“Mentre conversaven i discutien, Jesús mateix els aconseguí”. El to de la conversa i la discussió dels deixebles d’Emaús seria tan contrariat que els impedia de reconèixer precisament aquell de qui parlaven. Mirat fredament, és quelcom exasperant! L’evangeli ho amoroseix intencionadament dient que Déu impedia que els dos deixebles el reconeguessin.
“De què discutiu?” – els pregunta Jesús Ressuscitat. Els deixebles el miren amb tristor i amb perplexitat per no saber la notícia que ha sacsejat Jerusalem. ¿Què no llegeixes els diaris i mires la tele? – li respondríem avui amb desdeny. La notícia de la mort de Jesús era tan aclaparadora que silenciava els comentaris de les dones i dels deixebles que proclamaven que era viu.
Aquest és el quadre escènic que representem els cristians catalans quan apareix alguna polèmica religiosa en els mitjans de comunicació. Com els dos deixebles d'Emaús, conversem i discutim entre nosaltres amb tal afecció que perdem de vista la presència del mateix Ressuscitat, deixant-nos emportar per la dimensió més superficial de la notícia. Això ens desvetlla una desafecció religiosa que provoca un allunyament progressiu de la comunitat. Fins i tot el testimoni fefaent dels més propers queda pràcticament aigualit per l’aclaparadora evidència mediàtica i pel subsegüent debat dels mateixos creients, que acabem convençuts que l’Església és com un mercat de Calaf.
Un exemple recent el tenim en el cas del conegut pare Manel, amenaçat d’excomunió per unes suposades afirmacions proavortistes i altres declaracions sospitoses. El tòpic mediàtic de fons que bategava en la premsa donava per fregar-se les mans: capellà progre, solidari i bo, excomunicat per una jerarquia carca, intransigent i dolenta. El debat estava assegurat sacsejant els tòpics típics! Tan aclaparadora era la notícia que els mateixos creients, com els dos deixebles d’Emaús, conversavem i discutíem sense fer cas a les veus d’ambdues parts que volien treure llenya del foc. La foguera estava tan ben encesa que cada comentari la feia més gran i espectacular. La premsa es convertia en advocada defensora d'una víctima innocent davant un jutge despietat. Però l’objectiu de tot plegat era més subtil i es va aconseguir amb escreix: es tractava d'una campanya publicitària d'un llibre sobre el pare Manel on apareixien aquests comentaris polèmic i la primera edició es va esgotar en quinze dies. Així de senzill: tot pur marketing. I la resta: el pare Manel i el senyor cardenal utilitzats, els catòlics empipats amb la jerarquia, i els menjacapellans complaguts.
Però els dos deixebles d’Emaús finalment reaccionen. L’evangeli subratlla que acaben reconeixent el Ressuscitat. Van més enllà de la notícia aclaparadora i sintonitzen amb la seva experiència de fe, amb allò que els abrusa cor endins: escoltar la Paraula de Déu i reconèixer el Ressuscitat en la fracció del pa: una clara al·lusió a la trobada eucarística. Després refan el camí i comparteixen l’experiència amb els altres deixebles.
Sabrem nosaltres també reaccionar, bandejant tot allò que difumini la presència del Ressuscitat enmig nostre? Sabrem apreciar la veu dels creients que parlen amb autenticitat? Sabrem utilitzar la vibració eucarística com a font de discerniment? Sabrem ser més crítics i no caure amb tanta facilitat en paranys mediàtics?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada