Els nostres i els altres (Diumenge 15)

No és fàcil comentar les lectures d’avui sense sentir-se condicionat per la manifestació d’ahir i pel partit de futbol d’avui. El colpeig mediàtic dels dos esdeveniment és tan intens que no podem desempallegar-nos-en. Per tant, optem per integrar-los, i els relacionem amb la pregunta del mestre de la llei a Jesús: “I per a mi, qui són aquests altres?”.

L’evangeli ens explica que aquesta pregunta està feta amb ganes de justificar-se. El debat sobre qui eren exactament aquests “altres” era un debat obert en temps de Jesús. Aquell mestre de la llei seria dels qui interpretarien que “Estimar els altres com a tu mateix” es referia només a estimar els qui formaven part del poble d’Israel. Ni els samaritans, un jueus descastats per haver-se barrejat amb altres pobles, no entraven dins d’aquest àmbit. Jesús, conscient dels habituals prejudicis i pugnes entre propers, posa precísament a un samarità com a exemple del que significa estimar els altres. De retruc, posa en evidència els israelites més representatius i genuïns: la casta sacerdotal i levítica.

Cal dir que, dins del judaisme d’aquell temps, no tothom pensava així. Hi havia rabins, entre ells el mateix Jesús, que tenien una visió més oberta d’aquesta prescripció del llibre del Levític d’estimar els altres. Passem però a casa nostra: els membres del Tribunal Constitucional són aquests altres que hem d’estimar? o els partits polítics que han aplaudit la seva sentència? Deixant la qüestió política i quedant-nos només en la qüestió social, i recordant aquella famosa frase que és català tot aquell que viu i treballa a Catalunya: aquests nois i noies de països estrangers que ens roben les carteres, el bolso o el mòbil en el metro o pel centre de la ciutat, són dels nostres o són els altres que hem d'estimar? I aquells que porten un cognom ben català i que desvien diners públics catalans, són dels nostres o són dels altres? Els hem d’estimar?

Passem a “La Roja”: els nostres són només els catalans que juguen en la selecció o també els no catalans que juguen al Barça? En Villa és dels nostres encara que festegi els gols fent el torero? O potser queda clar que tota la selecció són “els altres”. Aleshores, els hem d’estimar?

Si algú ens acusa de fer demagògia hem d’acceptar que té raó. No obstant, la nostra única pretensió és la que exposa l’evangeli: que és excessivament fàcil, sota el signe d’una bandera, uns colors, una identitat, una ideologia, i fins i tot una religió, incloure i excloure indiscriminadament als altres. L’exhortació final de Jesús de posar a un samarità com a exemple d’integració és prou clara. Quan li diu al mestre de la llei i a nosaltres: “Doncs tu fes igual”, és un repte no gens fàcil de complir.