Diumenge, 24 de juliol de 2011Després d’haver escoltat la primera lectura i, especialment, les dues primeres paràboles de l’Evangeli d’avui (la del tresor amagat i la de la perla fina), permeteu-me que, a la llum d’aquests texts, faci avui una mena d’elogi a l’estupidesa.
Siguem honestos i, amb el cor a la mà, mirem de contestar aquesta pregunta: si se us aparegués un geni de la làmpada com a l’Alí Babà del conte; o nostre Senyor mateix, com ho féu a Salomó, què demanaríeu? Voleu dir que no demanaríem salud, dinero y amor? Que no demanaríem èxit? I això sense pensar si aquest podria venir en detriment dels més febles o no! O potser demanaríem feina, com toca de fer amb tota justícia en aquests moments de crisi econòmica i laboral que estem vivint?
En canvi, a la Bíblia, en un llibre on la història del poble jueu està farcida de “sang i fetge” (deixeu-me dir-ho així), apareix un rei jove que, quan rep la visita de Déu, en lloc de demanar riqueses i el cap dels seus enemics demana saber escoltar, és a dir, tenir la capacitat de discernir i de sospesar totes les veus i totes les opcions que la vida li presenti. Tonto, oi?
Mirem ara l’Evangeli. Un home troba un tresor i un altre troba un perla fina, i què fan? Què faríem nosaltres? Vendre-ho tot i comprar aquell camp o aquella perla? Ni parlar-ne, quina bogeria, no? Qui em garanteix, així trobat a corre-cuita, que amb aquell tresor en tindré prou per a tenir una vida relaxada? Qui em diu que, un cop haver negociat amb aquella perla fina, en tindré prou per a viure i ja ho tindré tot solucionat? No, nosaltres ho asseguraríem tot i cercaríem la manera d’invertir sense posar res en perill. No estan els temps com per quedar-se al descobert i sense seguretats!
Però els protagonistes de l’Evangeli ho venen tot per adquirir la possessió plena d’allò que han trobat. D’alguna manera, entenen que el Regne del Cel és aquell tresor, és aquella perla, que si bé no ens garanteix ni amistats ni seguretats (els primers cristians ho sabien prou bé), és quelcom important com per valer la pena de passar per estúpid, per tonto, davant dels altres.
Avui també, entre indignats i retallats, la Paraula de Déu ens fa veure que ens cal també a nosaltres, com a cristians, saber demanar aquesta saviesa del cor. Per estar atents al clam dels qui no tenen veu, per parar atenció als que criden, fins i tot amb mostres de violència, que algú els faci cas i que no encerten de fer-se oir davant del poder dels corruptes.
Avui també ens cal demanar aquest saber escoltar per entendre el valor de veritable tresor que té el Regne de Déu que és diàleg, que és compassió, que és cercar el bé comú, que és alliberament dels nostres egoismes i prejudicis més pregons i discerniment no només entre el que és bo i el que és dolent, sinó també entre el que és millor d’allò que és bo, per a mi i per als altres.
Ara, en l’Eucaristia, demanem-li a Déu que ens doni el seu Esperit i ens faci tenir els sentiments de Jesús que ens convida a donar-nos als altres com Ell es donà del tot per nosaltres.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada