“El Regne del cel” mencionat en les paràboles de l’evangeli no al·ludeix a cap espai supraterrenal, ni descriu escenes ideals, ni tampoc evoca temps futurs. El Regne del cel és una manera d’anomenar a la nova comunitat de seguidors de Jesús, el Messies d’Israel mort i ressuscitat.
El Regne del cel és una bella al·legoria de la primitiva comunitat cristiana que, a través de paràboles, explica les seves primeres dificultats i puntualitza els seus valors fonamentals. Tots els llibres del Nou Testament recullen la problemàtica de les primeres generacions, i no s’avergonyeixen d’explicar el conflicte més difícil d’harmonitzar: l’encaix entre una comunitat originària de matriu jueva i l’esclat dels nouvinguts, provinents de cultura pagana amb mentalitat i religiositat diferent.
Podem suposar que no seria fàcil per a ningú aquest nou espai que avui dia qualificaríem “d’interreligiós”, on els estira i arronses entre tradició i modernitat, representada per judeocristians i gentils, arribaven a provocar encesos enfrontaments.
Les paràboles de Mateu, sense amagar les tensions, volen ser un àmbit de discerniment i d’aprenentatge per a tots. Escoltàvem que la nova comunitat és un tresor amagat, una perla fina, pels quals cal optar sense prevencions, tant jueus com gentils. La nova comunitat és una gran xarxa que ho arreplega tot, tradició i modernitat, però caldrà fer una tria en un segon moment, on l’essencial no serà la tendència religiosa, sinó ser just.
El darrer paral·lelisme fa referència a quelcom que pot semblar insòlit: que un mestre de la Llei, contrincant habitual de Jesús en els evangelis, esdevingui deixeble del Regne del cel, és a dir, s’adhereixi a la nova comunitat de seguidors de Jesús. Del cofre que representa la seva nova realitat, hi extraurà els joiells de la rica heretat jueva, però també hi extraurà les joies dels nous membres gentils que omplen, enriqueixen i embelleixen el cofre personal i el cofre de l’església primitiva.
L’evangelista Mateu fa una tasca molt meritòria i encomiable. En primer lloc recollint i actualitzant les paràboles explicades per Jesús per significar que ell és el principal aglutinant de la comunitat. En segon lloc, allarga la mà a jueus i gentils, a tradició i modernitat, per crear un espai comú de respecte, comunió, i convivència fraterna.
És dins d’aquest espai comú que sentirem que som un bell cofre de joies antigues i noves, on tots tenim un valor. Pretendre bandejar-ne unes o altres és perdre part d’aquesta lluentor que ens caracteritza, i que prové del que realment ens fa brillar: la fe en Déu i en Jesucrist.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada