dimarts, 26 de juliol del 2011

Sóc llatina! (Cròniques jerosolimitanes 24)

Segon dia a Jerusalem. Som en ple procés d’adaptació a una mentalitat molt diferent de la nostra que, malgrat la coneguem, necessita uns dies d’immersió.

- No m’agraden els capellans casats – ens confessa una jove cristiana, amb bon nivell cultural, i que no arriba a la trentena.

- Els capellans no poden estar alhora per Déu i per la dona- arrodoneix amb convicció.

Per un instant, la imaginem dient això a casa nostra i enmig de dones... Sentint-nos-en portaveu, la contradiem impulsivament com a cristià europeu de mentalitat oberta, però amb la perspicàcia de girar-li la truita i que li caigui al seu costat.

- Però si aquí, a orient, els capellans casats és la cosa més normal- li repliquem.

- Però jo sóc llatina! – respon amb un somriure amable i orgullós.

Captem immediatament que, en el context on ella viu, el que ha dit té sentit, i per això callem. Si ens haguéssim quedat amb els nostres esquemes europeus la seva afirmació ens hagués semblat fins i tot sectària. A casa nostra s’hagués iniciat un debat inacabable, i ella hagués quedat com una conservadora involucionista i masclista. Però sabem que, per ella, reivindicar-se com a cristiana llatina -així és com al pròxim orient s’anomenen els catòlics- no és una submissió romana, sinó una fidelitat alliberada, i provada amb el sofriment, a una tradició eclesial.

No és el mateix ser llatí a Terra Santa que catòlic a Catalunya, malgrat compartim el mateix papa. A casa nostra veuríem com un progrés i una obertura que els capellans es casessin, però ells ho veurien com un retrocés i una pèrdua d’identitat.

Qui té raó?