Canviant de continents, les diferents esglésies que viuen a Àfrica i Àsia són col·lectius minoritaris, sovint discriminats, i àdhuc perseguits per la seva condició cristiana. Malgrat això, són esglésies amb molta identitat i que mantenen amb orgull la flama del cristianisme, precisament per les dificultats que els envolten. Curiosament, no tenen problemes vocacionals. Un exemple són els monestirs masculins i femenins de l’església copta, que estan pleníssims.
Ben diferent és la situació a Europa occidental i, en concret a casa nostra. L’església catalana no destaca per personatges de baixa moralitat, però tampoc per líders que atreguin les masses. Passem malauradament desapercebuts, malgrat les llavors de la paraula de Déu segueixen donant fruit; però el ressò d’això és pràcticament nul perquè són notícies irrellevants per les xarxes socials de comunicació. És més “mediàtic” explicar que Lady Gaga es vesteix d’extraterrestre. Passem també sortosament desapercebuts, perquè si destaquéssim en quelcom, tant bo com dolent, seriem immediatament atacats per una massa social més aparent que real.
Quin personatge mediàtic de casa nostra s’atrevirà a dir públicament: “Sóc catòlic i d’església”? Ser creient encara es pot dir perquè queda molt ambigu. Ser cristià també, però ja menys. Però proclamar-se catòlic i d’església és posar-se en evidència. Perquè ho entenguem ràpid: dir que som del Barça sempre ens farà quedar bé a casa nostra. Dir que som de l’Espanyol, no. Fins i tot, farem el ridícul. Això és el que ens passa a la gent d’església. L’Espanyol no ocupa les portades, però també juga a futbol i a primera divisió. Però el seu nom i història provoca que tots ens atrevim amb ell.
La recent relliscada de l’alcalde de Barcelona amb l’Espanyol posa en evidència fins a quin punt ens poden els tòpics i ens pesa l’opinió pública majoritària. Passa exactament el mateix en l’església. Són tants els desdenys socials creats, els prejudicis i menyspreus acumulats que, cert que la llavor de la paraula de Déu dóna fruit, només faltaria!, però en dóna molt menys del que la nostra societat catalana hauria de donar, per culpa d’aquesta pressió que ens anul·la fins i tot als mateixos catòlics. Si preguntéssim a les famílies que envolten les parròquies i comunitats cristianes si desitjarien que un fill o filla seva esdevingués capellà, religiós o religiosa, l’exclamació majoritària seria: “El meu no!”.
Però malgrat les resistències dins i fora l'Església, Déu fa créixer les seves llavors.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada