És ja migdia. Sortim al carrer a prendre un cafè, després de recloure’ns tot el matí en la biblioteca de l’École biblique et archéologique française. Som a prop de la porta de Damasc, en el bell mig de la zona àrab.
Caminem a pas tranquil, badant per tot. Passem d’esma pel costat d’un adolescent. No supera la quinzena. Estira un gat hidràulic que arrossega un voluminós palet amb capses de verdures, alt com ell i ample com dues persones.
El xicot s’atura i ens mira. Ens assenyala amb el dit índex vers darrera del palet. Entenem el que ens demana, i encaixem la demanda sense cap resistència. Desarmats per la naturalitat de l’adolescent, empenyem l’embalum de caixes pel darrera mentre ell estira pel davant.
El carrer és lleument costerut, el suficient perquè unes desenes de metres després comencem a esbufegar, i passats uns cents metres, quan les forces ens comencen a minvar i les gotes de suor ja regalimen per les temples, sentim la veu del noi: - “Thank you! It’s good!”.
Entenem que ja pot continuar sol. Deixem d’empènyer, i seguim el nostre camí. Aixequem mútuament la mà com a senzilla salutació, ell segurament acostumat a que l’ajudin, nosaltres com si haguéssim fet una pausa insignificant a la nostra badoqueria.
Raonem sobre l’escena viscuda, i concloem que tanta espontaneïtat es déu a que som a orient. Primer de tot, a casa nostra un adolescent no estira palets que quasi el tripliquen. Segon, un camàlic no demana ajut a un vianant, ni un transeünt acostuma a donar un cop de mà a un obrer. Ho tenim tot tan estructurat i delimitat!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada