Vam plantar la figuera la primera lluna plena de primavera de l’any 2009. Unes setmanes abans vam cavar un sot adient perquè la terra respirés i s’assaonés amb l’aigua de la pluja, que es prodigava aquell període.
Se succeïren les estacions. La figuera arbrada amb solemnitat boscana després d’una missa dominical romania immòbil i callada. La primavera següent, desitjosos de veure-la brostar, continuà passiva, fins i tot amb un esllanguiment que provocà la pèrdua de les poques fulles que tenia. Tan sols en quedà una.
Les visites tardorals i hivernals al plançó evidenciaven la cura discreta d’algú que posava troncs protectors al voltant, com aquell encarregat de l’evangeli: “La cavaré tot al voltant i hi tiraré fems, a veure si dóna fruit d'ara endavant. Si no, fes-la tallar” (Lc 13,9).
Arribada la segona lluna plena de primavera fem una nova visita, disposats a presenciar el pansiment definitiu de l'arbre. La sorpresa és que, en lloc de mústiga, li han brotat unes quantes fulles. El miracle vitalitzador de la natura, que per habitual no deixa de ser un prodigi, ha obrat també en el plançó de figuera, que ha esclatat amb una delicada empenta que captiva tots els qui, fa dos anys, la vam plantar com a símbol de la resurrecció del Crist.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada