diumenge, 17 de juliol de 2011

El jull català (Diumenge 16)

Fa pocs dies, visitant un malalt que mirava la televisió, vam coincidir amb un programa-tertúlia en català, aparentment seriós a jutjar pels professionals que hi participaven. Hi havia un destacat escriptor animant la conversa, i les seves intervencions van consistir en fer brometes fàcils sobre els homosexuals, en evidenciar el baix nivell lingüístic d’un entrevistat en un reportatge, i en desqualificar un conseller del govern.

Aquestes comentaris entraven dins els cànons del que ell representa: un progressisme que farà broma dels homosexuals però mai se’ls carregarà perquè no és políticament correcte, que ridiculitzarà els qui no tenen el seu estatus intel·lectual, i que escombrarà els qui no combreguen políticament amb ell. Aquest col·lectiu té un nom que no diem.

Més enllà de les intervencions emmarcades dins els cànons satírico-burlescos que estan tan de moda a casa nostra, més enllà que tingués més o menys raó en algunes valoracions, el més remarcable era el seu to. Parlava més “ex-càtedra” que el mateix papa, sabedor que el seu discurs, desenfadat i simpàtic perquè entri millor, esdevé gairebé un oracle.

Aquest escriptor és un dels personatges merescudament consagrats per la nostra societat catalana, creador d’opinió pública amb els seus llibres, articles en periòdics, i presència a la ràdio i televisió. No tenim res contra ell, al contrari, sinó que el prenem com a exemple dels gurus que dominen l’opinió pública catalana. Per ells, un català modern no pot ser mai de la vida, entre altres coses, d’església. Utilitzant el llenguatge de la paràbola evangèlica, aquest col·lectiu d’intel·lectuals està convençut que l’Església ha estat, i és, jull per la societat. Els únics que se salvarien de la seva crema serien Càritas, per allò que ajuda els pobres, desatesos pels governs per subvencionar-los a ells, que els fan de cort reial de torn.

Volem evocar una novel·la que hem llegit recentment: Sang Nova, de Marian Vayreda, escrita l’any 1900. Es tracta d’una obra patriòticoreligiosa, propera al catalanisme de Torras y Bages, i fidel a l’esperit de la Renaixença. L’obra critica una noblesa rural de baix sostre i pendent de favors espanyols. Però també critica un esperit revolucionari vingut de fora. El protagonista de l’obra anul·la el cap dels revolucionaris amb un bon cop de puny, i la seva gosadia provoca la conversió del noble rural que oprimia el poble. Un final feliç.

La sang nova que reivindicava Vayreda no era una revolució, sinó trobar l’equilibri entre pàtria, tradició, modernitat i religió. Aquest és el camp de blat que la Renaixença volia conrear fa més d’un segle, i que continua discretament i efectivament creixent, malgrat el jull sembrat per forasters en diferents èpoques, malgrat els segadors actuals més reconeguts, que fent-nos riure amb les seves gràcies, ens diuen que la religió i l’Església són jull per Catalunya. No ens els creguem!

I disculpeu, perquè ens posem en camises d’onze vares, fent més un discurs que una homilia.