Rigorismes que empresonen (Diumenge 28)

“Les presons no poden encadenar la Paraula de Déu”. És una frase triomfant de sant Pau, escrita des de la presó, a Roma, abans de ser martiritzat. No es tracta d’una frase retòrica o buida de contingut, sinó una realitat viscuda en la pròpia pell. Els intents de neutralitzar o de silenciar l’apòstol eren superats per múltiples estratègies humanes i, sobretot, per la mateixa Paraula de Déu actuant sobre els humans. Per això Pau proclama solemnement que les presons no poden encadenar-la.

Aprofitem l’impacte d’aquesta frase paulina per actualitzar-la així: “Els rigorismes no poden encadenar la Paraula de Déu”. Al dir rigorismes ens referim tant als d’esquerres com els de dretes.

El primer, el d’esquerres, el detectarem en discursos intel·lectualment elevats que, utilitzant la ciència, l’objectivitat, la neutralitat i la raonabilitat com a bandera, arraconen tot el que no entra en aquests esquemes, com és el cas de la Paraula de Déu. Pels qui fan aquest discurs, aquestes realitats són absolutament menystingudes, i són qualificades de mites o de metàfores, que és una manera elegant de dir que són irreals. Es tracta de disertacions formalment correctes però subtilment excloents, que porten una forta carga de dogmatisme i de desdeny religiós. S’autoerigeixen en la paraula humana en majúscules, inapelable i inqüestionable. Escoltarem aquests arguments en aules universitàries, en fòrums selectes, en pensadors mediàtics, i sobretot en els mitjans de comunicació que els fan d’altaveu i que els proclamen com a model de pensador avançat i obert.

El rigorisme de dretes s’espressa dins de l’àmbit religiós, i en el nostre entorn eclesial apareix en aquells que són més papistes que el papa, com diu l’expressió. A més, gosen posar dins del mateix calaix el primat de l’església catòlica, el primat del papa, el primat d’Espanya, el primat del castellà i el primat de la religió en la societat. Són els postulats indiscutibles d’una milícia cristiana contestatària i combativa, pels quals la Paraula de Déu esdevé una ordre a complir, un reglament a executar sense cap discussió, o un missatge digne de submissió.

Aquests rigorismes d’esquerres i de dretes semblen els fiscals i els advocats defensors de la Paraula de Déu, uns per carregar-se-la, els altres per salvaguardar-la a capa i espasa. No obstant, ambdós tenen el mateix denominador comú: la intransigència, l’exclussivisme i els menyspreu pels altres.

Entremig hi ha molts creients, cristians d'espardenya, que sense fer soroll, no pretenen empresonar la Paraula de Déu, sinó donar-li ales: són els monjos i monges de vida contemplativa que la converteixen en lectura orant quotidiana; són les parròquies i comunitats cristianes que la proclamen en la litúrgia i la treballen en cercles d’estudi; són els teòlegs i exegetes que l’estudien, l’aprofundeixen i ens la fan més intel·ligible; són els catequistes que l'apropen i l'expliquen pedagògicament a les diferents edats.

Un rigorista mai participarà honestament en aquests àmbits, simplement perquè no necessita que li ensenyin res. Ell ho té tot tan clar!

Credo laicista i credo creient (Diumenge 27)

“Per què deixeu que vegi aquestes calamitats i contempli tantes penes?” Aquestes paraules del profeta Habacuc són assumides habitualment per moltes persones per justificar la seva desafecció creient, juntament amb la mà massa llarga d’alguns clergues, les riqueses del Vaticà, els costosos viatges del papa, les conclusions de científics com Hawkins, etc.... Aquests motius i altres esdevenen una mena de “credo no creient” que permet professar, amb satisfacció i rotunditat, que la millor opció de l’ésser humà és la de no creure.

No obstant, les queixes que fa Habacuc estan fetes en segona persona. Per ell, Déu és un “tu” amb qui dialogar o discutir, no pas un “ell” impersonal, llunyà o inexistent. Malgrat els silencis divins, els interrogants existencials, o els escàndols humans, el profeta roman fidel al seu credo i conclou, convençut, que “el just viurà perquè ha cregut”.

És tracta, en definitiva, de proclamar dos credos, el laicista i el creient. El primer es pot professar públicament i en veu alta. El segon sols es pot professar dins les esglésies. Per això esdeveniments com la visita del sant pare a Barcelona provoca incomoditats als qui professen el credo laicista i que dominen l’opinió pública. Però aquesta vegada, atesa la proximitat, s’ha d’anar en compte amb les canonades mediàtiques contra el papa, perquè poden provocar danys colaterals a l’edifici de la Sagrada Família; o als candidats de les properes eleccions catalanes que es fotografiaran al seu costat; o fins i tot al president de l’Estat espanyol que gosarà anar a saludar-lo (Els mitjans de comunicació ho anunciàven, curiosament, dos dies abans de la vaga general de dimecres).

Fixem-nos si és important la visita del papa a Barcelona que algun diari, que destaca per l’omissió de notícies religioses mancades de polèmica, entrevista al cardenal arquebisbe de Barcelona dedicant-li dues pàgines! Però més enllà del seguiment mediàtic de la visita, que no deixa de ser anecdòtic i superficial, el que més ens pot afectar són les reaccions intraeclesials.

Els catòlics “de veritat” penjaran banderes de tota mena als balcons, ompliran els carrers amb banderoles, pancartes i consignes estil “Viva el papa y viva España”, faran declaracions enfervorides i triomfants de devoció al papa i d'unitat eclesial. Els catòlics “crítics” es miraran de reüll l’esdeveniment i, fent-se el desmenjat, es desmarcaran taxatívament d’aquest xou populista.

Bona part de catòlics catalans ens quedarem entremig. Estarem contents que l’església potser més emblemàtica del segle XX, construida per un català i a Barcelona, hagi rebut una gran empenta constructora i sigui consagrada pel mateix papa, un fet excepcional. També estarem descontents de les apropiacions indegudes que tindrà la diada, o que a tots els catòlics ens posin dins del mateix sac dels qui, aquell dia, faran més soroll.

“Doneu-nos més fe”, demanen els apòstols a Jesús. Ell respon que valorin i facin treballar la que tenen, però sense pretensions ni reivindicacions. La visita del papa ens pot ajudar a això, a augmentar la nostra fe, però sense vanitats ni triomfalismes, assumint l’actitud humil del servent, sense pretendre reconeixents ni privilegis, i menys encara, poder. Això és el que sant Francesc d’Assís –la festa del qual celebrarem demà-, assumí i visqué amb lucidesa.

Qui sigui frare que prengui candela (Diumenge 26)

Ahir ens visitava un bon amic, immigrat a Catalunya fa ja deu anys. Malgrat tenir permis de residència i de treball, no té feina i ja se li ha acabat el subsidi d’atur. Els anys van passant i la seva estabilització encara està lluny. Ens expressava la seva situació amb una imatge: veu que ho té tot davant dels ulls però que no hi té accés. I això, dèia, és molt frustrant. La seva explicació ens va fer pensar immediatament en el pobre Llàtzer de la paràbola evangèlica que hem escoltat: malgrat que visqués al costat del portal del ric només li arribàven les molles que sobraven.

Allò que la paràbola evangèlica subratlla amb tanta claredat -la penúria d’un i la insensibilitat de l’altre- ja no esdevé tan clar quan parlem de l’amic immigrat i dels qui viuen en penúria a casa nostra. Les justificacions i els arguments brollen amb convicció: ningú els ha obligats a venir, que tornin al seu país si estan malament, primer són els de casa que els de fora, no podem deixar entrar a tothom, etc...

La paràbola evangèlica estableix un destí al ric i al pobre després de la mort: Llàtzer al cel al sí d’Abraham i el ric al lloc dels turments. La paràbola, però, no ens diu els motius de tal destinació. Tan sols diu que Llàtzer, després d’una vida de sofriment, ara rep consol, i el ric, després d’una vida de gaudi, ara li toca sofrir. Però tampoc ens diu el perquè.

Les raons ens les explica la mateixa paràbola amb les peticions que el ric li fa a Abraham. Són peticions que demostren que, malgrat estar enmig de turments, segueix creient-se aquell ric que tot ho pot, que tot ho domina, que dóna ordres a tothom i que tothom les ha d’obeïr. Llàtzer segueix essent per ell un pobre desgraciat que li ha de fer de xicot dels encàrrecs, primer alleugerint el seu sofriment, i segon baixant a la terra a avisar els seus germans.

Les respostes d’Abraham són sempre tallants i evidencien que les coses, ara, són diferents. Ell ja no mana, ni té poder, ni té subdits a qui donar ordres. Fins i tot les respectuosíssimes peticions a Abraham no serveixen. El pecat del ric no és ser ric, sinó la seva prepotència, el seu orgull, la seva vanitat, la convicció que la seva superioritat és merescuda, que els seus criteris són sempre els millors i que sempre acabarà sortint-se amb la seva. Ni enmig dels turments és capaç de reaccionar.

Com diem en català: “qui sigui frare, que prengui candela”.

Imaginem... (Mare de Déu de la Mercè 2010)

Deixem volar, per un moment, la nostra imaginació religiosa, sovint reprimida i acomplexada per diversos condicionants... Imaginem que la visita del papa a Barcelona -el proper 7 de novembre- per consagrar el temple de la Sagrada Família, suscités una empenta religiosa i que, sota la protecció de la Sagrada Família (Josep, Maria i el nen) i amb el temple expiatori com a emblema, es creés un orde religiós dedicat a reconciliar parelles separades. I a més, imaginem-nos que fes una labor tan admirable que s’irradiés per tot el món i que, per rematar-ho, aquest orde religiós durés segles i segles.

Les nostres reaccions a aquest somni religiós poden anar des de l’aprovació entusiasta -passant per la indiferència i el recel- fins a la desqualificació. Quelcom semblant passaria l’any 1218 a Barcelona, quan un grup de ciutadans, devots de la mare de Déu i sensibles a la necessitat social del moment, crearen l’orde de la Mercè per redimir els captius dels sarraïns. El 10 d’agost d’aquell mateix any signaven la seva constitució a l’altar major de la catedral romànica de Barcelona. Les reaccions dels barcelonins suposem que també anirien de l’aprovació entusiasta -passant per la indiferència i el recel- fins a la desqualificació.

Aviat farà vuit segles d’aquests esdeveniments. L’orde de la Mercè i la seva tasca redemptora de captius, actualitzada en la presència en l’àmbit penitenciari, continua viva arreu del món gràcies a la bella inspiració de sant Pere Nolasc, possiblement barceloní d’origen. Es tracta d’un somni fet realitat a principis del segle XIII i que encara continua viu!

La nostra realitat barcelonina no és ni millor ni pitjor que aquella, i és també, apte per somniar, per deixar-se portar per l’impuls de la fe, que més que apagat està neutralitzat i reprimit. Si el deixem volar lliure i estem atents a les necessitat socials del moment, també serem capaços de crear nous projectes amarats de religiositat, que responguin a les necessitats físiques i espirituals del nostre moment històric.


Fent una metàfora de l’evangeli de les noces de Canà, es tracta de constatar que el vi millor estava guardat per ara, pel nostre avui. Si el vi anterior era bo, el que ara se’ns ofereix és encara millor, gràcies a la intervenció decidida de Jesús i a la intercessió delicada de Maria, que continuen actius i fent miracles des de la discreció i el silenci.

“O caixa o faixa” (Diumenge 25)

“No podeu ser servidors de Déu i de les riqueses”, és una sentència que l’evangelista Lluc posa en boca de Jesús. Les sentències acostumen a ser dites breus que contenen un missatge moral, com és el nostre cas. De forma tallant, s’exclou taxativament servir –alhora- a Déu i el diner. Si Jesús hagués estat català hauria afegit: “o caixa o faixa”.

I per què no podem ajuntar-ho? No podríem servir el diner per, posteriorment, servir millor Déu amb els guanys obtinguts? Si es fa correctament és una combinació possible i positiva. Ho trobem en l’antic Pròxim Orient, on els temples egipcis i mesopotàmics eren un motor de l’economia. A Europa ho veiem amb la introducció de la vida monàstica, on l’activitat econòmica es desplega a redós dels monestirs. Actualment, escoles selectes de direcció d’empreses d’inspiració cristiana també fan aquesta funció.

No és fàcil navegar entre dues aigües, sobretot quan l’especulació és un corrent que ens empeny a tots en la mateixa direcció, o encara més, esdevé una obligació social. Condicionats per uns principis econòmics intocables, basats en optimitzar beneficis i en el mercat obert, tots estem convençudíssims que tenir patrimoni i diners i no especular amb ells és ser un estúpid. El dilema està servit, per exemple, en les economies dels bisbats, dels ordes religiosos o d’institucions religioses, que acumulen un patrimoni o quantitats significatives de diners col·lectius. Què fer amb aquests béns o aquests diners? Especular amb ells perquè donin el màxim de rèdits i poder “servir Déu” en millors condicions...? Posar-ho tot dins un mitjó és anacrònic, però especular sense criteri és esdevenir servidor del diner i allunyar-se de Déu.

Hem de reconèixer que la nostra societat capitalista -on tot sembla vàlid i on tot resta ambigu- aigualeix definitívament la sentència de Jesús. Però els sospirs per una societat marxista que neutralitzi les riqueses hem vist que, a la llarga, també implica la neutralització de servir a Déu.

Si acudim a un altre referent, sant Francesc d’Assís, encara pitjor: ens tirem pedres al propi teulat. Mil anys després de la sentència de Jesús, Francesc diu als seus frares que no toquin i no acceptin diners, i que s’allunyin d’ells com si fos el mateix diable. També diu de no tenir propietats. Idealismes d’un sant? Certament, però idealismes fonamentats en la lucidesa i la saviesa de l’evangeli.

Reconeixem que els nostres raonaments a favor de la sentència de Jesús són –intencionadament- poc convincents, però preferim instal·lar-nos en aquesta pobresa d’arguments. Malgrat siguem titllats de poc pràctics i anacrònics, seguirem mirant amb recel el diner i les possessions, perquè molt subtilment neutralitzen la llibertat que et dóna l’opció decidída per Déu.

Els tres consells (Rondalles beduïnes 5)

Hi havia una vegada un jove beduí, pobre i casat de poc. Decidí marxar a un lloc llunyà a cercar treball i tornar al seu campament amb alguna cosa per a ell i per la seva nova família. Trobà un home ric que tenia molts camells i treballà per ell durant tres anys. A la fi dels tres anys rebé, com a compensació, tres camells, un per cada any treballat. Aleshores, decidí marxar i tornar amb la seva família, però abans de fer-ho demanà a aquell home tres consells. L’home acceptà donar-li els tres consells, però li demanà com a compensació un camell per cada consell. El jove beduí acceptà.

El primer consell fou aquest: “No passis el primer per un torrent quan hi baixi aigua”. Escoltat el consell, el jove beduí lliurà un camell a l’home i li demanà el segon consell. El segon consell fou aquest: “Quan el sol comença a pondre’s, atura’t per passar la nit”. Després d’escoltar-lo li donà el segon camell i li demanà el tercer consell. El tercer consell va ser: “Dorm enrabiat, però no matis”. Escoltat el tercer consell, donà a l’home el tercer camell i el beduí marxà amb les mans buides, tal com havia arribat tres anys abans.

Fent el camí de retorn al seu poblat trobà un home molt ric, que també viatjava, muntat sobre un bellíssim cavall. Van fer, plegats, un tros de camí, fins al capvespre. El jove beduí, recordant el consell que li havia costat un camell, digué al ric: “Aturem-nos aquí per passar la nit, que el sol s’està ponent”. Però el ric li respongué: “Encara hi ha molta llum i podem continuar encara una mica més de camí. Anem més endavant!”. Però el jove beduí decidí de passar la nit en aquell indret, seguint el consell de l’home per qui havia treballat tres anys, mentre que el ric continuà cavalcant.

El nostre protagonista recollí branques seques per fer foc, menjà alguna cosa i s’adormí. El matí següent, a primera hora, el jove beduí reprengué el camí i, passada una hora, trobà el cos de l’home ric a terra, mort d’una mossegada de serp, i el seu cavall que rondava entorn seu. “Es deu haver aturat quan ja era fosc -pensà el beduí- i no ha pogut triar bé el lloc on passar la nit i no haurà vist que allí hi havia una serp”. El jove beduí, content d’haver seguit el consell que li havia costat un camell, prengué amb ell el cavall i l'or d’aquell home i continuà el seu camí. Aquell consell havia valgut el preu d’un camell!

El jove beduí trobà un altre home ric, que viatjava en la mateixa direcció amb un gran ramat de camells. Els dos es saludaren i continuaren el camí plegats. Arribats a un torrent que hi baixava aigua, el jove beduí deixà passar primer aquell home que, fou endut pel corrent, s’ofegà i morí, deixant rera seu els camells. El jove beduí prengué els camells de l’home mort, i trobat un gual segur, continuà el camí amb el cavall, l’or i els camells. També el segon consell havia valgut més que el preu d’un camell.

Passats uns dies, el jove beduí arribà al seu campament i veié que en la seva tenda, junt a la seva dona, hi havia algú altre ajagut. Encol·lerit, volgué córrer a la tenda per matar a la seva dona i a qui jeia amb ella, però es recordà del tercer consell i, valorant els dos consells anteriors com un tresor preciós, decidí de passar la nit enfurismat, però sense matar.

En efecte, el jove beduí anà a passar la nit a la maga’d (la tenda pels hostes que hi ha en tot campament beduí), però no reeixí a aclucar l’ull, furibund per l’escena que havia presenciat de lluny. A l’alba, segons el costum de l'hospitalitat beduïna, un infant vingué a la tenda a portar l’esmorzar a l’hoste desconegut. El jove beduí demanà al nen: “Qui ets? De qui ets fill?”. Ell respongué: “Sóc fill de tal. El meu pare no l’he conegut, perquè fa tres anys que va marxar cercant treball i fer fortuna, però encara no ha tornat”.

El jove beduí descobrí que aquell noi era el seu fill i constatà amb emoció: “També el tercer consell és més valuós que el preu d’un camell. Si no l’hagués seguit, hagués mort el meu propi fill i la meva dona”.

L’espòs apropiat (Rondalles beduïnes 4)

Hi havia una vegada un beduí que tenia una filla molt bella. Arribà el dia en que decidí que era el moment de trobar-li un espòs adient. A l’hora de fer la tria, posà una prova als pretendents: la seva preciosa filla es casaria amb qui reeixís a romandre en una tenda tancada, amb el foc encès, i suportant llargament el fum.

Vingueren tres homes. El primer entrà en la tenda plena de fum i sortí al cap de poca estona. El segon home romangué més temps. El tercer resistí molt més que els altres dos, i sortí de la tenda quan les llàgrimes li queien abundantment dels ulls, irritats a causa del fum.

Amb quin dels tres homes, aquell pare, casaria la seva preciosa filla?

Amb el primer, perquè no es pot i no s’ha de forçar a ningú a fer quelcom carregós contra la seva voluntat, perquè altrament, qui ha estat obligat a fer això, pot reclamar el dret a una reparació. La llibertat és un bé suprem, i és considerat un home veritable qui no es deixa coaccionar a fer quelcom que no vulgui.

Quadre evangèlic (Cròniques sarrianenques 31)

Entra el primer a la capella del centre penitenciari, sense presses, però amb una decisió natural. És baix i molt escardalenc. Porta una samarreta “imperi” de color negre que li accentua la magror dels braços i li ressalta els ossos de les espatlles. Té les galtes xuclades i la dentadura malmesa. Deu haver tingut problemes amb les drogues. Però la mirada i el to de veu, malgrat són apagats, no tenen aquella somnolència que traspuen els qui estan consumint o prenent medicació.

S’asseu a prop de l’altar, potser per estar més tranquil i separat dels altres companys que, més vergonyosos, seuen més lluny. Durant la missa se’l veu atent i passa inadvertit, a diferència d’altres que, més nerviosos i inquiets, necessiten moure’s i parlar.

Acabem de repartir la comunió i el veiem assegut, amb el cap abaixat, els avantbraços arrepenjats damunt les cames, i els dits de les mans entrecreuats. El recolliment que irradia aquest xicot absorbeix completament la nostra atenció. La nostra sensibilitat religiosa ens diu que està molt concentrat i pregant amb intensitat. Quin contrast amb el seu físic escanyolit i fràgil!, o més ben dit: quina imatge més evangèlica estem contemplant!

Seduits per aquesta escena, enllestim ràpidament els quefers litúrgics i ens asseiem, molt suaument, al seu costat, allargant uns moments més el silenci de després de combregar. Volem, ni que sigui un instant, formar part d’aquell quadre evangèlic.

Desafortunadament, al captar que algú s’asseu al seu costat, ha deixat el seu recolliment, aixecant lentament la mirada, com si res hagués passat.

“Indigents” (Cròniques sarrianenques 30)

Se’ns acosta un intern per parlar-nos. A la missa del centre penitenciari ha fet una pregària espontània pels “indigents” de la presó. La recordem bé: “Preguem pels indigents d’aquí que, mentre nosaltres sempre tenim més, ells tenen menys. Que sapiguem ajudar-los, especialment nosaltres”.

El desafortunat terme penitenciari “indigent” s’aplica a aquells interns que no reben cap ajut de l’exterior. Els familiars, parents, o amics dels interns, tenen la possibilitat d’ingressar-lis diners a través del “peculi”, i roba a través de la “paqueteria”. Els diners serveixen a l’intern per les seves despeses extraordinàries com trucades telefòniques, tabac, un cafè, begudes..., i alguns, droga.

Per això els “indigents” són els interns més desamparats. Reben un mínim ajut del centre, però estan a mercè de la bona o la mala fe dels altres interns, que els ajuden o s’aprofiten d’ells.

Aquest intern, ja entrat en anys, ens diu que “Nosaltres ens hauríem d’organitzar per ajudar-los una mica”. Quan diu “nosaltres”, es refereix als interns que participen en la missa dominical. La seva convicció ens colpeix i, per uns instants, amb la imaginació, gaudim de projectar que un grup de interns, motivats per la seva vivència de fe, tenen organitzat, des de la base, un sistema d’ajut pels indigents que entren al centre.

Però el que més ens colpeix és que, potser sense adonar-se, aquest home està proposant que aquell grup d’interns que simplement assisteixen a missa, es converteixi en “comunitat cristiana”, en un grup de creients que irradia al seu voltant el que celebra els diumenges. En aquest cas, ajudant els més desamparats del centre.

El lladre de bestiar i la dona sàvia (Rondalles beduïnes 3)

Hi havia una vegada un beduí violent, que vivia fent ràtzies, robatoris, raptes, violacions i altres malvestats. Un dia, en una ràtzia, raptà una dona, i se l’endugué lluny de casa seva, a les muntanyes.

Arribats a la terra del lladre, dalt d’un cim que dominava el seu campament, li digué a la dona: “Si aconsegueixes dir-me quina de les tendes del campament és la meva, et deixaré tornar amb els teus”. La dona observà el campament amb atenció, i després d'un silenci respongué: “La teva tenda és aquella d’allí, la més petita!”.

L’home quedà molt sorprès, i digué a la dona: “Certament que és aquella! Com ho has fet per endevinar-ho?” La dona respongué: “La casa del malvat no creix mai”. El lladre de bestiar felicità a la dona per la seva saviesa, i la deixà tornar amb els seus, dient-se a si mateix: “Aquesta dona té raó. A partir d'avui canviaré de vida i no faré més ràtzies”. I així va ser.

Col·lecta per Haití (Cròniques sarrianenques 29)

Hem trigat uns quants mesos a escriure aquest episodi, com comprovareu per l’esdeveniment que es cita. Però com segueix viu en la nostra memòria ens decidim a posar-lo per escrit.

Eucarístia dominical en un centre penintenciari. Mentre preparem la celebració, s’apropa un intern, baixet i musculós, discret i fidel a la missa. Ens comenta de fer una col·lecta pels damnificats del terratrèmol d’Haití. Entendrits per la proposta, li responem que ja sap que no fem col·lectes, que ells ja tenen prou necessitats i dificultats per tirar endavant.

Ens respon, amb determinació, que ells tenen l’essencial assegurat; per tant, estan en millor situació que molta gent. Remata aquest argument dient que ells també han d’ajudar, com tothom ho està fent. Amb aquests raonaments tan inqüestionables -de sensiblitat social i de normalització social- ens quedem desarmats i callats. Ell aprofita per explicar-nos que la setmana anterior –que no hi erem- ja van fer una col·lecta i només calia recordar-ho.

Al final de la celebració, complim fidelment l’encàrrec. Un bon grup d'interns s’acosta per deixar discretament la seva aportació dins d’una bossa blanca, on també hi ha el que es va recollir la setmana anterior. En un àmbit carcerari impregnat de prevencions i desconfiances, el gest de deixar diners en una bossa, amb la convicció que no es perdran pel camí i que seran per a gent que estan pitjor que ells, esdevé una alenada d’aire net, pur, impol·lut, que eixampla l’esperit de tots els qui vivim aquesta escena.

La fortuna que Déu dóna a cadascú (Rondalles beduïnes 2)

Aquesta rondalla, l’anterior (Rondalles beduïnes 1), i les que vindran, les explicà el cameller Atayeg, un beduí del desert del Sinaí, de la tribu Mezeena, durant la nostra expedició per aquelles terres.

Hi havia una vegada un beduí que tenia una dona. En aquells temps no hi havia molt per a menjar i els beduins vivien senzillament: les dones portaven l’aigua a la tenda i els homes anaven a caçar. Un dia l’home anà a caçar i veié una escena de la vida del desert: un escurçó, immòbil, amagat i mimetitzat sota la sorra -com fan durant el dia pel calor (surten de nit)-, en un indret on la sorra era bellíssima i finíssima. Després d’una estona que el beduí observava l’escurçó amagat sota la sorra, un ocellet s’aturà just davant de la seva boca. Aquest, d’un salt, mossegà l’ocell i tot seguit l’englotí. L’home es digué a si mateix: “Guaita com Déu ha donat de menjar a l’escurçó mentre aquest dormitava sota la sorra! No som, ell i jo, criatures del mateix Déu? També a mi Déu m’ha donar de menjar mentre dormo! Romandré a casa i no aniré a caçar fins que Déu no m’hagi donat de menjar com a l’escurçó, i restaré així, encara que hagi de morir de fam!”.

Tornà a casa, i el dia següent, enlloc d’alçar-se per anar a caçar, romangué sobre el seu jaç. La dona li digué: “Per què no t’alçes per anar a caçar? No tenim res per a menjar!”. L’home li respongué: “Ahir era de caça quan vaig veure un escurçó que dormia amagat sota un sorral finíssim. En un cert moment un ocellet s’aturà just davant de la seva boca i l’escurçó, desvetllat de sobte, l’ha mossegat i se l’ha menjat. Aleshores jo he pensat dins meu: “No som potser, l’escurçó i jo, criatures del mateix Creador? Si Déu dóna de menjar a l’escurçó fins i tot quan dorm, també ho ha de fer per a mi!”. Per això he decidit que no aniré a caçar fins que Déu no em doni allò que necessito mentre dormo, encara que hagi de morir de fam”.

La dona, preocupada, intentà de convèncer el seu marit que s’alçés i anés a caçar, però no ho aconseguí. Descoratjada, cridà als ancians del campament. També ells van intentar de persuadir el beduí del seu propòsit, però tampoc ho van aconseguir. Desconsolada, la dona decidí, malgrat tot, anar al pou a cercar aigua. Arribant a prop del pou, descobrí una gerra mig soterrada. S’hi acostà, posà la mà dins la gerra i descobrí que era plena d’or. Procurà enterrar-la, però no ho aconseguí, i com era plena d’or, pesava tant que no podia carregar-la ella sola. Tornà corrents a la tenda i despertà el seu marit dient-li: “Marit meu, aixeca’t! Déu t’ha escoltat! He sortit per anar a cercar aigua al pou, i allí a prop he trobat soterrada en la sorra una gran gerra plena d’or. Ràpid, aixeca’t i vine amb mi a agafar-la!”. L’home mirà a la dona i li respongué: “No, dona meva, no m’aixecaré per anar a buscar aquella gerra plena d’or. Déu ha de donar-me de què viure mentre dormo, tal i com ho ha fet amb l’escurçó”. Es girà de l’altra part i tornà a dormir.

La dona, transtornada, anà a parlar amb un home i es posà d’acord amb ell amb aquests termes: “Et diré on he trobat una gerra plena d’or. Aquesta nit aniràs a buscar-la, i tu i jo ens dividirem l’or”. L’home li demanà perquè no hi anava el seu marit, a cercar l’or, i la dona li explicà la seva miserable decisió de no moure’s. Aleshores l’home assentí i la dona li digué on era la gerra. Arribada la nit, l’home anà al lloc que la dona li havia assenyalat i trobà la gerra tal i com la dona li havia dit. Posà la mà dins per tocar l’or, però enlloc de trobar el tresor del que li havia parlat la dona, va ser picat per una multitud de formigues terribles. Tragué la mà adolorida de la gerra i, furibund, pensà dintre seu: “Aquests dos m’han jugat una mala passada fent-me creure que en aquesta gerra hi havia or! Vull venjar-me ara mateix! Prendré la gerra i, mentre dormen, vessaré el seu horrible contingut sobre els seus rostres!”. L’home, amb molta fatiga, aconseguí desenterrar la gerra i arribà a la tenda de la parella. Entrà sense fer soroll i, arribat a prop del seu jaç, vessà al costat dels seus caps el contingut de la gerra i, sense despertar-los, fugí pregustant amb complaença la seva terrible venjança.

La dona i el seu marti no s’adonaren de res, fins que, de matinada, despertant-se del seu son, es trobaren recoberts d’or. La dona entengué aleshores que aquell or no li pertanyia a ella, sinó únicament al seu marit, que havia estat recompensat per Déu a causa de la seva fe.

Tastar el cel (Transfiguració 2010)

El mot transfigurar prové del grec i literalment vol dir: “anar més lluny, anar més enllà de la figura”. És el que Déu fa en l’evangeli: ens mostra el “més enllà” de la figura de Jesús, ens mostra el seu rostre diví.

L’escena de la transfiguració és un regal celestial a Pere, Jaume i Joan. Es tracta d’una experiència real expressada amb imatges religioses de la tradició jueva: aparicions de Moisès i Elies glorificats, núvols i veus divines. En definitiva, veient a Jesús, els tres deixebles assaboreixen el cel!

Actualment tenim múltiples propostes per tocar el cel, i també de forma espectacular: sopant en llocs selectíssims, conduïnt cotxes que sembla que volin, prenent drogues de disseny o pastilles que estimulen la virilitat. També se’ns convida a tranfigurar-nos, a anar “més enllà” de la nostra figura amb robes, calçats, maquillatges, pentinats i cirugies, que enlluernaran als qui ens mirin.

Posats a comparar, és millor la proposta evangèlica de tocar el cel, potser més intangible i tènue, però que manté l’expectació i la vibració en tot moment. Les altres propostes, després de la fascinació i l’ascens inicial, t’enfonsen en l’abisme de la insatisfacció i la frivolitat.

Ambient religiós (Dijous 18)

“Què diu la gent del Fill de l’home? Qui diuen que és?” pregunta Jesús als seus deixebles. Una aproximació sociològica a les respostes rebudes ens revela una dada important: Jesús és associat a personatges destacats de la tradició religiosa jueva: Elies, Jeremies, un antic profeta; també és associat amb un personatge religiós de l’època com Joan Baptista.

Aquells jueus i jueves contemporanis de Jesús – el que avui en diríem l’opinió pública- captaven en ell quelcom especial, i ho expressaven amb llenguatge i categories religioses, per la senzilla raó que el testimoniatge de Jesús era inqüestionablement religiós, i perquè vivien en un context on els referents culturals i socials eren religiosos.

Una enqüesta ben feta sobre Jesús en la nostra societat laica catalana actual ens donaria unes definicions molt diversificades, des d’algunes de patètiques a altres de ben religioses. No obstant, intuïm que l’opinió pública majoritària donaria una definició conforme a l’ambient que respirem: asèptica i desentesa.

Els musulmans, que mirem de reüll, malgrat no creguin en la divinitat de Jesús –com la nostra societat laica-, al menys afirmen que és un dels grans profetes i, si més no, podem parlar de Jesús sense embuts des de la vessant religiosa.

Ens haurem d’associar amb ells per reevangelitzar la nostra societat? O potser amb els budistes, que estan de moda?

Miracles i prodigis de Jesús (Dimarts 18)

L’escena evangèlica al voltant del llac ens mostra a Jesús obrant prodigis sobrenaturals: camina sobre l’aigua, amaina el vent, i tots els malalts que li toquen el mantell queden guarits. Tot plegat és tan meravellós que ens deixa impressionats. Aquesta és, en definitiva, la pretensió del relat: deixar bocabadat a l’oient perquè proclami, com els deixebles: "Realment sou Fill de Déu".

Complementant la lectura creient, hi ha un debat obert sobre la veracitat dels fets extraordinaris de Jesús, que podem resumir en forma de pregunta: es tracta de fets reals o simbòlics? Els posicionaments prèvis sovint condicionen la resposta, que acostuma a estar polaritzada pels dos extrems: que són 100% reals o que són 100% simbòlics.

Nosaltres, modestament, també diem la nostra. Quan Jesús calma tempestes i ventades, camina sobre l’aigua, o multiplica pans i peixos, creiem que es tracta de relats simbòlics. Tenim escenes paral·leles amb Moisès, amb Josuè aturant el sol, amb Elies i la gerra d’oli i farina que no s’esgota, amb Eliseu multiplicant pans.

Quan Jesús fa guaricions opinem que acostumen a ser fets reals. Tenim l’argument que –segons els Fets dels Apòstols- els seus deixebles es caracterítzen perquè fan guaricions en el seu nom. També llegim en la literatura jueva dels segles III, IV i V (Tosefta i Talmud) que cal prevenir-se d’aquells veïns jueus que guareixen en el nom de Jesús, un detall curiosíssim.

Sobre la reanimació de morts com Llàtzer, el fill de la vídua de Naïm, o la filla de Jaire, no ens atrevim a dir res.

La Porciúncula (Mare de Déu dels Àngels 2010)

La condició humana té per costum elogiar les coses grans. Nosaltres farem l'elogi d'una cosa petita. A quatre quilòmetres d’Assís hi ha una capelleta de capacitat molt reduïda anomenada Santa Maria dels Àngels. De tant petita, se li donà el sobrenom de “Porciúncula”. Allí, un home petit d’estatura, Francesc Bernardone, inicià un nou estil de vida evangèlica. Allí, una jovenenta anomenada Clara Offreduccio rebia, anys després, l’hàbit religiós. Allí, Francesc obtingué del mateix Jesús la indulgència del “perdó d’Assís”. Allí se celebrà el “capítol de les esteres” que aplegà més de cinc mil frares en els inicis de l’orde franciscà. Allí, moria Francesc, despullat i a terra, l’any 1226.

Aquesta capella, arquitectònicament insignificant, acollí uns homes i dones insignificants. Han passat els segles, i aquest lloc i aquests personatges han esdevingut cèlebres. Vuit-cents anys després, la capella és visitadíssima, i els homes i dones de la família franciscana encara malden per fer realitat els ideals de Francesc i Clara: una vida centrada en el seguiment de Jesucrist, viscuda amb senzillesa i discreció, en fraternitat i austeritat, amb joia i afabilitat. Perquè la significativitat de les coses, siguin grans o petites, sols es veu amb els ulls de la fe i amb el pas del temps.

Herències (Diumenge 18)

“Mestre, convençeu el meu germà que es parteixi amb mi l’herència”. Es tracta de la petició d’un home desheretat. Demana a Jesús que influencii el seu germà hereu perquè comparteixi alguna cosa del patrimoni familiar. Jesús, malgrat li digui “Bon home”, es nega a fer-ho. Aquest tipus de problemes manifesta que no l’atènyen. En una paraula, Jesús treu pilotes fora, i a més, pronuncia un discurs moralista sobre l’ambició de posseïr diners.

Els evangelis, habitualment ens mostren un Jesús acollidor de les demandes que li fan i sensible a les necessitats de la gent. Sí que, en el cas de la dona cananea es fa pregar una mica, o en alguns debats dialèctics respon amb duresa, però normalment és sol·licit i amatent. Per què no ho és amb aquest home desheretat, qui sap si condemnat a la pobresa a causa d’aquesta negativa d’intercedir per ell?.

El tema de les herències, en aquells temps com avui dia, és quelcom molt, però que molt delicat, per no dir delicadíssim. Ben segur que, en les nostres pròpies famílies o en famílies properes, hem viscut com els germans s’enemisten i arriben a trencar les relacions per aquest afer. Mirat fredament, és tristíssim que l’ambició de diners provoqui discusions i baralles entre els que hem mamat dels mateixos pits; que hem compartir el mateix sostre, l’habitació i la roba; que hem jugat i crescut plegats.

Més enllà d’apassionaments i casuïstiques que ho redueixen tot al terreny de l’anècdota -un àmbit on la subjectivitat és la reina i l’ego és el rei-, maldem per ser més reflexius i asserenats. Preguntem-nos: d’on ens surt aquesta fretura tan poderosa pel diner, que ens deshumanitza i ens converteix en éssers sense escrúpols ni valors...? És desmoralitzador comprovar com la condició humana, tan plena de possibilitats, és capaç simultàniament, de caure tan baix deixant-se arrosegar per aquestes cobejances.

“Vanitat de vanitats, tot és en va” ens respon, aparentment escèptic i desanimat, el llibre de l’Eclesiastès. Escarrassar-se per tenir i deixar una gran herència és un afany inútil ens diu Cohèlet, el portaveu del poble. També ho expressa Jesús en la paràbola de l’evangeli: el sense sentit de reunir tresors per a un mateix.

Si els llaços de sang no poden neutralitzar l’ambició pel diner, sí que ho poden fer els llaços de la fe i la religiositat, que estructuren uns valors i els mantenen ferms sempre que la mirada i el cor estiguin enlairats vers Déu. Sant Pau ho repetia constantment a la segona lectura: “Cerqueu allò que és de dalt”, “estimeu allò que és de dalt”.

Hi ha tanta vanitat a la nostra vida que ens fa infeliços i que cal saber bandejar! Hi ha tanta plenitud en Déu que cal saber descobrir i aprofitar!

Festa de sant Jaume apòstol 2010

Amb la festa de sant Jaume, patró d'Espanya, arrodonim una trilogia politico-esportivo-religiosa, esdevinguda en poquíssims dies de diferència. Primer va ser la sentència del tribunal constitucional; segon el triomf de la Roja en el campionat del món de futbol; i tercer, la celebració de l'apòstol Jaume, que enguany coincideix amb un any jubilar. Sembla que una mà invisible ho hagi enllaçat tot premeditadament donant, fins i tot, un apunt religiós. Al menys, els qui som creients, tenim aquest complement, per fortuna, més mitigat mediàticament.

La societat catalana ha respost diferentment a l'esdeveniment polític i esportiu: rebutjant la sentència amb una gran manifestació, i mirant la final Espanya- Holanda amb l’excusa que jugava mig Barça i molts catalans. La resposta a la festa de sant Jaume queda reduïda a la intimitat de les misses dominicals, on cada església, segons la seva sensibilitat, accentuarà més o menys el patronatge espanyol de l’apòstol. En les localitats de la nostra geografia on sant Jaume és el patró, o en les ermites i esglésies on és el titular, la celebració local es menja l’espanyolicitat de la festa.

Cal dir també que la celebració religiosa a Santiago de Compostela ha tingut, a casa nostra, poc ressó mediàtic, ocupat -per no dir entretingut- amb el triomf espanyol al Tour de França i el triomf automovilístic de Fernando Alonso, que per cert, també vesteix de vermell. Pels mitjans informatius de casa nostra la festa de sant Jaume és un apunt folklòric sense importància. Potser aquí assaborim els beneficis d’una societat laica, que ens deixa celebrar la festa al nostre gust local i sense intromissions.

Volem subratllar –intencionadament- que la importància de la tomba de l’apòstol va més enllà de les terres espanyoles. El pelegrinatge a sant Jaume de Compostela, junt amb el pelegrinatge a Roma i a Jerusalem, ha esdevingut un dels itineraris més recorreguts per pelegrins europeus i, actualment, per pelegrins d’arreu del món. Es tracta d’un patrimoni religiós d’abast mundial. Fa dues dècades que aquest camí ha esdevingut un fenòmen sociològic que aplega moltíssims creients i no creients en un itinerari que és clarament religiós.

El camí de sant Jaume ha fet que fins i tot la Generalitat de Catalunya, molt tocada i posada en temes religiosos, hagi recuperat els seus trams catalans, encara que només hagi estat per interès turístic o cultural. Tant de bo que les nostres terres assoleixin, a les vores d’aquests camins recuperats, la vivacitat religiosa que hi ha en el tram aragonès, navarrès, castellà, lleonès i galleg.

La tomba de l’apòstol trenca fronteres i agermana, sense estridències, molts pobles, cultures i llengües, amb una naturalitat i vitalitat envejables.

Els tres nebots (Rondalles beduïnes 1)

Hi havia una vegada un home que era oncle de tres nebots i volgué descobrir quin d’ells era el més intel·ligent dels tres.

Un dia sortí amb un camell i amb el nebot més gran i s’aturà en un indret on no hi havia cap arbust ni llenya seca, només una acàcia verda. Li digué al noi: “Nebot meu, dormiré una mica. Tu, mentrestant, prepara’m una coca". El nebot respongué: “D’acord, estimat oncle!”. L’oncle es posà a dormir i el noi començà a cercar llenya seca per fer foc i coure la coca. Buscà, buscà i no trobà res. Comprovà que l’acàcia no tingués una branca seca que no hagués vist, però res de res, l’acàcia era verda i la seva fusta impossible d’utilitzar pel foc. Renuncià a preparar la coca per l’oncle i romangué allí esperant que aquest es despertés. Quan l’oncle es desvetllà, li demanà al nebot: “Nebot meu, m’has preparat la coca com t’havia demanat?” El nebot respongué: “Estimat oncle, perdona’m, he cercat una bona estona llenya seca però no n’he trobada, i l’única acàcia que hi ha és completament verda”. L’oncle digué al nebot: “No importa, nebot meu, Vés, prepara el camell que tornem a casa”. I van tornar al campament.

Dies després, l’home prengué amb ell el segon dels tres nebots i el portà al mateix lloc. Arribats, l’oncle digué al nebot: “Nebot meu, vull dormir una mica, Tu, mentrestant, prepara’m una coca”. El nebot respongué: “D’acord, estimat oncle!”. L’home es posà a reposar i el nebot començà a cercar llenya seca pel foc, però no en trobà ni un sol grapat. Anà a veure l’acàcia però aquesta era completament verda. Descoratjat, s’assegué al costat de l’oncle esperant que es despertés. Passada una estona l’oncle es desvetllà i demanà al nebot: “Nebot meu, m’has preparat la coca?”. “El nebot li contestà: “Perdona’m, estimat oncle, però no hi ha llenya seca per aquí i l’acàcia és completament verda. És impossible fer foc aquí”. L’home li digué al nebot: “Nebot meu, no importa. Ensella el camell, que tornem a casa”.

Passats un dies, l’home prengué amb ell el més jove dels tres germans i el portà al mateix lloc dels altres dos. Arribats, digué al nebot: “Nebot meu, vull reposar una mica. Tu, mentrestant, prepara’m una coca”. El nebot digué: “D’acord, estimat oncle!”. L’home es posà a dormir i el noi començà a cercar llenya seca, però no en trobà. Anà a comprovar que no hi hagués una branca seca en l’acàcia, però aquesta era completament verda. Mentre observava les branques verdes de l’acàcia pensà dintre seu: “Aquesta fusta no és bona per fer foc perquè es verda, però pot utilitzar-se per substituir un travesser de la sella. Podria prendre el travesser de fusta seca de la sella i utilitzar-lo pel foc, i fer un travesser nou amb una branca d’acàcia”. I així ho va fer. Es posà al treball i preparà la coca per l’oncle. Quan l’oncle es despertà li demanà al nebot: “Nebot meu, on és la coca que t’havia demanat?”. El noi digué a l’oncle: “Aquí la tens, estimat oncle”, i li portà la coca. L’oncle demanà al nebot: “Com ho has fet per coure la coca, car no hi ha llenya seca i l’acàcia és verda?". El nebot respongué: “He agafat una branca verda de l’acàcia i he fet un travesser per la sella, que he muntat enlloc del que hi havia i que m’ha servit per preparar el foc”. L’oncle s’adonà que aquell era el nebot més intel·ligent de tots. Van menjar plegats la coca i després l’oncle digué: “Estimat nebot, ja podem tornar a casa”, i preparat el camell, van tornar al campament.

No es pot tapar la boca als qui se senten cristians (Diumenge 16)

“No se puede tapar la boca a los que se sienten nación”, deia el president Zapatero fa pocs dies. No volem valorar el contingut d’aquesta proclama sinó subratllar que no és una frase espontània i improvisada. Es tracta d’una frase de laboratori, creada perquè circulés destacadament pels mitjans de comunicació. I així ha estat. És una frase molt intel·ligent, que acusa a uns, dóna un cop a l’espatlla a altres, i converteix al qui la diu en arbitre de la situació.

El Vaticà hauria de contractar algun d’aquests bons publicistes creadors de frases incisives i atractives com la citada. Així quan presentés els seus documents, com el recent sobre els delictes més greus, tothom quedaria encantat, enlloc de provocar l’activació de les canonades mediàtiques anticlericals, inactives durant setmanes gràcies a les proeses de la Roja. L’objectiu de la canonada no han pogut ser les duríssimes noves prescripcions contra els delictes sexuals, però sí altres prescripcions que, poc intel·ligentment, i qui sap si per estalviar paper, han posat en un mateix document.

Captivats per la frase presidencial, gosem adaptar-la per respondre a les habituals desqualificacions mediàtiques: “No es pot tancar la boca als qui se senten cristians”. I ho diem en català perquè hi ha catalans que així ho pretenen, que cerquen la mínima ocasió per posar-nos en evidència i a més, aconseguint que ens sentim culpables. És el que, semblantment, fa Marta amb la seva germana Maria en l’escena evangèlica: posar-la en evidència davant del mateix Jesús: “Digueu-li, si us plau, que m’ajudi”. El problema és que si Maria –sentint-se culpable- hagués reaccionat ajudant-la, Jesús s’hagués quedat sol. Per això ell la defensa, accentuant el valor del seu gest, que ha estat més intel·ligent, més delicat i més genuí que els tràfecs de Marta.

La nostra societat, com Marta, alhora que ens demana col·laboració ens posa en evidència. Moltíssims cristians, sentint-nos culpables, ens aixequem dels peus de Jesús i ens posem a fer coses. Però no reeïxim a silenciar les queixes socials i, de retop, anant darrera els seus neguits infinits acabem neguitejant-nos també nosaltres. Però el pitjor és que hem abandonat allò que ens caracteritza: estar, com Maria, asseguts als peus del Senyor escoltant la seva paraula.

Maria, que aparentment sembla una encantada i una badoca, resulta que ha escollit la part millor, segons diu Jesús. Aquesta opció per una aparent passivitat irrita a Marta. Nosaltres procurem imitar a Maria, la petita. Al menys, si hem de ser qüestionats, que sigui per fer el que és més genuí, no per perdre el temps fent la gara-gara als altres.

Els nostres i els altres (Diumenge 15)

No és fàcil comentar les lectures d’avui sense sentir-se condicionat per la manifestació d’ahir i pel partit de futbol d’avui. El colpeig mediàtic dels dos esdeveniment és tan intens que no podem desempallegar-nos-en. Per tant, optem per integrar-los, i els relacionem amb la pregunta del mestre de la llei a Jesús: “I per a mi, qui són aquests altres?”.

L’evangeli ens explica que aquesta pregunta està feta amb ganes de justificar-se. El debat sobre qui eren exactament aquests “altres” era un debat obert en temps de Jesús. Aquell mestre de la llei seria dels qui interpretarien que “Estimar els altres com a tu mateix” es referia només a estimar els qui formaven part del poble d’Israel. Ni els samaritans, un jueus descastats per haver-se barrejat amb altres pobles, no entraven dins d’aquest àmbit. Jesús, conscient dels habituals prejudicis i pugnes entre propers, posa precísament a un samarità com a exemple del que significa estimar els altres. De retruc, posa en evidència els israelites més representatius i genuïns: la casta sacerdotal i levítica.

Cal dir que, dins del judaisme d’aquell temps, no tothom pensava així. Hi havia rabins, entre ells el mateix Jesús, que tenien una visió més oberta d’aquesta prescripció del llibre del Levític d’estimar els altres. Passem però a casa nostra: els membres del Tribunal Constitucional són aquests altres que hem d’estimar? o els partits polítics que han aplaudit la seva sentència? Deixant la qüestió política i quedant-nos només en la qüestió social, i recordant aquella famosa frase que és català tot aquell que viu i treballa a Catalunya: aquests nois i noies de països estrangers que ens roben les carteres, el bolso o el mòbil en el metro o pel centre de la ciutat, són dels nostres o són els altres que hem d'estimar? I aquells que porten un cognom ben català i que desvien diners públics catalans, són dels nostres o són dels altres? Els hem d’estimar?

Passem a “La Roja”: els nostres són només els catalans que juguen en la selecció o també els no catalans que juguen al Barça? En Villa és dels nostres encara que festegi els gols fent el torero? O potser queda clar que tota la selecció són “els altres”. Aleshores, els hem d’estimar?

Si algú ens acusa de fer demagògia hem d’acceptar que té raó. No obstant, la nostra única pretensió és la que exposa l’evangeli: que és excessivament fàcil, sota el signe d’una bandera, uns colors, una identitat, una ideologia, i fins i tot una religió, incloure i excloure indiscriminadament als altres. L’exhortació final de Jesús de posar a un samarità com a exemple d’integració és prou clara. Quan li diu al mestre de la llei i a nosaltres: “Doncs tu fes igual”, és un repte no gens fàcil de complir.

Anar? o fer que vinguin? (Diumenge 14)

El catalans acostumem a prendre’ns molt seriosament i al peu de la lletra les xifres. Però hem d’anar amb compte amb el nombre de setanta-dos deixebles mencionat a l’evangeli. No es tracta de qüestionar que seria una quantitat elevada en proporció als deixebles que tindria Jesús de bell principi, sinó que setanta-dos –i també setanta- és un número tipològic en la Bíblia. El seu valor numèric és nul però el seu valor simbòlic assenyala un gran clan o una gran comunitat. Mencionem, a tall d’exemple, que els fills de Jacob que van baixar a Egipte eren setanta, o que els savis que Moisès va escollir en el desert eren setanta.

La tradició jueva segueix aquest costum bíblic i també utilitza simbòlicament el número setanta-dos. Aquesta era la quantitat de savis escollits, sis per tribu, que van fer la traducció grega de l’Antic Testament, l’anomenada Septanta. També el Sanedrí, el consell jueu, estava format, segons el tractat que en fa referència, per setanta o per setanta-dos membres.

Valgui tota aquesta explicació per subratllar que, seguint la tradició jueva, la xifra de setanta-dos deixebles defineix un col·lectiu que ha estat escollit, que té una identitat clara, i que forma una comunitat definida. Podem suposar que això s’esdevingué ja en vida de Jesús, i pel que resa l’evangeli, el mateix Jesús envià els seus deixebles més enllà del seu àmbit comunitari per irradiar el que ells vivien i pensaven. “Digueu a la gent d’aquell lloc: El Regne de Déu és a prop vostre”.

En temps de Jesús hi havia predicadors itinerants, homes religiosos que visitaven els pobles i que, en les places o en les sinagogues, feien les seves prèdiques i també guaricions, i rebien a canvi alguna gratificació que els servia de sosteniment. A jutjar pels consells que dóna el mateix evangeli, també hi hauria predicadors que, aprofitant la seva loquacitat, rondarien les cases omplint-se la panxa i les butxaques. Jesús demana sobrietat i humilitat als seus deixebles, que el seu testimoniatge no malmeti el missatge que estan donant.

“Els setanta-dos tornaren tots contents”. Segons l’evangeli el motiu és haver comprovat la força del nom de Jesús. Podem afegir que tampoc tindrien una excessiva competència. En canvi, avui dia hi ha moltíssims predicadors d’inquantificables mitjans de comunicació que tenen el mercat informatiu acaparat, i que no ens deixen cap espai per dir res. Amb els triomfs de La Roja, les llàgrimes del Messi, el carnet del Cruyff, la sentència del Tribunal Constitucional i la manifestació del dissabte vinent, qui gosa dir públicament: “El Regne de Déu és a prop vostre”. La nostra capacitat d’arribar a l’opinió pública és irrisòria, per tant la nostra incidència -més enllà de les nostres comunitats- és també irrisòria.

Potser són temps de canviar d’estratègia. Primer, caldria estar contents de ser setanta-dos; i segon, estar convençuts que tenim la força del nom de Jesús. A partir d’aquí, més que anar de dos en dos a predicar, seria millor convidar de venir a les nostres comunitats, deixant que la nostra alegria i la força del Crist faci la resta.

Silenci profètic (Dijous 13)

“Jo no sóc profeta ni he estat mai de cap comunitat de profetes”. Aquesta és la resposta -sorprenent per a nosaltres- que dóna Amós al sacerdot Amasies quan li diu que marxi al regne del Sud, i que allí es guanyi la vida fent de profeta. Per què respon que no és un profeta?

Quan Amós subratlla que “el mateix Senyor m’ha pres de darrere els ramats i m’ha dit: “Vés a profetitzar a Israel, el meu poble” ens està explicant el tret característic de la profecia bíblica: que no és tracta d’un ofici corporatiu heretat de pares a fills, ni d’un modus vivendi com s’esdevé amb els profetes dels altres pobles de l’Antic Pròxim Orient. El profeta bíblic ho és en virtut d’una vocació rebuda de Déu; es tracta d’una revelació divina assumida pel profeta. Amós era pastor i pagès i ho va deixar. Aquest és el copyright d’un profeta del poble d’Israel, el seu tret diferenciador.

Aquest tret exclusiu esdevé la creu i la glòria del profeta bíblic perquè l’elecció divina sovint és causa de rebuig humà. Pels qui envolten el profeta, esdevé difícil captar la seva profunditat i entendre el seu discurs alternatiu, sempre diferent, segons el tarannà del profeta i el moment històric que es viu.

Per això se’ns acut que el discurs més profètic que actualment podem fer els creients és el del silenci absolut. És tanta l’energia i el temps que malmetem justificant-nos, o defensant-nos, o criticant-nos, o queixant-nos, o fent discursos que caiguin bé, o fent discursos que caiguin malament, o dient la nostra públicament..., que si, de sobte, calléssim a tots els nivells, la nostra societat quedaria saccejada. Si féssim silenci potser deixariem que ressonés més nítidament la veu de Déu.

Els dimonis, els porcs i els porquers (Dimecres 13)

Al nord-oest de Jordània, tocant a la frontera amb Síria i Israel, hi ha les restes arqueològiques de la ciutat de Gadara, la capítal del “país dels gadarens” citat a l’evangeli. Es tracta d’una població construida principalment amb pedra basàltica de la qual es poden contemplar restes del Cardo Maximo amb algunes botigues, el Decumanus columnat, dos teatres, un temple, grans edificis, una basílica bizantina... Però més destacable són les vistes esplèndides del llac de Tiberíades gràcies a l’emplaçament elevat de la ciutat. Una vegetació amable i un ventet agradable fan d’aquest indret un espai molt delitós.

L’episodi evangèlic ubicat en aquesta contrada és estrany i misteriós. L’atenció de l’escena l’acaparen dos endimoniats ferotges, un gran ramat de porcs, els dimonis que entren dins els porcs i que rodolen muntanya avall, els porquers que fugen i expliquen el que ha passat, i els ciutadans i les ciutadanes que li diuen a Jesús que marxi d’allí.

En canvi, passen desapercebuts els dos pobres homes que són guarits, que ni personalitat pròpia tenen: són anomenats endimoniats, fins i tot després d’ésser curats. El més important del relat, una guarició, queda diluït pels dimonis, els porcs i els porquers.

Podem llegir el text com una al·legoria dels nostres temps, on uns personatges misteriosos i difícils d’identificar desvien la nostra atenció d’allò que és important, instal·lant-nos en l’anècdota i la banalitat, i convencent-nos que sense Jesús estarem més tranquils.

La clau i l'evangeli (Sant Pere i Sant Pau 2010)

La iconografia que presenta plegats a sant Pere i a sant Pau no és abundant ni habitualment antiga. Les icones més conegudes i modernes ens els mostren abraçant-se, o sostenint l’Església entre els dos, o simplement un al costat de l’altre,. Els apòstols hi llueixen els seus trets distintius però, per subratllar la paritat entre ells, ningú destaca més que l’altre, i cadascú ocupa matemàticament la meitat de l’escena pictòrica.

No passa així amb un oli de El Greco (de 121x105cm i datat entre el 1587 i el 1592), on es pot apreciar un desequilibri intencionat entre els dos apòstols i clarament afavoridor de sant Pau.

Un primer detall és que Pau ocupa més de la meitat del quadre i Pere resta en un segon pla. Les seves postures són significatives: Pau amb l’esquena recta i el cap dret, i Pere lleument encorvat i amb el cap una mica inclinat. Un altre detall és el mantell de Pau, vermellós i elegant; el de Pere és apagat i cobrint-lo com una manta. La mirada de Pau és viva i directa, la de Pere és absent i pansida. Les mans de Pau omplen la part baixa de l’oli irradiant moviment i llum, amb una d’elles damunt un gran evangeli; les mans de Pere estan més enfosquides, especialment l’esquerra, mig amagada i amb la clau difícilment perceptible.

Ens preguntem: Per què aquesta desqualificació subtil de Pere? O diguem-ho al revés: Per què aquest enaltiment remarcable de Pau? Es tracta d’una crítica al papat romà? Es tracta d’una reivindicació del pintor dels seus orígens grecs, més paulins? O potser es diria Pablo el qui li va encarregar i pagar el quadre?

Potser el missatge de El Greco és més senzill que tot plegat: més important que la clau ho és l’evangeli.

Els incòmodes missatges d’Amós (Dilluns 13)

El profeta Amós rep el desagradable encàrrec de qüestionar a una societat que vivia rebolcant-se en l’autocomplaença. El regne del Nord passava per una època de gran bonança econòmica que, a jutjar per les crítiques del profeta, provocava una escandalosa manca de moralitat, i també, una religiositat ritualista i buida de continguts.

Ens atrevim a dir que no hi ha cosa més difícil que plantar cara a una societat quan viu un moment de satisfacció, ja sigui econòmica, política, social, i també religiosa. Les critíques són refutades amb prepotència i menyspreu, i deixant en evidència a l’acusador. És el que li passà al pobre profeta, que hagué d’exiliar-se ben aviat al regne de Judà a causa del seu discurs punyent i desafiant.

És cert que el discurs d'Amós és provocador. El profeta acusa públicament i sense embuts a les clases benestants i als dirigents polítics i religiosos. Però darrera d’aquest llenguatge combatiu hi ha una manifesta dimensió religiosa: advertir que Déu Omnipotent i Totpoderós posarà a tothom al seu lloc, fins i tot als poderosos que pensen que es poden escapar de tot. La justícia divina posarà ordre a les injustícies humanes. Aquest és en síntesi, el missatge desafiant del profeta Amós; un missatge vàlid -encara avui- per a tots els qui, en qualsevol àmbit de la vida, abusen dels altres.

Camins sense retorn (Diumenge 13)

“Li tirà a sobre el seu mantell de profeta”. Sabem que en temps d’Elies els profetes portaven un mantell com a distintiu de la seva consagració a Déu; per tant, eren reconeguts de lluny estant per vestir aquesta peça de roba. Aleshores, el gest de tirar el mantell pel damunt a Eliseu esdevé altament expressiu: es tracta d’una invitació a marxar amb Elies i la possibilitat d’esdevenir profeta.

Avui dia es fa difícil repetir aquests gestos simbòlics a casa nostra, perquè bona part dels consagrats a Déu no porten cap indumentària distintiva. No obstant, el problema no se solventaria portant hàbit o sotana, perquè prescindir d’alguna peça d’abillatge per fer aquest gest seria ràpidament denunciat com un acte d’assetjament sexual.

Deixant les ironies, tornem al relat i centrem-nos en les reaccions d’Eliseu, un capatàs de sembradors; per tant, algú amb una bona feina que és capaç d’abandonar sense pensar-ho dues vegades. Com a bon fill s’acomiada del pares i celebra una festa sacrificant els seus dos bous i coent-los amb la fusta dels arreus. Eliseu, sacrificant els animals i convertint els arreaments en llenya, fa quelcom més que un banquet de comiat amb un exquisit rostit de bou. Eliseu posa de manifest que el camí que iniciarà amb Elies és un camí sense retorn. Per això crema tot el que posseeix. “Després se n’anà amb Elies i era el seu ajudant”.

L’evangeli ens explica que el camí de Jesús a Jerusalem també és sense retorn: “Els dies en què Jesús havia de ser endut al cel, ell resolgué decidídament d’encaminar-se a Jerusalem”. Jesús dóna el mateix missatge, fins i tot amb cruesa, als qui volen seguir-lo de prop: “Deixa que els morts enterrin els seus morts”, “Ningú que mira enrere quan ja té la mà a l’arada no és apte del Regne de Déu”.

Consagrar-se a Déu és un camí sense retorn, però també ho són les opcions fonamentals de la vida: casar-se és un camí sense retorn (encara que anuncis de cotxes amb molta capacitat vegin normal haver tingut varies dones); tenir fills és també un camí sense retorn (malgrat esdevingui tan fàcil interrompre l’embaràs). Encara més, la vida que ens han regalat és un camí sense retorn. Fins i tot la mort, és també, un camí sense retorn.

L’expressió “camí sense retorn” que intencionadament mencionem ens provoca un cert vertígen, però la nostra existència està envoltada d’aquests camins. És cert que les nostres opcions de vida sofreixen crisis i temptacions de tirar enrera; és cert que podem entendre que algú, per circunstàncies concretes i impossibles d’assumir, abandoni el camí triat; però també és cert que no podem relativitzar les opcions més fonamentals de la vida humana, inclosa la consagració a Déu.

És veritat que a casa nostra manquen homes i dones que consagrin la seva vida a Déu, però també manquen homes i dones que es consagrin en la seva opció matrimonial o que es consagrin a tenir fills. Fer aquest discurs és convertir-se en un conservador recalcitrant, però es tracta d’un discurs molt més agosarat i generós que el discurs estandard de passar-la bé que són quatre dies. En el fons, es tracta de triar entre caminar per la vida o anar fent la viu-viu.

Pregunta i respostes (Diumenge 12)

“Qui diu la gent que sóc jo?”, pregunta Jesús als seus deixebles. Avui dia les respostes serien més o menys aquestes: “la figura central del cristianisme”; “un predicador jueu que va viure durant el segle primer a Palestina i que morí crucificat”; “una de les figures més influents de la història de la humanitat”.

Es tracta de respostes correctíssimes i habituals en els diccionaris, vàlides tan per qui desconeix a Jesús com per qui en sap moltíssim. No obstant, per a un creient cristià tenen gust a poc. Indubtablement són respostes objectives i imparcials, però són, per dir-ho clar i català, respostes fredes, asèptiques, incolores, inodores e insípides. En una paraula, són definicions mancades de vibració religiosa i que aigualeixen el valor fonamental del personatge, que és essencialment religiós.

En canvi, les respostes sobre Jesús que els deixebles han escoltat de la gent (la vox populi) sí que tenen vibració religiosa: “Uns diuen que sou Joan Baptista, altres que sou Elies, altres que ha ressuscitat un dels profetes antics”. Jesús és associat a personatges destacats de la tradició jueva com Elies o un antic profeta, o també és associat amb un personatge religiós d’aquella època com Joan Baptista. Aquells jueus i jueves contemporanis a Jesús captaven en ell quelcom especial, i ho expressaven amb llenguatge i categories religioses, per la senzilla raó que el testimoniatge de Jesús era inqüestionablement religiós.

Les respostes de la vox populi del temps de Jesús ens fan pujar un graó en el procés d’aproximació a ell: de la definició neutra dels nostres temps passem a la definició religiosa del temps de Jesús. No obstant, encara es pot pujar un altre graó. Es tracta de respondre a la pregunta que Jesús fa, en exclussiva, als seus deixebles: “I vosaltres, qui dieu que sóc?”. La qüestió s’adreça sols als qui conviuen amb ell, als qui experimenten quotidianament la seva presència i companyia. La contesta de Pere no decep: “El Messies, l’Ungit de Déu”.

Amb aquesta resposta Pere manifesta molt més que sensibilitat religiosa. Pere, posant mots a la seva experiència religiosa, fa una confessió de fe, que és l’àmbit del creient madur. El creient madur és el que treballa la sensibilitat religiosa perquè es converteixi en experiència de Déu, i d’allí en surt amb naturalitat la manifestació de fe.

Si volem ser creients vitalment identificats amb Jesucrist no ens podem conformar amb definicions generalistes que li retallen les ales, el baixen del pedestal o li manlleven l’aureola. Tampoc ens podem conformar amb simpatitzar o sintonitzar religiosament amb Jesús, perquè malgrat el vegem, sempre el veurem lluny. Cal pujar al graó de l’experiència religiosa, on captarem la seva grandesa, on intuïrem la seva divinitat, on la vibració religiosa es convertirà en adoració i pregària, i seguidament, en confessió convençuda de fe.

El mantell d'Elies (Dimecres 11)

Qui més qui menys, es queda una mica fascinat quan veu pel·lícules del gènere fantàstic. Els seus protagonistes exhibeixen unes capacitats extraordinàries que nosaltres no posseïm i que desvetllen la nostra admiració. La primera lectura que hem escoltat és també d’un estil semblant: el profeta Elies, i després el seu deixeble Eliseu, despleguen el seu potencial aturant les aigües del riu Jordà per creuar-lo a peu eixut.

No obstant, el més fantàstic del relat és l’escena on un carro de foc arriat per cavalls de foc s’emporta Elies al cel en la torbonada. Aquí ja no són els humans sinó el mateix Déu qui desplega les seves incomparables capacitats. El missatge d’aquest espectacular viatge ascensional és ben entenedor: Déu s’emporta al cel de forma solemne aquells que li són especialment fidels.

També nosaltres, d’una forma més senzilla, creiem que els nostres difunts són enduts al cel, i així com Eliseu recull el mantell de profeta del seu mestre, nosaltres recollim el mantell que ens han deixat els nostres familiars difunts: el mantell del seu testimoniatge de vida, el mantell dels seus consells i ensenyaments, el mantell de la seva estimació i cura per nosaltres.

Agafar, com fa Eliseu, el mantell dels nostres difunts no és guardar una prenda de record, sinó assumir un repte important: es tracta d’acceptar amb comprensió els defectes que inevitablement tenien; és redescobrir bells matisos amagats del seu tarannà, és qüestionar-se sobre el més enllà, el sentit de la vida i les coses que fem; és donar un testimoniatge que permeti, en el seu dia, passar el nostre propi mantell als qui vinguin darrera nostre.

Un gerret d’alabastre ple de perfum (Diumenge 11)

Les descobertes arqueològiques fetes a Natzaret, a Qumran, a Massada, al barri herodià de Jerusalem i altres llocs de Terra Santa ens permeten contemplar recipients de perfum de l’època de Jesús. Habitualment els veiem de vidre, i més extraordinariament d’alabastre, com és el cas de la pecadora penedida que irromp en la casa del fariseu Simó i que portava, segons diu el text: “un gerret d’alabastre ple de perfum”.

No obstant, el que crida l’atenció de l’escena evangèlica no és ni la qualitat del receptacle ni la flaire del seu contingut, sinó l’escena en sí. És difícil recrear en les nostres latituds i, menys encara, en la nostra època, una dona plorant als peus d’un home, mullant-los-hi amb llàgrimes i eixugant-los-hi amb els cabells. Per arrodonir-ho, a més, besar-los-hi i ungir-los-hi amb perfum. La ministra d’Igualtat del govern estatal li diria a la dona que és una bleda, i a Jesús l’acusaria de denigrar-la amb un tracte vexatori.

Però encara que ens situem a l’orient -on l’emotivitat pren, en alguns casos, una escenografia pública-; encara que ens remuntem vint segles enrera -on les relacions home-dona eren diferents-, l’escena resta amb interrogants. La raó és que es tracta d’una escena religiosa. Jesús esdevé el protagonista principal, i la dona i el fariseu Simó són els protagonistes secundaris.

El relat ens mostra un Jesús amarat d’humanitat, comprensiu amb una dona que, superant la vergonya, provoca una escena així. També es mostra un Jesús amarat de divinitat, amb capacitat de perdonar els pecats, que clou el relat evangèlic amb rotunditat: “La teva fe t’ha salvat. Ves-te’n en pau!”.

La dona del perfum, amb les seves manifestacions, exagerades per la nostra sensibilitat, expressa públicament la seva reverència i el seu reconeixement a Jesús. El fariseu Simó, en canvi, és hospitalari, correcte, educat, bona persona, sensible, respectuós, però no fa cap manifestació de reverència i de reconeixement a Jesús.

Podríem dir que Simó tipifica el prototipus de català dels nostres temps: ple de qualitats però insensible per a expressar la reverència i reconeixement a Jesucrist. Encara més, Simó també podria tipificar el prototipus de creient català, per qui el pecat ha perdut la seva dimensió religiosa i ha esdevingut només un error, una mancança o un defecte que, amb el propi esforç, es pot superar. La dona expressa, en canvi, la necessitat de la mediació religiosa de Jesús, i sobretot, del consol de les seves paraules plenes de gràcia: “Els teus pecats et són perdonats”.

La dona del perfum tipifica, amb una exageració que podem qualificar de pedagògica, el veritable creient. Tampoc es tracta, opinem, de copiar l’escena. En el punt mig hi ha l’equilibri.

He pecat (2Sam 12,13) - Diumenge onzè durant l'any C

Una de les experiències que, com a prevere, trobo més impressionant, és el sagrament de la reconciliació, el que solem anomenar la confessió. Certament que no es pot dir que tingui moltes oportunitats d’experimentar-ho. Si hi ha un sagrament que ha tingut mala premsa és precisament aquest, i són pocs avui els qui s’hi acosten. Sobretot tinc l’oportunitat de fer-ho amb els infants que han de fer la Primera Comunió. En ells trobo normalment una gran sinceritat i una manera molt planera i directa de dir el que no han fet bé. Però el que realment impressiona és quan això ho fa un adult, quan algú és capaç de dir, sense buscar excuses, que ha faltat contra el seu matrimoni, que ha jugat brut amb els diners o amb les persones, que ha mantingut per amor propi una distància o una tensió amb persones estimades, que ha avortat o ha afavorit un avortament, que sofreix una addicció que el manté a mig gas en el compliment dels seus compromisos com a pare o com a treballador, etc.

De fet, a vegades tinc la impressió que el pas de la infantesa a l’edat adulta sovint el vivim bàsicament com el progrés de la capacitat d’autojustificar-nos i buscar raons per no admetre el que hem fet malament. Les conseqüències d’aquesta manera d’actuar es veuen clares en la història de David i Betsabé, que la primera lectura ens posa al davant. El rei David comença desitjant la dona del seu veí, d’aquí passa a fer-la portar a palau, continuarà cercant el sistema de tapar el seu pecat i acabarà per fer matar el marit enganyat. És una dinàmica molt humana: la manca de decisió a l’hora d’admetre el propi pecat, la pròpia mala actuació, ens en fa esclaus, i ens fa entrar en una espiral que va de mal en pitjor. David retroba la seva integritat i la seva grandesa quan, davant de Natan el profeta, admet, senzillament i sense matisos, que ha pecat.

A l’evangeli, el fariseu Simó, que ha convidat Jesús, sembla dividir el món en dues seccions: els pecadors, com la dona que toca Jesús, i els qui no ho són, com ell, que sí que es creu en condicions de convidar a casa un profeta. Jesús respon d’una manera intel·ligent. En la seva paràbola no hi apareix cap personatge sense deutes: hi ha dos deutors, i cap dels dos no té res per a pagar. En aquestes condicions, en realitat, importa gaire que el deute sigui molt o poc? Sovint també nosaltres ens sentim com Simó, mirem la nostra vida i ens sembla que tot és transparent. Jesús ens suggereix que no ho devem haver mirat prou bé. També ens ho diu sant Pau: Ningú no és just per haver complert amb les obres de la llei. No és un principi abstracte; és un fet d’experiència. Més encara, negar les pròpies equivocacions, amagar-les, no voler-les veure, ens hi lliga, ens en fa esclaus, ens porta a repetir-les i, sovint, a empitjorar-les. La pròpia Església, com a institució, ho ha viscut, tal i com han posat de manifest els escàndols destapats en els darrers temps.

Potser en el fons ens passa com aquests comensals de Jesús, que no tenen prou fe per acceptar que hi pugui haver un perdó dels pecats. I aquest és, precisament, el gran missatge que porta Jesús: que l’amor de Déu és més gran que les nostres equivocacions, que Ell no es cansa d’allargar-nos la mà una vegada i una altra, d’alçar-nos de les nostres caigudes i de donar-nos empenta per seguir el camí del Bé. Però cal primer fer la dura experiència de reconèixer, sense pal·liatius, que ens hem equivocat. Possiblement és aquesta duresa el que ha donat mala premsa a la confessió en l’Església. Però l’experiència diu que, quan algú dóna sincerament aquest pas, se’n torna amb la certesa del perdó, i amb l’alegria i la força renovada que dóna haver experimentat que som estimats immensament, gratuïtament i sense condicionaments. És el que va creure i viure la pecadora de l'evangeli. I per això ella estimava molt.

Reflexions des de l'Oviedo

Sí, el títol està ben escrit. No són reflexions des d'Oviedo, ciutat que encara no he tingut el plaer de visitar, sinó des de l'Oviedo, és a dir, fra Lluís Oviedo, un frare franciscà de València que ensenya a Roma i ens va fer una xerrada als caputxins de Catalunya sobre el tema "Brots d'esperança de la vida religiosa en una Europa secularitzada". Aquest professor, en els darrers anys, s'ha dedicat a investigar, sobre el terreny i amb estadístiques fiables, com és que, en un clima general de manca de vocacions, algunes congregacions i realitats de vida comunitària cristiana atrauen un cert nombre, a vegades considerable, de persones.

Les conclusions dels seus estudis, en realitat, no fan més que confirmar algunes coses que es veuen bastant a simple vista. En general, són comunitats que utilitzen signes externs, com l'hàbit; que cuiden molt les celebracions litúrgiques i la vida de pietat (sovint, però no sempre, amb un estil molt "clàssic"); que tenen un discurs molt valoritzador de la pròpia identitat; que manifesten amb insistència la seva comunió amb la jerarquia de l'Església, molt especialment amb el Sant Pare. Certament, les diferències amb la manera de fer "postconciliar", o, si més no, amb les tendències que aleshores resultaven més visibles, són òbvies. No voldria entrar ara aquí en valorar aquests canvis, que miro de prendre com a simples fets objectius. Però en aquests dies he anat fent les meves pròpies reflexions, i les voldria compartir.

En primer lloc, cal agrair un estudi d'aquestes característiques. Estem acostumats a discursos que parteixen de qüestions de principi abstractes i després volen baixar a la realitat. En aquest cas, l'intent és seguir el camí invers, partir de la realitat i intentar llegir-hi quines són les necessitats o inquietuds que manifesta.
No seria honest esquivar la pregunta sobre el per què de l'èxit d'aquestes opcions. Alguns qualifiquen el nostre temps de postmodernitat, en el sentit que s'haurien deixat de banda les grans opcions del pensament modern. Jo estic més d'acord amb els qui parlen d'hipermodernitat, en el sentit que s'ha fet una popularització d'aquest pensament que no té en compte els seus límits. I quins són aquests límits? Bàsicament que no es pot portar la crítica fins a les seves darreres conseqüències, ja que aleshores la raó humana sense fonament. És el que en els documents de l'Església sol ser anomenat "relativisme".

Si a aquesta hipermodernitat, que no sap posar aturador a la constant crítica de tot i a la relativització absoluta, hi sumem que molts dels nostres infants, adolescents i joves creixen amb els pares malauradament molt més absents del que ells mateixos voldrien, i prenent els seus models d'una televisió únicament preocupada per l'audiència i un internet que no té filtres de cap mena, comprendrem la necessitat que poden (que podem!) sentir de referents que es vegin, que es palpin, que es presentin aparentment sense ambigüitats i amb decisió.

Cal prendre nota d'aquesta necessitat. En la nostra Església ens hem habituat a un discurs exclusivament centrat en les coses essencials de la fe (no entro aquí a discutir si hem encertat en discernir quines són). Però ens costa entendre que, a l'hora de transmetre la fe a les noves generacions, cal alguna cosa més. Exceptuant casos concrets, no se'ls pot demanar directament la maduresa de copsar el que és essencial i engrescar-s'hi. Cal acceptar que, discurs i actuació, ha de cuidar alguns detalls, secundaris si es vol, però que, d'una manera o altra, comuniquen, molt especialment quan la fe està encara tendra. I aquesta responsabilitat és de tots, ningú no pot sentir-se'n deslliurat.

En segon lloc, però, voldria fer ressaltar que també aquest discurs, i fins les mateixes estadístiques, és una construcció intel·lectual i, per a la vida cristiana, té els mateixos perills que qualsevol altra abstracció. Quins són? Penso en els sants que, al llarg de la història, han donat origen a moviments o congregacions que han renovat i reconfigurat l'Església. Certament que són persones amb una intuïció clara del món on viuen. Però no comencen ni per un tractat de teologia ni per un estudi de camp. Si no m'equivoco, l'aventura comença sobretot en el propi interior. Comença en el moment en què la pregària se'ls revela com alguna cosa més que l'expressió de la pròpia vida interior, quan descobreixen, de la mà de la Sagrada Escriptura i dels sagraments de l'Església, la presència interior del Ressuscitat que parla i obre perspectives noves.

Certament que cal prendre nota d'aquestes reflexions, però convertir-les en principis i aplicar-los servilment possiblement no portaria enlloc. Per una banda, el tracte directe amb la realitat posa de manifest desitjos, anhels i dificultats que les estadístiques no aconsegueixen de reflectir. Quan s'obre el món interior de les persones, ens adonem que hi ha moltes possibilitats per explorar que no es poden quantificar. Per l'altra, començo a pensar que el camí correcte per actuar normalment va de dins cap enfora, partint d'aquella veu que és a l'origen de la pròpia vocació i dóna sentit i inspiració a tota la vida. Personalment em sento content del que he viscut i visc en la vida religiosa, i l'experiència em porta a creure que és una de les maneres de viure més boniques que poden existir.

Aleshores, per què ens costa tant proposar-la als altres? Vivim en un món que ens titlla de passats de moda, d'irracionals o de paràsits amb molta facilitat. En aquest context, ens costa acabar-nos de refiar del valor i la bellesa d'allò que ja vivim i de l'experiència de Jesucrist que n'és el fonament. Hem pensat que es tractava de canviar les formes, quan de fet no se'ns accepta per una qüestió de fons: la nostra vida es basa en la fe en Déu, i no s'entén sense ella. Precisament perquè el nostre món viu d'esquena a Déu, la proposta de la nostra forma de vida, la preocupació per ser vehicle de la seva crida, hauria de ser sentida com una necessitat urgent.