Enllaçant cel i terra (Diumenge 28)

L’ésser humà, des de temps remots, ha pujat a les muntanyes per pregar i sentir-se més proper a la divinitat. També construïa piràmides esglaonades que exercien d’escala vers les alçades celestials. El cim de la muntanya i el vèrtex de la piràmide esdevenien el lloc sagrat de connexió entre cel i terra, el punt de comunió entre la divinitat i els humans.

Moisès dalt la cima del Sinaí, rebent la revelació directa de Déu, és el punt àlgid i el clímax de la proximitat de Jahvè amb el poble d’Israel. Tota la religiositat jueva gira al voltant d’aquest esdeveniment, perpetuat en una altra muntanya, la que menciona Isaïes en la primera lectura: el turó on reposa la ciutat de Jerusalem, al damunt la qual hi sobresurt el seu temple.

Allí, segons el profeta visionari, el “Senyor de l’univers prepararà per a tots els pobles un convit”. Allí “engolirà la mort i eixugarà les llàgrimes de tots els humans”. Allí “esborrarà l’oprobi del seu poble d’Israel arreu de la terra”.

Per Isaïes, la muntanya del temple de Jerusalem esdevindrà l’enllaç solemníssim i decisiu entre Déu i els humans, el punt culminant d’unió entre cel i terra. El poble d’Israel tindrà la responsabilitat d’irradiar arreu el que allí s’hi esdevingui i se celebri. Si el Sinaí és el mont personal d’Israel, el profeta anuncia que el turó del temple esdevindrà la muntanya santa de tots els pobles.

Pel judaisme actual, Jerusalem continua essent el lloc privilegiat per abraçar Déu amb més profusió. Els pelegrins que han pogut visitar-la donen fe de la magnífica vibració religiosa que brolla d’aquest espai geogràfic, considerat tres vegades sant per mor de les tres religions monoteistes.

Del poble d’Israel on hi nasqué, i d’aquesta ciutat santa on hi morí i ressuscità, emergeix Jesús, el Messies de Déu. Per nosaltres, els cristians, ell és el nou i sublim punt d’encontre entre Déu i els humans, per la raó que ell gaudeix de les dues naturaleses, la divina i la humana.

Amb Jesús, ara és una persona la que agermana cel i terra. Ara no és imprescindible viatjar a Jerusalem. Caminant pel carrer sant Pere més Baix, celebrant l’eucaristia a l’Ajuda, als camils o a la parròquia de sant Pere, Jesucrist se’ns mostra descaradament accessible, i ens permet respirar, ara i aquí, aires celestials. Només hem d’abillar-nos adequadament.

Sorolls (Des de l’Ajuda 4)

Eucaristia de dissabte a les nou del matí. Una celebració popular del barri on assisteixen un grup majoritari de dones, amb el carret de comprar, abans d’anar al mercat.

Des de l’altar escoltem un remoreig que, sense ser constant, ens arriba amb pausada insistència. Captem un frec de superfícies plastificades, a voltes amb un so breu i suau, a voltes més intens i rebregat. No és una fressa propera, però tampoc exterior. Es percep amb desenfadada naturalitat dins la nau de l’església: és la remor esmorteïda, però estrident i artificial, que emet el plàstic manipulat repetidament, i que acaba importunant.

Escoltant les lectures, intentem descobrir-ne la procedència. Llambreguem el vitrall de la mare de Déu que hi ha al cor alt -i que dóna al carrer-, per si hi ha un lateral obert per on penetra el soroll. Davant el vitrall hi apreciem la silueta d’un frare movent-se amunt i avall. Selecciona aliments i els introdueix regaladament en bosses de plàstic. Tot aclarit.

Incomodats en un primer moment pel sorollet, molestos al verificar la seva procedència, finim quasi al mateix temps la celebració i la preparació de bosses. Més asserenats, capgirem l’escena, i somriem interiorment perquè hem aconseguit –per part nostra a contracor- quelcom molt bell. Mentre un frare consagrava el pa eucarístic l'altre feia bosses de menjar per distribuir-les als necessitats. Teníem cura, de forma simultània, de les dues presències de Crist.

Beneït soroll!

Recels (Des de l’Ajuda 3)

Vigília de sant Francesc. Celebrem l’eucaristia vespertina amb l’habitual grupet de fidels, respirant l’atmosfera d’amable intimitat que aquest diminut santuari irradia sense esforç. Mentrestant, un home jove amb una nena petita a coll, des dels vidres del cancell observa l’interior de l’església.

Finalment es decideix a entrar. Amb la criatura sempre abraçada, ignorant el desenvolupament de la missa, amb la barbeta i la mirada alçada, contempla -del fons estant- a la mare de Déu que presideix el santuari. Sembla que pregui. Després es dirigeix a la capelleta lateral de sant Antoni de Pàdua on, damunt l’altar, hi ha una llibreta gran on escriure pregàries.

El cos de l’home resta sorprenentment ocult dins les minúscules proporcions d’aquesta capella. Només veiem la xiqueta, amb un vestidet rosa fosc, que ell ha deixat dempeus a terra per tenir les mans lliures. Per reclamar l’atenció del pare ocupat, la nena emet uns xiscles breus i secs, intermitents però intensos, que ressonen per tota l’església.

El pare -desaparegut a la nostra mirada dins d’aquest ínfim espai- sembla impertorbable, i els espinguets malmeten progressivament la nostra concentració, sospitant, per un moment, que no siguin una tapadora per neutralitzar el soroll d'obrir i buidar la caixeta de sant Antoni. Ens malfiem.

Finalment, el pare es fa visible, i agafa a coll la criatura, que calla immediatament. Amb la mirada dispersa i aliè a tots nosaltres, surt a poc a poc de l'església. Respirem alleugerits, car érem a punt de començar la consagració, i recuperem el recolliment.

Finida la missa, i desconfiats, donem una ullada a la capelleta. Ho veiem tot correcte, però la llibreta de pregàries conté unes quantes ratlles escrites amb majúscules que oscil·len amunt i avall dels requadres. Es tracta d’una escriptura maldestra però entenedora. Llegim amb atenció, i anem progressivament avergonyint-nos. L’home sospitós li ha escrit a la mare de Déu que l’ajudi. Li explica que acaba de sortir de la presó i es mostra penedit. Li prega ajut per tirar endavant les seves dues filles i per assumir els pagaments d’aigua i llum. Al final, afegeix el seu número de telèfon perquè, si algú que ho llegeixi el vol ajudar, el truqui.

Commoguts per l’escrit, ruboritzats pels nostres recels, i somrient pel detall del telèfon, no dubtem que la mare de Déu de l’Ajuda farà la seva feina, veient la devoció i la practicitat del demandant. Alguna mà humana farà de mediadora.

Qui té cura de la vinya? (Diumenge 27)

El profeta Isaïes utilitza la imatge d’una vinya per amenaçar la deixadesa i els mals fruits que els israelites donaven en aquell moment històric concret. La conseqüència de tot plegat -denuncia el profeta- serà la destrucció de Jerusalem en mans dels babilonis. Finides les acusacions no deixa cap tipus de dubte a què es refereix: “La vinya del Senyor és el poble d’Israel i els homes de Judà són els ceps preferits”.

Jesús també utilitza la imatge de la vinya, en forma de paràbola, per parlar del mateix tema, però adaptat al seu context i al de la primitiva església, on Israel és acusat d’intentar apropiar-se d’una vinya plantada i construïda pel mateix Déu. Per això sentencia de forma provocativa: “el Regne de Déu us serà pres i serà donat a un poble que el farà fructificar”.

La pretensió d’aquests dues al•legories sobre una vinya era sacsejar els oient del respectiu moment històric, perquè reaccionessin i abandonessin la l’autocomplaença i el rabeig de saber-se poble escollit.

La tradició eclesial acostumem a llegir aquests relats caient en allò que precisament critiquen. És a dir, els utilitzem per corroborar amb desdeny la incapacitat històrica del poble d’Israel, i per proclamar amb satisfacció l’Església com el nou poble escollit de Déu. El problema és que el poble d’Israel continua sentint-se poble escollit. Qui té raó, ells on nosaltres? Els dos en tenim quan no fem exclusions, cap dels dos la té quan exclou l’altre.

Per ser fidels a la intenció del text, hauríem de fer una mirada introspectiva i preguntar-nos, per exemple, ¿com és que els ceps de la vinya eclesial catalana cada cop estan més pansits a causa de l’edat, o de mentalitats tronades, o de progressismes continuistes? Com és que no neixen ceps nous que donin vida a la vinya? Tan malament la cuidem? Tan mals treballadors som? Tan rutinaris ens hem tornat?

Sense caure en derrotismes -perquè no és una actitud cristiana-, ni en les amenaces que profereixen aquests relats sobre la vinya, sí que podem donar-nos un avís. Portem cinquanta anys cuidant la vinya de la mateixa manera, i potser caldria fer un nou “aggiornamento”, com proclamà el papa Joan XXIII. No és pot esporgar la vinya cada cinquanta anys, cal fer-ho cada any. Així facilitem que surtin nous pàmpols, i contribuïm a que els ceps donin els dolços i saborosos fruits que els pertoca d’oferir.

Astúcia o favor diví? (Dimecres 26)

Des de la vessant teatral, a Nehemies li va sortir una escena rodona. Ell mateix ens explica en primera persona que el rei persa, del qual era coper, a resultes de la seva mala cara i explicacions, l’autoritzà a deixar temporalment la cort i, a més, li signà cartes de recomanació per reconstruir Jerusalem.

Es tracta d’una escena pintoresca on Nehemies utilitza les armes del feble per aconseguir el que vol del poderós. Nehemies tipifica el poble d’Israel del postexili que, malgrat la seva insignificança davant l’imperi persa, aconseguí amb astúcia el seus propòsits, acompanyat del favor de la mà bondadosa de Déu, com bé especifica Nehemies.

Escenes semblants a la de Nehemies davant el rei ens succeeixen a les porteries dels convents, on els necessitats aconsegueixen els seus propòsits amb els seus arguments, que acaben tocant-nos el cor i ben sovint accedim a les seves demandes. Serà que la mà bondadosa de Déu també els afavoreix?

“Què us en sembla?” (Diumenge 26)

“Què us en sembla?” diu Jesús, introduint la paràbola del fill rondinaire però complidor, i del fill enganyosament obedient.

“Què us en sembla?” afegim nosaltres, per explicar una realitat semblant. En primer lloc, mencionem un col•lectiu significatiu de fills de l’església catalana, que manifesten educadament el seu desacord -i també crítica- vers declaracions, documents, actituds, o comportaments eclesials. Aquests fills són vistos amb molt de recel pels pares que porten les regnes eclesials, però sens dubte, aquesta amalgama de laics, religiosos, i capellans rondinaires estan ben arremangats feinejant en parròquies, comunitats cristianes, escoles, moviments, i fent acció social. Malgrat la seva queixa, no s’instal•len en ella, i són a la vinya treballant de forma compromesa.

Seguint els models de comportament descrits per la paràbola evangèlica, fa un parell de dies sortia la notícia que un diaca permanent, que visitava presos en algun centre penitenciari català, ha estat condemnat a dos anys de presó. Estafà alguns interns fent ostentació de la seva responsabilitat diocesana i les influències del seu càrrec. Els prometia aconseguir beneficis penitenciaris a canvi de diners, i si es queixaven de la seva passivitat els amenaçava d’agreujar la seva estada a la presó. El més xocant és que altres capellans, religiosos, i voluntaris de l’àmbit carcerari van donar l’alerta a les pertinents autoritats diocesanes. Però la formalitat i obediència que enganyosament els professava neutralitzaven les alarmes.

Preguntà Jesús, finida la paràbola: “Quin d’aquests dos va fer el que el pare volia?”. Li respongueren: “El primer”.

“Yo también” (Des de l’Ajuda-2)

Tornem al convent per un dels carrers petits i estrets de ciutat vella. Portem l’hàbit. De sobte, un infant que no deu passar gaire de la desena, grassonet i amb al cabell curtíssim, obre els braços al veure’ns venir de cara.

- ¡Hola! – ens saluda de lluny, mentre se’ns atansa decidit i s’abraça a la nostra cintura. Palplantats i ruboritzats pel gest, no sabem com reaccionar.

-¿Quién eres?- ens pregunta el noiet, aixecant el cap i agafant-nos la corda de l’hàbit amb curiositat.

- Un frare- li responem amb timidesa. Els pares, somrients, l’agafen de la mà i se l’enduen, sense reprimir la seva espontaneïtat.

- ¡Yo también quiero serlo cuando sea mayor! – ens respon a distància i girant-se vers nosaltres.

Reaccionant a tal escena, ens sembla haver fet un salt a l’antigor, i recordem anècdotes semblants explicades pels frares ancians. Sense pretendre-ho, sentim haver format part d’una floreta franciscana ¿Serà veritat el que ha dit el xicot?

“A sota, mig amagada” (Des de l’Ajuda-1)

Entrem en una biblioteca pública de barriada. Resseguim els corredors amb prestatgeries que voregen un gran pati central, al voltant del qual hi ha ubicada la biblioteca. Llegim, entre altres, la indicació “filosofia i religions”, i sentim la curiositat de donar un cop d’ull a aquesta secció.

Travessem el primer passadís, i el rètol ens indica de continuar. Girem 90 graus i resseguim pel segon corredor fins al final, on novament se’ns indica de seguir avançant. Entrem en el tercer i ens succeeix el mateix. Finalment, en la darrera prestatgeria del darrer passadís trobem els títols filosofia, moral i ètica, però res de religions.

Tirem enrere revisant els prestatges anteriors, però no encertem a descobrir el que cerquem. Optem per preguntar en un dels punts d’informació.

-Religió és a la meitat del passadís, en una prestatgeria baixa que separa les taules de lectura; és a sota, mig amagada – ens responen amb naturalitat.

Interpretem aquest emplaçament com un signe manifest d'on es preten ubicar la religió en la nostra societat catalana: al final, a sota, i mig amagada.

“No té perdó de Déu” (Diumenge 24)

“No té perdó de Déu” és una expressió que utilitzem per subratllar una acció humana que considerem mereixedora d’una severa punició. Com a cristians, malgrat diguem la frase feta amb èmfasi quan s’hi escau, en un moment més reflexiu podríem afirmar que es tracta d’una frase poc cristiana: a catequesi ja ensenyem els nens que Déu perdona sempre al qui es penedeix, perquè és un pare bo. Tenim arguments definitius per justificar-ho: quan Jesús dalt la creu perdona als seus botxins, o l’evangeli d’avui quan Jesús diu de perdonar setanta vegades set, és a dir, sempre.

Malgrat la satisfacció que ens produeix un discurs tan convincent i ben elaborat sobre el perdó, interiorment quedem insatisfets al constatar un gran abisme amb la nostra realitat personal, comunitària i social al respecte. De fet, la Bíblia -que toca més de peus a terra que els nostres enardits sermons- no fa aquesta afirmació, ni en l’Antic ni en el Nou Testament. Sí que es subratlla insistentment que Déu és ric en misericòrdia, lent per al càstig i fidel en l’amor, però també es remarca que Déu és just, i que fa justícia quan els humans som incapaços de fer-la.

Aquest és el cas de les lectures d’avui, que ens donen un missatge ben clar: No demanis perdó a Déu si no el saps oferir als altres. Déu no perdonarà a qui no perdoni als altres. La primera lectura ho diu de forma més directe: “Perdona als altres el mal que t’han fet, i Déu et perdonarà els pecats quan tu preguis”. L’evangeli ho amoroseix amb una paràbola, però el missatge és encara més contundent: “Això farà amb vosaltres el meu Pare celestial si cadascú no perdona de cor el seu germà”. Recordem que el càstig ordenat pel rei al ministre és lliurar-lo a mans dels botxins perquè el torturin. És cert que es tracta, un i altre, d’advertiments que pretenen desvetllar un canvi d’actitud, però sense ignorar que al darrera hi ha un Déu just –no justicier- que dirà la última paraula.

Però les lectures d’avui afegeixen un detall que ens passa per alt -entusiasmats en voler perdonar a tothom, i desanimats perquè no hi arribem-. El llibre de Ben Sira, quan parla de perdonar i no irritar-se amb els altres, es refereix a un israelita, és a dir, a aquell amb qui es comparteix la mateixa aliança, el compliment dels mateixos manaments, i la pertinença al mateix poble. Quan Pere pregunta a Jesús les vegades que ha de perdonar el seu germà, no es refereix ni a un germà abstracte, ni a un germà de sang, sinó a aquells amb qui comparteix el mateix seguiment de Jesucrist en comunitat.

Les lectures d’avui no es fiquen en camises d’onze vares i toquen molt de peus a terra: se centren en l’immediat, on s’hi couen les mongetes, on apareix la pedra a la sabata, on ens trepitgen l’ull de poll. És aquí on hem de començar a posar en pràctica aquest missatge. Després, si ho hem fet bé, anirem ampliant els cercles. Però ens és més còmode fer discursos universalistes.

REBRE I ACOMIADAR MARIA DE NATZARET

Ap 11, 19a;12,1.3-6a.12ab; 1Co 15, 20-27a; Lc 1, 39-56


Avui, arreu de casa nostra, se celebra solemnement la festa de l’Assumpció de Maria. Enguany aquesta festa és com més festa, perquè a totes les diòcesis de Catalunya hem rebut, ni que sigui de pas, milers i milers de joves vinguts d’arreu del món. L’alegria i l’enrenou, pròpies de la joventut, amb la seva barreja de races, costums i llengües han transformat en primavera de la fe l’estiu de les nostres terres.

També a ells els hem acollit i, demà, si Déu vol, els direm “adéu siau” en el seu camí cap a Madrid. I allà, també els tocarà donar-los la benvinguda i, al seu temps, acomiadar-los quan tornin als seus respectius països, al tràfec del dia a dia.

I la vida és així, un dir “hola” a noves esperances, a nous projectes, a noves amistats... i un dir “adéu” a tantes altres coses i persones. També les lectures d’avui ens parlen de la rebuda i del comiat d’algú que, penso, tenen quelcom a dir-nos.

Comencem per la rebuda. ¿Qui sóc jo perquè la mare del meu Senyor vingui a visitar-me? Prenguem aquestes paraules no com una història del passat, com la trobada, fa més de 2000 anys entre dues dones: Elisabet i Maria; sinó com el que són, les paraules de l’Evangeli per a nosaltres AVUI.

Qui sóc jo perquè la mare del meu Senyor vingui a visitar-ME, a mi, avui? I què implica que Ella vingui a visitar-me, AVUI? Quina és la situació que jo estic vivint? Em trobo en un moment de bonesa, de salut, d’estabilitat, d’alegria...? En l’Evangeli d’avui Maria porta dins el seu ventre el misteri de l’Encarnació. D’aquest Jesús, Aquell a qui confessem com a Senyor, que no ve com a enemic nostre, per a fer-nos la vida més difícil o impedir-nos de ser feliços... sinó Aquell que es revela font veritable d’alegria, Aquell capaç de canviar l’aigua de la nostra quotidianitat en el vi de la sorpresa i de la novetat. Em trobo en un moment de por, de crisi, d’angoixa, de malaltia...? Aquest Jesús, encara en el ventre de Maria en l’Evangeli d’avui, és el Senyor que mira també la nostra petitesa, l’acull i l’eleva. La fa digne del seu amor, de la seva cura, de la seva protecció. És el Jesús que també vol néixer en la nostra història i que mai no ens deixarà sols! Les nostres entranyes també poden avui saltar de goig!

Parlem del comiat. També la nostra festa d’avui ens parla d’un comiat, però d’un comiat en esperança. A l’Església Oriental, la festa d’avui és coneguda amb el nom de la Dormició de la Mare de Déu, una clara referència a la seva mort. Perquè Maria ha fet el camí de tots els humans. Però ho fem recordant allò que, de moment, ha estat propi d’Ella: la seva assumpció, és a dir, el seu ser assumida per Déu en tota la seva humanitat: en cos i ànima hem dit a la pregària en començar l’Eucaristia. Justament així aquesta celebració d’avui esdevé la concreció del preciós missatge d’una promesa acomplerta fidelment per Déu mateix. El Déu Vivent no és Déu de morts, sinó de vius. I, en Jesús, tots estem cridats a tenir la fi de Maria. Maria esdevé la primícia de l’esperança a què és cridada tota la humanitat: saber que les nostres penes i alegries no són quelcom aliè a Déu; que la nostra vida, a les seves mans, és una vida plena de totes totes. I que la nostra fi no és un caure en el buit de l’oblit. Perquè, si bé podríem ser oblidats pels homes, si segurament cap enciclopèdia mai no recordarà el nostre nom perquè no hem estat mai un descobridor, un inventor, un polític de renom... Déu té bona cura de nosaltres i, a la fi dels temps (recordeu ara la segona lectura que hem fet?), quan tot estigui sotmès a Déu, no hi haurà res del més pregon de nosaltres mateixos que s’hagi perdut. I no seran uns altres ulls els qui veuran Déu, sinó els nostres.

Avui, però, en l’Eucaristia, penyora dels béns futurs, contemplem com un mirall tot aquest misteri de la redempció sota el prisma de la festa de Maria. Ella ens visita avui i ens porta el missatge joiós que Déu, en Jesús, és enmig nostre, per a donar-nos vida, per a gaudir sempre de la seva amistat, una amistat que s’estendrà més enllà de les portes de la mort. Certament, amb Ella, amb Maria, podem dir: Des d’ara totes les generacions em diran benaurada, perquè el Totpoderós obra en mi meravelles!

L’Assumpta i els dracs (Mare de Déu d’agost 2011)

“Aparegué en el cel un gran prodigi: una dona que tenia el sol per vestit, la lluna sota els peus i duia al cap una corona de dotze estrelles”.

Aquesta descripció del llibre de l’Apocalipsi ha estat assumida per la iconografia cristiana com una evocació de Maria assumpta al cel. Recreem, per uns instants, les imatges que hem vist alguna vegada: Maria apareix sola i dempeus, sostenint-se damunt un núvol i la lluna, i amb una corona d’estels.

No és clar que aquesta descripció de l’Apocalipsi sigui la de Maria glorificada al cel. Més aviat sembla una al•lusió a les dificultats que viu l’Església terrenal del moment, però utilitzant les característiques imatges celestials de la literatura apocalíptica. La intenció és alleugerir la duresa del moment històric i encoratjar la perseverança. Un detall és el poderós drac rogenc que actua en les altures sembrant malvestats, fins i tot amenaçant aquesta enigmàtica dona que ha de fugir al desert.

Això és una situació teològicament inacceptable en l’àmbit celestial: Maria assumpta segons la tradició catòlica, la dormició de Maria segons la tradició oriental, Maria ressuscitada i glorificada, gaudeix de plenitud divina, i cap drac -per roig que sigui- li pot fer ombra; però sí a l’Església terrenal, perseguida en aquell moment per l’imperi romà. Amb els seus caps, banyes, diademes, i forta cua es mostrava invencible, fins al punt de voler engolir el fruit de les entranyes eclesials: el Messies Jesús.

Els dracs continuen actius en els nostres temps: els més forts reprimint amb tancs i soldats els qui gosen desafiar el seu domini; els més febles utilitzant el terrorisme com a bandera d’afirmació; els més subtils autoanomenant-se dracs bons i justificant atacs als qui consideren els dracs dolents; els més intransigents imposant els seus principis amb tots els mitjans possibles; els més aprofitats submergint en la pobresa els altres; els més inconscients desplegant un benestar injust; els més perspicaços especulant, augmentant el deute i pactant amb el món del capital; els més discrets movent els fils de tot sense que ningú se n’assabenti; els més immorals traficant amb tot el que els reporti beneficis.

La llista de dracs podria continuar, però volem evitar la crítica tòpica, i el que és pitjor per a un creient, la desesperança. Si hi ha quelcom que vol significar la festa d’avui és que el triomf final és de Déu: “Ara és l’hora de la victòria del nostre Déu, del seu poder i del seu Regne, i el seu Messies ja governa”.

Maria assumpta al cel és una mostra d’aquest triomf sobre els dracs terrenals i reals. Maria assumpta al cel intercedeix activament davant Déu perquè nosaltres no tinguem por a desemmascarar-los i a enfrontar-nos-hi.

Una tradició integradora (Diumenge 20)

“Tots els pobles anomenaran el meu temple casa d’oració”. El profeta Isaïes, entusiasmat pel retorn de l’exili babilònic i la reconstrucció del temple de Jerusalem, posa en boca de Déu aquesta proclama integradora.

El poble israelita viu a finals del segle VI abans de Crist l’equivalent a una renaixença catalana. Calia especificar la identitat jueva per defensar-se del conqueridor de torn. Es tractava de construir unes bases socials i religioses després de dues generacions d’exili que amenaçaren greument la seva supervivència com a poble.

Eren dues les tendències en la construcció de la identitat nacional israelita, que malgrat el risc de ser simplistes, podem agrupar en judaisme ortodox i judaisme integrador. El primer el trobem fonamentalment en la Torà, el nostre Pentateuc. El segon, sobretot en els Profetes. Però ambdós, ortodoxos i integradors, reivindiquen i respiren els mateixos aires de nacionalisme religiós: l’aliança amb Israel és el gran aglutinant indefugible.

Isaïes, un exponent d’aquest judaisme integrador, sensible a la barreja ètnica de l’Israel postexílic, proposa als nouvinguts que volien lloar Jahvè simplement de no violar el repòs del dissabte i de mantenir-se fidels a l’aliança. No parla de guardar escrupolosament el dissabte i de complir tots els manaments de la Llei. La proposta del profeta és oberta i positiva, i consolida la identitat religiosa.

En temps de Jesús segueixen ambdues tendències en el judaisme. Jesús participa d’aquest judaisme integrador que, malgrat manifestar de forma provocativa l’orgull de la identitat israelita, acull el prec de la dona cananea i guareix la seva filla. Aquest va ser el segell d’identitat de Jesús, anunciar que el judaisme integrador dels profetes era una realitat escatològica. Amb ell, els anhels messiànics israelites esdevenien realitat. Sant Pau ho captà i veié en Jesús l’acompliment definitiu de les esperances d’Israel, no el fundador d’una nova religió, com habitualment prediquem des del cristianisme.

El cristianisme primitiu també es trobà amb la mateixa realitat que Isaïes. El concili de Jerusalem, celebrat a mitjans del segle I, al veure l’afluència de molts no jueus en el grup de seguidors de Jesús, sols posà tres normes: no menjar carn sacrificada als ídols, no menjar sang, i abstenir-se de relacions sexuals il•legítimes. Eren els mínims de convivència amb la tradició religiosa heretada.

Dins d'aquest marc d’una tradició religiosa que vol ser integradora no amaguem la nostra gratíssima sorpresa quan hem llegit la notícia que, durant la Jornada Mundial de la Joventut, s’autoritza a tots els capellans a absoldre en confessió a les dones que hagin avortat. Només per aquesta proposta integradora ja val la pena aquesta trobada amb totes les crítiques que se li puguin fer.

Vespres i Xabat (Cròniques jerosolimitanes 25)

Són les set de la tarda, l’hora de començar les vespres, la pregària litúrgica del capvespre. El responsable de la casa s’aixeca del banc -suscitant que la resta fem el mateix- i es disposa a encetar la recitació dialogada de l’Àngelus.

En aquest precís moment, durant els instants que triguem a incorporar-nos, comença a sonar el xofar anunciant l’inici del xabat. Es tracta d’una potent sirena que sona com un corn, que imita l’antic instrument elaborat amb una banya de boc o de gasela. Des de temps bíblics, el xofar serveix per cridar al poble jueu a la pregària o per anunciar una festa religiosa.

Ens complau que l’inici de la nostra pregària coincideixi amb el so del xofar i el començament del xabat, sempre pendent de la posta de sol i que, al voltant del solstici d’estiu, s’esdevé en aquesta franja horària.

El divendres següent, mentre recitem l’Àngelus, el xofar torna a sonar amb l’habitual sonoritat i durada, audible de forma molt amable en la zona on vivim, i que es converteix en un acompanyament que, de nou, realça i amara de calidesa els nostres avemaries. Simultàniament, el jueus són novament convidats a iniciar el dia de repòs pregant a la sinagoga.

Una joia interior ens torna a envair, i un somriure discret es dibuixa en els nostres llavis, perquè els murs de recels i desdenys que ambdós hem aixecat -i persistim a mantenir- s’esvaeixen dolçament durant aquesta estona.

Enrenou o quietud? (Diumenge 19)

Dissabte passat, a la tarda, va caure una tremenda tempesta a Barcelona. Llamps, trons, vent, i un fort aiguat ens deixaren atemorits durant una estona. Les forces de la natura regnaven damunt nostre amb una evidència aclaparadora.

Aquesta vivència recent ens permet recrear més fàcilment l’escena d’Elies dalt de la muntanya de Déu. El profeta guaita al seu voltant, esperant de reconèixer la presència de Déu. Diferents fenòmens apareixen dalt la cima: una forta ventada, un terratrèmol, i foc. Són imatges poderoses de la natura que la religiositat popular associa amb la presència d’un Déu que tot ho domina.

Però el profeta no percep Jahvè en cap d’aquests fenòmens, però sí en el “so d’un aire suau”, com el que ahir bufava a estones. Aleshores Elies reacciona, i es cobreix la cara amb el mantell.

La catequesi que podem fer-nos al respecte és fàcil: no busquem la presència de Déu en grans manifestacions, ni de la natura ni humanes, sinó en les discretes remors que ja coneixem. Les primeres ens aclaparen i neutralitzen. Però les segones, de tan properes i assequibles, ens poden passar desapercebudes.

Això que a nivell espiritual i de vivència religiosa ens sembla tan evident, no ho és tant quan passem a organitzar una pastoral eclesial. ¿Quines accions ajuden més a una profunda experiència de Déu? ¿Les grans manifestacions, o les que s’esdevenen en petit grup o en la solitud?

Les grans manifestacions religioses -com la jornada mundial de la joventut a Madrid- són un revulsiu eclesial, fins i tot propicien conversions religioses, però no afavoreixen experimentar “el so d’un aire suau” que fa cobrir-te la cara amb el mantell. Això no treu que sigui possible experimentar-ho; no manllevem a Déu la capacitat de revelar-se on vulgui.

Però l’escena dalt la muntanya de l’Horeb tipifica una manera discreta i íntima d’acollir la presència de Déu, feta de quietud, silenci, i contemplació. És cert que trobem altres textos bíblics on Déu és manifesta de forma més aclaparadora, però l’experiència religiosa d’Elies no sols ha inspirat l’espiritualitat carmelitana, sinó que ens obre un camí definit vers l’experiència mística. De fet, ens acompanya en les celebracions senzilles i austeres que es fan habitualment en tants llocs.

Perquè Déu no és algú que imposa, sinó que et sedueix. No és algú que venç, sinó que et convenç. No és algú que aclapara, sinó que t’amara.

Revelacions (Transfiguració 2011)

Quan els pelegrins visitem la muntanya del Tabor l’associem amb l’episodi de la transfiguració, seguint una tradició bizantina. Però l’evangeli sols menciona “una muntanya alta”, sense més referències.

Aquesta muntanya alta és una clara evocació al Sinaí, la muntanya de les revelacions a Moisès i Elies. Seguint una altra tradició bizantina, identifiquem aquest cim amb el Djebel Musa -als peus del qual es construí el monestir de santa Caterina-, però no podem assegurar el seu emplaçament amb certesa.

Hem de reconèixer que no som capaços d’assegurar l’ubicació d’aquestes dues muntanyes, l’escenari de les principals manifestacions de Déu. La raó és definitiva: la revelació divina, inefable i expansiva, no es pot circumscriure ni delimitar. És a dir, no es pot encaixonar, ni arxivar, ni manipular, ni controlar. Mai més ben dit: gràcies a Déu!

Recapitulació (Divendres 18)

El llibre del Deuteronomi és una llarga recapitulació abans d’entrar a la terra promesa. Moisès exhorta el poble a fer revisió de vida, a mirar enrere, a descobrir la presència de Déu, i a fer conclusions: “Reconeix que el Senyor és l’únic Déu. Guarda-ho sempre en el teu cor”.

El capítol provincial, la tranquil·litat estival, uns dies de recés, són també oportunitats de recapitular, de mirar enrere, de descobrir la presència de Déu, de fer conclusions: “Compleix els seus decrets i els seus manaments perquè siguis feliç amb els teus descendents”

Càstig diví (Dijous 18)

Quina patata calenta tenen el judaisme i el cristianisme a l’hora d’interpretar el miracle de les fonts de Meribà!

Avui no hi ha excuses de relat escapçat, com ahir. Després de fer brotar aigua de la roca, Déu anuncia a Moisès i Aaron que no entraran a la terra promesa. Què han fet malament els dos germans per rebre tal càstig?

La tradició jueva dóna diferents respostes. L’aproximació més suggerent és la de Maimònides, en el segle XII: diu que Moisès va ser castigat per haver perdut els estreps amb el poble anomenant-los “rebels”, i per colpejar exasperat la roca dos cops, com si volgués bastonejar al poble.

“Quan un profeta perd els estreps, el do de profecia l’abandona”, diu el Talmud.

Qui és el dolent? (Dimecres 18)

La lectura del llibre dels Nombres que hem proclamat ens dóna gat per llebre. Fa com aquell predicador que parlava de ruda en lloc de parlar d’alfàbrega.

Hem escoltat que els exploradors tornen d’inspeccionar la terra de Canaan amb la cua entre cames, i el poble plora amb grans crits tota la nit. La resposta de Déu és sorprenentment rigorosa: passaran quaranta anys pel desert i moriran tots els qui han murmurat i s’han revoltat. La reacció divina és massa simplista.

Ens hem perdut el més important, car la lectura té la gosadia de resumir dos capítols sencers en un fragment, escapçant que el poble d’Israel menysté Moisès i Aaron, i decideix canviar de líders. També pretenen apedregar Caleb i Josué que insisteixen de no tenir por i entrar a Canaan. És quan Déu apareix i posa ordre.

És cert que són capítols que desprenen fermesa, però el relat s’ha de llegir sencer, altrament els israelites semblen les pobres víctimes d’un Déu implacable, que als rigoristes els encanta de predicar, i als progressistes de refutar.

L’èxode d’Israel i el nostre (Dilluns 18)

Les vicissituds pel desert del poble israelita -narrades en els llibres de l’Èxode i dels Nombres- són uns relats vitals, humaníssims, quotidianíssims, plens de mediocritats humanes i de respostes divines, talment com la nostra pròpia existència.

Nosaltres també enyorem el peix, la carn, els cogombres, els melons, les cebes i alls que hem menjat en moments passats que idealitzem. Així mateix, ens avorrim de repetir els mateixos àpats, que com el mannà, ens serveixen regaladament a taula. Igualment fem cercles de lamentacions a l’entrada de casa, i ens afeixuguem pel pes de les responsabilitats, queixant-nos davant Déu de la nostra impotència.

Però el poble d’Israel acaba entrant a la terra promesa malgrat els seus planys, i mercès a les empentetes, estrebades, i algun merescut cop de garrot provinents de Déu.

Àpats sublims (Diumenge 18)

Hi ha una notícia d’avui que ens haurà preocupat més que l’avançament de les eleccions espanyoles: a on anirem a sopar ara que han tancat el restaurant el Bulli? Suportarem els dos anys d’espera per continuar gaudint de les seves excel·lències culinàries?

L’especialíssima festa de tancament del restaurant –a la qual no vam ser convidats-, té unes oportunes connexions amb les lectures d’aquest diumenge que també parlen d’àpats extraordinaris, explicats respectivament pel profeta Isaïes i per l’evangelista Mateu.

El profeta Isaïes anuncia una multitudinària invitació divina, no exactament a menjar, sinó a beure, i també a comprar sense pagar productes exquisits com el vi i la llet. Es tracta d’una mena de rebost diví gratuït on hi ha per a tots. No ens atrevim a fer comparances amb el selecte restaurant amb la frase “¿Per què malgasteu els vostres guanys en menjars que no satisfan?”, perquè els qui han pogut sopar-hi confessen que es tracta d’un espectacle gastronòmic inigualable, i són uns diners molt ben gastats. Però sí que subratllem quelcom que esdevé inqüestionable. Déu afirma “Veniu a mi i us saciareu de vida”. Això ja són paraules majors.

L’evangelista Mateu sí que ens recrea un àpat: allunyat de les poblacions, com el famós restaurant; dirigit extraordinàriament per Jesús, com el famós cuiner. Però les diferències són notables i, encara que ens costi de creure, a favor de Jesús. El prestigiós cuiner es dedica a deconstruir exquisidament els aliments, però Jesús té un estil oposat: els multiplica directament; i a més, agafant el primer que troba: cinc pans i dos peixos. El sopar festiu del restaurant tenia un nombre tancat de convidats, però en l’àpat de Jesús no hi ha por a fer curt, n’hi haurà per a tothom qui vingui, i fins i tot en sobrarà. Un altre detall, aquest menor, però significatiu pels qui som creients: “Jesús, alça els ulls al cel i digué la benedicció”. Un àpat beneït té més bon gust i es paeix millor. Per últim, Jesús no sols dirigeix l’àpat, sinó que guareix els assistents malalts. En definitiva, el xeflis de Jesús és converteix en quelcom divinament sublim.

Algú ens podria dir que toquem de peus a terra, que la multiplicació dels pans i dels peixos és un relat metafòric, com el del profeta Isaïes. En canvi, el sopars del Bulli sí que són una realitat, i a més sublim. Acceptant la crítica, tocarem de peus a terra, i començarem dient que aquesta excel·lència gastronòmica és assequible només a unes poques i selectes butxaques. En canvi, els àpats i rebosts qualificats de metafòrics esdevenen una realitat tangible en tots aquells recintes religiosos i no religiosos on s’acull gratuïtament a tothom que té necessitat d’un àpat calent o se’ls subministra queviures per tirar endavant.

Aquesta setmana passada escoltàvem la notícia, mediàticament irrellevant, que els excedents d’aliments distribuïts per la Unió Europea – i que són una base fonamental pel donar aquest esmentat suport alimentici-, quedaran imminentment reduïts al 30%. En breu, els restaurants i rebosts “metafòrics” multiplicaran discretament els cinc pans i els dos peixos que tinguin, i continuaran acollint i servint els necessitats. Això sí que és sublim. Això sí que és tocar realment de peus a terra.

Sóc llatina! (Cròniques jerosolimitanes 24)

Segon dia a Jerusalem. Som en ple procés d’adaptació a una mentalitat molt diferent de la nostra que, malgrat la coneguem, necessita uns dies d’immersió.

- No m’agraden els capellans casats – ens confessa una jove cristiana, amb bon nivell cultural, i que no arriba a la trentena.

- Els capellans no poden estar alhora per Déu i per la dona- arrodoneix amb convicció.

Per un instant, la imaginem dient això a casa nostra i enmig de dones... Sentint-nos-en portaveu, la contradiem impulsivament com a cristià europeu de mentalitat oberta, però amb la perspicàcia de girar-li la truita i que li caigui al seu costat.

- Però si aquí, a orient, els capellans casats és la cosa més normal- li repliquem.

- Però jo sóc llatina! – respon amb un somriure amable i orgullós.

Captem immediatament que, en el context on ella viu, el que ha dit té sentit, i per això callem. Si ens haguéssim quedat amb els nostres esquemes europeus la seva afirmació ens hagués semblat fins i tot sectària. A casa nostra s’hagués iniciat un debat inacabable, i ella hagués quedat com una conservadora involucionista i masclista. Però sabem que, per ella, reivindicar-se com a cristiana llatina -així és com al pròxim orient s’anomenen els catòlics- no és una submissió romana, sinó una fidelitat alliberada, i provada amb el sofriment, a una tradició eclesial.

No és el mateix ser llatí a Terra Santa que catòlic a Catalunya, malgrat compartim el mateix papa. A casa nostra veuríem com un progrés i una obertura que els capellans es casessin, però ells ho veurien com un retrocés i una pèrdua d’identitat.

Qui té raó?

Tradició i modernitat (Diumenge 17)

“El Regne del cel” mencionat en les paràboles de l’evangeli no al·ludeix a cap espai supraterrenal, ni descriu escenes ideals, ni tampoc evoca temps futurs. El Regne del cel és una manera d’anomenar a la nova comunitat de seguidors de Jesús, el Messies d’Israel mort i ressuscitat.

El Regne del cel és una bella al·legoria de la primitiva comunitat cristiana que, a través de paràboles, explica les seves primeres dificultats i puntualitza els seus valors fonamentals. Tots els llibres del Nou Testament recullen la problemàtica de les primeres generacions, i no s’avergonyeixen d’explicar el conflicte més difícil d’harmonitzar: l’encaix entre una comunitat originària de matriu jueva i l’esclat dels nouvinguts, provinents de cultura pagana amb mentalitat i religiositat diferent.

Podem suposar que no seria fàcil per a ningú aquest nou espai que avui dia qualificaríem “d’interreligiós”, on els estira i arronses entre tradició i modernitat, representada per judeocristians i gentils, arribaven a provocar encesos enfrontaments.

Les paràboles de Mateu, sense amagar les tensions, volen ser un àmbit de discerniment i d’aprenentatge per a tots. Escoltàvem que la nova comunitat és un tresor amagat, una perla fina, pels quals cal optar sense prevencions, tant jueus com gentils. La nova comunitat és una gran xarxa que ho arreplega tot, tradició i modernitat, però caldrà fer una tria en un segon moment, on l’essencial no serà la tendència religiosa, sinó ser just.

El darrer paral·lelisme fa referència a quelcom que pot semblar insòlit: que un mestre de la Llei, contrincant habitual de Jesús en els evangelis, esdevingui deixeble del Regne del cel, és a dir, s’adhereixi a la nova comunitat de seguidors de Jesús. Del cofre que representa la seva nova realitat, hi extraurà els joiells de la rica heretat jueva, però també hi extraurà les joies dels nous membres gentils que omplen, enriqueixen i embelleixen el cofre personal i el cofre de l’església primitiva.

L’evangelista Mateu fa una tasca molt meritòria i encomiable. En primer lloc recollint i actualitzant les paràboles explicades per Jesús per significar que ell és el principal aglutinant de la comunitat. En segon lloc, allarga la mà a jueus i gentils, a tradició i modernitat, per crear un espai comú de respecte, comunió, i convivència fraterna.

És dins d’aquest espai comú que sentirem que som un bell cofre de joies antigues i noves, on tots tenim un valor. Pretendre bandejar-ne unes o altres és perdre part d’aquesta lluentor que ens caracteritza, i que prové del que realment ens fa brillar: la fe en Déu i en Jesucrist.

ELOGI A L'ESTUPIDESA

Diumenge, 24 de juliol de 2011

1 Re 3, 5.7-12; Sl 118; Rm 8, 28-30; Mt 13, 44-52

Després d’haver escoltat la primera lectura i, especialment, les dues primeres paràboles de l’Evangeli d’avui (la del tresor amagat i la de la perla fina), permeteu-me que, a la llum d’aquests texts, faci avui una mena d’elogi a l’estupidesa.

Siguem honestos i, amb el cor a la mà, mirem de contestar aquesta pregunta: si se us aparegués un geni de la làmpada com a l’Alí Babà del conte; o nostre Senyor mateix, com ho féu a Salomó, què demanaríeu? Voleu dir que no demanaríem salud, dinero y amor? Que no demanaríem èxit? I això sense pensar si aquest podria venir en detriment dels més febles o no! O potser demanaríem feina, com toca de fer amb tota justícia en aquests moments de crisi econòmica i laboral que estem vivint?

En canvi, a la Bíblia, en un llibre on la història del poble jueu està farcida de “sang i fetge” (deixeu-me dir-ho així), apareix un rei jove que, quan rep la visita de Déu, en lloc de demanar riqueses i el cap dels seus enemics demana saber escoltar, és a dir, tenir la capacitat de discernir i de sospesar totes les veus i totes les opcions que la vida li presenti. Tonto, oi?

Mirem ara l’Evangeli. Un home troba un tresor i un altre troba un perla fina, i què fan? Què faríem nosaltres? Vendre-ho tot i comprar aquell camp o aquella perla? Ni parlar-ne, quina bogeria, no? Qui em garanteix, així trobat a corre-cuita, que amb aquell tresor en tindré prou per a tenir una vida relaxada? Qui em diu que, un cop haver negociat amb aquella perla fina, en tindré prou per a viure i ja ho tindré tot solucionat? No, nosaltres ho asseguraríem tot i cercaríem la manera d’invertir sense posar res en perill. No estan els temps com per quedar-se al descobert i sense seguretats!

Però els protagonistes de l’Evangeli ho venen tot per adquirir la possessió plena d’allò que han trobat. D’alguna manera, entenen que el Regne del Cel és aquell tresor, és aquella perla, que si bé no ens garanteix ni amistats ni seguretats (els primers cristians ho sabien prou bé), és quelcom important com per valer la pena de passar per estúpid, per tonto, davant dels altres.

Avui també, entre indignats i retallats, la Paraula de Déu ens fa veure que ens cal també a nosaltres, com a cristians, saber demanar aquesta saviesa del cor. Per estar atents al clam dels qui no tenen veu, per parar atenció als que criden, fins i tot amb mostres de violència, que algú els faci cas i que no encerten de fer-se oir davant del poder dels corruptes.

Avui també ens cal demanar aquest saber escoltar per entendre el valor de veritable tresor que té el Regne de Déu que és diàleg, que és compassió, que és cercar el bé comú, que és alliberament dels nostres egoismes i prejudicis més pregons i discerniment no només entre el que és bo i el que és dolent, sinó també entre el que és millor d’allò que és bo, per a mi i per als altres.

Ara, en l’Eucaristia, demanem-li a Déu que ens doni el seu Esperit i ens faci tenir els sentiments de Jesús que ens convida a donar-nos als altres com Ell es donà del tot per nosaltres.

Només els cecs el veuen (Cròniques jerosolimitanes 23)

La cua per accedir a la tomba de Jesús, en la basílica del Sant Sepulcre, avui és llarga. El nostre grup haurà d’esperar gairebé una hora per entrar a venerar, només uns instants, aquest lloc sant.

No és fàcil mantenir la concentració durant l’espera i, quan som a prop, l’afany per entrar ens domina, car és un dels moments més esperats del pelegrinatge. Són massa coses que haurem de fer alhora: observar els detalls de la construcció, buscar on racó on situar-se, concentrar-se, pregar, fer fotografies...

El monjo greco-ortodox encarregat de posar ordre ens agafa pel braç i ens diu amb èmfasi:

-Digues al grup que els únics que veuran a Déu dins la tomba són els cecs!-. Adonant-se que triguem a reaccionar, segueix parlant:

- Saps per què? Perquè no porten càmera de fotografiar... Digues això al grup abans d’entrar!- insisteix amb simpàtica convicció.

Complert l’encàrrec del monjo, i feta la veneració de la tomba, deixem una estona lliure perquè cadascú visiti lliurament la basílica. Ens asseiem en un dels bancs que hi ha davant la capella del sepulcre i, tancant els ulls, ens imaginem que som un cec que entra a venerar la tomba de Jesús.

El monjo tenia més raó que un sant!

El jull català (Diumenge 16)

Fa pocs dies, visitant un malalt que mirava la televisió, vam coincidir amb un programa-tertúlia en català, aparentment seriós a jutjar pels professionals que hi participaven. Hi havia un destacat escriptor animant la conversa, i les seves intervencions van consistir en fer brometes fàcils sobre els homosexuals, en evidenciar el baix nivell lingüístic d’un entrevistat en un reportatge, i en desqualificar un conseller del govern.

Aquestes comentaris entraven dins els cànons del que ell representa: un progressisme que farà broma dels homosexuals però mai se’ls carregarà perquè no és políticament correcte, que ridiculitzarà els qui no tenen el seu estatus intel·lectual, i que escombrarà els qui no combreguen políticament amb ell. Aquest col·lectiu té un nom que no diem.

Més enllà de les intervencions emmarcades dins els cànons satírico-burlescos que estan tan de moda a casa nostra, més enllà que tingués més o menys raó en algunes valoracions, el més remarcable era el seu to. Parlava més “ex-càtedra” que el mateix papa, sabedor que el seu discurs, desenfadat i simpàtic perquè entri millor, esdevé gairebé un oracle.

Aquest escriptor és un dels personatges merescudament consagrats per la nostra societat catalana, creador d’opinió pública amb els seus llibres, articles en periòdics, i presència a la ràdio i televisió. No tenim res contra ell, al contrari, sinó que el prenem com a exemple dels gurus que dominen l’opinió pública catalana. Per ells, un català modern no pot ser mai de la vida, entre altres coses, d’església. Utilitzant el llenguatge de la paràbola evangèlica, aquest col·lectiu d’intel·lectuals està convençut que l’Església ha estat, i és, jull per la societat. Els únics que se salvarien de la seva crema serien Càritas, per allò que ajuda els pobres, desatesos pels governs per subvencionar-los a ells, que els fan de cort reial de torn.

Volem evocar una novel·la que hem llegit recentment: Sang Nova, de Marian Vayreda, escrita l’any 1900. Es tracta d’una obra patriòticoreligiosa, propera al catalanisme de Torras y Bages, i fidel a l’esperit de la Renaixença. L’obra critica una noblesa rural de baix sostre i pendent de favors espanyols. Però també critica un esperit revolucionari vingut de fora. El protagonista de l’obra anul·la el cap dels revolucionaris amb un bon cop de puny, i la seva gosadia provoca la conversió del noble rural que oprimia el poble. Un final feliç.

La sang nova que reivindicava Vayreda no era una revolució, sinó trobar l’equilibri entre pàtria, tradició, modernitat i religió. Aquest és el camp de blat que la Renaixença volia conrear fa més d’un segle, i que continua discretament i efectivament creixent, malgrat el jull sembrat per forasters en diferents èpoques, malgrat els segadors actuals més reconeguts, que fent-nos riure amb les seves gràcies, ens diuen que la religió i l’Església són jull per Catalunya. No ens els creguem!

I disculpeu, perquè ens posem en camises d’onze vares, fent més un discurs que una homilia.

Benaurances

Feliços els qui no passaran a la història,
perquè ells són la veritable història.

Feliços els irrellevants,
perquè gaudeixen de serena i discreta rellevància.

Feliços els qui no viuen de cara a la galeria,
perquè ells tenen pau.

Malgrat els tapem, hi ha fruits (Diumenge 15)

La setmana que hem acabat, els caputxins catalans ens reuníem en capítol provincial, presidit pel nostre ministre general, d’origen suís. Ens explicava que als Estats Units hi ha un renéixer vocacional. Un dels motius principals és la reacció positiva als escàndols d’abusos sexuals que el darrer decenni ha deixat sota mínims l’església catòlica americana. Els nous candidats a la vida religiosa reivindiquen, fonamentalment i sorprenentment, una manifesta estimació pel l’Església.

Canviant de continents, les diferents esglésies que viuen a Àfrica i Àsia són col·lectius minoritaris, sovint discriminats, i àdhuc perseguits per la seva condició cristiana. Malgrat això, són esglésies amb molta identitat i que mantenen amb orgull la flama del cristianisme, precisament per les dificultats que els envolten. Curiosament, no tenen problemes vocacionals. Un exemple són els monestirs masculins i femenins de l’església copta, que estan pleníssims.

Ben diferent és la situació a Europa occidental i, en concret a casa nostra. L’església catalana no destaca per personatges de baixa moralitat, però tampoc per líders que atreguin les masses. Passem malauradament desapercebuts, malgrat les llavors de la paraula de Déu segueixen donant fruit; però el ressò d’això és pràcticament nul perquè són notícies irrellevants per les xarxes socials de comunicació. És més “mediàtic” explicar que Lady Gaga es vesteix d’extraterrestre. Passem també sortosament desapercebuts, perquè si destaquéssim en quelcom, tant bo com dolent, seriem immediatament atacats per una massa social més aparent que real.

Quin personatge mediàtic de casa nostra s’atrevirà a dir públicament: “Sóc catòlic i d’església”? Ser creient encara es pot dir perquè queda molt ambigu. Ser cristià també, però ja menys. Però proclamar-se catòlic i d’església és posar-se en evidència. Perquè ho entenguem ràpid: dir que som del Barça sempre ens farà quedar bé a casa nostra. Dir que som de l’Espanyol, no. Fins i tot, farem el ridícul. Això és el que ens passa a la gent d’església. L’Espanyol no ocupa les portades, però també juga a futbol i a primera divisió. Però el seu nom i història provoca que tots ens atrevim amb ell.

La recent relliscada de l’alcalde de Barcelona amb l’Espanyol posa en evidència fins a quin punt ens poden els tòpics i ens pesa l’opinió pública majoritària. Passa exactament el mateix en l’església. Són tants els desdenys socials creats, els prejudicis i menyspreus acumulats que, cert que la llavor de la paraula de Déu dóna fruit, només faltaria!, però en dóna molt menys del que la nostra societat catalana hauria de donar, per culpa d’aquesta pressió que ens anul·la fins i tot als mateixos catòlics. Si preguntéssim a les famílies que envolten les parròquies i comunitats cristianes si desitjarien que un fill o filla seva esdevingués capellà, religiós o religiosa, l’exclamació majoritària seria: “El meu no!”.

Però malgrat les resistències dins i fora l'Església, Déu fa créixer les seves llavors.

Thank you! It’s good! (Cròniques jerosolimitanes 22)

És ja migdia. Sortim al carrer a prendre un cafè, després de recloure’ns tot el matí en la biblioteca de l’École biblique et archéologique française. Som a prop de la porta de Damasc, en el bell mig de la zona àrab.

Caminem a pas tranquil, badant per tot. Passem d’esma pel costat d’un adolescent. No supera la quinzena. Estira un gat hidràulic que arrossega un voluminós palet amb capses de verdures, alt com ell i ample com dues persones.

El xicot s’atura i ens mira. Ens assenyala amb el dit índex vers darrera del palet. Entenem el que ens demana, i encaixem la demanda sense cap resistència. Desarmats per la naturalitat de l’adolescent, empenyem l’embalum de caixes pel darrera mentre ell estira pel davant.

El carrer és lleument costerut, el suficient perquè unes desenes de metres després comencem a esbufegar, i passats uns cents metres, quan les forces ens comencen a minvar i les gotes de suor ja regalimen per les temples, sentim la veu del noi: - “Thank you! It’s good!”.

Entenem que ja pot continuar sol. Deixem d’empènyer, i seguim el nostre camí. Aixequem mútuament la mà com a senzilla salutació, ell segurament acostumat a que l’ajudin, nosaltres com si haguéssim fet una pausa insignificant a la nostra badoqueria.

Raonem sobre l’escena viscuda, i concloem que tanta espontaneïtat es déu a que som a orient. Primer de tot, a casa nostra un adolescent no estira palets que quasi el tripliquen. Segon, un camàlic no demana ajut a un vianant, ni un transeünt acostuma a donar un cop de mà a un obrer. Ho tenim tot tan estructurat i delimitat!

Sensacions i emocions (Cròniques jerosolimitanes 21)

Primer matí a Jerusalem. Agombolats per les laudes i la missa conventual, sortim al carrer. Ens acarona la tebior dels primers raigs de sol, que s’alça radiant sobre les muntanyes encalitjades de la Transjordània.

Una càlida serenitat amara l’atmosfera. Vehicles i vianants semblen marxar de puntetes i silenciosos per no alterar la placidesa que els envolta.

L’impertorbable pedra calcària de les voravies i de les cases resta endolcida per l’amable brillantor que li provoquen els raigs de sol, talment com el que experimenta el nostre interior, assuaujat de tanta calidesa i lluminositat

Les palmeres, oliveres, tarongers, llorers, moreres... que llueixen en els patis i entrades dels edificis; els nombrosíssims parterres de flors i mates d’espígol, romaní i sàlvia que decoren els carrers; les branques de gessamí que pengen dels tancats..., apaivaguen la rudesa de la pedra blanca, que ho decora i protegeix tot amb una austeríssima dignitat.

Un cop més, una dolça tendresa emociona la nostra ànima al trepitjar l’empedrat d’aquesta ciutat santa.

Enyorances (Des del Montnegre 22)

El 2010 va ser un any agredolç per la serralada del Montnegre.

Dolç perquè pluges i nevades van assaonar regaladament la terra. La riera de Montnegre baixà tot l’estiu amb aigua. La font del sant Martí, que durant l’agost només regalimava o s’estroncava, no deixà de rajar. La gespa del recinte de la rectoria, seca en l’època estival, mantingué la seva verdor. D’aleshores la muntanya continua exhibint una vivor que no recordàvem en molts anys.

Agre pel primer impacte de la nevada de gener i, sobretot, la de març. Quantitat d’arbres no van resistir la segona envestida i, caiguts, protagonitzaven un paisatge castigat i ferit. El roure de santa Maria fou una de les víctimes de la nevada caiguda la nit del set de gener. Aquell tronc centenari, on ens repenjàvem per pregar i meditar, s’esqueixava per la meitat, deixant-nos orfes d’aixopluc natural i espiritual.

El dinou de maig també s’esquinçava de forma definitiva el cos del Juanito, en Benet, un indiscutible referent humà de la contrada montnegrina. Els seus consells, explicacions i records de la serralada encara ressonen pels camins i fondalades. Fan costat a les seves cendres, enterrades dalt del turonet que domina can Auladell i l’hostal.

Un any després, un sentiment d’orfandat ens envaeix al recordar en Juanito i el roure. Cadascú, en el seu àmbit, humà i boscà, eren un signe d’identitat d’aquestes muntanyes.

El dimarts sant d’enguany, una altra ànima discreta i enamorada del Montnegre partia vers els boscos celestials: en Segimon. Ens ha deixat una bella petjada de la seva actuació, netejant i fent rajar la font estroncada de sant Martí, recuperant la font de santa Maria, condicionant i cuidant molts racons d’aquestes boscúries.

La muntanya vessa discretes llàgrimes d’enyorança pel roure que l’ha representada, i pels qui l’han treballat i cuidat amb respecte i germanívola sol·licitud.

Com podem anar bé? (Diumenge 14)

Com podem anar bé els cristians a casa nostra, després d’escoltar el que diu Jesús a l’evangeli?: “heu amagat això als savis i entesos i ho heu revelat als senzills”. I per si fos poc, a més es congratula que sigui així: “Sí, Pare, així us ha plagut a Vós”.

En un país com el nostre, tan ple de savis i entesos en tots els àmbits, proclamar aquest verset és abocar el cristianisme a un suïcidi col·lectiu. Si Jesús anomena “senzills” (l’original grec diu “infants”) els receptors de la revelació divina, està referint-se a un col·lectiu sense eloqüència, ni incidència, ni capacitat mediàtica, un retrat que coincideix amb el que es pretén que siguem a casa nostra ara per ara: un col·lectiu d’escassa qualitat i infantilitzat. Jesús ens està convidant realment al masoquisme, o al conformisme, o al autodesprestigi?

Els savis i entesos, en virtut de les seves grans capacitats, dominen elegantment l’opinió pública. Les seves ensenyances bategen en les aules universitàries, els seus consells són acollits pels partits polítics, les seves manifestacions omplen portades de periòdics, i les seves opinions apareixen en programes de televisió i de ràdio. Qui gosarà contradir-los, encara que sigui en nom de Jesús?

Si encara féssim cas a la tradició jueva com la que cita el profeta Zacaries! Aquest menciona un messies que serà un rei muntat humilment en un ase, però que tindrà la força i el coratge per dominar-ho tot. Aleshores seria una humilitat amb efectes secundaris. Però la tradició cristiana parla d’un messies sofrent i crucificat, és a dir, d’un vençut.

Per arrodonir el missatge de col·lectiu de segona fila Jesús vol aplegar als cansats i afeixugats. Per tant, no només som senzills o infantils, sinó uns derrotats. Així és com ens veuen i ens volen els savis i els entesos, així és com aconsegueixen que ens veiem i ens sentim els mateixos creients.

Però quan som capaços, amb una gosadia immensa, d’anar més enllà del bombardeig ideològic quotidià que rebem de tantes maneres, intuïm que els savis i entesos són moltíssims menys dels qui ens pensem, els quals, anònimament parapetats, ens fan creure que són la majoria. A més, descobrim que les seves crítiques al dogmatisme i uniformisme eclesial, fetes amb dogmatisme i uniformisme laic, a poc a poc van assumint tons de despotisme il·lustrat. De retop, veiem catalans emprenyats, joves indignats, aturats preocupats o enfonsats, adults decepcionats de la vida, que són els cansats i afeixugats que Jesús menciona a l’evangeli, i que no saben on trobar repòs a les seves inquietuds. A tots ells Jesús els diu “Veniu a mi, i jo us faré reposar”, “el meu jou és suau, la meva càrrega lleugera”.

Jesús de Natzaret, de forma ben conscient, mai es considerà savi ni entès, malgrat ho fos, ni formà un grup de savis i entesos, malgrat n’hi hagués. Serà aquest el nostre veritable secret i encara no l’hem descobert?