Com podem anar bé els cristians a casa nostra, després d’escoltar el que diu Jesús a l’evangeli?: “heu amagat això als savis i entesos i ho heu revelat als senzills”. I per si fos poc, a més es congratula que sigui així: “Sí, Pare, així us ha plagut a Vós”.
En un país com el nostre, tan ple de savis i entesos en tots els àmbits, proclamar aquest verset és abocar el cristianisme a un suïcidi col·lectiu. Si Jesús anomena “senzills” (l’original grec diu “infants”) els receptors de la revelació divina, està referint-se a un col·lectiu sense eloqüència, ni incidència, ni capacitat mediàtica, un retrat que coincideix amb el que es pretén que siguem a casa nostra ara per ara: un col·lectiu d’escassa qualitat i infantilitzat. Jesús ens està convidant realment al masoquisme, o al conformisme, o al autodesprestigi?
Els savis i entesos, en virtut de les seves grans capacitats, dominen elegantment l’opinió pública. Les seves ensenyances bategen en les aules universitàries, els seus consells són acollits pels partits polítics, les seves manifestacions omplen portades de periòdics, i les seves opinions apareixen en programes de televisió i de ràdio. Qui gosarà contradir-los, encara que sigui en nom de Jesús?
Si encara féssim cas a la tradició jueva com la que cita el profeta Zacaries! Aquest menciona un messies que serà un rei muntat humilment en un ase, però que tindrà la força i el coratge per dominar-ho tot. Aleshores seria una humilitat amb efectes secundaris. Però la tradició cristiana parla d’un messies sofrent i crucificat, és a dir, d’un vençut.
Per arrodonir el missatge de col·lectiu de segona fila Jesús vol aplegar als cansats i afeixugats. Per tant, no només som senzills o infantils, sinó uns derrotats. Així és com ens veuen i ens volen els savis i els entesos, així és com aconsegueixen que ens veiem i ens sentim els mateixos creients.
Però quan som capaços, amb una gosadia immensa, d’anar més enllà del bombardeig ideològic quotidià que rebem de tantes maneres, intuïm que els savis i entesos són moltíssims menys dels qui ens pensem, els quals, anònimament parapetats, ens fan creure que són la majoria. A més, descobrim que les seves crítiques al dogmatisme i uniformisme eclesial, fetes amb dogmatisme i uniformisme laic, a poc a poc van assumint tons de despotisme il·lustrat. De retop, veiem catalans emprenyats, joves indignats, aturats preocupats o enfonsats, adults decepcionats de la vida, que són els cansats i afeixugats que Jesús menciona a l’evangeli, i que no saben on trobar repòs a les seves inquietuds. A tots ells Jesús els diu “Veniu a mi, i jo us faré reposar”, “el meu jou és suau, la meva càrrega lleugera”.
Jesús de Natzaret, de forma ben conscient, mai es considerà savi ni entès, malgrat ho fos, ni formà un grup de savis i entesos, malgrat n’hi hagués. Serà aquest el nostre veritable secret i encara no l’hem descobert?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada