura la pregària. Una lectura -suposem que bíblica- clou les Tesbeha que enllacen amb la preparació de la missa. Ara l'encens omple la nau que, amb uns cants més suaus, creen una atmosfera de veritable contemplació. Hem aprofitat per llegir de la "Missa dia a dia" les lectures del Dimecres de cendra i el cerimonial de la cendra.

La missa -que habitualment enllaca amb les Tesbeha- durant la Quaresma s'ajorna a les 12 del migdia. Sortim, doncs, a quarts de set de l'església. És de dia, però podem veure, a l'horitzó, com el disc solar fa la seva brillant aparició. Com estem pelats de fred ens tornem a ficar al llit i aprofitem per fer una dormideta.

L'abouna Aheia ens ve a buscar i, plegats, esperem l'hora de la missa que comenca a les 12 i acaba a 3/4 de 2. També estem dempeus. Com no hem pogut participar de la comunió, al final, podem menjar un tros de pa beneït que el sacerdot reparteix als assistents acabada la celebració.

L'Església copta manté el dejuni eucaristic, per tant, fins després de la missa no es menja ni beu res. En temps de Quaresma l'hora de menjar queda ajornada fins a les dues de la tarda. Hem esperat fins aleshores per poder fer un mos: pasta, carbassó amb suc, olives, pa i melmelada.

La resta del dia l'hem passada llegint la història dels monestirs coptes i escrivint cròniques.

Dimecres de cendra catòlico-copte o còptico-catòlic.

El papa Shenouda (Cròniques coptes 3)

Shenouda III, de 87 anys, és el papa de l'Església copta ortodoxa des de 1971. Era monjo del monestir de sant Bishoi on encara hi resideix -fidel a la seva vocacio monàstica- des dels divendres a la tarda fins als diumenges.

Cada dimecres fa una conferència a la catedral de sant Marc del Caire, amb capacitat per a 10.000 persones. Nosaltres hi assistim i constatem que hi ha unes 2/3 parts de la nau plenes. Ens situen, com a estrangers, en les primeres fileres, per poder gaudir de traducció simultània en angles.

Dues grans grues amb càmeres de televisió van captant l'esdeveniment i projectant-lo en una gran pantalla; un detall que dóna significativitat i serietat a l'acte que, segurament, apareixerà en un dels dos canals de televisio copta.

El papa comença responent a les preguntes que li han arribat escrites en un full de paper i continua amb un discurs pausat, clar, afable, gens agressiu. Avui fa referencia a les coses visibles i invisibles i les compara, catequèticament i sàviament, referides als pecats, als dimonis, a les virtuts... Una lliçó de mestratge espiritual.

Però el més destacable és l'ambient de solemnitat popular, propera, gens encarcarada que té la trobada setmanal amb el papa Shenouda.

De casament (Cròniques coptes 2)

Ha estat un dia molt ple: visita als monestirs de Wadi El Natroun; retornats al Caire visitem l'església de la Verge de Zeitun i anem a tres cases properes a saludar a gent coneguda. En resum, sortíem del Salaam Center a quarts de vuit del matí i tornem, cansats, a quarts de dotze de la nit.

Tot just dos carrers abans d'entrar al Salaam Center sentim música i veiem, al voltant d'una casa, les típiques bombetes multicolors que anuncien que es festeja un casament. Tots ens aturem i mirem encuriosits. Decidim atansar-nos-hi un moment. Els veiem asseguts. Només un jove està ballant al so de la musica àrab modernitzada. En un racó, dues adolescents també ballen.

Al veure'ns venir ens conviden, amb les mans, a afegir-nos a la festa. La nostra timidesa queda esvaida quan el jove que ballava ens ve a cercar i convida a les noies a ballar. Elles, sense fer-se pregar, s'afegeixen al ball.

Immediatament es forma un gran cercle i, en un instant, la festa s'anima de forma sorprenent. La nostra visita els ha omplert d'alegria i ara tothom vol ballar amb els forasters nouvinguts. Els veïns, encuriosits, segueixen la festa des dels balcons i finestres.

Esdevé un goig veure ballar plegats a infants, adolescents, joves, adults i vells. És una festa familiar on tothom participa.

No tarden a portar-nos beguda i a encetar la conversa que els fortíssims altaveus permeten entaular. Tothom ens vol saludar i fotografiar-se al costat nostre.

Son quarts de dues de la matinadai després de diferents intents aconseguim marxar. Ens diuen que ara és l'hora de menjar però renunciem. Amb abracades i petons som acomiadats com si de familiars propers es tractés.

Ens han demanat que preguem per ells.

Quaresma copta (Cròniques coptes 1)

Avui comenca la Quaresma de l'Església copta ortodoxa, que dura 55 dies: els 40 que seguim els llatins, més una setmana prèvia de preparació, més tota la Setmana Santa. Durant aquests dies s'abstindran de menjar carn, peix, ous, llet i productes làctis.

Ahir diumenge les famílies celebraven, en les seves cases, l'equivalent del nostre "Dijous gras": àpats amb molta carn i greix. L'abouna Asheia va voler que visquéssim "intensament" aquesta jornada. a les 11 de matí erem a una casa i, com estavem en dejú, ens van donar esmorzar: un plat de cus-cus amb sucre i una mena de coca tova casolana que es sucava amb mel. Per beure, un te.

A les 2 dinàvem: un anec sencer (per quatre persones!), pastís de carn, arròs, sopa i molokeia (espinacs caldosos). De postres arròs amb llet i un te. A les 6 sopàvem: arròs de dues menes, pollastre i tres tipus diferents de carns que no vam saber distinguir.

Sopats, ens vam asseure a mirar el canal copte de televisió. Hi havia un antic discurs del papa Shenouda a la catedral d'Alexandria. El tema era la preparació de la Quaresma. Ente altres coses dèia que calia preparar-se pel dejuni quaresmal sense la necessitat d'atipar-se de carn els dies prèvis. Vam fer broma del comentari.

El discurs del papa Shenouda -que ens anaven traduint- insistia en la dimensio interior i les actituds personals que ha de desvetllar la Quaresma. Era un discurs, en aquest sentit, molt "catòlic".

L'Església copta té un marcadissim element extern popular i assumit de signes quaresmals que poden caure en el formalisme. L'Església catòlica de casa nostra es centra més en les actituds i pràctiques personals que poden caure en la nul.la visibilitat d'aquest temps litúrgic.

No és fàcil l'equilibri.

Ara sí, ara no (Diumenge 7)

Un acudit poc original explica que un conductor pregunta a un vianant que revisi si li funcionen els intermitents del seu vehicle. El vianant respon: "Ara sí, ara no, ara sí, ara no...".

Es tracta d'un acudit fàcil per ambientar el que sant Pau diu en la segona carta als corintis: "La nostra paraula no és "ara sí", "ara no"... perquè Jesucrist no ha estat mai ara sí, ara no".

L'anunci de Jesucrist i la vivencia de la fe no ha ser intermitent: ara sí, ara no. Ha de ser quelcom constant, perseverant, definitiu; per la senzilla raó que "En ell (Jesucrist) hem sentit un sí ben clar".

SERMONETS D'UN QUE NO HI TOCA

SERMÓ MARC 7, 31-37
“... I digué: “Efatà!”, que vol dir “obre’t””. (Mc 7, 34)


Mirar no és el mateix que veure, veure no és el mateix que contemplar... Sentir tampoc no és el mateix que escoltar, ni enraonar és el mateix que parlar per parlar. Els matisos ens evoquen diferents maneres de posar-nos davant la realitat, de situar-nos a prop o lluny del nostre interlocutor. Què passa quan això ho apliquem a Déu? Això pot tenir conseqüències? Crec que això és el que tracten de dir-nos els dos texts d’avui: el del Gènesi (3, 1-8) i el de Marc (7, 31-37).

Així comença el primer text. La serp (dolenta de mena), suscita en Eva el dubte, com fent a Déu mentider i interessat: Així que us ha dit que no mengeu dels fruits de cap arbre del jardí? Eva cau de quatre grapes a la trampa (com cauríem i caiem tant sovint tots nosaltres): intenta de fer veure a la serp que s’equivoca, que aquesta ha entès malament el manament de Déu. Em sembla, però, que això és el que menys li importa a la serp: aquesta ja sap que està mentint descaradament. Davant l’objecció d’Eva, a més, la serp ja sap que té el camí fressat per dir la seva: No moriríeu pas! Déu sap que, si un dia en menjàveu, se us obririen els ulls i serieu iguals que els àngels: coneixeríeu el bé i el mal. Com si fos pecat tenir els sentits ben oberts al món que ens envolta!!!

I Eva cau. I com ella i Adam, hi caiem tots. Neix la desconfiança. Eva pensa (pensem) que Déu no ens vol amb tots els nostres sentits francs, oberts, alliberats. Eva pensa (pensem) que Déu (com avui diem) ens aliena, que és un Déu egoista, que ens estima interessadament, que vol fer de nosaltres éssers submisos, que no pensin gaire (no fos cas!), replegats en nosaltres mateixos i tancats.

Aquest és, justament, el contrast amb l’Evangeli d'avui. Un evangeli on Jesús pronuncia aquest “Efatà!” (“obre’t”), no a unes orelles que no hi senten o a uns llavis que no parlen (em sembla que seria perdre de vista el bosc, tot mirant només un arbre); sinó a una persona (que bé podem ser nosaltres) que no hi sent (o no hi vol sentir); a una persona que no parla (buida, que potser no té res a compartir). A una persona tancada en el seu propi món, aïllada de la gent del voltant, fins i tot, potser, d’aquells que estima... però sense poder escoltar ni dir una paraula d’amor, de consol o de tendresa. És una persona sorda i muda. Una persona reclosa en el seu interior on potser, encara, hi hagi ofegat un clam que demana expressar-se, sense aconseguir-ho.

Sí, sens dubte, la nostra serp és molt astuta. Ens ha fet pensar que així estem millor. Fins i tot que, probablement Déu no existeix i que podem anar fent la viu-viu. Però en el nostre interior i en el dels nostres amics, veïns, coneguts i, fins i tot, enemics, hi ha un clam de buidor ofegat per mil veus i mil dubtes.

Avui, per a ells i per a nosaltres, Jesús no es desentén. Es fa present en el nostre món, a casa nostra, s’apropa i ens toca. Toca les nostres oïdes i els nostres llavis i diu, amb veu forta: OBRE’T! I ens deslliga novament de prejudicis i misèries, per a què siguem homes i dones oberts a Déu i al proïsme. No ens cansem de sentir la seva veu!!!!

Pelegrinatge a Terra Santa 2009 (17-26 de juny)

Places limitades

Sessió informativa:
Dimarts, 10 de març,
a les 20h, als caputxins
de Sarrià

Informació:
Jordi Cervera
jordicaputxi@gmail.com
T- 93.204.34.58

Justícia als pobres i als desvalguts (Cròniques sarrianenques 21)

L'expressió que les persones sense documentació que compleixen condemnes a la presó “estan en els llimbs” ens ha fet mal. Per l’administració penitenciària malgrat saber qui són i en tinguin cura és com si no hi fossin.

Aquest col.lectiu forma un percentatge significatiu de reclusos, i malgrat gaudeixen de sostre i d'aliment, són els més desprotegits, els més desvalguts, els més abandonats. La seva estada a la presó no tindrà cap possibilitat de reinserció a la societat, primer perquè no han pogut inserir-se, i segon perquè no hi ha el més mínim desig que ho puguin fer. Estan clarament apartats perquè no molestin. L’únic que es fa amb ells és contenció. Quan surtin en llibertat estaran abocats al fracàs, i si no marxen a un altre país o tornen al seu, no trigaran gaire a ser enxampats i deportats. El seu passat els posarà sempre en evidència.

Per molt justificat que sigui el seu empresonament, per molt argumentada que sigui la política governalmental vers aquests reclusos, no hi ha cap instància que els defensi? cap estament que els faci justícia? cap mà alliberadora? Estan realment deixats de la mà de Déu...? Ens fem nostre el clam que el salmista li fa:

Defenseu els febles i els orfes,
feu justícia als pobres i als desvalguts!
Allibereu els indigents i els febles,
arrenqueu-los de les mans dels injustos !
(Sl 82,3-4)

"Tothom us està buscant" (Diumenge 5)

Gràcies a les excavacions arqueològiques fetes a Cafarnaüm durant el segle XX podem reconstruir fàcilment l’escena de l’evangeli d’avui. Part de la Cafarnaüm del temps de Jesús ha estat desenterrada, la sinagoga i la casa de Pere s’han pogut localitzar amb precisió, i els aproximadament 50 metres que les separen poden ser recorreguts pels pelegrins que ho visiten.

L’arqueologia bíblica fa el servei preuadíssim d’ajudar-nos a contextuar el relat bíblic en el seu medi vital. És religiosament emocionant trepitjar la Cafarnaüm del segle I i refer -metre més, metre menys- el mateix itinerari que faria habitualment Jesús i els seus deixebles per anar d’un lloc a l’altre; entendre com la gent s’aplegava davant la porta de la casa; constatar que al voltant hi hauria espais solitaris de recolliment.

L’evangeli que hem escoltat ens ha recreat tres escenes diferents que s’esdevenen al migdia, al capvespre i de bon matí. La primera és en el petit cercle de deixebles: a la casa de Pere Jesús hi guareix la sogra. La segona escena és multitudinària: a la porta de la casa Jesús guareix malalts i endimoniats. La tercera és íntima: Jesús marxa a pregar en soledat. Són tres escenes que defineixen l’itinerari vital del Senyor Jesús, són tres moment que configuren el seu estil de vida, humanament i religiosament equilibradíssim.

Si Jesús s’hagués limitat a aplegar uns quants deixebles i a instruir-los en la intimitat, hagués estat un bon rabí, un gran rabí, però amb poques repercussions. Si Jesús s’hagués limitat a guarir malalts i endimoniats hagués estat un sant miracler, un exhorcista únic, però el seu nom hagués desaparegut amb les guaricions. Si Jesús s’hagués limitat a pregar en la intimitat, hagués estat un místic inigualable, però poc conegut.

La instrucció, la guarició i la pregària; el petit cercle, la multitud i la intimitat, constitueixen la dimensió humana de Jesús. L’Església, aprofundint en cada una d’aquestes facetes, configura equilibradament el que diem el “cos místic de Crist”. La formació catequètica i teològica, l’assistència social i la pregària són els eixos fonamentals de la vida eclesial, els eixos fonamentals de tot cristià que cadascú concreta segons el seu tarannà. Tots tres són imprescindibles, tots tres igualment importants, tots tres destinats a continuar fent realitat els mots de Pere: “Tohom us està buscant”.

Conflictes i autoritarisme (Dissabte 4)

El papa Climent, el tercer successor de Pere, escriví una carta als Corintis entre els anys 95-98 de la nostra era. En ella adverteix i amenaça a uns membres desobedients i conflictius de la comunitat i els exigeix submissió. Utilitza implícitament i explícitament la carta als Hebreus per a argumentar la duresa del seu posicionament.

Hebreus traspua al llarg de tot l’escrit aquesta preocupació. Avui hem escoltat: “Obeïu els vostres dirigents i mostreu-vos-hi dòcils” (He 13,17). Aquests versets finals de la carta posen una mica d’oli a la problemàtica: “ells vetllen sempre per vosaltres i n'hauran de donar compte. Mireu que puguin fer-ho amb goig i no pas lamentant-se; això no us seria profitós” (He 13,17).

Hebreus reflecteix -a més del conflicte exterior de maltractaments i empresonaments- un conflicte intracomunitàri: alguns membres de la comunitat qüestionen o neguen de forma pública i provocativa la confessió de fe, no assisteixen a les reunions i desobeeixen els dirigents.

No seria fàcil per a l’Església primitiva trobar el to i el discurs adequat quan sorgirien conflictes interns, especialment dogmàtics. Podem comprendre que l’autoritarisme fos la resposta més fàcil en aquells temps d’aprenentatge, però ens costa més comprendre i acceptar que aquest autoritarisme encara perduri com la fórmula per a resoldre les qüestions eclesials.

Valors? (Ecos catequètics 1)

Tot sovint he sentit a dir a persones, per exemple pares d’infants que han de fer la primera Comunió: “Nosaltres ja no parlem de Déu, ni de la pregària; ho hem traduït en forma de valors”. Ho diuen creient sincerament que, amb aquesta traducció, han conservat l’essència de la fe cristiana. L’evangeli es reduiria a uns quants enunciats ètics, normalment molt generals, i a vegades ben insípids.
És una cosa que està en l’ambient. Jo mateix m’adono que el meu discurs en catequesi sovint va per aquest camí. Traduïm a valors els relats de l’evangeli (amb l’Antic Testament sovint es fa més difícil) i pensem que amb això ja n’hem donat l’essència, com un “destil·lat”.
Però realment catequesi pot ser això? Els valors són abstraccions, es dirigeixen a la nostra raó. Però realment som encara tan ingenus de creure que la nostra raó dirigeix sense més la nostra vida? Em sembla més realista sant Pau, quan diu: Veig en els membres del meu cos una altra llei que combat contra la llei de la meva raó i em té presoner (Rm 7, 23). Els valors són abstraccions que s’entenen de seguida, que de tant repetir-les ens fan sentir bons, però ¿realment ens canvien?
Certament, l'evangeli no és un tractadet de valors. És l'anunci de la desconcertant irrupció de Déu en el si de la història humana i de la pròpia història personal. Per això, la catequesi hauria de proposar un altre camí, partint de la fe que Déu és present en la seva Paraula. És la fe que expressa la carta als hebreus: La Paraula de Déu és viva i actua. És més penetrant que una espasa de dos talls: arriba a destriar l’ànima i l’esperit, les articulacions i el moll dels ossos; discerneix les intencions i els pensaments del cor (He 4, 12).
Catequesi ve d’eco, ressò. L’autèntica catequesi, un exercici més per adults que per a infants, hauria de ser parenta molt pròxima de la lectio divina. La Paraula de Déu, amb les seves històries i les seves imatges, sovint extravagants, ressona en nosaltres, per mitjà de la lectura, de la meditació i (aquest darrer pas és imprescindible) de la pregària, i davalla a unes profunditats del nostre ésser on no pot davallar cap abstracció intel·lectual, cap discurs sobre valors. L'autèntic repte de la catequesi és acompanyar-nos fins a connectar amb aquell ressò de Déu que constitueix el nucli més sagrat de la nostra persona.

Jesucrist és el mateix (Divendres 4)

“Recordeu-vos dels presos; recordeu-vos igualment dels qui són maltractats” (He 13,3) diu l’autor d’Hebreus als seus destinataris. Aquesta exhortació, pel context, no al.ludeix als presos i als maltractats "in genere", sinó més aviat als que formen part de la comunitat. Aquesta referència fa deduir als estudiosos que els destinataris sofririen algun tipus de persecució.

Els patiments comunitaris semblen corroborats per l’encoratjament que es fa poc després: “Feu memòria dels vostres dirigents, que us van anunciar la paraula de Déu; considereu la fi exemplar de la seva vida i imiteu la seva fe” (He 13,7).

Aquesta “fi exemplar” ens fa pensar en el martiri, i l’encoratjament a imitar la fe dels dirigents desapareguts ens permet dir que els empresonaments i els maltractes podrien acabar també en martiri.

L’argument per mantenir-se perseverants és senzillament definitiu: “Jesucrist és el mateix ahir, avui i sempre” (He 13,8). Per això la comunitat ha de ser fidel en la fe ahir, avui i sempre.

Circ Crec: dissabte 7 a les 18h, al teatre dels caputxins de Sarrià

*L’estiu de 2005 es visitava el barri de Ezbeth El Nakhl, al Caire, on viu una majoria cristiana recollint i seleccionant escombraries. L’acollida agraïda i observar una gran població infantil suscità la idea de venir-hi amb el Circ Crec.

*Sis mesos després, del 3 al 10 de febrer de 2006, el nostre circ anava per primer cop en aquest barri. Actuava a l’escola Mahaba, amb 1600 alumnes de primària, dirigida per religioses de l’església copta ortodoxa. Visità i actuà en un orfanat del barri. També va actuar en la guarderia i en el centre de dia per a disminuïts dins el Salaam Center (on viuen les religioses). S’aprofità l’avinentesa per actuar a Anafora, un lloc de recés espiritual per a grups.

*Aquella estada motivà que el Sopar de la Fam de l’any 2006 es dediqués al projecte d’ampliació de l’escola Mahaba.

*L’agost de 2007 s’acompanyava expressament a un grup a visitar aquest barri.

*El febrer del 2008 venien a Catalunya el Dr. Adel i la germana Maria a promocionar l’ampliació de l’escola. Es féu una nova col.lecta.

*Enguany hi tornem del 13 al 22 de febrer. Actuarem al mateix barri amb les novetats que a l’escola hi ha 1.900 alumnes i al Salaam Center s’ha afegit un centre de reforç escolar amb uns 300 infants. Possiblement anirem a un altre barri de drapaires, Muqattam, on també habita una majoria cristiana.

*Volem agraïr el suport de la Fundació Conxita Solidària que patrocina l’expedició i la incondicionalitat de Viajes Magister, que com fa tres anys, ens dóna una empenta per fer-la possible. També l’acollida dels caputxins de Sarrià: el seu teatre esdevé la seu del nostre circ.

*Us oferim un assaig general de portes obertes del nou espectacle que presentarem al Caire. El circ està renovat amb rostres joves de destacada capacitat musical que es combinen amb els veterans que, fa més de deu anys, van fundar el Circ Crec.

Circ Crec:
- Oriol Raventós: malabars
- Sarah Anglada: pallassa august i dansa
- Jordi Cervera: pallasso contra-august
- Míriam Tarruell: acordió
- Sara Martí: violí
- Rut Martí: clarinet
- Magalí Sala: violí

*Trobareu una capsa de cartró a l’entrada del teatre per si lliurament voleu deixar alguna col.laboració. Servirà per petites despeses i la resta ho deixarem com a donatiu.

*Ens han demanat alguns medicaments (vitamines, antiàcids, antibiòtics, antireumàtics, analgèsics, Diamicron, Daonil, Duxil, Plavix 75, tires per mesurar la glucosa a la sang ). Si podeu en porteu, però només una capsa per persona.

Qualificar i desqualificar (Dijous 4)

L’autor de la carta als Hebreus és un bon coneixedor de l’Antic Testament com es pot constatar quan es refereix a l’experiència de Moisès i del poble d’Israel en la muntanya del Sinaí (He 12,18-21).

Selecciona fragments del llibre de l’Èxode i algun del Deuteronomi per fer la seva pròpia versió. Aquests fragments, en el seu context originari, expressen simbòlicament la grandesa de l'aliança del Sinaí i el profund respecte humà que es mereix. Aquests fragments, descontextualitzats i reunits a Hebreus, expressen el terror col.lectiu que provoca l’esdeveniment.

L’autor d’Hebreus desqualifica intencionadament l’aliança del Sinaí per qualificar, de forma espectacular, la nova aliança mediatitzada per Jesús. Podem suposar que en aquell moment històric, o pels destinataris de la carta, les dues aliances estarien prou barrejades com perquè l’autor sagrat utilitzés de forma tan interessada i poc respectuosa els textos de la Torà.

No és honest per qualificar una cosa, desqualificar-ne una altra. Això només ho fem quan hi ha rivalitats, quan tenim pocs arguments o quan ens sentim qüestionats. No cal menysprear ni rebutjar l’aliança del Sinaí per afirmar la validesa de la nova aliança de Jesús. Tan poc fonamentada la tenim?

Jesús ens santifica (Dimecres 4)

L’autor de la carta als Hebreus afirmava: “Cerqueu la santedat, perquè sense ella ningú no veurà al Senyor” (He 12,14). La santedat esdevé, segons l’escrit, una fita i alhora, un requisit imprescindible per accedir a Déu.

Però l’original grec no ens parla de santedat, sinó de santificació, que no és ben bé el mateix. La santedat és l’objectiu i la santificació és el mitjà per assolir-lo. Dit altrament, la santedat és el fruit o la conseqüència de la santificació.

La santificació segons Hebreus és, sobretot i fonamentalment, un do, una gràcia obtinguda per Jesús en virtut de la seva mort i la seva gloriosa ascensió al cel. Sense la santificació de Jesús la santedat és queda en una entelèquia.

Segons Hebreus Jesús ens santifica, i aquesta santificació cal valorar-la, cal agraïr-la, cal cuidar-la, cal assaborir-la, cal compartir-la amb la comunitat.

Fixar la mirada en Jesús (Dimarts 4)

L’autor de la carta als Hebreus curiosament s’inclou ell mateix quan exhorta a la comunitat dient: “Tinguem la mirada fixa en Jesús” (He 12,2). Es tracta d’una expressió única en el Nou Testament, amb ressons místics, segons alguns.

El verb grec “fixar la mirada” no es refereix a una mirada obsessionada, perquè aquesta acabarà, tard o d’hora, convertint-se en “fixació” i, de retruc, en menyspreu del que no entri en aquest camp visual. Una mirada obsessionada és font de radicalismes i de rigorismes.

Tampoc es refereix a una mirada voluntarista; aquesta, per benintencionada que sigui en el fons amaga inseguretat i por. Aquesta mirada serà sempre forçada, acabarà esgotant i propiciant l’abandó.

L’autor d’Hebreus és refereix textualment “a posar els ulls confiadament” en Jesús. És tracta, per tant d’una mirada serena, oberta i receptiva, fruit d’una experiència religiosa seductora i alhora transformadora, fruit d’una opció personal madurada i decidida, fruit d’una profunda convicció interior.

En definitiva, l’autor d’Hebreus ens està dient que la millor manera de mirar a Jesús és amb els ulls de la fe.

Tradició i novetat (Candelera 09)

Els principals protagonistes de l’evangeli d’avui són Simeó i Anna. La seva persona i els seus discursos ocupen la major part del relat, per deixar ben clar que ambdós són un digníssim exponent de la religiositat jueva. Anna i Simeó són dos jueus exemplars, presents en el temple, el lloc de culte per excel·lència.

Josep i Maria també participen d’aquest ambient de pràctica religiosa i de compliment de la llei jueva. L’evangelista ho va subratllant constantment al llarg del relat que es clou amb aquest motiu: “Quan hagueren complert tot el que ordenava la Llei del Senyor, se’n tornaren a Galilea”.

L’equilibri, no gens fàcil, de l’evangelista Lluc de saber expressar, per un costat, la identitat de Jesús enmmarcada en un judaisme tradicional, i per l’altre, anunciar la seva figura de forma oberta a cristians d’orígen no jueu, té un mèrit destacadíssim; i ens pot ajudar a situar-nos en el nostre moment històric que, pressionats per consignes globalitzants i laicitzants, anem resignadament aigualint les nostres arrels cristianes i catalanes.

Som homes i dones del nostre temps i hem d’estar sensibles i oberts a la pluralitat cultural, religiosa, social i lingüística que ens envolta, però sense oblidar el què som, el què pensem i el què creiem. No hem d’imposar-ho, però sí hem de fer-ho estimar, respectar i valorar amb la nostra actitud quotidiana, a l’estil de Simeó i Anna, a l’estil de Josep i Maria, que van saber compaginar tradició religiosa i receptivitat a la novetat de Jesús.

Casats, cèlibes o res? (Diumenge 4)

Una parella jove ens explicava una conversa amb altres parelles amigues, quasi tots criats en aquesta comunitat cristiana. Tots ells, educats en el respecte a la diferència, defensàven el dret dels homosexuals a casar-se. Fins aquí res d’especial. L’anècdota va ser quan aquesta parella va dir que havien decidit de casar-se, i per l’Església. El silenci i les expressions de desconcert dels amics van ser prou eloqüents. Ja no volem pensar què hagués passat si algú del grup, noi o sobretot noia, hagués dit que pensava fer vot de castedat consagrant-se a la vida religiosa.

Aquest episodi no és aïllat. Casar-se per l’Església o consagrar-se a la vida religiosa és quelcom que ja “no toca”, quelcom que la nostra societat moderna catalana viu com a superat. La defensa justificada de la pluralitat ha provocat, de retruc, un menyspreu subtilíssim però real del matrimoni religiós i de la consagració a la vida religiosa. Aquesta és un sensibilitat general que condiciona també, i molt, a la nostra sensibilitat creient i que afecta a la nostra vida familiar i eclesial.

Seria inacabable la llista de pares de la comunitat que accepten amb estimació i bonhomia l’aparellament dels seus fills, però en el fons els dol que no es casin per l’Església. Seria inacabable la llista d’ordes religiosos -masculins i femenins- que acompanyen amb estimació i bonhomia a infants, adolescents i joves en el seu creixement en la fe, però en el fons els dol que cap no vulgui participar del seu projecte de vida.

Però el debat no és únicament portes enfora, també el tenim, i ben servit, portes endins. Després de considerar exageradament l’estat sacerdotal o l’estat de vida religiosa com un “estat de perfecció” en detriment del matrimoni, ara hem passat al contrari: que la castedat és quelcom antiquat, especialment per les dones, i que la manca de vocacions és deguda a que els capellans, frares i monges no es poden casar.

Sant Pau participà també en aquest debat intraeclesial del seu temps i dóna la seva opinió: les dues opcions són bones i vàlides perquè tots s’han d’ocupar del Senyor. Però apunta que la vida dels no casats permet, per lògica, més dedicació. Pau no imposa res, només convida a que cadascú trii allò més convenient per a ell, però valora i defensa la seva opció personal.

El discurs de Pau ens pot semblar tradicional i conservador als oients actuals, però en el seu moment històric fou un discurs totalment trencador. No oblidem la matriu jueva del cristianisme primitiu que contemplava el matrimoni com l’única opció comprensible de servir el Senyor. El cristianisme primitiu va introduïnt, reconeixent i valorant la presència d'homes i dones cèlibes dedicats completament a Déu. Ells esdevenen un valor afegit que complementa el valor fonamental dels matrimonis dins la comunitat. Junts van teixir aquella primitiva Església. Junts, respectant-nos, valorant-nos i promocionant-nos mútuament, hem de continuar teixint la nostra Església actual.

Barri i presó: construïnt ponts (Cròniques sarrianenques 20)

Comencem referint l’anècdota d’una família propera, que veient-nos sortir un diumenge del centre penitenciari de la Model no s’atreví, per vergonya, a saludar-nos. Ells eren a la sala d’espera del centre per visitar a un familiar proper, intern allí. Aquesta família mai ens havia fet cap referència. Assabentats indirectament d’aquest fet, comprenem aquest silenci i ens preguntem: si una família completament normal que estima, que cuida i que visita a un familiar empresonat tendeix a tapar i a dissimular aquesta realitat, que serà de les famílies i dels entorns que no pateixen aquesta experiència?

Diem això perquè imaginem que tenir un familiar a la presó pot ser inimaginable per a molts; aleshores, la preocupació per aquest àmbit és relativa. Si preguntéssim a tots els veïns de Sarrià o del districte si tenen familiars a la presó, imaginem que seria un dels barris de Barcelona amb un percentatge més baix. Per tant, intuïm que la realitat penitenciaria no és, en la pràctica quotidiana, una problemàtica important pel barri perquè l’afecta molt escassament.

Aquí és on entra l’associació Cedre, que malgrat no li afecti aquesta realitat sí que la viu i la comparteix. Per això surt del barri per anar al centre penitenciari de joves, ara ubicat a Granollers. S’intenta fer de pont amb el carrer, portant aire fresc i jovial, però la seva acció mediadora està habitualment condicionada per les quatre parets del centre. Però Cedre també actua en el barri, concretament a La Caseta, un espai d’acollida situat al convent dels caputxins de Sarrià, destinat a joves que estan complint una condemna i que comencen a gaudir del que s’anomena “règim obert”. Poden sortir de la presó per anar adaptant-se. Aleshores fer de pont amb la societat depèn majoritàriament de nosaltres. Col.laborem i ens coordinem amb l’administració penitenciaria i ella ens fa confiança en la cura d’aquestes persones. El seu camí de reinserció social comença, de forma natural, per l’entorn on viuen: el barri de Sarrià. Hi són empadronats, compren al mateix supermercat, agafen el mateix transport públic i van al mateix metge que la resta.

És innegable que fer de pont entre el barri i la presó és una tasca difícil, però fer-ho a Sarrià encara ho és més. Sembla contradictori dir que un espai adequat, en un entorn positiu, en un bon barri i amb bons equipaments ocasioni més dificultats. Aclarim que pels residents l’espai és idoni però no per Cedre. Ho expliquem: l’administració penitenciària es complau en tenir La Caseta en un àmbit com aquest, però com és un barri de la zona alta, deu pensar que tenim prou solvència, i malgrat reconegui que estem molt mal subvencionats ens diuen que no hi ha més pressupost. L’administració del Districte, agraeix i es complau amb aquest espai d’acollida, però com aquesta realitat, sortosament, no afecta a la zona, ens quedem fora de les subvencions perquè hi ha altres prioritats. Un altre dada és la invitació que vam fer a diferents agents i entitats del barri el passat mes d’octubre en motiu de la inauguració de l’ampliació de La Caseta: la resposta va ser escasíssima.

Cedre també té l’objectiu de sensibilitzar l’entorn respecte al món de les presons. Imaginem que dient el que acabem de dir, més que sensibilitzar, aconseguirem el contrari. No obstant comptem amb un suport incondicional dels frares caputxins que ens han cedit per dues vegades espais conventuals per ubicar La Caseta. Comptem amb 170 socis que es creuen el que fa l’associació. Comptem amb particulars, industrials i entitats privades que ens donen suport. Comptem amb una comunitat cristiana que fa de coixí i d’on surten voluntaris, menjar, roba i aportacions econòmiques. Però tenim una assignatura pendent: sensibilitzar el barri. La nostra xerrada d’avui n’és un inici decidit. Per això la Secretaria de Serveis Penitenciaris i també el govern del Districte ens ha volgut donar suport participant en aquesta taula. No seríem honestos si no ho reconeguéssim.

Però no partim de zero: gent del barri són socis o voluntaris de Cedre, hi ha un negoci del barri que ha tingut treballant a un antic resident uns tres anys i actualment en té un altre, l’Associació de Veïns compta amb nosaltres a l’hora de distribuir la Veu de Sarrià, participem en la Fira d’entitats, la casa Orlandai ens ha ofert àmbits de col.laboració pels nostres residents, participem a ràdio Sarrià...

No obstant, el pont de Cedre entre el barri de Sarrià i la presó encara trontolla. Volem que sapigueu que assumim amb convicció aquest paper mediador i assumim les dificultats que això implica. Però volem dir-vos que no som la gallina dels ous d’or, que tenim un problema d’endeutament que ens obligarà a demanar un crèdit. Necessitem que tots vosaltres esdevingueu, cadascú des del vostre àmbit, un pont que complementi les nostres llacunes i febleses. La pretensió de Cedre no és esdevenir importants, ni grans, ni prestigiosos, sinó atendre dignament al col.lectiu jove més precari que surt de la presó.

El present com a oportunitat (Diumenge 3)

“No podem deixar perdre l’oportunitat present”, dèia sant Pau a la segona lectura. Citem aquesta frase no perquè sigui l’any paulí ni perquè avui celebrem la festa de la seva conversió. L’Apòstol urgeix a no desaprofitar el present -el nostre present- que sempre esdevé una oportunitat, que sempre esdevé un avui de Déu: un kairós, com diu l’original grec; un mot que expressa el moment adequat per una acció divina.

Per tant, no malbaratem el nostre present amb discursos de lamentació social i religiosa dient que el món cada dia va pitjor i que cada cop hi ha menys creients. Aquests discursos, tòpics i parcialíssims, ens instal.len en el desconcert, ens escarxofen en la passivitat i ens fan malversar les oportunitats.

Sant Pau ens exhorta a viure el present com tothom -amb la muller, plorant, alegrant-nos, comprant, vivint la vida- però sense quedar-nos hi enganxats, sense oblidar, com diu ell, que “aquest món que veiem amb els ulls passa aviat”. L’equilibri de saber gaudir i implicar-se en el moment present i alhora relativitzar-lo sols ho pot aconseguir, al nostre entendre, una persona amb una fina sensibilitat religiosa.

Assaborir o patir el present és un acte humà i de fe, però absolutitzar-lo sols és un acte humà, i una mostra de poca fe. Absolutitzar el present és evadir-se de l’enllà i instal.lar-se únicament en l’ençà, perdent la perspectiva de l’autèntic absolut que és Déu. Absolutitzar el present és deixar-se seduir per múltiples cants de sirena que anul.len la nostra llibertat, absorbeixen el nostre criteri, aigualeixen la nostra sensibilitat humana i religiosa, i ens fan combregar amb rodes de molí.

Per això són tan actuals els mots de sant Pau dient-nos que aprofitem l’oportunitat que ens regala el nostre avui, sempre amarat de crides divines. Ho constatem a l’evangeli amb Pere, Andreu, Joan i Jaume. Els quatre estaven implicats en el seu present: eren pescadors, estaven treballant, Joan i Jaume ficats en el negoci familiar amb jornalers i tot. Els quatre no van desaprofitar l’oportunitat que Jesús els oferia: ”Veniu amb mi i us faré pescadors d’homes”. Els quatre van relativitzar la seva quotidianitat, per això “immediatament abandonaren les xarxes i se n’anaren amb ell”. Els quatre deixebles no van fugir, ni van abandonar, ni van rebutjar el seu present; tan sols el van relativitzar. Simplement van veure en Jesús un present sense límits, transcendent i obert, més humanitzat i amarat de Déu, més vibrant i profund.

Jesús continua fent-se “present en el nostre present” i dient-nos que “Ha arribat l’hora i el Regne de Déu és a prop”. En definitiva, Jesús ens diu que, seguint-lo, “un altre present és possible”. I nosaltres... ¿ens quedarem a la barca amb mil excuses o aprofitarem la invitació? Ensenyarem als nostres infants, adolescents i joves a tenir una bona barca o els ensenyarem a estar atents als imprevistos de la fe? Ens conformarem en mirar només al nostre voltant o ens atrevirem a mirar a l’horitzó, o encara més, al cel?

Una visita diferent (Cròniques sarrianenques 19)

Anem a visitar un malalt psíquic que ha ingressat a l’hospital. Fa molts anys que ens coneixem. La conversa és franca, natural i emotiva. Abans de marxar ens vol presentar als seus companys d’habitació i va repetint, en veu alta, perquè tothom ho escolti: “és frare i és sacerdot”. Tals manifestacions públiques ens ruboritzen però el to convençut i joiós amb que ho diu ens fa reaccionar positivament i saludem cordialment a tothom.

Al carrer meditem perquè ha ressaltat amb tanta vehemència la nostra condició religiosa... Intuïm que la nostra visita, per ell, ha estat diferent. La nostra presència portaria afegida, ho pretenguéssim o no, el que som i el que signifiquem.

Potser per això hem pogut parlar fàcilment del sentit de la vida, de saber valorar les petites coses que ens envolten, de ser agraïts amb la família que ens estima. Potser per això l’abraçàvem i l’acariciàvem. Potser per això ha volgut que els altres sabéssin que erem quelcom més que un amic. Potser per això ens ha donat, repetides vegades, les gràcies de la visita.

Un profund respecte ens ha envaït al captar el que és capaç de significar pel altres -sense pretendre-ho, sense merèixer-ho- un religiós/a o un prevere.

El Circ Crec torna al Caire (13-22 de febrer de 2009)

Cliqueu damunt la imatge, llegireu millor el que hi diu

Referents espirituals (Diumenge 2)

L’experiència religiosa no és una broma, ni una fotesa, ni una ridiculesa, ni quelcom ja superat per l’home i la dona contemporanis. L’experiència religiosa configura, fonamenta i alimenta la vida de fe dels creients, que no som pas pocs. Sense l’experiència religiosa la fe esdevé un simple formalisme, una ideologia, una obsessió, una manipulació o un fonamentalisme.

Però, què volem dir quan diem experiència religiosa? L’experiència religiosa no és cercar la pau interior: això és fer relaxació o fer ioga, un pas opcional i previ. L’experiència religiosa no és recitar parenostres i avemaries: això és pregar, quelcom fonamental que ens facilita un llenguatge i un marc adequat. L’experiència religiosa no és pensar o reflexionar sobre Déu: això és fer teologia, quelcom importantíssim però posterior, que posa mots i ordre a aquesta experiència. L’experiència religiosa no és llegir la Bíblia, ni llibres religiosos, ni fer catequesi: això és formació, quelcom previ que ajuda a captar-la o quelcom posterior que ajuda a aprofundir-la. L’experiència religiosa no és ser bo, ni ser solidari ni tenir valors: això és ètica, una conseqüència indefugible. L’experiència religiosa no és fer signes ni cerimònies: això és litúrgia, que ajuda a preparar-la i a expressar-la. L’experiència religiosa no és voler comunicar-se amb el més enllà: això és espiritisme, o pensament màgic, que va en direcció contrària. L’experiència religiosa no és fer campanyes als autobusos: això és apologia, l’eina que utilitzen els qui se senten qüestionats o amenaçats.

L’experiència religiosa és -sintèticament i senzillament- assaborir la presència de Déu. Per assaborir-la cal estar, primerament, receptius, oberts, permeables, sensibles a Déu, que parla a través de les seves mediacions, sovint humanes, com és el cas del sacerdot Elí a la primera lectura i de Joan Baptista a l’evangeli. Ells són dos homes de Déu, habituats a experimentar-lo. Això els dóna la sensibilitat i l’aptitud de reconèixer-lo més fàcilment. El sacerdot Elí capta que és Déu qui parla a Samuel i, senzillament, li diu com reaccionar: “Si et torna a cridar, digues-li: Parleu, Senyor, que el vostre servent us escolta”. El Baptista reconeix qui és Jesús i els ho diu als seus dos deixebles: “Mireu l’anyell de Déu”.

Elí i Joan Baptista són dos veritables referents espirituals, humils, lúcids i sabedors que han de ser un mitjà i no un fre per accedir a Déu, el referent en majúscules. Al seu redós tenen a Samuel i als dos deixebles que, seguint les seves indicacions, aconsegueixen una genuïna experiència religiosa: Samuel aprèn a reconèixer la veu de Déu i els dos deixebles descobreixen la messianitat de Jesús.

Tots els qui d’alguna manera, assumim ser referents religiosos (pares, avis, catequistes, monitors, voluntaris, religiosos i religioses, capellans) no podem defugir d’esdevenir com Elí i el Baptista: uns referents espirituals que assenyalen, que orienten, que condueixen, que possibiliten gaudir d’una experiència religiosa. Una experiència que va precedida per un aprenentage i que posteriorment implica unes conseqüències.

Evocació de la mare

Contemplem, bocabadats, l’esclat de vida que irradia un nou nat. Contemplem, impotents, com la vida es dilueix i fineix davant els nostres ulls.

Cuidem la vida que creix, encara mancada d’autonomia, amb tota mena de detalls. Igualment cuidem la vida que decreix, cada cop més depenent, amb tota mena de detalls, com ha sabut fer –exquisítament- el meu germà.

Quan som petits depenem plenament dels altres. Quan som grans i malalts també. Acceptar aquesta vulnerabilitat i dependència és el que precísament ens humanitza, el que ens constitueix i ens defineix com a éssers humans. Quan som infants ho acceptem espontàniament; quan som ancians sovint ho fem a la força.

És en aquestes èpoques de la vida quan assaborim més intensament les moxaines, les carícies, els petons i les abraçades, quan gaudim més regaladament del tresor invaluable de l’estimació feta de gestos, de detalls, de mirades. Quan som infants això ens obre il.lusionats a la vida. Quan som ancians ens ajuda a acomiadar-nos-hi agraïts i confortats, com ho ha fet la Laura.

Quan som joves i adults –i per tant autònoms, forts i capaços- només mantindrem viva la nostra qualitat humana si sabem tenir cura dels qui vénen i dels qui se’n van, dels qui creixen i dels qui decreixen, dels febles i dels desprotegits: “Els qui estimen la pròpia vida, la perden, i els qui no l'estimen en aquest món, la guarden per a la vida eterna”. I amb el temps comprovarem que aquella dedicació envoltada de neguits, cansaments, patiments, llàgrimes, maldecaps i malhumors prendrà, misteriosament, sentit; es convertirà en benedicció; esdevindrà un pòsit de pau interior per haver comprovat que hem estat on devíem i hem fet el que calia. Aleshores la nostra existència s’omplirà de lucidesa perquè haurem ajudat a créixer i haurem acompanyat a morir. Aquest és el nostre procés vital: “Si el gra de blat, quan cau a la terra, no mor, queda ell tot sol, però si mor, dóna molt de fruit”.

Aquest ha estat el procés vital de la Laura, que fou una dona forta, discretíssimament forta, delicadament forta, una fortalesa posada a prova ja als set anys amb la mort del seu pare, una fortalesa que mantingué durant la seva llarga malaltia i que la feu viure amb una dignitat admirable fins al seu darrer alè. També fou una dona noble, discretíssimament noble, delicadament noble. Ens repetia incansable i severa, quan intuïa mentides o enganys: “S’ha de ser noble a la vida”. També fou una dona de fe, d’una fe callada, discreta i delicada. Sense esforç, tan sols ensenyant-los a pregar, aconseguí que els seus dos fills fossin creients. La fe va ser la seva íntima i amagada heretat, la fe ha estat l’invaluable i intangible tresor que ens ha traspassat.

Agraïts per aquest testimoniatge integral de vida diem amb sant Francesc d’Assís: “Lloat siguis Senyor meu, per aquells que suporten malaltia i tribulació. Feliços els qui ho acullin en pau, perquè tu, Altíssim, els coronaràs”.

Rebaixes de gener (Baptisme del Senyor)

El profeta Isaïes sembla que ens proposi, a la primera lectura, unes rebaixes de gener alternatives i molt millors. Ens diu: “Veniu els qui no teniu diners, compreu i mengeu, compreu llet i vi sense diners, sense pagar res”. Es tracta d’una proposta fantàstica, intel.ligent i seductora que fa el mateix Déu; màrqueting total! diríem avui. Això d’omplir el rebost i la panxa sense rascar-se la butxaca atrau a qualsevol.

Però segons Isaïes l’autèntica intenció divina va més enllà d’aquest saciar-se bàsic: “Veniu a mi i us saciareu de vida”, ens diu després. Es una invitació que ofereix quelcom més que benestar material: ofereix benestar existencial. Es tracta d’acostar-se a Déu, d’intimar amb ell, de prendre’l seriosament, de deixar-lo intervenir decidídament en les nostres vides, de dedicar-li moments de recolliment i pregària durant la jornada, de mirar les persones i els esdeveniments segons la seva perspectiva, de no deixar-se aclaparar pel bombardeig inesgotable de consignes socials que ens fan perdre la pau i ens allunyen d’ell. En una paraula, es tracta de confiar més en Déu que en les altres coses, posar més el cor en Déu que en les altres coses. Aleshores ens omplirem de vida.

Pels cristians, aquest aliment diví gratuït i que omple de debó queda concretat en la persona de Jesús de Natzaret. Per a nosaltres ell és el gran i millor regal que Déu podia fer a la humanitat. Ell és qui ens sacia de vida. Accedir a ell no necessita carnet ni quotes mensuals, trimestrals o anuals; ni tampoc cal comprar cap entrada ni cal passar per detectors de metalls, ni acreditar-nos. Tantes facilitats ens desconcerten i ens confonen, i en el fons, ens fan pensar que quelcom tan accesible i barat deu ser un engany: “duros a quatre pessetes”.

La imatge de l’evangeli on el cel s’esquinça, l’Esperit de Déu que baixa i la veu divina que diu: “Ets el meu Fill, el meu estimat, en tu m’he complagut”, ens corrobora que Jesús no són duros a quatre pessetes. Encara que tots els autobus de Barcelona i del món sencer diguéssin que Jesús és un muntatge o una fal.làcia, això potser afectaria la nostra sensibilitat creient, però no restaria res a la seva grandesa i a la seva figura, perquè Jesús no necessita de les nostres valoracions per ser qui és. Ell és el Fill, l’estimat de Déu, en qui ell és complau. És això el que l’acredita, és això el que el defineix, i no pas els nostres debats, judicis, valoracions i comentaris. És el que ens dèia la pimera carta de Joan: “el testimoniatge dels homes no es por comparar amb el de Déu”.

Déu i Jesús no estan de moda en la nostra societat catalana, o sí, a jutjar pel diaris del passat divendres que semblaven una trona de predicar comentant, en diferents articles d’opinió, les campanyes publicitàries dels autobusos ateus i dels autobusos creients. Intuïm que malgrat ens definim com un Estat laic i som una societat laica, en el fons i més majoritàriament del que pensem, no ens sentim gens laics. Però no ho podem dir, perquè sona involucionista i antiprogressista.

A poc a poc ens anem adonant que les propostes de la nostra societat laica per bones i ben intencionades que siguin, són només aigua, no porten Esperit Sant. Això sols ens ho dóna de forma clara i definitiva Jesús de Natzaret.

Amb estrella o estrellat (Epifania 09)

“Hi ha qui neix amb una estrella i hi ha qui neix estrellat”, diu la dita. Segons l’evangeli d’avui Jesús és dels qui nasqué amb estrella, que és el mateix que dir que va néixer envoltat de bons auguris. L’escena de l’estrella guiant els tres mags i aturant-se “sobre el lloc on hi havia el nen” és prou expressiva i sobren els comentaris. L’escena següent és també molt descriptiva: els tres mags prostrats a terra reverencien l’infant, i li fan homenatge amb regals dignes d’un rei.

Si el naixement de Jesús irradiava “bona estrella” no passa el mateix amb la seva vida pública que, segons els evangelis, fou més aviat “estrellada”: disputes, persecució, empresonament, maltractes, condemna injusta a mort i execució ignominiosa. La vida de Jesús sembla, aparentment, marcada per una “mala estrella”. Però aquesta impressió queda esvaïda del tot per la seva resurrecció, que demostra que aquesta mala estrella era una aparença. Més encara, Jesucrist assumeix tots els mals auguris de la vida humana per anul.lar-los. Jesús omple l’existència humana de positivitat, de llum i d’esperança.

Jesús ressuscitat i glorificat al cel esdevé la bona estrella que il.lumina tot ésser humà que creu en ell. Aquest és el secret de què parla la carta als efesis: “que des d’ara, per l’evangeli, tots els pobles, en Jesucrist, tenen part en la mateixa herència, formen un mateix cos i comparteixen la mateixa promesa”.

Amb Jesús s’han acabat els bons i els mals auguris, la selecció aleatòria de persones i de pobles. Amb ell l’existència humana perd qualsevol càrrega determinista i s’omple d’una llum perenne, inesgotable i fidel. Semblantment encoratja el profeta Isaïes al poble d’Israel que, desesperançat, sent que l’estrella de Déu els ha abandonat definitivament. Per això els diu: “Alca’t ja Jerusalem, que arriba la teva llum i sobre teu clareja com l’alba la glòria del Senyor”.

Malgrat el món pensi que viu envoltat de tenebres, Isaïes proclama convençudíssim que la llum divina il.lumina Israel i a tots els pobles. Malgrat els afanys controladors d’Herodes i els seus cortesans, l’estrella de Jesús brilla per a tots els humans. Malgrat les boires i les tenebres de la crisi actual, la nostra fe ens fa mirar el cel i veure l’estrella de Jesús que ens omple d’una alegria immensa.

Jesús: un debat sempre obert (Nadal 2)

Les lectures d’avui no són aptes quan s’acaba d’arribar d’un inacabable àpat nadalenc, ni tornant -amb l’adrenalina ben alta- d’un partit del Barça. Són textos que mereixen concentració i més d’una atenta llegida. De fet, les lectures de tots els diumenges s’ho mereixen, però n’hi ha de més entenedores que ens permeten connectar més ràpidament i fàcilment amb el seu contingut.

Les lectures d’avui utilitzen un vocabulari filosòfic i teològic, habitualment poc present en el discurs religiós quotidià. El principi grec de saviesa fa de denominador comú de totes elles, ja sigui per a ser refutat a favor de la “Hokmà” (la saviesa hebrea) com fa el llibre de Ben Sira, ja sigui per ajudar a explicar la figura del Crist com fa la carta als Efesis i l’evangeli de Joan.

La saviesa hebrea – la Hokmà- és una ajudant intimíssima de Yahvè, creada per ell i col.laboradora del poble d’Israel, enmig del qual resideix. Es tracta d’una saviesa d’arrel semita, diferent a la saviesa grega que gira al voltant del coneixement, que és el que la carta paulina als efesis desitja als cristians d’allí: que tinguin “coneixement” de Déu. Serà la manera, segons la carta, que entenguin i coneguin a Jesús. El pròleg de l’evangeli de Joan, una obra mestre de la incipient teologia cristiana, associa a Jesús amb el “logos” diví, amb el principi filosòfic creador del qual tot brolla, en el qual tot té sentit, i sobre el qual tot es sosté.

Aquestes lectures expressen els esforços filosòfics i teològics de creients jueus i cristians per explicar qui és Jahvè i qui és Jesús als seus contemporanis, quelcom que perdura encara encara avui a l’hora de fer teologia i de fer aproximacions a Jesús. Per exemple, en la dècada dels anys seixanta i setanta, Jesús apareixia amb tons revolucionaris i hippies, ja fos amb connotacions obreres o a l'estil Che-Guevara; a la dècada dels vuitanta apareixia com un llibertador dels pobles oprimits llatinoamericans; a la dècada dels noranta era un Crist còsmic i ecològic; a l’actual dècada del dos mil, té connotacions interreligioses i universalistes.

No obstant, detectem en joves que actualment fan opcions de vida sacerdotal, de vida religiosa o consagració personal, una preferència per un Jesús catòlic, apostòlic i romà. No ho diem com una lamentació ni com una crítica, sinó com a expressió d’un nou sentir que puja i que reivindica un Jesús més propi i més eclesial.

A nosaltres ens agradaria que també aparegués la reflexió i el debat d’un Jesús amb barretina, calçant espardenyes, bevent en porró, i dient “Déu vós guard”, perquè voldria dir que a casa nostra hi ha altres temes “transcendents” a part de la financiació econòmica i del Barça.

També aquesta aproximació catalana seria parcial i tindria fisures, com totes les altres; però ajudaria a avançar el debat i la reflexió teològica, com totes les altres.

Santa Maria, Mare de Déu 2009

La festa d’avui, la solemnitat de la Mare de Déu, tanca la celebració de la vuitada de Nadal. Avui, com hem fet repetidament durant l’Advent contemplem, un cop més, a Maria, però no en la seva immaculada concepció, ni en el misteri de l’encarnació. Avui contemplem la seva maternitat, contemplem a Maria com a mare.

Una mare que, com dèia l’evangeli de Lluc, “conservava aquests records en el seu cor i els meditava”. És l’únic que l’evangeli d’avui ens explica sobre ella, amén que estava amb Josep i el nen a la menjadora. La segona lectura ni tan sols diu el seu nom: “Déu envià el seu fill, nascut d’una dona”.

Ja sabem que el text es refereix a ella però sant Pau, curiosament, no cita mai el nom de Maria en les seves cartes. En aquest sentit el podríem qualificar de poc marià, de poc devot de la Mare de Déu, però la intenció de les seves cartes i per extensió, de les cartes pastorals, no és fer un recorregut per la vida de Jesús, sinó d’exhortar i animar en la fe a les naixents i creixents comunitats cristianes amb constants problemes teológics i morals.

Aquest recorregut per la vida de Jesús el fan els quatre evangelistes ja en els darrers decennis del segle I. Els evangelistes Mateu i Lluc són els qui més es dediquen a recrear teològicament els orígens humans i divins de Jesús, el que els estudiosos anomenen “relats de la infància”; en definitiva, els textos que escoltem durant aquest temps de Nadal.

Els relats de la infància, inclòs l’evangeli que hem escoltat, pretenen aconseguir la quadratura del cercle, que és explicar que Jesús era plenament diví ( per això parlen de concepcions virginals, d’anunciacions a pastors, d’estels que guien); però també que Jesús era plenament humà (dificultats de trobar lloc adient pel part, la circumcisió, la presentació al temple, etc...). Maria és qui, com a mare, expressa brillantment aquesta unió entre cel i terra, entre diví i humà, entre do i vida, entre misteri i evidència.

Per això quan l’evangeli d’avui converteix, sorprenentment, a Maria en espectadora del naixement i diu que “conservava aquests records en el seu cor i els meditava” ens està dient que el creient ha de fer exàctament el mateix quan s’acosti a la divinitat i la humanitat de Jesús: conservar i meditar com Maria o no podrà assaborir el misteri.

Aquesta frase orienta als creients i a l’ensems ve a expressar la vivència de la maternitat de Maria que apareix com quelcom més que una dona objecte digne de ser fecundada per la divinitat. Això és massa simplista. Maria acull, pensa, decideix, contempla, medita i actua. Maria no és una panxa passiva a omplir, és un ésser femení, creient i receptiu, atent i decidit que, en un segon moment, desplega la seva fe femenina acollint el do de la maternitat.

Una maternitat que avui celebrem, una maternitat que ens fa pensar en totes les dones que han acollit o acullen aquests bell i gran misteri de la vida. Avui és també la seva festa i un dia per conservar i meditar interiorment aquest gran do.

Equilibri (Sagrada Família 08)

Si ens preguntéssin qui són els principals protagonistes de l’evangeli d’avui respondríem que Simeó i Anna. L’explicació de la seva persona i els seus discursos ocupen la major part del relat. Se’ns vol deixar ben clar que són un digníssim exponent de la religiositat jueva. De Simeó diu que “era un home just i pietós”, és a dir: era just perquè complia la Llei i pietós perquè la vivia; també es diu que “tenia en ell l’Esperit Sant”. “Hi havia també una profetessa”, diu d’Anna, “que mai no es movia del temple, dedicada nit i dia al culte de Déu amb dejunis i oracions”. Anna i Simeó són dos jueus exemplars presents precísament en el temple, el lloc jueu de culte per excel.lència. Es tracta, indubtablement, de contextuar a la Sagrada Família en un ambient de pràctica religiosa i de compliment de la llei jueva.

Ens ho corrobora la mateixa Sagrada Família a l’inici del relat: complerts els quaranta dies de purificació de la partera “que manava la Llei de Moisès”, anaren al temple a presentar a Jesús, “complint el que prescriu la Llei”, i ofereixen un sacrifici, “com diu la Llei del Senyor”. Tanta insistència en la Llei en tants pocs versets vol donar a entendre al lector que Josep i Maria eren fidelíssims complidors de la Llei jueva. L’evangelista no vol que oblidem aquest detall i ens ho recorda al mig del relat, quan els pares entren al temple “per complir en ell el que era costum segons la Llei”. L’evangeli es clou amb el mateix motiu: “Quan hagueren complert tot el que ordenava la Llei del Senyor, se’n tornaren a Galilea”.

L’evangelista Lluc, tot i dedicar el seu escrit a cristians provinents del paganisme, vol deixar ben paleses les arrels jueves de Jesús expressades en el compliment familiar de les prescripcions de la Torà. Abans del relat de la presentació al temple Lluc ens dirà que Jesús va ser circuncidat el vuitè dia, i després, ens explicarà l’episodi de la seva pèrdua en el temple quan tenia dotze anys -hi ha qui diu en motiu de la celebració de la cerimònia de la Bar Mitzvà-. Lluc insisteix en els orígens jueus de Jesús en un moment d’universalització de la seva persona per tota la Mediterrània i l’Antic Pròxim Orient. La identitat, els orígens, les arrels, l’entorn familiar i l’entorn religiós són determinants en qualsevol ésser humà, també en Jesús. Són un referent, per bé i per mal, irrenunciable.

L’equilibri, no gens fàcil, de l’evangelista Lluc de saber expressar, per un costat, la identitat de Jesús, enmmarcada en un judaisme tradicional, i per l’altre, anunciar la seva figura de forma oberta a cristians d’orígen no jueu, té un mèrit destacadíssim; i ens pot ajudar a situar-nos en el nostre moment històric que, pressionats per consignes globalitzants i laicitzants, anem resignadament aigualint les nostres arrels cristianes i catalanes.

Som homes i dones del nostre temps i hem d’estar sensibles i oberts a la pluralitat cultural, religiosa, social i lingüística que ens envolta, però sense oblidar el què som, el què pensem, el què creiem. En definitiva, no podem oblidar tot allò que hem mamat des de petits. No hem d’imposar-ho, però sí hem de fer-ho estimar, respectar i valorar amb la nostra actitud quotidiana, a l’estil de Simeó i Anna, a l’estil de Josep i Maria, que van saber compaginar tradició religiosa i receptivitat a la novetat.

Nadal del Senyor de 2008

Els mitjans de comunicació ens dèien, fa poc, que l’índex de natalitat a Catalunya fa trenta anys que no era tan alt. Els nous immigrats i l’anomenada generació del baby-boom en edat de tenir fills són el motiu d’aquest increment.

No ens calia que els mitjans ens donéssin aquesta notícia. La nostra perspectiva quotidiana ja ens ho manifesta: pel carrer veiem més dones embarassades; en les nostres famílies o en famílies properes hi ha embarassos i nous nats; amics nostres o joves de la comunitat cristiana també estan embarassats o acaben de tenir una criatura; els avis de la comunitat cristiana ens anuncien que tenen un nou net o neta.

Hem de reconèixer que un nou nat és una nova vida que ens omple de vida: ens meravellem de veure crèixer la panxa d’una dona embarassada, ens embadalim amb els moviments desgavellats d’un nou nat, ens admirem dels rapidíssims progressos que fan durant els primers mesos de vida. En definitiva, gaudim del miracle de l’existència humana, ens reconciliem amb la vida i la mirem amb més amabilitat i agraïment.

El naixement de Jesús, com el de tot nou nat, irradia vida al seu voltant. Però la seva condició divina el fa portador de vida divina, de vida en majúscula. Aquest és el plus, el valor afegit del seu naixement: Jesús esdevé un infant manifestament i plenament embolcallat de Déu.Això és el que celebrem per Nadal: que s’ha de viure la vida en lletres majúscules i no en lletres minúscules; que la vida sense la seva dimensió transcendent queda escapçada i aigualida; que la vida sense fe pot ser molt autèntica, profunda, bona i emocionant, però es queda sense perspectiva, sense horizó, es queda tancada en ella mateixa. La vida en Déu és rica en vivències, oberta en matisos, ample en possibilitats.

Quan diem que el ritme de la nostra societat és estressant, i ho convertim en virtut o en una malaltia ben vista, en el fons estem reflectint el neguit d’una vida que s’oblida del més enllà. Per això omplim adeleradament la nostra vida amb mil coses: per gaudir o patir l’instant, i aquest afany per l’ençà ens diluex el desig de l’enllà, i com diu la dita: “Qui dies passa, anys empeny”.

Nadal ens endinsa, amb molta naturalitat, en el misteri de la nostra vida. Nadal ens fa descobrir que la nostra existència, sense Déu, perd pistonada. Un Déu que, com ens dèia la carta als Hebreus, s’havia manifestat prèviament de moltes maneres, totes elles bones, però amb Jesús ho fa de forma definitiva, per deixar clar -per sempre més- que la vida humana sense Déu no s’entén ni té sentit.

Un Déu, que segons l’evangeli de Joan, en Jesús ha plantat la seva tenda al costat de la nostra, perquè contemplant-lo, aprenguem a mirar el cel, i aprenguem a mirar el germà. I de l’abundància de la seva plenitud, tots en rebrem gràcia sobre gràcia.

Bon Nadal!

Bon Nadal!

24 de desembre (Des del Montnegre 5)

Fem un passeig de bon matí. És ja clar, però tot s’acaba de despertar. La feixa amb cirerers de davant de la rectoria està gebrada. La muntanya encara s’espolsa algunes fileres de boira fina. Aixequem la mirada a l’horitzó, cap al nord, i veiem els pobles, valls i muntanyes encara amb boires baixes, que donen al paisatge un to d’irrealitat, com si es tractés d’un somni que lentament s’esvaeix.

Prenem el camí que baixa per la dreta de la rambla de les sureres, un corriol prou ample, amb el terra cobert de fulles humides. Unes sureres grans, amb branques amples i enlairades, ens fan de passadís. L’entorn irradia una gravetat encomanadíssa i ens envaeix un sentiment de respecte.

La natura, en aquestes hores matinals, no desprèn l’amabilitat i la calidesa dels capvespres. Després del repós nocturn, acompanyat de les fredors de l’hivern acabat d’estrenar, la naturalesa apareix seriosa, altiva, tensa, amb un vigor gairebé petulant. El piular discret i jovial dels ocells saludant el nou dia alleugereix la sensació de veure’s envoltat d’una fortalesa aclaparadora.

Els raigs directes de sol, que tot ho acaronen i amoroseixen, encara no han arribat en aquest indret. La fresca matinal ens va activant i ens desentumeix el cos i l’esperit per assaborir adequadament aquest dia especial que hem iniciat.

De retorn, a prop de la rectoria, sentim el picasoques. Fa dies que escoltem el seu breu i rapidíssim taladreig. Deu tenir el niu a prop. Mentre escrivim això veiem, per la finestra, la branca d’una alzina movent-se lleugerament: un pitroig acaba de posar-s’hi. Ve a dir-nos: Bon Nadal.

L'Avemaria (Advent 4)

“Déu vos salve, Maria, plena de gràcia. El Senyor és amb vós”. Així comença la pregària de l’Avemaria. Són frases extretes de l’evangeli d’avui: l’anunciació de l’àngel a Maria. Gabriel es fa present i saluda Maria, constata els seus dons naturals i constata, també, la seva especial proximitat amb Déu. Aquestes dues frases inicials de l’Avemaria són una síntesi clara, profunda i pedagògica de la figura humana de Maria: receptiva, agraciada i amb fe.

L’Avemaria continua dient: “Beneïda sou vós entre les dones i beneït és el fruit del vostre sant ventre, Jesús”. Ara és Elisabet, la seva parenta, qui parla. L’evangeli de l’anunciació feia al.lusió a ella i al seu embaràs. L’escena evangèlica de la visitació de Maria a la seva cosina apareix sintetitzada amb aquesta frase que expressa un doble reconeixement a Maria: primer com a dona i segon com a mare de Jesús. De Maria i del seu embaràs tan sols es poden dir coses bones.

“Santa Maria, Mare de Déu”, és la solemene proclamació del Concili ecumènic d’Efes, l’any 431, en que l’Església universal declarava a Maria com la “Theotokos”, la Mare de Déu. Un títol solemne, pretenciós, fins i tot agosarat, que expressava la veneració dels cristians dels primers segles per Maria.

La darrera frase “Pregueu per nosaltres pecadors, ara i en la hora de la nostra mort. Amén” expressa un reconeixement i una confiança en doble direcció: primer vers la capacitat intercessora de Maria al cel davant de Déu; segon vers la nostra necessitat constant d’intercessió, perquè som pecadors.

Avui dia ens cohibeix resar l’Avemaria en públic, fins i tot en trobades i reunions de cristians. No queda “progre”. Recitar-lo és associat espontàniament amb pietisme, amb devocions de vells o amb actes castellans d’afirmació teocon. Preferim fer pregàries més inspirades, originals i lliures que expressin la nostra vivència del moment. Ja no cal memoritzar i recitar rutinàriament, ara hem de ser espontanis. Amb aquest criteri hem educat, amb bona intenció, els nostres adolescents i joves i en l’intent hem perdut bous i esquelles. Per fer pregàries inspirades, originals i alliberades ens cal estar inspirats, ens cal ser originals i ens cal sentir-nos alliberats, i això ens passa potser un o dos cops a l’any.

L’Avemaria no és patrimoni de ningú, és patrimoni de tots. L’Avemaria és la pregària del cristià d’espardenya que té ganes de pregar i sovint no sap com fer-ho, que li falten paraules i li sobra bona voluntat. L’Avemaria no és una pregaria pietista i superficial. És una pregària d’arrels bíbliques i de fina teològia que ha sabut esdevenir popular, molt popular, quelcom no gens fàcil d’assolir.

L’Avemaria ens fa assumir, ni que sigui per uns instants, el paper anunciador de Gabriel, el paper joiós i evocador d’Elisabet, el paper solemne i convençut de l’Església universal, i finalment el nostre propi paper: el de creients confiats.

"Jo no sóc el Messies" (Advent 3)

“Jo no sóc el Messies”. Aquesta és la resposta convençuda de Joan Baptista als seus contemporanis que cercaven, delerosos, un líder de masses. Assetjat per preguntes mediàtiques que pretendrien convertir-lo en el personatge de moda del moment, Joan segueix responent amb la mateixa lucidesa: “No sóc digne de deslligar-li el calçat” a aquell que esteu cercant.

“Jo no sóc el Messies”, podria dir igualment l’entrenador Guardiola, assetjat també per preguntes que pretenen convertir-lo a ell i al seu equip en l’ídol a venerar en aquest moment. La resposta que dóna és també lúcida: “En feu un gra massa”. I és cert, en fem un gra massa, però els humans necessitem, en tots els àmbits de la vida, tenir referents dignes d’elogi i d’admiració, personatges plens de qualitats i de virtuts que ens facin somniar i oblidar els problemes. En una paraula, ens calen ídols a qui venerar i en qui emmirallar-nos. Però en aquest anhel d’ídols humans (esportius, artístics, polítics, econòmics, intel.lectuals, també religiosos...) arribem a sublimar-los i a divinitzar-los tant que, quan ens fallen, els treiem aïradament i dolgudament del panteó on els havíem col.locat. Per evitar això, l’evangeli ens introduïa clarament la figura de Joan Baptista: “Ell mateix no era la Llum, venia només a donar-ne testimoni”. És aquí on rau la força i el carisma irresistible del Baptista: la seva lucidesa de saber-se un testimoni; enviat per Déu certament, però tan sols un testimoni. El que fa autèntic a Joan, i el que ens fa autèntics a nosaltres, és saber delimitar el nostre paper, sense extralimitar-nos, sense infravalorar-nos. Tots els afegits de lloances i de reconeixements són, en el fons, mini-idolatries, enganys que acaben distorsionant la realitat dels mateixos interessats. Per això Joan Baptista no cedeix ni es deixa enlluernar per les comparances amb els grans personatges d’Israel: Elies i Moisès, comparances que eren un evidentíssim afalac a la seva persona. Ell, sense que la fama se li pugi al cap, s’autodefineix així de senzillament: “Sóc una veu que crida en el desert”.

El Baptista ens pot orientar, als cristians catalans, com ser testimonis lúcids de la nostra fe que sovint no ens atrevim a fer pública per la por a ser manipulada o tergiversada per les irrefrenables espirals mediàtiques que engoleixen, regeixen i dominen l’opinió pública. La frase “Sóc una veu que crida en el desert” ens pot ajudar. En primer lloc hem de ser “veu”: veu per portar la Bona Nova als desvalguts, veu per curar els cors adolorits, veu per proclamar als captius la llibertat i als presos el retorn de la llum, veu per proclamar l’any de gràcia del Senyor. Aquesta no és una veu qualsevol, és la veu de l’Esperit de Déu que, com dèia el profeta Isaïes, reposa damunt nostre i que no podem renunciar a proclamar. En segon lloc “cridem en el desert”: un crit aparentment solitari i allunyat, però un crit nítid, pur, sense distorsions mediàtiques.

Un crit que aviat es farà escoltar. Aquest és el missatge esperançador i estimulador de l’Advent.

El fill pròdig (Cròniques sarrianenques 18)

Ha tornat. Han passat dos anys. L’abracem afectuosament, sorpresos de la seva visita. Li diem que està molt prim i que fa mala cara: explica que va estar hospitalitzat, fa poc, a causa d’ingerir quelcom en males condicions.

Ja no mira, com sempre feia, amagant la cara sota la visera de la gorra. Malgrat ser molt vergonyós, ara t’adreça la mirada, tot i que li costi aguantar-la. Les faccions del rostre revelen que ha patit. Té la mirada de persona derrotada. Quin mal fa veure un jove amb una mirada així! Ara entenem les festes que el pare de l’evangeli li fa al fill pròdig.

Havia sortit del centre tutelat de menors amb aquella fatxenderia juvenil que el feia sentir-se invencible. Feia, d’amagat, els seus tripijocs. Quan se l’advertia ell argumentava, amb seguretat, que coneixia els seus límits. Explicava que les formigues si caminen pel terra, tard o d’hora les trepitgen, però si caminen per la paret, no els hi passa res. “Es tracta de caminar per la paret”, argumentava.

Aquell dia caminava pel terra i, en una corredissa a causa d’un furt, la policia el va enxampar. Va anar directe a la presó. En sortí a les poques setmanes. Avergonyit per haver-se constatat el que tots suposàvem, decidí canviar d’aires. Marxà a una altra ciutat.

No sabem exàctament com ha sobreviscut aquests dos anys però la seva mirada derrotada és un indici que, ara, partint del fracàs, sí que pot començar a remuntar la seva vida de forma digna.

Immaculada Concepció 2008

Encara que ho dissimulem, tots sabem que la festa d’avui, la Immaculada Concepció de Maria, coincideix amb la festa musulmana del Sacrifici, dita popularment la Festa del Xai. Es tracta de l’efemèrides més important del calendari musulmà. Una coincidència divertida és que els frares hem celebrat la Immaculada, patrona de l’Orde, menjant precísament xai a l’hora de dinar.

La coincidència d’ambdues festes ens anima a llegir la versió que fa l’Alcorà de l’evangeli d’avui: l’Anunciació. És tracta d’un relat inspirat, lògicament, en l’evangeli de Lluc, i que manifesta un gran respecte vers Maria –Mariam, diu l’Alcorà- i vers el fruit virginal de les seves entranyes. Diu així:

“Quan els àngels diguéren, més tard: “Mariam! Al.là, Déu, t’anuncia ara una bona notícia: una bona paraula, que prové d’Ell mateix: El seu nom és Al-Massih, Jesús, fill de Maria. Ell serà noble i honrat, en aquest món i en l’altre, i serà dels qui són molt prop del seu Senyor. Parlarà a la gent des del bressol, i també quan ell sigui gran. Serà dels qui són molt pietosos i sants”.
Ella, llavors, va dir: “Oh Senyor meu! Com puc tenir un fill, si no hi ha cap home que m’hagi tocat?.
Li digué Gabriel, l’àngel: “D’aquesta manera crea Déu el que vol. Quan ell ha decidit fer una cosa diu –Faci’s- i es fa”. (Sura 3,45-48)

La delicadesa amb que l’Alcorà tracta Maria és innegable, gairebé desconcertant per a nosaltres, cristians. El respecte que traspua el relat sagrat musulmà contrasta amb la superficialitat i l’escepticisme de la societat que ens envolta, d’arrels i cultura cristiana que, amb aires de suficiència, riu per sota el nas quan escolta que Maria nasqué sense pecat, i a més, que era verge quan engendrà a Jesús.

Aquest ambient burleta i prepotent provoca una doble reacció dins el catolicisme de casa nostra: l’afirmació rotunda, combativa o fanàtica, com a gest d’autodefensa i de tancar files davant l’enemic. L’altra reacció és el silenci dissimulador i avergonyit, que evita de tractar aquests temes i acaba cedint al pensament global.

És cert que el relat del paradís i el relat de l’anunciació que hem escoltat se li cauen de les mans -o de les orelles- a un lector o auditor modern, que intenta llegir els textos a la llum de la raó. Però això no és problema del relat, ni tampoc del pobre prevere que li toca fer-ne el sermó i que també participa d’aquesta fredor inicial a l’hora d’acostar-se al text. El problema, en definitiva, és nostre. Ens falten hores d’assaborir el text, falten hores de “lectio divina”, la tradició cristiana medieval de llegir, meditar i pregar amb un text bíblic. No val l’excusa que no tenim temps perquè llegim llibres pesadíssims i ens empassen pel.lícules que són una pèrdua absoluta de temps.

No podem canviar, de la nit al dia, perquè ens costa entendre’ls, uns textos que són patrimoni religiós no sols del cristianisme, sinó també del judaisme en el cas de l’Antic Testament. Uns textos que la tradició musulmana també respecta i valora. Però tampoc ens els hem d’empassar literalment com si fossin un reportatge religiós d’esdeveniment passats meravellosos. Són uns textos que pretenen, en definitiva, il.luminar, enfortir i encoratjar la nostra fe. En el cas d’avui es tracta de tenir a Maria com a referent. Ella, la “plena de gràcia”, és portadora de gràcies a través de Jesús, el seu fill. Un misteri a meditar, un misteri a respectar, un misteri a venerar.